"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"

Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.

Torna Manel i tornen les frases

Però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content. Que cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res.

(clara bufetada a la cara als que encara esperem alguna cosa del karma)

Avui parla el Baglioni

per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.

I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.

..que passarà el temps i estarem junts

Al principi la rutina era posar-los a l'enorme toca-discos del papa i tancar les portes del menjador i seure al sofà amb el llibret a les mans o comprar-los amb la mama a Barcelona i posar-los de seguida al cotxe (al Laguna, que el Twingo anava amb cassette). Més tard va convertir-se en viatges en tren a Barcelona i seure en un autobús o al metro discman en mà per no haver d'esperar a arribar a casa. Avui, les parets del menjador ja no hi són, i no he passat per la FNAC, i la pressa em porta a un disc comprat a iTunes sabent que demà el compraré físic..

Passen els anys, aquest ja en fa quinze, del primer cop; canvia la manera de trobar-vos, de trobar-nos, però, si continueu parint delícies com les que pariu, em temo que ja ho sabeu segur: passarà el temps i estarem junts.

A punt d'una estona de cel a Perpinyà

Mil cops m'han repetit
que no té sentit
seguir aquesta història..
Però aquest temps robat
fa tirar endavant
fins poder arribar
FINS A PERPINYÀ!

I per uns breus moments,
una estona de cel.
Ja no importa el demés,
una estona de cel.
EL QUE DURA UN CONCERT
ÉS UNA ESTONA DE CEL.

Ganes, ganes, ganes de Pets! :D

Rectificar és de savis, diuen

M'ha costat una mica més d'un any, però avui m'atreveixo a dir-ho. Avui toca, perquè en tenia ganes després de fa temps. Avui, que fa més de dues hores que els escolto, que canto sola per casa, que ric, m'he de retractar d'aquell gran post polèmic amb més de quaranta comentaris que vaig publicar el 20 de febrer de l'any passat. Avui que canto contenta la història del tio que es lliga una grega que es diu Sofia, els miracles de tenir fills, la gran veu d'un escocès i que torno a sentir a parlar de Monsieur Cousteau i no és en els VHS de l'estanteria de darrere la tele.

Sí, senyors, l'Espècies per catalogar no era tan dolent. El disc dels Amics, escoltat amb paciència, és fins i tot tendre, maco, xispós i bonrollista. Tot i que encara flipo i foto cara de "però què heu fet" quan sento "bona nit i pantalons" o Schopenhauer i after-hours. I tot i que encara no entenc L'arquitecte i no que tampoc he pogut escoltar Carnaval sencera de lo cutre que em sembla.

Però hi ha frases mones que, a més, cantades i dites en veu alta sonen millor, per allò de les consonants i la sonoritat i tal. Sí, hi ha trossos guais. En general és guai. Que tornar sempre és la millor part de l'aventura, i tal, i els records dels nervis a la panxa i les llàgrimes de l'aeroport del Prat en baixar les escales mecàniques i la porta negra que s'obre quan ja tens la maleta.

Mira, rectificar és de savis, tu.
Ja està, ja ho he dit, teníeu raó.

En part, eh. Sempre en part.

Ara esperem a veure què ens depara el nou de Manel, que espera a la cantonada. A la primavera, diuen. Març ja és primavera, no? :)

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.

Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.

Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

Demà em demano festa, tu!

Ven y deja que esta noche la gobierne yo, pide mañana al jefe baja por diversión!

Però no, no l'hi demano a ningú, tu, me n'hi vaig perquè em toca, perquè m'ho mereixo, perquè fot massa mesos que no movem el cul, perquè necessito una festeta de les bones, perquè l'estiu és per això, per passar-s'ho bé, per liar-la amb la música que et fa liar-la, per estar amb amigues que fa temps i temps que no veus, per riure, per beure, per arreglar-se i mirar-se al mirall i que l'autoestima pugi quatre punts i se surti del regle i peti el termòmetre. I per fer un "oooooooh" cada vegada que soni un temazo, i per fer "hòstia hòstia hòstia com mola per favor" i no deixar de somriure en tota la nit. I per adormir-se al tren quan tornes, i fer contrast amb tots els que s'acaben de llevar.. 

Hi vam ser cada setmana i ara des del disset de febrer que no hi posem un peu, però demà Costa Breve tornarà a ser traductor, tornarà a ser pistufòlic, tornarà a ser habitat per "la rubia y la de las gafas" i aquesta vegada unes quantes més. I tornarem a tenir fans, i a riure'ns dels lletjos que ens vénen a demanar "una oportunidad" o que li presentem l'amiga, o de les tècniques cada vegada més surrealistes que es fan servir per lligar...

Demà la liarem parda. Demà molarem mil. De fet, ja molem sempre.

Som-hi, som-hi, som-hi! :D

(per cert que, encara no sé què posar-me... crisi crisi crisi!)

Cultura musical

Estic més que farta que se'm digui que sóc inculta musicalment parlant, que se m'ha d'instruir, que com puc anar pel món escoltant un tipus de música que més que música és merda i no sé quantes mil xuminades més. I tot per no seguir una corrent de ser "musicalment cool", de conèixer la bona música de la història i el virtuosisme dels més grans i de gent que s'ho va currar en alguna època i que va marcar un estil i no sé què més.

Senyores, senyors, n'estic una miqueta bastant cansada. Per mi, la música no són acords ben fets, perquè no en tinc ni puta idea. Per mi la música són notes que em transmetin, que em facin moure, que em donguin bon rollet, o que em provoquin sensacions al cos. Per això no m'amago de dir que fa dues hores que gaudeixo com una cabrona escoltant Cadena Dial i que fa uns minuts m'he flipat mil quan han posat Livin' la vida loca del Ricky Martin, i amb el Rutinas de la Chenoa igual, i fa mitja hora he cantat com fa deu anys El alma en pie a duo amb el David Bisbal.

Perquè sí, perquè molt Manel i molts Pets i molts Beatles i algunes de Sonata i Lemon Tree i More than words i Eric Clapton i Queen i blabla, però amb Los40 i Cadena Dial i Cadena 100 i el pop nacional m'ho passo com una puta. Que l'emocionada màxima més gran quan som a Costa Breve és al moment d'Amaral, del Saturday Night, de Barbie Girl, del Wannabe, de Melendi, de Pignoise o del Princesas de Pereza. I no per això gaudeixo menys de la música o sóc més tonta o sóc més mongola. Simplement m'agrada cantar i saltar i moure el cul i liar-la i m'encanten aquests ritmes molons!

QUE VISQUI EL PACHANGUEO, COLLONS!

(Comentari posterior: fa uns dies vaig recuperar el "Sueño su boca" del Raúl.. i la duc al mòbil i m'encanta mil i m'emociono i tot quan al tren em salta un sonor "Hace tanto que sueñoo su boca, que la vida se me ha vuelto loca, cada noche imagino sus besos pero despierto y la vuelvo a perder..." :D :D)

4''

*Ando buscando un amor que me diga que soy verdadera

*Ando buscando la forma de andar siempre a mi manera

*Que hay tantas cosas que quiero saber y no encuentro respuestas

*QUE HAY IMPOSIBLES QUE UN DÍA CONSIGUES SIN DARTE CUENTA

A cada cançó de l'Amaia hi ha una frase per emmarcar.

Qualsevol nit pot sortir el sol

Culpa de l'Aina, que l'envia des de Londres..
El vídeo està súper ben fet, és preciós..

El temps no compta ni l'espai,

qualsevol nit pot sortir el sol.

*.*

I uns Pets enormes a Cardedeu...

Tots els nervis pre-concert no van ser en va. Senyors, ahir va ser una de les nits més precioses de totes, asseguda en una punta a la primera fila d'una sala del Centre Cultural de Cardedeu, al davant mateix d'un Joan-Pau fent màgia amb les tecles i enviant-nos somriures d'aquests que et maten de tant en tant. Amb La vida és bonica ja van saltar les primeres llàgrimes, només començar. Momentàs Agost, momentàs Aquest cony de temps, momentàs Pantalons curts, depressió amb Draps de cuina i Les coses com són. Súpermomentàs A vegades el món em fa por i súpersúpermomentàs Cercles viciosos i el fet de recuperar una cançó que encara no entenia el primer cop que la vaig sentir. Suma-li uns quants piropos cap al nostre amic Lluís. Suma-li els trossets aquests que s'acosta i et canta. I suma-li, sobretot, un XL saltant com una loca just a tocar de l'escenari i suma-li, també, LO MÁS DE LO MÁS DE LA NIT, un gloriosíssim Bona nit asseguda a dalt de l'escenari, amb el corresponent bloqueig cerebral. Un Bona nit compartit, això sí, però ja puc dir que tinc una part d'un dels grans somnis de la meva vida.

Grandíssim. Enorme. Magnífic i increïblement preciós. No m'havien fet mai mal les mans de tant aplaudir. Emocionalment perfecte.
Si és que... "potser fa molt que fem camí, però us prometo que no se'm fa avorrit!"

Són 12 anys, ja. I els que vindran! Seguirem compartint felicitat! :)

Què passa si t'enamores d'una quilla?

Un bon noi súper català a qui, de cop, l'amor fa adorar els valors quillos... Boníssima! :)

oh, Jenifer, em tunejaré el cotxe per tu... oh, Jenifer, anirem a Pont Aeri els dos junts..

I una de Britney Spears! Vici vici!

If I said my heart was beating loud

if we could escape the crowd somehow,

if I said "I want your body now", would you hold it against me?

'Cuz you feel like paradise, and I need a vacation tonight..!

60 km per veure i escoltar un bon disc

Demà (o avui, fa mitja horeta) és quinze de març. I lluny del fanatisme, només vull informar que ja tinc el discman sobre la taula, desitjós de piles i d'un CD que faci olor de nou (sí, com els llibres), i de passejar-se per Barcelona a dins d'un bolso que pesarà, com cada vegada que surt un nou disc d'aquests dignes d'admirar. Que seuré al metro, a la uni, o on faci falta, i amb el llibret de lletres a la mà es crearà una bombolla que ens aïllarà del món.

He llegit dos blogs, una entrevista, he vist mitja entrevista més a la tele i he parat l'orella als pocs segons de cada cançó que l'iTunes fa dies que ens regala. No hi ha fanatisme, però sí un carinyo especial.

Demà farem 60 km per escoltar 10 milles per veure una bona armadura. I no n'escriuré cap post, cap crítica, perquè jo de música no hi entenc una merda. Però anirem regalant somriures a tots els qui passin, com feia l'epitafi del Captatio Benevolentiae. I sumarem repertori a una llista de reproducció que últimament m'acompanya a la dutxa, i tornarem a cantar lletres incantables de tan surrealistes, i potser hi haurà alguna cançoneta digna de l'Ai, Dolors, que em desperta cada matí des de fa un meset.

Bentornats, Manel! :)

Ànims amunt!

No hi ha millor cançó per tornar a estar a dalt de tot. Obligatòria en dies d'examen, de nervis en ocasions importants, o en dies com avui, d'aquests absurds, perquè el cervell no para de donar voltes i, a sobre, el temps gris i plujós no acompanya...

HOY HA CALZADO TACONES PARA HACER SONAR SUS PASOS, 

¡HOY SABE QUE SU VIDA NUNCA MÁS SERÁ UN FRACASO!

(i com m'encanta anar fent cloc-cloc amb els talons!)

Pets, pets i més pets

I no és que tingui mal de panxa. Parlo del que hi ha ara mateix, i des de les dotze del matí, a la llista de reproducció de l'Spotify. Després d'un temps de semi-desconnexió, d'un estiu de vici als Amics de les Arts i, últimament amb totes les històries del nou disc, a Manel, he tingut ganes de tornar als orígens, de rescatar tot el que duc dins l'ànima, de tornar a saber per què la meva habitació té l'aspecte d'aquesta foto d'aquí al costat i per què fa tretze anys que canto les mateixes lletres..


I quan mires enrere i veus que tens vint-i-dos anys i t'acompanyen des d'abans de fer-ne deu, veus que hi ha una màgia intensa i inevitable, un carinyo impressionant que et transforma en criatura cada vegada que enganxes una primera fila i t'enfiles a la barana i cantes allò de "serà que sóc massa jove per fer-me gran, no puc fer-hi més" i hi afegeixes, de collita pròpia, un "ho sento, mama!"..


N'he parlat mil vegades, els he dedicat mil fotologs, mil reflexions, he baixat a Barcelona amb el discman cada vegada que sortia disc nou, m'he quedat afònica mil cops, hem esperat concerts durant hores, m'ha costat la tira convèncer els papis perquè m'hi duguessin, he cantat en veu alta pel carrer, he cridat a casa com una boja amb el volum al màxim, he plorat quan tocava plorar i he deixat de fer-ho quan sonava una cançó alegre, gràcies a ells tinc el meu nom en un llibre publicat, i he après coses, m'he fet fotos i m'han firmat els braços, però ha arribat un punt que tenir fotos o autògrafs ja no és necessari, i et trobes el Lluís fent una cervesa a la platja de Tarragona i no et cal dir-li res, perquè tot es redueix al somriure, a les paraules que fa gairebé quinze anys que cantem plegats..

No sabeu quina ràbia em va fer no ser al Palau aquest novembre.. tenia el cervell girat.. però però.. ho compensarem amb un 14 de maig a Cardedeu! (qui sap si conduint jo, ja! :P) I a l'estiu, a l'estiu... desfase total!

Gràcies per aquests moments de bogeria màxima i per fer-nos saber que LA VIDA ÉS BONICA :)

No dejes de soñar

La segona o tercera cançó que m'ha fet plorar més a la vida. I deu anys després, ahir, a la final, la Nina en va tornar a cantar un tros. Jo us la deixo tota. No deixeu MAI de somiar. Perquè si apaguem els somnis, la vida està perduda.

Ojos que me dicen "tengo miedo".. Manos que se unen en un juego..

OT: Una operació que ha durat deu anys

Devia ser a primer d'ESO, em sembla, que a l'hora del menjador els meus companys van començar a parlar en un idioma estrany. Deien no-sé-què d'un programa de tele de nois i noies que cantaven i estudiaven en una acadèmia, i que anaven marxant, un per un, cada setmana. I una nit vaig aconseguir sintonitzar TVE i veure com una Verónica carregada de galls trepitjava i feia fora una Gisela simpàtica i catalana que sempre més seria la noia del Peter Pan. I llavors vaig saber què volia dir ser favorito, nominado, què feia el jurat i què era una gala. I vaig entendre el significat de paraules que m'han anat acompanyant, de tant en tant, durant aquests deu anys.

A poc a poc, i cada cert temps, una nit setmanal s'ha convertit en quedar-se enganxada a la tele a mirar com aquests personatgets veien els seus somnis fer-se realitat, cantaven, es posaven nerviosos, s'emocionaven, desafinaven o ens regalaven moments preciosos. I cada cop que he vist el Manu Guix i l'Àngel Llàcer de profes he flipat. I vaig tirar un coixí a la tele quan va guanyar OT2 l'Ainhoa i no la Beth, encara que la de Súria aconseguís anar a Eurovisió. I vaig enviar un missatge per les melenes del Víctor i em vaig desesperar amb el fenomen Idaira. I vaig emprenyar-me quan el Risto insultava l'Ivan i la gent sentia pena per la Virginia, i vaig voler escanyar l'Esther Aranda i vaig fer dos o tres missatges perquè el Ros pogués passar de la gala 1. Algun any, fins i tot, em vaig empassar tots els càstings, i em vaig enganxar al Canal 24 hores del Digital+, i els veia esmorzar, assajar, xerrar. De fet, vaig tenir pòsters d'OT1 penjats a l'habitació durant més de cinc anys. I mitja torre de CDs ha sortit d'OT.

I la vida és dura, perquè després de cinc setmanetes van i ens el maten. Perquè la gent ja no els fa costat, perquè no tenen l'audiència que haurien de tenir, perquè han intentat vendre glamour de totes formes i no ho han aconseguit. I fa ràbia, perquè un programa com aquest, carregat de tants sentiments, de tantes sensacions i emocions, de llàgrimes, de somriures, de pancartes i de desafinades a casa sola o a la dutxa, no es mereix morir d'aquesta manera. OT i tothom que n'ha format part no es mereixen que el descataloguin i el facin fugir per la porta del darrere. Els nois que en formen part ara tenen dret a seguir formant-se i seguir somiant, i fent-nos somiar i nosaltres, que els seguim, tenim dret a hipotitzar sobre el seu futur. Potser els ha perdut aquesta manera ferotge de buscar audiència com sigui, culpa de la caiguda lliure que van patir amb els primers resultats. Potser és culpa de la Pilar Rubio. O del Risto, que va posar el llistó massa alt. Sigui el que sigui, ni ells -professors, alumnes, jurat- s'ho mereixen, ni ens ho mereixem nosaltres, que els mirem.

Demà serà un dia dur. La nit de demà serà una nit dura. I tots els que penseu que OT és una merda, que segurament haureu parat de llegir a la segona ratlla, però si encara sou aquí, deixeu-me dir-vos que no em crec que no hi hagi cap record agradable a la vostra vida relacionat amb el programa. No em crec que no hagueu estat pro-Bisbal, pro-Bustamante, pro-Chenoa, o que no hagueu vist la Rosa a Eurovisión. No m'ho crec. Tots hem viscut OT, d'una manera o d'una altra. I em fa molta pena, però moltíssima, que ara se'ns acabi. Així, perquè sí, perquè no hi hagi prou gent que ho segueix. Com si els que els seguíssim no fóssim ningú. Només per això, perquè tots ho hem seguit en un moment o altre, li hauríem de donar el millor comiat del món. Es mereix acabar amb una gala d'audiència màxima. La millor de totes. OT es mereix un final digne.

Fa deu anys anava a dormir i la meva mare em deia, al matí, qui havien nominat i qui havia anat fora. Però ens hem fet grans. Demà ens empassarem la gala des del minut 1 fins a l'últim, i plorarem, segur, com si fos la final de la primera edició i tinguéssim els professors cantant el "No dejes de soñar". Gaudirem d'uns genis de la música com hem fet cada vegada, però aquesta conscients que serà l'última.

Demà, amb la carrera acabada, disfrutaré com una cabrona, recordant i fent homenatge a deu anys de nervis i somriures. Sobretot de somriures.

OT m'ha marcat la vida. I és que podeu dir el que vulgueu però, per mi, OT no morirà mai.

Flores raras

¿Qué coño pinto aquí?

¿Qué hago con mi vida?

¿Qué ha sido del amor

en los tiempos del sida?

¿Por qué demonios no

son las cosas más claras?

¡¿Qué culpa tengo yo

de ser una flor rara?!