Ja hi tornem a ser. 23 d'octubre, a punt d'encarar el millor dia del món mundial. Aquests moments tontos de deixar la realitat i mirar cada dia passat i l'emoció bonica tot i que estúpida de començar una cosa nova perquè total, només celebrem que hem fet una volta completa més al sol.
Una volta completa al sol amb un número senar de capçalera, i ja sabeu què vol dir. Torna a ser una mongolada de superstició, però des del fons del cor sempre he estat del dos, del quatre i dels seus múltiples. No sé si té a veure amb la soledat i la necessitat d'acoblament. Potser és una predilecció aleatòria més, com la d'estimar molt més els colors càlids que els freds.
El cas és que el 7 només m'ha portat merda. Ha estat un any de MERDA majúscul, sí. Ho he dit per activa i per passiva, ja ho sap tothom, ja es pot dir. Vam començar amb motivació i tornar a aprendre coses maques amb el màster ha estat de les poques coses que queden al costat bo de la balança. El màster, un estiu amb moments màgics en bona companyia que ja no hi és però que deixa records que dibuixen somriures, i la meravellosa companyia d'un Clio groc d'excursió i de concert cap aquí i cap allà.
Però el problema és que les desgràcies de l'altre costat pesen una burrada i mitja. O dues o tres o quatre. La mort, l'única cosa que no té solució, tenia ganes de fotre'm una bufetada que em recordés el títol d'aquest blog. I no me n'ha fotut una, sinó tres. Dues que tocaven, però que carden mal igual, i una que val com una pallissa sencera. I així he passat els dies, feta caldo i sense entendre res. En algun moment tenia l'esperança d'acabar-ho entenent algun dia. Pero un amic em va dir que no s'entén mai, que només s'aprèn a conviure-hi. Mnyè. Vull que me'ls tornin. Que me la tornin. Collons de déu.
Avui me n'he anat a veure l'última posta de sol dels meus vint-i-set anys al mar. M'he concentrat a fer una bola de tota la ràbia i la merda que duc dins, i l'hi he llançada, per començar el vuit amb el somriure i les il·lusions intactes. Un vuit són dos quatres, i quatre dosos. Si la màgia dels números funciona, aquest l'ha de tenir tota.
De moment sembla que l'octubre fa gala de la seva essència de mes preferit i comença bonic, amb una feina que em fa estar vuit hores ocupada, distreta i contenta, i amb una alegria superficial però que serveix igual provocada per un pot de maquillatge i un de coloret. I amb un viatge amb cotxe perquè sí, amb el sol de cara i Cadena Dial al volum màxim mentre canto Cuídate de La Oreja a ple pulmó. La felicitat ha de ser alguna cosa semblant a això.
Des d'aquí, i per acabar, amic vuit, et demano cinc cosetes: Barcelona, conservar la feina, menys quilos, més abraçades i més polvos. Els somriures hi van implícits.
Tampoc demano tant, oi?
Benvingut, vint-i-vuit, benvingut a la meva vida! :)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris myself. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris myself. Mostrar tots els missatges
diumenge, 23 d’octubre del 2016
dijous, 23 d’octubre del 2014
#pistwentysix -4 hores
I ja són quatre versions. Vaig fer els vint-i-tres aquí, els vint-i-quatre aquí i els vint-i-cinc aquí.
El primer any era una crida a la il·lusió d'estar començant una cosa nova, el segon la fermesa i l'alegria d'estar-ho fent tot bé, l'any passat ja sense ganes de gaire res després d'un any de poca feina i encara menys activitat.
La feina segueix estancada, els moments de crisi existencial són molts, però ara mateix no sóc gris sinó completament taronja, completament brillant, perquè d'aquí a una hora vénen dues nenes maques a sopar, demà ve la mama a dinar, després vénen set preciositats traductores a berenar i a liar-ne una de grossa a la Pistuparty i ho rematarem amb bogeria i els nens macos igualadins sopant al VIP del Munich.
Deixarem enrere els vint-i-cinc havent marxat de casa una mica (o molt, o molt moltíssim) pel morro, sent neo-igualadina o igualadina consagrada per la faceta de tertuliana a la ràdio, amb els mateixos quilos que sobraven l'any passat o més (no hi ha manera, tu!), havent descobert que puc cuinar coses rostides i que em surten requetebé i també que es pot cuinar al rentaplats (dec un post, I know (de fet, en dec molts, sóc un desastre, tanto tweet)). Entrem als vint-i-sis cuidant els petits detalls més que mai, si és que és possible. Amb la mateixa por (pànic, potser) del pas del temps i de fer-me gran, o amb la sensació que la terra gira més ràpid a fora que a dins, que duc un botó de pausa que algú s'ha deixat activat. Entrem als vint-i-sis sense ell, però amb més pinya i més abraçades (vital, sabent-me fan del contacte humà). I amb ell, l'altre, l'un, enfeinat o adormit o matant-se a exercici, sense parar mai per casa, però l'estimem igual. Hauríem d'entrar als vint-i-sis amb un vestit cosit meu fet de texans perquè resulta que aprenem a cosir però de moment només està embastat. La màquina que li van comprar a la mama quan tenia 18 anys i que ara és meva ens espera a la meva habitació de tot. De tot vol dir de costura i de scrap, que és un altre vici car que també s'ha ficat a la meva vida als vint-i-cinc.
Vint-i-cinc. Vint-i-cinc. 25. Jolín, és que vint-i-cinc ja em semblen molts. Vint-i-sis és com que no pugui ser. Vint-i-sis és més a prop dels trenta, tu! I trenta ja és com per tenir clara la teva vida i jo encara no sé ni què vull ser de gran!
De moment, aquests nervis, aquesta sensació calenta, dolça i picant que tinc dins, em diuen que sé que vull que sigui després, que vull molt que sigui demà i que vull moltíssim que sigui demà a la tarda i veure les meves nenes de l'ànima fer el capullo i el vespre perquè els senyorets igualadins facin tonteries mentre sopen pizzes (cocorococ!) i beuen Volls.
Per molts anys, SúperPistu.
Per molts i molts anys.
dilluns, 12 de maig del 2014
L'àrea petita
Ja s'ha confirmat l'alineació de l'equip que juga a partir d'ara. Hi ha sorpreses i, malgrat lesions, és de gala.
Ja s'ha confirmat l'alineació de l'equip que juga a partir d'ara, sortirà a l'atac i està format, finalment, per tu i jo.
(que t'estimo del dret i el revés)
dijous, 8 de maig del 2014
Terrasseta :)
La móra fa tigeta, el llorer fa fulles noves i verdes, la menta és grossa grossa, el julivert fa goig, l'alfàbrega espera pacient que fem pesto, l'espígol va fent solet, les margarides aguanten com poden, la planta de Nadal encara dura i tenim sis maduixes vermelles i tres a punt de sortir.
L'orquídia, a dins, semblava acabada però he vist que fa una fulla nova.
Fa sol i les plantetes es fan maques i grosses i és guai regar-les, mirar-les, parlar-hi.
Menys les azalees, que sembla que no es fan, a Igualada.
L'orquídia, a dins, semblava acabada però he vist que fa una fulla nova.
Fa sol i les plantetes es fan maques i grosses i és guai regar-les, mirar-les, parlar-hi.
Menys les azalees, que sembla que no es fan, a Igualada.
dimecres, 23 d’octubre del 2013
#pistwenty-five (-2 hours)
Dues hores per dir adéu al millor número del món, però em fa mandra mirar enrere i repassar. Em fa mandra perquè la pausa i la incertesa han sigut prou llargues com per haver-ho reflexionat tot, ja.
Avui és més sorpresa que res el que m'inunda (que dius, ui sí, quina sorpresa, el temps passa!).
Sorpresa perquè ahir érem gener i ja som octubre. I sorpresa perquè jo no puc fer vint-i-cinc anys. L'any passat en vaig fer vint. I fa dos, divuit. Que vint-i-cinc són molts, hòstia, que són molts..
(esperem que la vida ens comenci a cuidar)
(hi sereu?)
Avui és més sorpresa que res el que m'inunda (que dius, ui sí, quina sorpresa, el temps passa!).
Sorpresa perquè ahir érem gener i ja som octubre. I sorpresa perquè jo no puc fer vint-i-cinc anys. L'any passat en vaig fer vint. I fa dos, divuit. Que vint-i-cinc són molts, hòstia, que són molts..
(esperem que la vida ens comenci a cuidar)
(hi sereu?)
dimarts, 15 d’octubre del 2013
Parlo poc
Últimament reflexiono molt en silenci i poc en veu alta o en lletra escrita.
Avui només vinc a deixar constància que tinc un constipat de cal déu i, aquesta tarda, una entrevista de feina molona. I una energia extrema i una americana negra de puntets blancs per petar-ho màximament.
Avui només vinc a deixar constància que tinc un constipat de cal déu i, aquesta tarda, una entrevista de feina molona. I una energia extrema i una americana negra de puntets blancs per petar-ho màximament.
dilluns, 13 de maig del 2013
Maldecaps de ser a l'atur
Dissabte farà tres mesos que no treballo. Tres mesos de la reunió amb el jefe d'Anglaterra, l'Andy, que va començar amb un "it's hard to say this, guys.. We are closing Barcelona today". Tres mesos d'una plorera desconsolada i desmesurada que deixava entreveure un petit somriure que deia "no et preocupis, que d'aquí res trobes una cosa molt millor".
D'aquí a dues setmanes treballo, deia. Si a finals d'abril no he trobat feina pillo un avió i piro, m'és igual on, deia. I mira'm, mitjans de maig, tres mesos i seguim igual. Aturats. I ni tan sols sóc una de la gran llista d'aturats del país, perquè no el cobro, l'atur, encara. I el compte corrent que va baixant.
I si al principi, l'estiu passat, em limitava a buscar traductors i guies turístics, ara l'únic filtre que tinc és província de Barcelona, i anar passant llista intentant trobar una feina que combini públic amb idiomes. És que amb una botigueta on es parli anglès em conformo. Cambrers no, que el meu equilibri no és gaire bo, però no ho sé, tu.. tan difícil és? Tot és ple de comercials a porta freda i informàtics que sàpiguen de llenguatges i programes estranys, a més d'administradors i gestors d'empreses.
Hi haurà qui em digui que no em puc queixar, que he fet onze entrevistes i que a moltes d'altres he dit que no perquè he volgut. Però tots tenim un llistó, unes línies vermelles, uns topes que no passem, coses que no ens encaixen amb el que busquem. Perquè vulguis que no, una feina són vuit hores al dia, és sobre el que gira una vida. I les entrevistes només són oportunitats, que si no arriben a bon port queden en res..
I així duc tres mesos amb la mateixa rutina, sense saber si serveix de gaire. D'Infojobs molts t'accepten i només et truquen els timos o els becaris, Laboris ja vaig plegar perquè és inútil, Infoempleo encara espero que contestin, Adecco sempre negatiu, de Loquo ningú contesta cap mail, a Yaencontre només hi ha jefazos, igual que a Linkedin, el Feinaactiva del SOC cada dia va més lent, Infofeina no veig que pengin coses noves, igual que Turijobs, a Twitter encara vaig trobant cosetes..
I si jo no tinc sort, potser en pot tenir un altre, així que les ofertes que vaig trobant que no encaixen acaben penjades al Facebook de Et trobaré feina (que acaben a Trobarefeina.com), ofertes directes sense intermediaris per veure si algú dels que som al grup se'n pot beneficiar. Que hi ha qui diu que perdo el temps però és que, de moment, em consten tres casos de gent que té feina gràcies a una oferta que he copiat jo, i això no té preu :)
En fi, tres mesets que esperem que no en siguin quatre.. Teniu la simpatia i xispa personificades amb cinc idiomes, senyors de recursos humans, què més voleu?! Va, que ens ho passarem bé! Contracteu-me! :)
dissabte, 30 de març del 2013
Pistutest
Un test que vaig fer a 3r de carrera.. Ara algunes respostes han canviat, però el deixo aquí perquè em fa il·lusió :) N'hi ha que estan fetes amb trampa, gairebé tothom en falla alguna o bastantes, però també hi ha qui les ha encertat totes..
1) Què puc menjar a qualsevol hora?
a) Arròs
b) Ou ferrat
c) Xocolata
d) Xiclet
e) Llet
2) M'agrada tota samarreta
a) Que sigui del Desigual
b) Que tingui un cor
c) Que tingui molts colors
d) Que em faci més prima
e) Que tingui escot
3)
|
El meu color preferit?
|
a)
|
Verd pistatxo
|
b)
|
Tots els colors
|
c)
|
Taronja
|
d)
|
Blau cel
|
e)
|
Lila
|
4)
|
Sempre dic que no em faria
res liar-me amb...
|
a)
|
el 20% dels tios, costa trobar-ne pero n'hi ha.
|
b)
|
el 80% dels tios, molts son
monos
|
c)
|
el 50% dels tios, meitat i meitat
|
d)
|
qualsevol tio que fos simpatic
|
e)
|
em costa moltíssim trobar algu
|
5)
|
Per superar un baixón, el
millor es
|
a)
|
tenir una cita
|
b)
|
un sopar amb els amics
|
c)
|
anar a la disco
|
d)
|
mati de pelu i tarda de
compres
|
e)
|
menjar el teu plat preferit
|
6)
|
La vida és...
|
a)
|
bonica i chula.
|
b)
|
una puta merda.
|
c)
|
un cami que fem sols
|
d)
|
l'única oportunitat que tenim
|
e)
|
una tómbola
|
7)
|
Què no falta al meu bolso?
|
a)
|
Xiclets
|
b)
|
L'iPod
|
c)
|
Un boli
|
d)
|
Tres paquets de Kleenex
|
e)
|
Tampons
|
8)
|
Per beure..
|
a)
|
43&pinya
|
b)
|
43&cola
|
c)
|
Martini&llimona
|
d)
|
Sangria
|
e)
|
Vodka&taronja
|
9)
|
Què és pitjor?
|
a)
|
Que se't vegi el tanga
|
b)
|
Tenir la marca del biquini
|
c)
|
No saber combinar colors
|
d)
|
Anar amb coll alt i màniga curta
|
e)
|
Que se't vegi la tira dels sustens
|
10)
|
Sempre dic que jo de gran..
|
a)
|
em casaré amb un ricachón
|
b)
|
viuré a Los Angeles
|
c)
|
seré poetessa
|
d)
|
traduiré HarryPotter 8
|
e)
|
tindré cinc fills
|
11)
|
No em fa ràbia la gent que
|
a)
|
camina amb talons per la
biblio
|
b)
|
fa servir estratègies per lligar
|
c)
|
porta l'etiqueta de la roba per fora
|
d)
|
fa els deures amb temps
|
e)
|
forra els llibres que llegeix en llocs públics
|
12)
|
Quant peso?
|
a)
|
50
|
b)
|
40
|
c)
|
47
|
d)
|
55
|
e)
|
42
|
13)
|
No m'agrada menjar
|
a)
|
pizza
|
b)
|
sushi
|
c)
|
entrepans
|
d)
|
peix
|
e)
|
peus de porc
|
14)
|
Per viure, el que mes
necessito és
|
a)
|
la música
|
b)
|
menjar
|
c)
|
mimos
|
d)
|
riure
|
e)
|
un llibre
|
15)
|
Una peli que no deixaria de
mirar mai
|
a)
|
Gladiator
|
b)
|
Algo para recordar
|
c)
|
PS I love you
|
d)
|
Chicas Malas
|
e)
|
Crepúsculo
|
16)
|
Des de quan Pistu?
|
a)
|
La mama m'ho ha dit sempre
|
b)
|
A 1r de BAT, per distingir-me
d'altres Annes
|
c)
|
Des de la uni
|
d)
|
Era un mote a Primària
|
e)
|
des de l'aparició del meu fotolog
|
Serà que t'has fet gran..
El cap de setmana passat vaig menjar pèsols per gust, fa una setmaneta vaig donar l'OK a una crema de bròquil (amb curri i gambes i formatge que gairebé no es notava, però bròquil) i avui he demanat coca de bolets amb ceba confitada en un restaurant.
Deu ser que, de mica en mica, em vaig fent gran.
(Aquest any ja en són 25, i si ho penses fa una cosa..!)
divendres, 15 de març del 2013
Ulleres noves
A la pregunta de "quin estil d'ullera vols?", la meva resposta sempre és "rares, diferents, que es vegin molt". Així una mica per donar la nota, per tenir tret distintiu i per ser sempre "la chica de las gafas" que era a Costa Breve cada dijous. I quan em diuen que es veuen més ulleres que la meva cara és que són ideals.
Per això, després d'emprovar-me totes les ulleres de Sant Celoni fa un mes, de mirar estils d'ullera a cada òptica que veia durant aquest mes, després de veure ahir tarda 4 òptiques i emprovar-me mil ulleres de les tres últimes, farta de tot, vaig trobar això i em vaig enamorar. I així m'he quedat, pels propers.. 2 anys? Dimarts les tindré!
Ara les miro i les veig petites i normaletes depèn de com! Però no, no, són genials :D
dimarts, 6 de novembre del 2012
De dir adéu a la joventut i entrar al món adult
Ahir vaig veure una notícia que em va traumatitzar. A mitja tarda, algú, diria molt que el senyor Francesc Grau, va fer un RT que deia que el MSN Messenger tancava. I mira que potser fa un parell o tres d'anys que no hi entro, però era una cosa que era allà, latent, plena de milions i milions de records que impregnaven hores, hores i hores de les nostres vides. Primer sense foto, després amb foto quadrada, més tard amb foto rodona i mil xuminades més. Allà vam conèixer molts dels amics cibernètics (alguns encara hi són!), allà vam confessar amors d'ESO en nicks i posteriorment en subnicks, allà ens vam explicar la vida i hi vam vomitar els sentiments. Allà ens vam enamorar i ens vam enfadar. I vam fer guiños i zumbidos, i ens vam conectar i desconectar mil cops per sortir a la dreta i que tothom ens veiés i algú ens parlés, i vam perdre el temps com capullos però amb estil, perquè ens agradava. Un programa que requeria d'algú a l'altra banda de la pantalla, però que desprenia miticitat per ell sol (qualitat de mític, segur que no existeix; mitiquisme?). I ara ens el tanquen perquè només hi ha quillos i perquè Microsoft ha comprat Skype. Descanseu en pau, lletres roses. Descanseu en pau, lletres de nick que canviaven de font segons qui escrivia gràcies al simbolet que hi posàvem al davant. Plorem. Recuperem converses guardades i deixem anar un sospir. Glòria al MSN Messenger.
I au, adéu a uns anys de bogeria, de depressió, de gilipollades i de finura màxima, i obrim la porta als adults assenyats (wtf, assenyats, diu). Avui m'han donat el primer contracte de jornada completa de la meva vida. Vuit hores/dia, quaranta/setmana, blablá. Entrem ja a la seriositat del treballador i ho fem amb il·lusió, que, encara que cobrem poquet, sembla que ens volen durant tot un any. Tarda, doncs, d'estrès anar llegint un text escrit en una llengua desconeguda (la de la branca jurídica, per alguna cosa vaig fer itinerari de literatura) i intentant esbrinar si el que hi deia era correcte. I sembla que hauran de tornar a redactar alguna xifra i algun tema relacionat amb les vacances, però demà finalment podrem signar. Cornellà, Google, SEO, PPC, link building, companys guiris, benvinguts així en plan sèrio, ja, i porteu-vos bé, que sembla que ens haurem d'aguantar fins la tardor de l'any que ve. Com a mínim.
:)
Etiquetes de comentaris:
feina,
myself,
smiles,
tira palante
dimarts, 23 d’octubre del 2012
23 d'octubre: #pistwentyfour -3 hores
Fa exactament un any vaig escriure això, en una situació idèntica però en un ordinador diferent, amb un desconegut que ara potser conec massa, amo d'un pis totalment desconegut que ara és com casa meva i en una Igualada totalment desconeguda que ara em miro amb més carinyo.
I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.
Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.
Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)
Any de portuguès i nenes mones a classe.
Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.
Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)
Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)
Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.
Any de més cors encara, si és que era possible.
I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.
Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.
Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)
Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.
(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)
I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.
Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.
Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)
Any de portuguès i nenes mones a classe.
Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.
Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)
Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)
Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.
Any de més cors encara, si és que era possible.
I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.
Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.
Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)
Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.
(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)
dilluns, 5 de març del 2012
Ojos que me dicen tengo miedo..
Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.
M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.
Me'n vaig a buscar-ho.
Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.
dilluns, 13 de febrer del 2012
(Hola. Ei, què tal, com va? Ho sento per no haver-te dit res abans, tio, però és que vaig molt liada.. Em perdones? Sí? Aaaai, com t'estimo :*)
Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.
Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".
Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.
Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.
Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.
En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?
Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.
Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.
Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".
Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.
Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.
Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.
En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?
Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.
diumenge, 23 d’octubre del 2011
#pistwentythree -3 hores
D'aquí a tres hores acaba un any que no quedarà a la memòria. Els vint-i-dos, el segon millor número de la història, em deixen un any indiferent, buit, inútil, sense cap mena de res de què sentir-me orgullosa. Un any esperant sempre l'endemà, vivint sempre amb l'esperança que l'endemà acabaria portant-me el que em faltava. Sempre l'endemà. Un demà que no arriba.
Em deixen un any que ha passat per sobre, en modo avión, sense tenir cobertura ni trepitjar cap terra. Un any d'anar fent, d'anar aguantant, d'anar esperant. Tres-cents seixanta-cinc dies plens de frustracions. Les classes, el cotxe, l'estiu, el poble, els màsters, els homes. Decepció rere decepció, els mesos han anat passant fins arribar un cop més al màgic vint-i-quatre d'octubre.
Només tres punts podrien marcar-se en color verd al calendari o tenir alarma dins d'aquest gran rellotge biològic que duem dins:
*El primer, el més bàsic, l'entrada per fi al món laboral. Ho hem fet poc, però ho hem fet. Per fi sóc útil d'alguna manera, per fi veig que sóc del món, que sí, que serveixo, que tot i ser minúscula també puc ser gran.
*El segon, l'aparició al viciós món dels cent quaranta caràcters, i la descoberta de més de mil dels altres caràcters disposats a canviar-me el dia només escrivint dos punts seguits de signe de tancar parèntesi.
*I el tercer, constant des de dos mil sis. Unes quantes dones que un bon dia van decidir que començarien Traducció a la Pompeu. Unes quantes dones que es deixen abraçar i mossegar, que em renyen quan les modernitzo, que relativitzen els problemes amb riallades i escolten els meus cotis amb una atenció superlativa.
Ara només espero que aquests vint-i-tres, com a vint-i-quatrè any de vida que començo, siguent així el millor número que s'ha inventat mai, només espero que em deixin avançar. Que sigui ara, no demà. Que hi hagi marques. Que el calendari sigui tot amb fluorescent verd. Que la majoria de dies que em miri al mirall sigui acompanyada d'un #porqueyolovalgo amb totes les lletres. Perquè sí, collons. Perquè miro fotos de quan era una criatura i veig que els anys passen. I no vull que sigui massa tard.
Minipistu, saps què? LaVidaÉsBonica :)
SEGUIREM SOMIANT.
Em deixen un any que ha passat per sobre, en modo avión, sense tenir cobertura ni trepitjar cap terra. Un any d'anar fent, d'anar aguantant, d'anar esperant. Tres-cents seixanta-cinc dies plens de frustracions. Les classes, el cotxe, l'estiu, el poble, els màsters, els homes. Decepció rere decepció, els mesos han anat passant fins arribar un cop més al màgic vint-i-quatre d'octubre.
Només tres punts podrien marcar-se en color verd al calendari o tenir alarma dins d'aquest gran rellotge biològic que duem dins:
*El primer, el més bàsic, l'entrada per fi al món laboral. Ho hem fet poc, però ho hem fet. Per fi sóc útil d'alguna manera, per fi veig que sóc del món, que sí, que serveixo, que tot i ser minúscula també puc ser gran.
*El segon, l'aparició al viciós món dels cent quaranta caràcters, i la descoberta de més de mil dels altres caràcters disposats a canviar-me el dia només escrivint dos punts seguits de signe de tancar parèntesi.
*I el tercer, constant des de dos mil sis. Unes quantes dones que un bon dia van decidir que començarien Traducció a la Pompeu. Unes quantes dones que es deixen abraçar i mossegar, que em renyen quan les modernitzo, que relativitzen els problemes amb riallades i escolten els meus cotis amb una atenció superlativa.
Ara només espero que aquests vint-i-tres, com a vint-i-quatrè any de vida que començo, siguent així el millor número que s'ha inventat mai, només espero que em deixin avançar. Que sigui ara, no demà. Que hi hagi marques. Que el calendari sigui tot amb fluorescent verd. Que la majoria de dies que em miri al mirall sigui acompanyada d'un #porqueyolovalgo amb totes les lletres. Perquè sí, collons. Perquè miro fotos de quan era una criatura i veig que els anys passen. I no vull que sigui massa tard.
Minipistu, saps què? LaVidaÉsBonica :)
SEGUIREM SOMIANT.
divendres, 23 de setembre del 2011
Tabula rasa. Borrón y cuenta nueva. Passem full.
Qualsevol expressió que indiqui quedar-se en blanc i esperar omplir la vida de noves sensacions, deixar-ho tot enrere i aparcar el que havíem fet sempre i començar amb il·lusió una nova manera d'entendre el món i d'actuar, amagar les pors i pujar a l'avió que ens enlairarà cap a un futur que potser no queda tan lluny. Qualsevol expressió d'aquestes aniria bé per fer de títol a aquestes lletres. Per resumir totes aquestes coses que em passen per dins últimament.
Fa dos junys vaig acabar la universitat i vaig caure en un pou d'incertesa profunda. L'any passat, vaig intentar fer camí cap al doblatge, fent-ne un petit tast. No va acabar de resultar i, a més, hi va haver massa hores lliures llançades, regalades a Internet o perdudes en el subconscient. Aquest estiu hem intentat buscar feina, però la realitat seguia sent del sofà al llit i voltant una mica però sense fer gaire res de bo.
Però ja n'hi ha prou. És hora d'agafar la vida, d'agafar el volant (el tema del cotxe el tinc aparcadet, també convindria parlar-ne i tractar-lo algun dia), agafar el volant i portar la nau cap allà on volem. O, si més no, agafar una carretera que ens agradi, per poder admirar un paisatge agradable mentre intentem arribar a bon port.
Ara toca arrencar amb il·lusió. Amb la il·lusió d'esborrar-ho tot i començar nous projectes. En tema idiomes, dimarts començo portuguès. I després del fail d'alemany a l'Institut Alemany, buscarem alguna acadèmia a veure si algun intensiu s'adapta als meus horaris. Dues llengües noves per carregar les piles, dos nous reptes que em recorden que sóc vàlida i que, si vull, ho puc fer tot. Que tinc cervell, que sempre he sigut boníssima en tot. Que OLÉ YO. Collons.
Oléyo. Oléyo. Que demà començo a treballar. Jo. Jo. Jo, Pistu, jo, Anna, jo, a treballar. Jo que sempre em pensava que no treballaria mai, que no hi hauria mai res i que acabaria tirada en algun racó del carrer. Aquest petit però potent cervell per fi es troba immers en el mercat laboral. I tinc por, evidentment, com sempre se'n té quan hi ha alguna cosa nova, però estic segura que en sé. Com deia abans, que sí, que jo puc, que he pogut sempre amb tot, cony. De moment comencem suau, però el cap de setmana que ve l'anglès haurà de ser potent. Suposa un problema? Cap ni un. M'he passat anys de la meva vida parlant anglès. Amb el francès tampoc hauria de passar res, però el tenim una mica atrofiat, així que us demanaria una mica de pregàries a Déu nostre senyor, o una mica de bronques a mi mateixa perquè m'hi posi quan toca.
En fi, que segur que en traurem alguna cosa bona, dels nous fronts que s'obren.
Si volem, si ens hi posem, som imparables, no? :)
Deixeu-me il·lustrar-ho amb unes quantes notes.. Seguirem somiant..
Fa dos junys vaig acabar la universitat i vaig caure en un pou d'incertesa profunda. L'any passat, vaig intentar fer camí cap al doblatge, fent-ne un petit tast. No va acabar de resultar i, a més, hi va haver massa hores lliures llançades, regalades a Internet o perdudes en el subconscient. Aquest estiu hem intentat buscar feina, però la realitat seguia sent del sofà al llit i voltant una mica però sense fer gaire res de bo.
Però ja n'hi ha prou. És hora d'agafar la vida, d'agafar el volant (el tema del cotxe el tinc aparcadet, també convindria parlar-ne i tractar-lo algun dia), agafar el volant i portar la nau cap allà on volem. O, si més no, agafar una carretera que ens agradi, per poder admirar un paisatge agradable mentre intentem arribar a bon port.
Ara toca arrencar amb il·lusió. Amb la il·lusió d'esborrar-ho tot i començar nous projectes. En tema idiomes, dimarts començo portuguès. I després del fail d'alemany a l'Institut Alemany, buscarem alguna acadèmia a veure si algun intensiu s'adapta als meus horaris. Dues llengües noves per carregar les piles, dos nous reptes que em recorden que sóc vàlida i que, si vull, ho puc fer tot. Que tinc cervell, que sempre he sigut boníssima en tot. Que OLÉ YO. Collons.
Oléyo. Oléyo. Que demà començo a treballar. Jo. Jo. Jo, Pistu, jo, Anna, jo, a treballar. Jo que sempre em pensava que no treballaria mai, que no hi hauria mai res i que acabaria tirada en algun racó del carrer. Aquest petit però potent cervell per fi es troba immers en el mercat laboral. I tinc por, evidentment, com sempre se'n té quan hi ha alguna cosa nova, però estic segura que en sé. Com deia abans, que sí, que jo puc, que he pogut sempre amb tot, cony. De moment comencem suau, però el cap de setmana que ve l'anglès haurà de ser potent. Suposa un problema? Cap ni un. M'he passat anys de la meva vida parlant anglès. Amb el francès tampoc hauria de passar res, però el tenim una mica atrofiat, així que us demanaria una mica de pregàries a Déu nostre senyor, o una mica de bronques a mi mateixa perquè m'hi posi quan toca.
En fi, que segur que en traurem alguna cosa bona, dels nous fronts que s'obren.
Si volem, si ens hi posem, som imparables, no? :)
Deixeu-me il·lustrar-ho amb unes quantes notes.. Seguirem somiant..
divendres, 8 de juliol del 2011
REBAIXES
Podem resumir la tarda d'avui en una foto, la campanya de L'illa diagonal.
Fa dies que la buscava per fer-li la foto.
M'ENCANTA.
Necessitava tarda de bosses mil i cremar la targeta! =P
dimecres, 6 de juliol del 2011
100 veritats sobre mi
1. Vaig néixer un 24 d’octubre.
2. Suposo que per això el meu número preferit és el 24.
3. M’agraden el taronja i el verd pistatxo, però totes les altres coloraines també.
4. No sé anar amb bicicleta.
5. L’únic esport que havia fet era anar a esquiar, però ara fa cinc o sis anys que em fa mandra anar-hi.
6. Sovint, baixava les pistes cantant en veu alta, com faig de vegades quan baixo Passeig de Gràcia a peu.
7. Podria estar-me tot el dia menjant arròs.
8. De cop, a temporades, em pica per canviar l’aigua per la llet, i en bec a totes hores.
9. No m’agrada la cervesa normal, però la de frambuesa sí.
10. De vegades em mossego les ungles, i de vegades me les trenco amb els dits.
11. Tinc uns Crocs blau cel que m’encanten.
12. Estic enganxada al mòbil.
13. Tuitejo massa compulsivament, però és per culpa del número 14.
14. No em sé estar gaire temps callada.
15. Faig 151 cm, per això he d’aprendre a anar amb talons.
16. A Itàlia vaig llogar un Segway i m’aguantava i se’m donava prou bé.
17. Col·lecciono cors. Just love them.
18. Em rento les mans amb sabó de xocolata.
19. Tinc pànic a les agulles i monto pollos immensos cada vegada que m’han de treure sang o posar-me una vacuna.
20. Sempre havia estat súperprima, però vaig estar tres mesos a Amèrica i vaig tornar amb deu quilos més.
21. Tinc els dits grossos del peu molt grossos.
22. I les mans molt petites.
23. No em sabia fer cues fins fa poc més de mig any.
24. Tampoc bevia cafè fins fa que va arribar la Nespresso a casa, fa poquet.
25. M’encanta remenar els troncs quan hi ha la xemeneia encesa, però sóc patosa i de vegades la lio.
26. Sóc patosa, així, en general.
27. Bec 43 amb pinya, o vodka negre amb llimona, o tequila amb lima i grosella o malibu amb pinya.
28. Fa molt que he de tastar el 43 amb Cacaolat.
29. Sempre em rallo mirant enrere amb allò de “lo que pudo haber sido y no fue”.
30. M’agrada més parlar amb gent que no conec que amb gent que conec.
31. Prenc el sol, però sóc blanquíssima i de seguida em cremo.
32. No menjo amanida, ni fruits secs.
33. De verdura, només mongetes tendres, albergínies a la planxa i sopes verdes on no es veu què hi ha.
34. La xocolata em perd.
35. I el formatge, el formatge fort, també.
36. Vaig deixar els tangues per l’estiu perquè a l’hivern feia fred, i més tard els vaig desterrar per incòmodes.
37. Amb dos gots de sangria dic coses que no he de dir, i amb tres ja no sé ni el que dic.
38. Sóc un teletubbie, abraço molt a tothom, i és que la vida és millor amb contacte físic.
39. La carn, poc feta. Ultra poc feta, de fet, sisplau.
40. He estat a Xina i a Cuba.
41. Sóc molt fan de les cançons de Disney.
42. I dels llibres de novel·leta romàntica i tal.
43. Adoro els iogurts activia 0% de frutos rojos, que no els de frutos del bosque.
44. I els petits nesquiks també, tot i que ara fa molt molt de temps que no en menjo.
45. A l’estiu, sortir al carrer equival a menjar un gelat.
46. Em dutxo escoltant l’últim disc de Manel des del dia que va sortir.
47. Quan he d’anar a algun lloc important, em poso a la dutxa una hora i mitja abans de sortir de casa.
48. Tinc vestits per estrenar a dins de l’armari.
49. Fa dos anys que tinc ganes de menjar un suís, però quan arriba l’hivern no trobo el moment, i a l’estiu, evidentment, no entra.
50. El meu ordinador s’escalfa una barbaritat i l’he d’anar movent de lloc cada x temps per no cremar-me la taula.
51. Últimament em compro la Cosmo però no la llegeixo, perquè quan no tens nòvio no mola tant.
52. Colònia dolceta, per exemple, Fantasy de la Britney Spears, Escada Marine Groove o DKNY la poma verda, tot i que ara la porta tot quisqui.
53. Tinc més de vint llibres començats des de fa la tira d’anys, i no hi ha manera d’acabar-los.
54. Com a viciosa de la llengua, puc passar-me estones llarguíssimes a la secció de diccionaris de la FNAC.
55. Sempre duc tres paquets de kleenex al bolso.
56. Tinc quatre llibres de cuina, però a la que vull posar-m’hi sempre acaba passant alguna cosa que no els faig servir mai.
57. Però hi ha un pastís que em surt guai: tarta colibrí. Pinya, plàtan i coco amb glaseado de filadèlfia.
58. Sóc de l’”encara queda temps” i “per què ho he de fer ara, si ho puc fer demà?” cosa que de vegades em complica la vida.
59. Com moltes dones, supero les estones depres amb matí de pelu i tarda de compres.
60. Vaig ser molt fan de Desigual, ara ja no tant.
61. De tant en tant em compro cremetes allò per fer les coses bé, però dos dies i acaben arraconades al lavabo.
62. M’encanta mirar per la finestra.
63. Sóc MOLT cotilla.
64. Tinc un paraigua, una jaqueta i una camisa de la Hello Kitty.
65. I tots els bolis de colors de uniball eye fine, però el meu germà me’ls pren.
66. Jo era de les que pintaven l’agenda, la tenia súper súper decorada.
67. M’encanta cuidar els petits detalls en ocasions importants.
68. Parlar per telèfon és una molt bona teràpia antiestrès, antitristor i antitot, llàstima que no tothom sigui Movistar i no sempre sigui cap de setmana.
69. M’encanta parlar italià i anglès, però el francès el reservem per l’escrit, que quan el parlo em sento idiota.
70. Tinc unes Munich de colors i no sé mai amb què combinar-les.
71. Tinc els peus súper prims i anar a comprar sabates és un martiri.
72. Vaig tenir les colònies petites de 3 euros de l’Yves Rocher, anava pel món fent olor de coco, de vainilla, de pera, de mango o de móra.
73. No vaig guanyar mai els jocs florals fins a segon de Batxillerat. A l’última oportunitat, em vaig endur el premi de poesia i el de prosa del poble.
74. Sóc especialista en anar veient nòvios perfectes per la vida, fins que efectivament em demostren que no ho són.
75. Parteixo sempre de la base que la gent d’entrada és bona persona, una altra premissa que m’ha dut i em durà bastants maldecaps, que sembla que en la realitat la humanitat és més puta.
76. Puc passar del somriure a la llàgrima en dos minuts. El meu cervell no deixa de donar voltes a tot.
77. Dono càrrega emocional a massa coses que no n’haurien de tenir.
78. Sempre he tingut molta por als canvis i a les coses noves. Encara que la situació antiga no acabi de ser perfecta, mai se sap si la novetat serà pitjor.
79. Dic “metxero”, i “bandeja”. I cap problema, tu.
80. La millor nit de festa que he tingut va ser una festa remember dels anys 90 a Costa Breve amb la Laura i la Gemma, on tota la nit van sonar hits del pal Toda la noche en la calle, d’Amaral.
81. Tinc un fotolog des del 22 de gener del 2006, i durant quatre anys va ser actiu cada dia. I tenia fans.
82. Algun dia aprendré a maquillar-me.
83. Tenia un anell de cors vermells de la Swatch, i em fa ràbia màxima haver-lo perdut.
84. Era una crack en llatí i grec, a l’insti, i ara no me’n recordo de res.
85. Sempre deia que em posaria lentilles perquè (els nois em deien que) estava més guapa, però des de fa tres ulleres que m’agrado molt més amb ulleres que sense.
86. Acostumo a trobar sempre el sentit pervers de les paraules, i si no tenen doble sentit, els el trobo igualment.
87. Tinc un condó fluorescent caducat.
88. Quan vaig mona, em miro a tots els miralls que trobo.
89. Sóc un 0 en geografia, en economia i en mates. I en història, un -5.
90. Però a la uni era una crack traduint jocs de paraules.
91. Em perdo mirant les xorradetes que venen a yoquierounodeesos o quelovendan. I algun dia em compraré alguna cosa a elarmariodelatele.
92. Abans anava tot el dia amunt i avall amb la càmera de fotos, ara no la duc mai.
93. Una vegada un tiobueno em va fer un massatge sota la dutxa, a un balneari.
94. M’agrada ajudar la gent quan els veig perduts a la Renfe o al metro.
95. I un dia em trencaran la cara per posar bé l’etiqueta de la samarreta a gent que no conec.
96. M’encanten els ous ferrats.
97. Vaig aprendre a fer bufandes una nit que no volia estudiar història, i em vaig convertir en bufandera oficial de les meves amigues durant un temps.
98. Quan estic nerviosa, parlo encara més que de normal.
99. Al tren, em trobareu al primer vagó (i al costat de l’endoll, des que tinc aquest mòbil que no aguanta ni mig dia).
100. Sense món 2.0 no podria viure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





