"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"

Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.

Passen coses

Passen els dies, passen els mesos, passen els anys. I passen coses. I fa cinc anys estaves guapo i et feies selfies a les Canàries i ara no hi ets, perquè passen coses.

Fa dos anyets que passen coses dolentes i resulta que és el que hagut d'enganxar jo. Em diuen que aquest últim no compta, o que no compten tots dos, però se'm fa estrany perquè llavors jo no compto. Ja em diràs perquè he d'enganxar misèries, amb lo feliciana que sóc. Potser qui mou els fils juga a això mateix, a ajuntar pols oposats perquè puguem viure tots tranquils en un punt mig.

Aquesta última setmana tampoc hauria de comptar. Tres ànimes volcades damunt d'un llit d'hospital veient com una altra encara s'atreveix a fer fora el monstre del seu cos. Com encara s'hi encara, amb dos collons i més ronyons. Un cos massa cansat d'experiències, o massa cansat d'hospitals i de metges, i de no poder estar a casa tranquil gaudint d'una família de pocs integrants però de muntanyes d'amor en silenci.

Però va comptar. Va comptar, i ara no hi ets, i tots els drames que van petar l'església reflecteixen més de cinquanta anys de coses bones. Que ja em perdonaràs per haver aguantat el tipus. Però ja saps que sóc la pallassa número u, i aquesta setmana tocava ser el contrapunt, la rialla, les mil i una burrades per arrencar aquell aire que surt pel nas o el somriure. Imaginar la hipòtesi absurda d'un mòbil que sona dins la caixa en un enterro, aferrar-me a la il·lusió de veure la planta de maternitat de l'hospital, imaginar qualsevol tonteria que pogués distreure ta mare, la teva dona i el teu fill del món dels pensaments que no tornen.

Perquè mai tornen. I ara no hi haurà ningú de cap de taula (confessaré que vaig estar a punt de posar-m'hi el primer dia), ni el mimat de la vedella amb suc quan tothom mengi gambes, ni el vi que no és vi ni l'ampolla d'aigua amb lleixiu. No hi ets, i no hi serà la por ni els viatges amb ambulància, però tampoc hi haurà qui em faci riure amb fotos de quan l'home que avui m'estima era una "niña muy mona" o feia una pinta més aviat ridícula. Ni qui em renyi quan ordeni els canals de la tele de manera lògica i raonable (que ho penso fer la setmana que ve, ja aviso). Ni hi serà el somriure automàtic en entrar per la porta malgrat la burrada de merda que et passava per dins.

Estigues tranquil, però, que ja no n'hi ha, de merda. I estigues tranquil també, perquè penso cuidar-me dels que es queden amb més amor que el que desprenen els Óssos Amorosos i els gatets que mira la teva senyora al YouTube junts.

Em saben greu un munt de coses, ara.
No ho vau fer tan malament, senyor. Ni tu, ni ella.
Només espero fer-ho igual de bé jo.
Estigues tranquil, que al teu fill li passaran coses pistufòliques un bon temps.
I riurem plegats, allà dalt i aquí baix.

Passi-ho bé, senyor.
Passi-ho bé, i moltes gràcies.

Maldecaps de ser a l'atur

Dissabte farà tres mesos que no treballo. Tres mesos de la reunió amb el jefe d'Anglaterra, l'Andy, que va començar amb un "it's hard to say this, guys.. We are closing Barcelona today". Tres mesos d'una plorera desconsolada i desmesurada que deixava entreveure un petit somriure que deia "no et preocupis, que d'aquí res trobes una cosa molt millor".

D'aquí a dues setmanes treballo, deia. Si a finals d'abril no he trobat feina pillo un avió i piro, m'és igual on, deia. I mira'm, mitjans de maig, tres mesos i seguim igual. Aturats. I ni tan sols sóc una de la gran llista d'aturats del país, perquè no el cobro, l'atur, encara. I el compte corrent que va baixant.

I si al principi, l'estiu passat, em limitava a buscar traductors i guies turístics, ara l'únic filtre que tinc és província de Barcelona, i anar passant llista intentant trobar una feina que combini públic amb idiomes. És que amb una botigueta on es parli anglès em conformo. Cambrers no, que el meu equilibri no és gaire bo, però no ho sé, tu.. tan difícil és? Tot és ple de comercials a porta freda i informàtics que sàpiguen de llenguatges i programes estranys, a més d'administradors i gestors d'empreses.

Hi haurà qui em digui que no em puc queixar, que he fet onze entrevistes i que a moltes d'altres he dit que no perquè he volgut. Però tots tenim un llistó, unes línies vermelles, uns topes que no passem, coses que no ens encaixen amb el que busquem. Perquè vulguis que no, una feina són vuit hores al dia, és sobre el que gira una vida. I les entrevistes només són oportunitats, que si no arriben a bon port queden en res..

I així duc tres mesos amb la mateixa rutina, sense saber si serveix de gaire. D'Infojobs molts t'accepten i només et truquen els timos o els becaris, Laboris ja vaig plegar perquè és inútil, Infoempleo encara espero que contestin, Adecco sempre negatiu, de Loquo ningú contesta cap mail, a Yaencontre només hi ha jefazos, igual que a Linkedin, el Feinaactiva del SOC cada dia va més lent, Infofeina no veig que pengin coses noves, igual que Turijobs, a Twitter encara vaig trobant cosetes..

I si jo no tinc sort, potser en pot tenir un altre, així que les ofertes que vaig trobant que no encaixen acaben penjades al Facebook de Et trobaré feina (que acaben a Trobarefeina.com), ofertes directes sense intermediaris per veure si algú dels que som al grup se'n pot beneficiar. Que hi ha qui diu que perdo el temps però és que, de moment, em consten tres casos de gent que té feina gràcies a una oferta que he copiat jo, i això no té preu :)

En fi, tres mesets que esperem que no en siguin quatre.. Teniu la simpatia i xispa personificades amb cinc idiomes, senyors de recursos humans, què més voleu?! Va, que ens ho passarem bé! Contracteu-me! :)

Et felicito, Google. O Nexus com xurros.

Fa dies que tenia l'alarma posada al mòbil aquesta matinada a les 12 en punt de la nit. Una alarma que, però, no ha sonat, ja que entre divendres i dissabte vam donar mort a l'iPhone 3GS que m'havia deixat un amor d'home com a salvació per la mort sobtada i desgraciada d'un Galaxy S per Sant Joan. L'alarma era la segona salvació. Dimarts 13 de novembre, 00:00, Nexus 4. Aquest pepinasso.

Feia dues setmanes que me'l mirava cada dia una estoneta, vídeos, reviews, fotos, la pàgina oficial de Google. Anava calmant la meva ànsia (o alimentant-la!) amb petites perles fins que arribés el dia. I des que el pobre iPhone va morir dissabte, deixant-me sola i desemparada, encara més. I va arribar ahir i em vaig posar a dormir a les deu del vespre, amb l'alarma posada en un iPod Touch del papa.

Sona l'alarma i passo, però a les tres em desperto estressada i em foto a la Play Store. Encara no. Alarma a les sis per tornar-ho a mirar. No. Estrès en l'estona de viatge fins la feina, convençuda que seria l'hora, tot i que per hores del món semblava que era a les nou. A tres de nou m'assec davant de les dues pantalles d'ordinador de la feina i hi torno. No.

Però ei, arriba un DM a twitter que informa que ara sí. Que ara sí que sí. I li començo a fotre. I botiga col·lapsada. Tres quarts d'hora de desesperació després, mil missatges d'error diferents, dues targetes entrades i uns deu Nexus afegits al carretó (o al carrito, va!), surt el DISPONIBLE PROPERAMENT. Properament, desgraciat?! Properament?! Properament vol dir que és a prop! I el meu mòbil no és a prop! Que estic incomunicada, collons!

Desesperació i frustració màxima. Model de 16gb esgotat en 15 minuts, model de 8 esgotat en mitja hora. I Google que no diu si s'ha acabat l'stock o si simplement se'ls ha estressat la botiga i han decidit escalonar-ho per properes ocasions.

Properes ocasions que arribaran aviat, espero. QUE NO TINC MÒBIL, CONY! QUE ÉS URGENT!

Et felicito, Google, de veritat.

No ha durat ni una hora en la majoria de països del món.

He arribat a llegir que a Estats Units no s'ha pogut ni comprar.

Estava clar que era un model regalat, una autèntica ganga, que la cosa seria com un animal fresc a una gàbia de lleons mig morts de gana o com plantar-li cara a la senyora que entra primera a les rebaixes del Corte Inglés. Però em pensava que, com a mínim, l'hauria pogut comprar...

El cas és... I ara quan? Quan, eh?

Que jo he de fer alguna cosa, que això d'estar buscant el telèfon cada dos minuts no mola, que això d'estar incomunicada frustra i t'aïlla en una bombolla i et fot sentir més sol que un mussol...

M'avorreixo, senyor Google.. Quan em podré comprar el Nexus?!

Ojos que me dicen tengo miedo..

Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.

M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.

Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.

EH, TÚ!

TÚ ANTES MOLABAS.

Al fons a la dreta.

Em fa rabieta allò que es diu del pou, però més o menys, vindria a ser això.

De vegades, no saps per què, però estàs fotut en una muntanya de merda. Miris on miris hi ha brutícia, paret, uns murs altíssims i llisos que no es poden anar pujant pedra a pedra. Un cau de conills, un abocador, un contenidor amb la tapa ben oberta on tothom hi va deixant la bossa (sense respectar horaris, per cert, la merda cau a tota hora del dia). I sí que et pots dutxar, sí que pots sortir a respirar un moment, pots tenir un moment de llum, però és un puto jijijaja que no serveix de res perquè la pudor de merda segueix envaint-te. I el pitjor és que et quedes allà, assegudet, olorant la ferum tranquil·lament, perquè no tens ni idea d'on cony treure un ambientador, sigui de push-push o dels que es disparen sols. Perquè no venen escales per sortir dels forats no-físics, en aquesta vida. Perquè no hi ha manyans que arreglin les desgràcies mentals. Perquè no hi ha brigades de neteja ni mossos capaços de netejar tota aquesta merda.

De veritat, és un fàstic dels grossos.

Últimament, la vida és dura, dura, dura.

D'on véns, on vas, qui ets i qui seràs? 

Arbres després de mil anys: preparant el D

Maleït nivell D, senyors, maleït nivell D..  Algú em pot dir si ho he fet bé? "Tot tacat de sang" podria ser CPred? Que jo en sabia, d'això... Entre la teoria i la llengua antiga i... buf... quines ganes que passi l'examen!

(Ho sento, heu de girar el cap, I know. No se'm gira..)

Unes quantes crisis i alguna alegria

Nervis. Nervis i nervis. Examen de nivell D de català el dia 21 i no he ni obert el llibre. Examen d'italià d'últim nivell amb examen oral d'un llibre que no he llegit el 28. La regla triga sis dies a baixar-me, però quan arriba em deixa anar del sofà al llit, del llit al sofà, arribar al tren, em fa posar els peus damunt el seient del tren i pujar les escales del metro a escaló cada cinc segons i agafada a la barana. Exposició d'italià d'un grup de música súper cutre perquè no trobo més temes interessants. Esquena feta pols. Però pols. Després va i se'm salta l'embrague del cotxe de l'autoescola al primer carrer que giro i clar, susto. Susto gordo, vaja. A més, deures difícils i complicadots. Afegim-hi una crisi existencial de les grosses, també, i una mica de bronca per veure què faig l'any que ve i a l'estiu i cap a on he de portar la vida. Posa-li unes ganetes de mimos que no acaben de ser del tot. I ahir va i es tira un tio al tren.

Per altra banda, però, uns fideus de l'Udon boníssims en bona companyia, dues hores en una sala de doblatge veient com els grans de segon posen veu als takes que he traduit i ajustat jo i fan màgia, una pràctica de cotxe on l'únic error tenia a veure amb un contenidor i, aquesta nit, Pets a Cardedeu, a primera fila, encara que sigui als seients de la punta.

Així que.. nervis, nervis, nervis, amunt, avall, amunt, avall, i seguim fent, tirando palante, a veure quines merdetes i quantes abraçades més trobarem en aquesta vida :)

I amb ganes de festeta!

Crisi existencial o una pregunta a la gent adulta i assenyada

D'on véns? On vas? Qui ets i qui seràs?

aquesta nit m'ho he preguntat..

De la mateixa manera que la cançó diu "No em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por", a mi tampoc no me'n fa cap, de vergonya, i sí, tinc por. Tinc por de moltes coses. Per començar em fot por no saber on vaig, ni d'on vinc, ni on vull anar, ni amb qui, ni totes aquestes hòsties del sentit de la vida que es diuen. D'acord, a vint-i-dos anys què vols saber. Però cony, igual passa als trenta, i als quaranta, i et trobes amb cinquanta anys amb una vida de merda d'anar provant aquí i allà i anar-la cagant i anar tornant a l'encreuament de camins una vegada i una altra, per tot seguit tornar-te a equivocar. 

Com se sap, que ens volem quedar en aquell racó de món? Que volem que aquella vida sigui la nostra, que ja ens va bé malgastar l'única experiència vital que tenim, els únics anys que se'ns permeten viure al món, en aquella realitat? I és que ens anem fent grans i no hi haurà uns altres vint, ni uns altres trenta, ni res.. avancem i tot el que hem fet és el que ens hem quedat. I no serveix de res aquella merdosa sensació de "i si...?" o "per què no vaig fer...?" o "joder, podria haver aprofitat més..." Com sabem que estem a la carretera que toca i que als vuitanta no plorarem per totes les oportunitats que es van quedar a mitges?

Esclar que també podríem esperar que algú inventi una màquina de tornar al passat i ja no cal preocupar-se per res... 

Estupidesa interna

Sabeu quan esteu així tontos tontos i no us passa res de concret? D'aquella manera en què tots els tios acaben preguntant: "que tens la regla?" reduint el garbuix de sentiments a una mena de fórmula hormonal matemàtica i posant-nos nervioses a totes? D'aquella manera en què sents un buit per dins, però a cap lloc físic, sinó com si una mena de bombolla d'aire estrany i víric us omplís els òrgans vitals? D'aquella manera en què necessites riure així per coses tontes, per comprovar que no t'has tornat gilipolles del tot, sinó que només és una mena de baixón estúpid? D'aquella manera en què, en comptes de posar-te música alegre, et poses les cançons més lentes i tristes de tota la banda sonora de l'Spotify, per donar més corda a la buidor, a la bombolla, al núvol de fum o de cotó fluix que t'omple, per deixar espai interior per inflar-te de música, de notes suaus i calmades, per acompassar el batec sanguini amb una mena de ritme solitari que et fa desitjar una abraçada de les bones...

Doncs fot dies que estic així, nerviosa, alterada, agobiada, despistada, inconscient de tot, amb el cervell pla i en mode vacances, amb els sentiments a flor de pell, volent mimos i sentir-me viva,  i poder deixar anar cada cèl·lula i respirar.. així, de cop, cardar un crit i que se'n vagi tota la merda.. Encara que potser n'hi hauria prou amb una simple abraçada... Una abraçada sincera, d'aquelles que no et fan sentir malament, i en les quals no se sent, de fons, un "va, deixa'm, que m'ofegues, eeh, vaaa, deixa'm anar", sinó un "mmmh" de satisfacció perquè saps que estàs fent una bona obra i transmetent tot un cúmul de sensacions que només poden fer un bé...

Una abraçada com aquesta... (gràcies per la súpermonada de foto, amic @aniol :P)

I la vida és dura perquè, com vaig dir en el primer post, cada vegada abracem menys... He dit ja que sóc una gran fanàtica i reivindicadora del contacte físic?

Quan una es gradua

Gairebé un mes després, aquí estem.

Avui és deu de desembre de dos mil deu (data de díficil pronúncia, si tenim en compte el que ens va dir el Jordi Mir) i fa dos dies que vaig amb la sang a bord d'un fórmula 1. Nervis, nervis i més nervis. Em poso al llit a mitjanit, com una bona nena, i no paro de donar voltes fins que acabo treient el meu bastant nou Samsung Galaxy S (li dec una entrada al meu Iphone, per cert) per jugar una mica abans d'adormir-me, gairebé sempre al voltant de les tres. Tres hores d'un flux de pensaments continus que em corren pel cervell a la velocitat de la llum. I això per què? Per nou lletres i un accent. La graduació.

Demà anem a la Pompeu de Ciutadella a fer una mica el paripé, a retrobar-nos després de mig any, a beure una copa de cava (això qui li agradi), a fer-nos mil fotos i a entregar-nos l'últim somriure i l'últim adéu (a alguns, d'una època i a d'altres, per sempre). Anem, també, a lluir vestit, o traje, o texans i samarreta, o corbata, o taconazos, o faldilla o... I aquí tenim la bomba atòmica. Què ens hem de posar, senyores i senyors? Si ja vam tenir el dilema pel gran sopar de gala final, ara el tornem a tenir, perquè no tot s'hi val, que ens ho han fotut a les onze del matí. Elegant, però informal. Formal, però sense passar-se de seriositat. I vinga a remoure armaris, a mirar botigues, a emprovar-se coses i a passar fotos a altres traductores en crisi vestuària. I benvingut estrès i benvingudes voltes al llit a les tantes. Fins i tot hi ha qui ho ha comentat a la ràdio (jo mateixa, aquest matí, però quedava més bé dit així (minut 8:10, et felicito, filla)). Però, per sort ara, a poques hores de l'acte, tinc una americana i uns pantalons negres preciosos que pengen de la porta de l'armari. I demà ja veurem qui desentona, qui entona, i qui se'n va al casament de la princesa Letizia.

Però ara que és demà, que ho tens tan a sobre, tan a prop, t'adones que potser la roba no és la raó de tots els nervis. Per què, si ja tens modelet, segueixes anant a nou mil cinquanta-quatre per hora? Doncs perquè per més que ploressis l'últim dia de classe, i a l'últim examen, la clau que tanca la porta universitària, fabriana, és aquesta. Hi ha un raconet que et sacseja l'ànima per dir adéu, però un altre que et fot un rebombori màxim per haver assolit la fita (i no assolit l'arbre, com deien alguns). Diem adéu, fem clic i tanquem la maleta, però també ens l'enduem plena. Plena de records, d'històries i d'aventures traductològiques. Avui ho he vist escoltant Ella, de la Bebe (cançó per als grans moments de la vida, subidón, subidóóón, que soni a tota màquina!). Lo hemo lograo, nenes.

Som al final de tot. Això és la culminació d'un somni que va començar a primer de Primària. Hem superat totes les etapes, hem anat saltant els entrebancs, les pedres, els mals professors i els treballs inútils, els exàmens impossibles, els horaris Pompeu, tot. Demà mirarem al nostre voltant i veurem els companys de ruta. Pensarem en els que s'han quedat pel camí. I en els que no hi poden ser per simples tràmits. Ens veurem a dalt. Mirarem avall i recordarem la prova d'accés. Tornarem amunt. Somriurem. Se'ns entelaran els ulls. I farem clic. Perquè som al final d'un tot, però al principi d'un altre.

I la vida és dura, avui, perquè estic segura que, per més endavant que tirem, per més que ens poguem continuar veient, ho trobarem a faltar. El lloc, les històries, l'aire. I will miss UPF. Well, I miss it right now.

Us estimo, traductores meves!

Com la p**** d'un cura

Si fa un temps la vida era bonica (però complicada) perquè ho cantaven Els Pets, i més tard era chula perquè ho deia el Desigual, avui la vida és dura, perquè els vint-i-dos anys que fa que hi sóc m'han portat a descobrir-ho.

El món que comença sent bonic es converteix, amb el pas de dies, trimestres i anys, en una mena de selva amazònica però sense Baloos ni panteres negres ni Simbas que ens vinguin a salvar, ni Timóns i Pumbas que ens recordin que hakuna matata, que vive y sé feliz i que cap problema ens pot fer patir. No hi ha símbol de Walt Disney quan naixem, ni hi posarà The end, a la nostra tomba. Som una pel·lícula sense càmeres, una novel·la sense pàgines, una obra sense teatre. Som alguna cosa i el no-res, una espècie de cursa infinita sense cap mena de norma, ni parada, ni avituallament. I quan fa vint-i-dos anys que corres, acabes veient que tothom fa el que sigui per poder guanyar.

No hi ha premi, no hi ha copa, però sembla que tot s'hi valgui per fer caure qui tenim davant. Avui, vivim en un món ple de mentides, de faltes, de crítiques perverses, de fracassos multitudinaris i d'èxits en solitud. Malfia't de qui et doni aigua. La cadira que t'ofereixen per seure potser està trencada. Una rialla, una floreta? Fixa-t'hi bé, que hi ha massa gent que ha estudiat art dramàtic. I per això, perquè ja no et pots fiar ni de ton pare, ara es fa difícil deixar-se abraçar. El problema és que hi ha massa gent que, com jo, ha descobert la  realitat a còpia d'hòsties. Decepció rere decepció, traveta rere traveta. Ara ni abracem ni ens deixem abraçar. Hem deixat obsolet un dels verbs més bonics que teníem, hem refredat els termòmetres del cor.



I la vida és dura, perquè un cor fred és un cor que no batega prou fort per fer arribar la sang als més de quaranta músculs que calen per somriure, i perquè trobo que és avorrit, navegar sola.