Doncs jo seguiré comprant Granini

Ja fa dies que volta per Twitter el tema del boicot a Granini, que com que els senyors de Granini diuen que les lleis catalanes se les passen pel forro blabla i que no etiquetaran en català, deixem de comprar Graninis per castigar-los i perquè vegin qui som i blablabla.

Però és que no entenc aquesta obsessió amb el pobre Granini, amb lo bons que són els seus sucs. Intenteu fer boicot a tot el que no està etiquetat en català. Intenteu-ho, que només podreu comprar marques blanques de supermercats d'aquí, que a veure, no dic que siguin dolentes, que hi ha qualitat, però a veure qui és el guapo que compra compreses o tampons de marca blanca, per dir un exemple.
Intenteu comprar roba etiquetada en català, a veure com coi us vestiu. O només comprar fruita en una fruiteria amb els noms de la fruita en català. O només electrodomèstics i aparells electrònics amb les instruccions en català.

No es pot, joder. No es pot. No es pot viure plenament en català. ENCARA no. Perquè això només s'arregla amb la puta independència i unes lleis que tothom pugui trobar vàlides i un únic català oficial perquè hagin de tenir els sants collons d'etiquetar en català. Perquè anem volent viure plenament en català i tant de merder per tenir els productes en la nostra llengua i després defensem que el castellà sigui oficial, molt bé, estupendo.

Però mentre això de la independència i la coherència i el català a tot arreu no arriben, senyors, jo seguiré comprant Granini, i Kellogg's, i compreses Evax i Ausonia, i iogurts Activia, i els productes que a mi m'agraden més i amb millor relació qualitat-preu o que m'aportin més, perquè no penso renunciar a qualitat només perquè a l'empresa en qüestió no li surti a compte etiquetar en català.

Ja vindrà el moment de poder exigir, a un i a tots. De moment, si no volem viure un calvari, deixem que facin.

O dia do senhor Carvalho

(Em fa com il·lu penjar la primera "història" que escric en portuguès.. que segur que hi ha coses malament, són els deures per avui mateix.. però i què)

Ontem, o senhor Carvalho acordou às sete horas e esteve quinze minutos na cama. Depois, levantou-se e foi para a casa de banho. Ele olhou-se ao espelho e viu que necessitava tomar um banho. Tomou-o, vestiu-se e penteou-se para estar um pouco bonito, porque tinha que ir a trabalhar. Às oito e meia, tomou o pequeno almoço: só um café. Depois pegou o carro e foi para trabalhar, tinha que começar às nove. Esteve a trabalhar até à uma. Quando ia para o restaurante para comer, encontrou um amigo e comeu com ele. Fazia muito tempo que não viam-se,  falaram muito do presente e do passado. Depois, combinaram um novo encontro para um outro dia e o senhor Carvalho voltou para trabalhar. Das três às cinco e meia, telefonou aos clientes e combinou alguma reunião para o chefe. Quando acabou, foi para o bar a ler o jornal. Enquanto lia, teve tempo de beber dois cervejas. Depois de um tempo, vieram os seus amigos e todos beberam mais cervejas enquanto falavam de futebol. Mas os amigos tinham que volver a casa às nove, porque as suas mulheres tinham o jantar preparado e tinham que estar com os seus filhos. Ele, como sempre à mesma hora, ficou triste porque ninguém esperava-o em casa. Um pouco bêbedo, voltou para casa e jantou comida congelada enquanto via televisão. À meia-noite, quando a televisão era já horrivelmente chata, foi para a cama. Deitou-se pensando que tinha que encontrar uma mulher urgentemente.

Obsessienamorada

Noooo, no es amoooooor, lo que tú sieeeenteeeees, se llama obsesióóóón..

L'escric aquí també perquè no se'm perdi entre la muntanya de tweets que escric cada dia (haurien de ser menys, i menys ara que estic en plena època de feina mil però, en fi, no sé callar, és el que hi ha).

He inventat la paraula perfecta: obsessienamorada.
La deixem anar i estalviem tot allò de "aiaiaiaiésqueéstanguapo" "aiperòquesexi" "queidiotaquesócperfavor" "m'encantam'encantaquinagilipollada" "joderahirelvaigveurehòstiacommola" "vulltornar-hiaparlarperfavor" "ésl'homedelamevavidaencaraquedemàmen'hagioblidat".

Aquell pas entremig de gilipollamenta mental que no serveix per res, aquell obsessienamorament momentani que dura fins al proper obsessienamorament, una setmaneta o dues més tard.

Fora les xerreres llargues i llargues i pesadetes amb mirada perduda i somriure imbècil entre amigues. Ara és tot molt més fàcil. Com molo, eh?

Arbres després de mil anys: preparant el D

Maleït nivell D, senyors, maleït nivell D..  Algú em pot dir si ho he fet bé? "Tot tacat de sang" podria ser CPred? Que jo en sabia, d'això... Entre la teoria i la llengua antiga i... buf... quines ganes que passi l'examen!

(Ho sento, heu de girar el cap, I know. No se'm gira..)

Detallíssims de llengua: Me la su(d)a

Tant si heu fet la gran traducció al català i dieu "Me la sua" com si continueu com jo agafant tota l'expressió prestada, us heu fixat mai en l'aberració sintàctica que esteu dient?

Això me la sua. Això em sua la polla. Des de quan es pot suar una polla? Des de quan es pot suar cap mena de complement directe? (Sí, suar sang, en fi). La solució semi-ideal seria alguna cosa com "quan sento això, em sua la polla", o "em sua la polla en pensar en això", i n'hem anat fent una reducció fins a quedar-nos amb una solució absurda.

Però també podria ser l'altra visió, la de "algú me la sua". Que vindria a ser un "algú me la fa suar", perquè suar-la, suar-la, em sembla que no podríem. Sí que podem trobar un cert sentit, però, en frases com "me la bufa" o "me la pela", ja que sembla que algú podria fer-nos-ho, encara que fos en sentit figurat.

Tenim també un "me la porta fluixa" que podria ser un "em deixa totalment indiferent", que no ens causa cap mena d'emoció diguem-ne... forta.

I és que l'oral ho té, això, que va canviant les formes i va fent evolucionar coses, saltant d'una paraula en l'altra, modificant, creant sinònims del no-res, buidant significats, fins al punt que sentim una dona dient una cosa tan absurda com "me la repampimfla" i no ens passa res.

És fàcil dir que no fas faltes

Però què hi poses, aquí, eh?

"El personatge resulta atractiu però l'autor assegura que no ___ ha volgut fer pas, d'atractiu"

"Pujol coneix el passat de Catalunya, en bona part n'ha construit el present i ara, com a expresident, ____ preocupa el futur".

I com a conclusió d'un matí de dissabte xerrant de llengua amb amics de l'ECAD i l'Albert Pla Nualart, veig que la cosa està difícil, que hi ha moltes coses que no sé i que ens en queden, a tots, moltes per acabar de decidir i d'aprendre...

Llengües, traduccions i gent obstinada

Hi ha un grup de gent que pensa que cada llengua té una paraula equivalent en les altres llengües. Que la traducció es pot fer paraula per paraula. Que això és això, i no allò perquè allò és allò altre. Odio aquest grup de gent. N'hi havia a la carrera, i sincerament, no sé com s'han pogut treure Traducció, amb aquest pensament.

QUE QUEDI CLAR QUE CADA LLENGUA ÉS DIFERENT, SISPLAU. Que no podem buscar equivalents d'aquesta manera, que el que en castellà és una paraula en català potser és amb dues, i en anglès amb cinc. Que les estructures internes de cada llengua són diferents, que tenim mil maneres diferents d'acabar dient la mateixa idea, que podem donar-hi mil voltes, girar-ho, tornar-ho a girar, canviar de punt de vista, però que, al cap i a la fi, traduim i diem el mateix.

Deixeu-me posar un exemple. Dijous passat, un usuari de Twitter que es fa dir @Catala_correcte i que es dedica a corregir els barbarismes més estesos (ei! molt útil bastant sovint, eh! no vull dir aquí que siguin una merda!) deia que no podem dir quejica, que hem de dir gemegós o gemegaire. Algú va proposar rondinaire o ploramiques, però ells van contestar que no, que rondinaire és gruñón i ploramiques és llorica. I aquí hi ha dos errors garrafals. Un, el donar solucions obsoletes per buscar una paraula única quan el Diccionari del català col·loquial de Flaixbac diu "que sempre té la queixa al pap, que no para de queixar-se, que es queixa per queixar-se (o per tot, o per no res), que no li sembla mai res bé" i (SORPRESA!) "ploramiques". Per què no parafrasegem? Tenim solucions molt més normals en català, altres maneres de dir-ho, senyors. Buscar la paraula única és inútil, cada llengua té la seva estructura! Diem el mateix, però de diferent manera, és la gràcia de parlar diferents idiomes i de pertànyer a diferents cultures! I el segon error és la vertadera queixa d'aquest post. Aquest "això no pot ser allò, perquè ja ho és allò altre". Senyors, que seguint aquestes pautes podem dir que vas no és vaso perquè ja ho és got. Quin coi de manera de pensar és això?! No existeixen els sinònims o què? Els diferents contextos? Aquella tonteria que corre que diu que els esquimals saben dir neu de mil maneres potser no és certa del tot, però la idea que hi ha al darrere sí que ho és! Cada llengua té la seva estructura, té la seva manera de fer, els seus conceptes! Ho tenim clar? Sí? És que si no no anem enlloc, eh! El que el català diu amb un adverbi, l'anglès ho diu amb verbs, per posar-ne un exemple ràpid.. i així, mil més! D'acord?

Així que... MORT A LES TRADUCCIONS PER COMPARACIÓ! MORT I QUE CREMIN A L'INFERN!