Convé recordar-ho de tant en tant

..perquè amb el dia a dia de vegades se'ns en va del cap..

A punt d'una estona de cel a Perpinyà

Mil cops m'han repetit
que no té sentit
seguir aquesta història..
Però aquest temps robat
fa tirar endavant
fins poder arribar
FINS A PERPINYÀ!

I per uns breus moments,
una estona de cel.
Ja no importa el demés,
una estona de cel.
EL QUE DURA UN CONCERT
ÉS UNA ESTONA DE CEL.

Ganes, ganes, ganes de Pets! :D

Guapos o unes quantes hormones disparades el 2008

He trobat per Internet un bon escrit meu de principis de tercer de carrera, nerviosa parlant dels problemes que teníem perquè un bé de déu d'homes fes cas a unes quantes hormones disparades que estudiaven traducció i les estratègies que vam (intentar) fer servir.

Hi ha noms, però després de quatre anys i pico suposo que no faran mal. I les històries d'unes quantes adolescents (de vint anys, però adolescents empanades al cap i a la fi) tenen certa gràcia. I demostren un cop més que estic com una cabra, i m'encanta. PERÒ COM UNA PUTA CABRA.

Aquí va:

Guapos

"Aquest any, a la uni, hem descobert que estem envoltades de més guapos del que ens pensàvem. Però no parlo de la mateixa uni, eh, si precisament creiem que aquesta obsessió neuròtica nimfòmana ens ve del poc material que volta pels nostres passadissos pompeians! A la primera incursió d’un guaperes a la nostra vida, doncs, les hormones es revolucionen. I així estem, admirant d’amagat (o no tant) uns quants materials de primera que més d’una voldria quedar-se per ella.

Comencem per explicar la llista dels semidéus que tenim a hores d’ara.

El guapo de periodisme, un bon noi que un dia va creuar la porta del bar i ens va encisar de tal manera que l’hem perseguit des de llavors, fins al punt de baixar cada dia a la biblioteca per si el veiem. I fins al punt de la bogeria extrema, explicada més avall, amb les estratègies.

El guapo dels papers, que és una novetat molt recent que vam descobrir un dijous a la cua del bar. Jo vaig dir: eh, com és que no hi ha papers? a la cambrera i, ell, que venia al darrere, va descobrir que estaven amagats i ens els va donar, molt amable. La vaig liar bastant aquell dia en agafar el menjar, nerviosa com estava per la proximitat d’aquell cos. A l’Anna (una altra, quina merda, això de tenir un nom tan comú!) se li va caure tot només de veure’l.

El guapo de la resi, que alegra la vista a la Laura cuinant amb la porta oberta. Un dia, tornant de Costa Breve, vaig poder corroborar el seu nivell de guapura. Diguem-ne que vam estar temptades de tornar a peu a la residència amb ell, però les sabates de taló no perdonen.

El guapo de Sabadell, conegut en un Walking Tour a Berlín amb dos amics seus. Nosaltres érem cinc i ells tres (el Guapo, el Normal i el Gordo), catalans tots, i no sé si la consciència de la terra o el destí van fer que, després de dir-nos adéu dues o tres vegades, acabéssim dinant junts i xerrant tota la tarda. Ens vam dir l’adéu definitiu al metro, i sort que la Laura va treure forces de noséon i quan ja marxàvem va i diu: ei, teniu facebook? (que queda millor que demanar el msn, més que res que tothom en té). La merda és que ara està treballant de cuiner a Andorra i el Gordo no para de dir que quedem.

El guapo de Leganés, conegut també a Berlín, però aquest cop a l’alberg. Vam estar parlant amb ell i un amic seu fins dos quarts de quatre de la matinada, i el matí següent, a les 10, eren esmorzant amb nosaltres. Era estabilitat (27 anys), però guapo guapo. La merda? Va haver-hi un malentès en el comiat, i ens vam quedar sense dir-los adéu i sense mails ni cap mena de contacte.

En Daino, o Daisu. És un italià que vaig trobar per patatabrava, però els primers dies de xerrar ja el va venir a veure la nòvia, o sigui que res de res. Potser és el que es mereix menys estar en aquesta llista. Però guapo és, sí.

En Pere, caminero amic d’en Jordi. La seva desafortunada trencada de nas potser no ho va ser tant. Diguem-ne que gràcies a això han corregut fotos seves per la uni i ha causat furor entre bastantes traductores.

El guapo de Sant Celoni, Gerard Fernández. Atenció que això és liós. La Laura va venir a Sant Celoni i va conèixer l’Adri. I l’Adri li va dir a la Laura que hi havia un noi molt guapo que es diu Gerard i que en Jordi (Amat) ens el presentés a la festa de camins. Sí, sí, un altre caminero. Algú de la uni va arribar a la conclusió que per fer camins els fan passar un control de qualitat. Però aquella nit en Jordi no ens el va presentar. Dues setmanes després, a Costa Breve, ens el vam trobar, així, de sopetón. Ves quina alegria, tu!

I fins aquí els guaperes comuns. Després, hi ha els guapos de cadascuna, però això ja és més privat i no sé si m’ho deixen explicar. A més, diguem-ne que no és que coincidim gaire en gustos. O sigui, que poden arribar a ser molt diferents. Millor, així no ens barallem, no? Per aquests vuit d’aquí dalt, potser sí.. Però vaja, en tenim vuit, ens els repartim i ja està! El principal problema que tenim és que encara hem d’aconseguir que ens facin cas..

Però tenim estratègies, sísí! Aquí en van unes quantes!

La primera i més sonada és fer-se amiga d’un suc de pinya. Vagis on vagis, el suc de pinya serà la teva salvació. Res, resulta que hi ha un amic del guapo de periodisme al que, a partir d’ara, li direm suc de pinya. De fet, és com li hem dit sempre. Era conegut, i ens hi vam fer amigues al descobrir que era la porta oberta cap al guapo. I un bon dia li vam enviar això, ajuntant dues fotos del guapo que li havíem fet d’amagat:

“Llegeix, llegeix, que serà divertit. Estic boja, I know. Però què és de la vida sense el punt de bogeria?

Com que les coses s'han de fer seriosament i tal, seguirem els processaments burocràtics pertinents i iniciarem aquesta instància.

SOL·LICITUD

Cognoms, Noms: Traducció, estudiants de. DNI: blablabla.

amb domicili: Bar de la Pompeu  porta: a dins, i a fora només la Gemma per fumar.

població: Barcelona

i telèfons de contacte: 935422000

correu electrònic: el que t'ho està enviant, capullo!

EXPOSO

Que el noi que apareix en les dues fotos conjuntes és una autèntica monada com n'hi ha poques pel món, i que fa uns quants dies que ens alegra la vista (especialment dilluns) pels passadissos i el bar de la nostra estimada universitat.

DEMANO

Que se li comuniqui la nostra humil opinió i que si no ha trobat l'amor de la seva vida sàpiga que a la Facultat de Traducció hi ha unes quantes personetes que el farien feliç sense cap recança. També, però, demano una mica més d'informació sobre la seva persona, ja que necessitem alguna cosa més que "el guapo de periodisme" per les nostres pregàries. I per demanar que no quedi, la nostra petita gran associació desitjaria trobar-se'l en alguna festeta de dijous, perquè amb una mica d'alegria per la uni sembla que els nostres ulls no queden satisfets. Si està casat, però, que se'ns indiqui immediatament, per deixar d'alimentar la nostra imaginació.

Redactat a Sant Celoni, 3 de novembre de 2008.

Signatura: (sí, clar, i ara com firmo? imagina't un "comissió de xavales de tercer de traducció" amb un guixarot a sobre)

Un petó :)”

I al cap d’una setmana se’ns va informar amb el seu nom i cognom. Ens vam sentir decebudes, però la màgia del facebook i del Google ens van salvar. Teníem el seu facebook i el seu e-mail. Però com que no ens acceptava, al cap d’uns dies vaig decidir enviar-li aquest mateix correu d’aquí dalt a ell mateix, per accelerar les coses. Llàstima que se’ns va espantar, perquè pel messenger fa com si no sabés qui sóc, pel facebook no ens accepta i per la uni se’ns amaga. Jo, però no representa que s’hauria d’alegrar perquè li diuen coses boniques? Com més guapos són, més difícils d’entendre..

Seguint amb Internet i e-mails, tenim la segona estratègia, tot i que aquesta és un pèl forçada i bastant impossible. Va pels dos madrilenys a qui no vam demanar mails. Estúpides. Tot i que crec que de manera inútil, ahir, dos mesos més tard, vaig enviar això a l’alberg (no feu cas de si està mal escrit, va ser a les tantes):

“Hi, this is Anna Amat, from Barcelona, and I was staying with you in September.

Is it possible to have the e-mail of two of the guys we met there? Or simply you aren't allowed to do this kind of stuff? I suppose it is not a normal thing to ask.. but it's been two months and we still think of them and we can't find them anywhere :___

The thing is we just have their names and the place where they live.. so this is more difficult too, isn't it?

If it's possible.. could you help us? They are Ruben and David, from Leganés, or Madrid, in Spain... they were staying with you from 18th September until the 21st, I think.. or maybe more..

If you can't give me their information.. could you send them an e-mail with mine, explaining this is very important? I'm sure they would want us to meet them again, too..

Please please please... if there's anything you could do.. would you do it?

Many thanks in advance. Wishing to come back.

Anna.”

Una altra estratègia és la que vam fer amb l’italià i que es pot aplicar a qualsevol altre guiri: demanar-li que sigui la nostra parella lingüística. Així practiquem idiomes i tal, que per alguna cosa estudiem Traducció. Quan ja estàvem flipades que el noi volia sortir amb nosaltres algun dijous nit i tot, va i ve la nòvia. I no n’hem tornat a saber res. Mira que havia començat bé, la cosa..

L’estratègia número quatre, com comentava, és quedar amb ell i els seus amics per anar de festa una nit. Això seria lo més bàsic, si no fos perquè si la gent amb qui quedes són el guapo de Sabadell i els seus amics et quedaràs amb el moc més d’una vegada. Ja trucarem, ja trucarem. I al final truquen que no poden. Impresentables, vaia. Com per enviar-los a la merda. Però al recordar la carona que feia la tarda que vam passar en aquell restaurant de Berlín.. és que no es pot! El Gordo sí que podem odiar-lo.. Si és que segur que va ser culpa seva que no vinguessin aquelles nits, perquè rabiava que només volíem el Guapo! I ara, que no hi és, no para de dir que vol que quedem! Definitivament, hauríem d’anar a Andorra a Caldea per mirar si el podem recuperar..

Parlant de sortir de festa, amb el guapo de Sant Celoni només cal parlar amb l’Adri i que ens xivi on surten el dijous. I adaptar els plans als seus, si ens resulten favorables, clar. Tot i que hi ha qui creu que només per trobar-nos-el per allà, la nit ja mereix la categoria de perfecta.

I més festa, algú va dir que fem veure que anem a Vilafranca per veure la Cris i la Marta (que són d’allà) i sortir por ahí per veure si ens trobem en Pere (que també és d’allà).. però, aviam.. no cal baixar tant, només cal esperar el següent stage de camineros a Sant Celoni.. diu la Laura que s’ofereix a venir a portar-li tota l’aigua que vulgui.. amb això segur que el faria feliç..

I amb tots els altres no sabem pas com fer-nos-ho! Aconseguir el nom i via facebook sembla que està prou bé, tot i que si se’ns espanten poca cosa podrem fer. Però és que si hi anem directament i els diem guapo a la cara se’ns espantaran encara més, no? Eh, en sèrio, si teniu alguna solució al nostre problema, us pregaríem que ens la comuniqueu, perquè no se pas com ens ho fem, que els guapos passen de nosaltres i els que no volem per res (véase homes grans, friquis o lletjos) només fan que insistir perquè ens veiem aviat. Si és que aquest món és ben injust, eh! Com una altra, també, la Gemma, a qui el guapo de periodisme ni li va ni li ve, no para de trobar-se’l per tot arreu! Ens haurem d’enganxar a ella per poder-lo veure? Aaaix! Res, tu, injustícies! Si algun lector se sent malament i vol ajudar a unes pobres noies en la seva carrera per aconseguir el príncep blau (o el gripau que, pulint-lo, s’hi convertirà), que ens passi algun consell, que la Laura i jo (i segur que més d’una altra) li estarem molt agraïdes. "

De dir adéu a la joventut i entrar al món adult

Ahir vaig veure una notícia que em va traumatitzar. A mitja tarda, algú, diria molt que el senyor Francesc Grau, va fer un RT que deia que el MSN Messenger tancava. I mira que potser fa un parell o tres d'anys que no hi entro, però era una cosa que era allà, latent, plena de milions i milions de records que impregnaven hores, hores i hores de les nostres vides. Primer sense foto, després amb foto quadrada, més tard amb foto rodona i mil xuminades més. Allà vam conèixer molts dels amics cibernètics (alguns encara hi són!), allà vam confessar amors d'ESO en nicks i posteriorment en subnicks, allà ens vam explicar la vida i hi vam vomitar els sentiments. Allà ens vam enamorar i ens vam enfadar. I vam fer guiños i zumbidos, i ens vam conectar i desconectar mil cops per sortir a la dreta i que tothom ens veiés i algú ens parlés, i vam perdre el temps com capullos però amb estil, perquè ens agradava. Un programa que requeria d'algú a l'altra banda de la pantalla, però que desprenia miticitat per ell sol (qualitat de mític, segur que no existeix; mitiquisme?). I ara ens el tanquen perquè només hi ha quillos i perquè Microsoft ha comprat Skype. Descanseu en pau, lletres roses. Descanseu en pau, lletres de nick que canviaven de font segons qui escrivia gràcies al simbolet que hi posàvem al davant.  Plorem. Recuperem converses guardades i deixem anar un sospir. Glòria al MSN Messenger.

I au, adéu a uns anys de bogeria, de depressió, de gilipollades i de finura màxima, i obrim la porta als adults assenyats (wtf, assenyats, diu). Avui m'han donat el primer contracte de jornada completa de la meva vida. Vuit hores/dia, quaranta/setmana, blablá. Entrem ja a la seriositat del treballador i ho fem amb il·lusió, que, encara que cobrem poquet, sembla que ens volen durant tot un any. Tarda, doncs, d'estrès anar llegint un text escrit en una llengua desconeguda (la de la branca jurídica, per alguna cosa vaig fer itinerari de literatura) i intentant esbrinar si el que hi deia era correcte. I sembla que hauran de tornar a redactar alguna xifra i algun tema relacionat amb les vacances, però demà finalment podrem signar. Cornellà, Google, SEO, PPC, link building, companys guiris, benvinguts així en plan sèrio, ja, i porteu-vos bé, que sembla que ens haurem d'aguantar fins la tardor de l'any que ve. Com a mínim.

:)

23 d'octubre: #pistwentyfour -3 hores

Fa exactament un any vaig escriure això, en una situació idèntica però en un ordinador diferent, amb un desconegut que ara potser conec massa, amo d'un pis totalment desconegut que ara és com casa meva i en una Igualada totalment desconeguda que ara em miro amb més carinyo.

I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.

Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.

Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)

Any de portuguès i nenes mones a classe.

Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.

Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)

Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)

Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.

Any de més cors encara, si és que era possible.

I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.

Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.


Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)

Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.

(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)

Ànims des de dalt d'un núvol Kinton

No paris de somriure, estarem junts,

hem arribat fins aquí.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no s'atura.

No paris de somriure, estarem junts,

hem demostrat que som molt forts.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no para de canviar.

Ja ho cantàvem fa sis anys, i ho seguim cantant ara. Més lluny, més forts encara. 

Pa'lante, ¿no? ¿O nos quedamos aquí paraos?

:)

Lo que pudo haber sido..

Per què ens rallem quan pensem en tot el que hem anat perdent? En tot allò que ens hem anat deixant pel camí que ens ha dut on som? Per què no podem pensar que potser no ens calia, que potser només afegia pes inútil a la motxilla enorme de sentiments, sensacions i records que duem a l'esquena? Per què sembla sempre que la realitat paral·lela i alternativa que desgraciadament no vam poder viure resultava ser molt millor que la que ens vam quedar a l'hora d'escollir? Per què collons no podem pensar que aquella realitat que vam deixar estar era una putíssima merda i ja està?

Palante, coño. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix..

Felicitat

Suposo que felicitat deu ser posar-te al mig de la pista i cantar com unes boges un Camina y ven del Bisbal agafades de la mà mentre tres tios ens aplaudeixen i van dient "olé tú!". Felicitat deu ser allò que vas súper ben vestida però amb xancletes de platja i una cua mal feta i et veu tothom, però t'és igual perquè estàs ballant el Saturday night o cantant a pleno pulmón que quieres volver a hablar de princesas que buscan tipos que coleccionar a los pies de su cama que es algo que has olvidado ya. O un Tequieromás, o la de las flores, o uns Backstreet Boys i unes Spice Girls i una Barbie Girl encadenats i el nostre amic dj no ens deixi ni respirar.  I cantar com una loca el Me lo tiro del Berto i que em miris com si fos un alienígena perquè no l'has sentit mai. I que de cop se'ns escapin un crit i una riallada perquè ens posen Levantando las manos, i tants i tants somriures estúpids només perquè som qui som i perquè som on som. Un altre cop. Una nit més. Felicitat.

Gràcies, senyoreta integrant i causant del gran Dúo Dinámico. T'he trobat a faltar.

Demà em demano festa, tu!

Ven y deja que esta noche la gobierne yo, pide mañana al jefe baja por diversión!

Però no, no l'hi demano a ningú, tu, me n'hi vaig perquè em toca, perquè m'ho mereixo, perquè fot massa mesos que no movem el cul, perquè necessito una festeta de les bones, perquè l'estiu és per això, per passar-s'ho bé, per liar-la amb la música que et fa liar-la, per estar amb amigues que fa temps i temps que no veus, per riure, per beure, per arreglar-se i mirar-se al mirall i que l'autoestima pugi quatre punts i se surti del regle i peti el termòmetre. I per fer un "oooooooh" cada vegada que soni un temazo, i per fer "hòstia hòstia hòstia com mola per favor" i no deixar de somriure en tota la nit. I per adormir-se al tren quan tornes, i fer contrast amb tots els que s'acaben de llevar.. 

Hi vam ser cada setmana i ara des del disset de febrer que no hi posem un peu, però demà Costa Breve tornarà a ser traductor, tornarà a ser pistufòlic, tornarà a ser habitat per "la rubia y la de las gafas" i aquesta vegada unes quantes més. I tornarem a tenir fans, i a riure'ns dels lletjos que ens vénen a demanar "una oportunidad" o que li presentem l'amiga, o de les tècniques cada vegada més surrealistes que es fan servir per lligar...

Demà la liarem parda. Demà molarem mil. De fet, ja molem sempre.

Som-hi, som-hi, som-hi! :D

(per cert que, encara no sé què posar-me... crisi crisi crisi!)

REBAIXES

Podem resumir la tarda d'avui en una foto, la campanya de L'illa diagonal.

Fa dies que la buscava per fer-li la foto.

M'ENCANTA.

Necessitava tarda de bosses mil i cremar la targeta! =P

#tuitsopar

#senyoresque són massa previsores i sempre arriben mitja hora abans als llocs, tuitejava. I va i em perdo. Però no vaig fer tard, eh! Això mai.
Arribem a puesto i la gent es presenta. Com si calgués, saps.
I el senyor més vell i experimentat de la noche, el vozarrón, ens ensenya fotos del seu crio i ens entra més gana encara perquè és tan moníssim que te'l menjaries.
Els borratxos de turno proposen anar entrant a fer el primer vi mentre jo espero a la @jaraec i ells esperen a un munt de gent imaginària que es va apuntar al doodle fa un mes i que, esclar, vindrà, encara que hagin dit tots mil cops que el dia no els vagi bé o s'hagin desentès del tema... en fin! Que sí, que serem dotze..
Comencen encervesats però jo com que sóc bona nena (NO ÉS PERQUÈ NO TINGUI L'EDAT, MAMONS!) em quedo amb Coca-cola, tot i que després passarem al vi, per primer cop a la vida, tot sigui dit. Sí, nens, vau ser partíceps del meu primer àpat amb vi, veus que bé!
Cal dir que el vi era a temperatura ambient, digue-li ambient, digue-li que semblava un puto Cacaolat calent. (MÍSTER ACCÍDIA NO FA QUE REPETIR QUE ELL TAMBÉ VA CALENT)
Només sopant la bateria ja va baixar al 30%. CRISI TOTAL. "Mira el twitter! Mira el twitter!" i esclaaaar.. MISS BOATELLA, COMPRI'S UN SMARTPHONE JA!
Les fumadores anaven tajes perdías i es van morrejar amb un cactus o alguna cosa que no vaig acabar d'entendre.
Tot el restaurant presencia un book de fotos molt molt estrany. (PER CERT: en un iPhone, no sé quin, hi ha fotos meves que vull.)
Descobreixo que a Twitter es diuen mentides. CRISI TOTAL 2. MALES PERSONES!
Trobo a faltar més confessions. Tot i que míster @serranillu ens confessa que en Nil de la Riera és MOLT GUAPO. Com si no ho sabéssim -.-'
CRIDEM, així, majúscul. I el lloc ple de sopars romàntics, saps? Una crítica a Internet deia que era que el lloc era sorollós sobretot si et toca al costat d'un grup... aiii, quanta raó, pobrets.
Hi ha unes profiteroles amb un intent de foto porno, i una calba no calba i unes calces i dues mini #polles però això ja ho vau veure.
Al cap d'una eternitat i de noséquantesmil ampolles de vi, i després que miss @ullsverds ens analitzi psicològicament segons la nostra lletra (HO VA CLAVAR BASTANT, LA TIA.. A QUE ÉS PRECIOSA, PERÒ, LA MEVA LLETRAAAA?), paguem en el que és el pagament de sopar de grup més fàcil de la meva vida.
S'apunta el germà Boatella que és més gran i gros del que semblava i els hermanísimos ens duen a un bar. MERDA, EL CHECK-IN DEL FOURSQUARE!
Corren els gintònics i algun il·luminat (més tard he sabut que fou míster @vahomeva) fa la frase estel·lar de la nit: com es deu dir gintònic en castellà? Gintónico? JUAS. JUAS. JUAS.
Hi ha qui diu que el 43 fa posar calent, jo en vaig beure i vam acabar parlant de vibradors. No sé si hi té alguna relació..
Confessions vàries i variades, i els grans donen al bebito aquí present consells per a la vida, amors, no-amors, filosofia, i tal. Grans consells. O no. (ALGÚ ME'LS RECORDA?)
De fet, aquí comença a barrejar-se la informació, abraçades i abraçades a punta pala (SÓC TELETUBBIE, REMEMBER?) amb la presència d'un ex-@Mierdival de mentida que no és ell però diu que sí, una màquina d'aquelles de unir tres boles que desapareixen i tal i qual com quan era petita, i un tio que em canvia el lavabo, així, perquè sí.
A todo esto, marxen els amfitrions, i marxa don @serranillu. LA JARA QUAN COLLONS VA MARXAR? Abans que tothom, sí, perquè és una rajada, però QUAN?
Pirem cap a un bar que es diu Fama però el foursquare no el troba perquè en realitat es diu Alfa. OLE TU. Gràcies des d'aquí al noi que fumava a fora i em va desfer l'enigma ^^'
MALIBU&PINYA :D :D
Dos es perden per la pista, els altres carreguem el mòbil en un endoll que hi ha por ahí. FEEL LIKE A NINJA. (he dit que sóc la buscadora oficial d'endolls?)
Més besitos i atxutxons. Més.
S'encenen les llums. O els llums. NO EM RENYEU, HÒSTIA.
Diagonal avall, taxi. Casa tiet. DORMIR. Tren. Escriure directius per crònica. PIMPAM.

CONCLUSIONS: MOLEU MASSA. #RISSAPIPI MÀXIMA. ESTEU MOLT MÉS PENJATS A L'1.0. PERÒ MOLA, MOLA MIL :)

[[#FF enorme monumental @dolorsboatella @serranillu @marsanou @vahomeva @accidia @pepboatella @jaraec @ullsverds :P]]

Qualsevol nit pot sortir el sol

Culpa de l'Aina, que l'envia des de Londres..
El vídeo està súper ben fet, és preciós..

El temps no compta ni l'espai,

qualsevol nit pot sortir el sol.

*.*

Ànims amunt!

No hi ha millor cançó per tornar a estar a dalt de tot. Obligatòria en dies d'examen, de nervis en ocasions importants, o en dies com avui, d'aquests absurds, perquè el cervell no para de donar voltes i, a sobre, el temps gris i plujós no acompanya...

HOY HA CALZADO TACONES PARA HACER SONAR SUS PASOS, 

¡HOY SABE QUE SU VIDA NUNCA MÁS SERÁ UN FRACASO!

(i com m'encanta anar fent cloc-cloc amb els talons!)