Et felicito, Google. O Nexus com xurros.

Fa dies que tenia l'alarma posada al mòbil aquesta matinada a les 12 en punt de la nit. Una alarma que, però, no ha sonat, ja que entre divendres i dissabte vam donar mort a l'iPhone 3GS que m'havia deixat un amor d'home com a salvació per la mort sobtada i desgraciada d'un Galaxy S per Sant Joan. L'alarma era la segona salvació. Dimarts 13 de novembre, 00:00, Nexus 4. Aquest pepinasso.

Feia dues setmanes que me'l mirava cada dia una estoneta, vídeos, reviews, fotos, la pàgina oficial de Google. Anava calmant la meva ànsia (o alimentant-la!) amb petites perles fins que arribés el dia. I des que el pobre iPhone va morir dissabte, deixant-me sola i desemparada, encara més. I va arribar ahir i em vaig posar a dormir a les deu del vespre, amb l'alarma posada en un iPod Touch del papa.

Sona l'alarma i passo, però a les tres em desperto estressada i em foto a la Play Store. Encara no. Alarma a les sis per tornar-ho a mirar. No. Estrès en l'estona de viatge fins la feina, convençuda que seria l'hora, tot i que per hores del món semblava que era a les nou. A tres de nou m'assec davant de les dues pantalles d'ordinador de la feina i hi torno. No.

Però ei, arriba un DM a twitter que informa que ara sí. Que ara sí que sí. I li començo a fotre. I botiga col·lapsada. Tres quarts d'hora de desesperació després, mil missatges d'error diferents, dues targetes entrades i uns deu Nexus afegits al carretó (o al carrito, va!), surt el DISPONIBLE PROPERAMENT. Properament, desgraciat?! Properament?! Properament vol dir que és a prop! I el meu mòbil no és a prop! Que estic incomunicada, collons!

Desesperació i frustració màxima. Model de 16gb esgotat en 15 minuts, model de 8 esgotat en mitja hora. I Google que no diu si s'ha acabat l'stock o si simplement se'ls ha estressat la botiga i han decidit escalonar-ho per properes ocasions.

Properes ocasions que arribaran aviat, espero. QUE NO TINC MÒBIL, CONY! QUE ÉS URGENT!

Et felicito, Google, de veritat.

No ha durat ni una hora en la majoria de països del món.

He arribat a llegir que a Estats Units no s'ha pogut ni comprar.

Estava clar que era un model regalat, una autèntica ganga, que la cosa seria com un animal fresc a una gàbia de lleons mig morts de gana o com plantar-li cara a la senyora que entra primera a les rebaixes del Corte Inglés. Però em pensava que, com a mínim, l'hauria pogut comprar...

El cas és... I ara quan? Quan, eh?

Que jo he de fer alguna cosa, que això d'estar buscant el telèfon cada dos minuts no mola, que això d'estar incomunicada frustra i t'aïlla en una bombolla i et fot sentir més sol que un mussol...

M'avorreixo, senyor Google.. Quan em podré comprar el Nexus?!

De compres per Privalia

Hi he voltat de tant en tant, però suposo que poc, i per això no havia caigut mai res. Perquè diria que les ofertes que fan són prou bones i m'hi podria deixar part del sou.. potser millor que no hi entri gaire, doncs! En fi, que no hi havia comprat mai, però avui una senyora de nom @jordinagc m'ha passat aquesta samarreta i NO PODIA NO COMPRAR-LA. 

Kukuxumusu i cors = samarreta perfecta, perfecta, perfecta. Només quedaven XLs, però és que és igual! Ni que sigui per un bolso! O un quadre, o algo! Com les que vénen a continuació, perquè resulta que no et pots gastar menys de 19 euros, so.. he hagut d'anar mirant i mirant i al final dic Kukuxumusu són dissenys, so... m'he quedat aquests dues monades, encara que siguin de nen i d'home:

Correu, que és fins aquest diumenge, diria! Hi ha models que no calen, però aquests tres m'han semblat preciosos! Tot i que crec que m'hauria d'haver quedat dos unitats de la blava dels cors... És INCREÏBLEMENT perfecta!

(Hi passaré més sovint, però no ho digueu gaire..)

De dir adéu a la joventut i entrar al món adult

Ahir vaig veure una notícia que em va traumatitzar. A mitja tarda, algú, diria molt que el senyor Francesc Grau, va fer un RT que deia que el MSN Messenger tancava. I mira que potser fa un parell o tres d'anys que no hi entro, però era una cosa que era allà, latent, plena de milions i milions de records que impregnaven hores, hores i hores de les nostres vides. Primer sense foto, després amb foto quadrada, més tard amb foto rodona i mil xuminades més. Allà vam conèixer molts dels amics cibernètics (alguns encara hi són!), allà vam confessar amors d'ESO en nicks i posteriorment en subnicks, allà ens vam explicar la vida i hi vam vomitar els sentiments. Allà ens vam enamorar i ens vam enfadar. I vam fer guiños i zumbidos, i ens vam conectar i desconectar mil cops per sortir a la dreta i que tothom ens veiés i algú ens parlés, i vam perdre el temps com capullos però amb estil, perquè ens agradava. Un programa que requeria d'algú a l'altra banda de la pantalla, però que desprenia miticitat per ell sol (qualitat de mític, segur que no existeix; mitiquisme?). I ara ens el tanquen perquè només hi ha quillos i perquè Microsoft ha comprat Skype. Descanseu en pau, lletres roses. Descanseu en pau, lletres de nick que canviaven de font segons qui escrivia gràcies al simbolet que hi posàvem al davant.  Plorem. Recuperem converses guardades i deixem anar un sospir. Glòria al MSN Messenger.

I au, adéu a uns anys de bogeria, de depressió, de gilipollades i de finura màxima, i obrim la porta als adults assenyats (wtf, assenyats, diu). Avui m'han donat el primer contracte de jornada completa de la meva vida. Vuit hores/dia, quaranta/setmana, blablá. Entrem ja a la seriositat del treballador i ho fem amb il·lusió, que, encara que cobrem poquet, sembla que ens volen durant tot un any. Tarda, doncs, d'estrès anar llegint un text escrit en una llengua desconeguda (la de la branca jurídica, per alguna cosa vaig fer itinerari de literatura) i intentant esbrinar si el que hi deia era correcte. I sembla que hauran de tornar a redactar alguna xifra i algun tema relacionat amb les vacances, però demà finalment podrem signar. Cornellà, Google, SEO, PPC, link building, companys guiris, benvinguts així en plan sèrio, ja, i porteu-vos bé, que sembla que ens haurem d'aguantar fins la tardor de l'any que ve. Com a mínim.

:)

Em cago en el canvi d'hora

Ei, sí, és la frase estrella des de fa dos dies i comencen a ratllar els tweets que hi fan referència i els comentaris tontos que acaben sent com parlar del temps en un ascensor o fer allò tan cutre de "ei, què tal, com vas, bé, i tu, bé, anar fent, ja ens veurem, ciao". Però tinc ganes de cagar-m'hi bé, perquè és el segon dia i n'estem fins la polla, i ens queda tot un hivern per davant.

Queda tot un hivern però que sembla que quedi res, perquè sortint del túnel del Clot amb el tren de tornada semblava que fos desembre i quedessin quatre dies per Nadal, i encara no ens hem fotut els panallets ni els bolets i ja tenia ganes de menjar torrons de yema i de praliné i de veure llums de colors per tot arreu i somriure com una gilipolles. Total sensació de Nadal, de sortir de casa mitja horeta i tornar aviat perquè el carrer és tan fosc..

I diuen oh, calla, que al matí és més claret i més maco. I UNA POLLA. La primera sensació del matí (a part de la rasca -que de fet, no he notat gaire en un primer moment-) era la de "oh merda, faig tard", perquè, esclar, era massa clar (haha) per no ser encara dos quarts de vuit del matí.

I et passes el matí treballant, arriba el migdia, i arriba aquell sol que entra per la finestra de l'oficina, aquell solarro de mitja tarda que vol dir que d'aquí res podrem anar cap a casa, doncs NO! Perquè només eren les tres!! Dues hores i mitja de patiment perquè després resulta que el sol anava marxant fins que ha marxat del tot, ens hem quedat en aquell gris estúpid que mai et sap dir si has d'abaixar la persiana o no i hem hagut d'encendre els llums..

I per si això fos poc, tornem al trauma d'entrar a Sants de clar i sortir del Clot a les 11 de la nit :___


No m'agrada l'horari d'hivern, senyors. No m'agrada gens. Que el Nadal arribi de pressa, que és l'única alegria de l'època.. Sort que al súper ja hi ha bombons, torrons i cosetes, i ho podem anar passant millor.. (i engreixant-nos com foques.. FUCK)

23 d'octubre: #pistwentyfour -3 hores

Fa exactament un any vaig escriure això, en una situació idèntica però en un ordinador diferent, amb un desconegut que ara potser conec massa, amo d'un pis totalment desconegut que ara és com casa meva i en una Igualada totalment desconeguda que ara em miro amb més carinyo.

I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.

Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.

Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)

Any de portuguès i nenes mones a classe.

Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.

Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)

Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)

Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.

Any de més cors encara, si és que era possible.

I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.

Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.


Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)

Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.

(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)

De juliol a octubre (y tiro porque me toca)

Tres mesos i mig i aquí ningú diu res. El blog d'una persona que parla fins i tot amb la roba quan va a comprar sola, en silenci durant més d'un trimestre. Però què és això, senyors, què és això? El bloc que hi ha a les meves dades personals al currículum en blanc, saps, un 10 quant a constància i dedicació. Hi podria posar el fotolog (ai, calla, que també és mort) o el twitter, però més val que no, que no m'agafarien mai. I de fet, pel currículum potser no ens hem de preocupar, que ja estem encaminats en una altra aventura laboral. A Cornellà i tocant Google. Distret, si més no. Distret, nou i prou guai.

En fi, tinc molt per dir i poc a callar, poques coses importants i una quantitat immensa de xorrades per treure, així que em sembla que ens proposarem tornar aquest bonic lloc web a la vida. Encara que sigui per xuminades vàries que no caben en un sol tweet, per evitar els malentesos i que els graciosos de torn em saltin al coll cada vegada que no m'acabo d'explicar.

Intentarem recuperar el fotolog.com/pistu, igualment, perquè hi ha massa història, massa màgia, massa tot i fa moltíssima peneta veure com va quedant..

Vinga, va, que comenci la festa! (o que torni l'esperit dels dijous universitaris!)

El poder d'Internet. Experiment.

Quina vergonya no haver passat per aquí durant tot aquest temps, amb la de coses que tinc per dir!

En fi, avui el senyor @Cornet_9, un usuari de twitter mataroní, m'ha donat una idea per fer una coseta que fa temps que tinc en ment. Mesurar el poder d'Internet, la casualitat, i el meu punt a la xarxa.

Jo quan surto de nit sóc de les de càmera en mano sempre (o ho era, que últimament està bastant deixada, com el bloc). Doncs això, càmera en mano i a fotografiar tothom que es posi per davant de l'objectiu.. Cosa que fa molt temptador disparar quan veus un grupet que s'hi posa bé per a una foto amb una altra càmera.. Veure un grupet i dir va, poseu-vos-hi, adééééu! i anar fent fotos i fotos i fotos..

Però, esclar, té un problema. Tinc l'ordinador plagat de gent que no sé qui coi és (o que no recordo, que també podria ser!) i m'he decidit a veure si algú coneix algú, si aquesta casualitat que sempre m'envolta i que li fa a dir a la gent que perdona, tu ets la Pistu? podria funcionar en aquest moment.

Quaranta fotos per veure si us sona alguna cara.

Pompeufarres, Costabreves, Enfants, Acampades Joves. Una miqueta d'aquí i una miqueta d'allà, sovint (o sempre) envoltats d'alcohol. Feu-hi un cop d'ull a veure què hi ha, sisplau! L'ésser humà és cotilla per naturalesa, i és precisament això el que us demano! :)

(Ja he trobat un twittero en una de les Acampades.. com m'encanta, això!)

Ojos que me dicen tengo miedo..

Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.

M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.

Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.

O dia do senhor Carvalho

(Em fa com il·lu penjar la primera "història" que escric en portuguès.. que segur que hi ha coses malament, són els deures per avui mateix.. però i què)

Ontem, o senhor Carvalho acordou às sete horas e esteve quinze minutos na cama. Depois, levantou-se e foi para a casa de banho. Ele olhou-se ao espelho e viu que necessitava tomar um banho. Tomou-o, vestiu-se e penteou-se para estar um pouco bonito, porque tinha que ir a trabalhar. Às oito e meia, tomou o pequeno almoço: só um café. Depois pegou o carro e foi para trabalhar, tinha que começar às nove. Esteve a trabalhar até à uma. Quando ia para o restaurante para comer, encontrou um amigo e comeu com ele. Fazia muito tempo que não viam-se,  falaram muito do presente e do passado. Depois, combinaram um novo encontro para um outro dia e o senhor Carvalho voltou para trabalhar. Das três às cinco e meia, telefonou aos clientes e combinou alguma reunião para o chefe. Quando acabou, foi para o bar a ler o jornal. Enquanto lia, teve tempo de beber dois cervejas. Depois de um tempo, vieram os seus amigos e todos beberam mais cervejas enquanto falavam de futebol. Mas os amigos tinham que volver a casa às nove, porque as suas mulheres tinham o jantar preparado e tinham que estar com os seus filhos. Ele, como sempre à mesma hora, ficou triste porque ninguém esperava-o em casa. Um pouco bêbedo, voltou para casa e jantou comida congelada enquanto via televisão. À meia-noite, quando a televisão era já horrivelmente chata, foi para a cama. Deitou-se pensando que tinha que encontrar uma mulher urgentemente.

etfelicitofill.cat

Posem-la aquí també! Després del pollo d'aquí baix, anem amb una cosa més simple i més molona i més ohqueguaiquesócperfavor!

Els amics d'etfelicitofill.cat, a part de fer-nos riure amb les xorradetes que van recopilant, fa dies que tenen una #botigaeff i són tan monos que gràcies al meu aprovat de quatre rodes (algun dia n'he de parlar, per favor, que això és molt gran) van i fan una samarreta @annapistu edition amb el logo en forma de cor <3

M'informen que és la més venuda de la botiga, si algú la vol comprar, clic aquí :)

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.

Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.

Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

(Hola. Ei, què tal, com va? Ho sento per no haver-te dit res abans, tio, però és que vaig molt liada.. Em perdones? Sí? Aaaai, com t'estimo :*)

Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.

Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".

Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.

Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.

Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.

En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?


Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.