Et felicito, Google. O Nexus com xurros.

Fa dies que tenia l'alarma posada al mòbil aquesta matinada a les 12 en punt de la nit. Una alarma que, però, no ha sonat, ja que entre divendres i dissabte vam donar mort a l'iPhone 3GS que m'havia deixat un amor d'home com a salvació per la mort sobtada i desgraciada d'un Galaxy S per Sant Joan. L'alarma era la segona salvació. Dimarts 13 de novembre, 00:00, Nexus 4. Aquest pepinasso.

Feia dues setmanes que me'l mirava cada dia una estoneta, vídeos, reviews, fotos, la pàgina oficial de Google. Anava calmant la meva ànsia (o alimentant-la!) amb petites perles fins que arribés el dia. I des que el pobre iPhone va morir dissabte, deixant-me sola i desemparada, encara més. I va arribar ahir i em vaig posar a dormir a les deu del vespre, amb l'alarma posada en un iPod Touch del papa.

Sona l'alarma i passo, però a les tres em desperto estressada i em foto a la Play Store. Encara no. Alarma a les sis per tornar-ho a mirar. No. Estrès en l'estona de viatge fins la feina, convençuda que seria l'hora, tot i que per hores del món semblava que era a les nou. A tres de nou m'assec davant de les dues pantalles d'ordinador de la feina i hi torno. No.

Però ei, arriba un DM a twitter que informa que ara sí. Que ara sí que sí. I li començo a fotre. I botiga col·lapsada. Tres quarts d'hora de desesperació després, mil missatges d'error diferents, dues targetes entrades i uns deu Nexus afegits al carretó (o al carrito, va!), surt el DISPONIBLE PROPERAMENT. Properament, desgraciat?! Properament?! Properament vol dir que és a prop! I el meu mòbil no és a prop! Que estic incomunicada, collons!

Desesperació i frustració màxima. Model de 16gb esgotat en 15 minuts, model de 8 esgotat en mitja hora. I Google que no diu si s'ha acabat l'stock o si simplement se'ls ha estressat la botiga i han decidit escalonar-ho per properes ocasions.

Properes ocasions que arribaran aviat, espero. QUE NO TINC MÒBIL, CONY! QUE ÉS URGENT!

Et felicito, Google, de veritat.

No ha durat ni una hora en la majoria de països del món.

He arribat a llegir que a Estats Units no s'ha pogut ni comprar.

Estava clar que era un model regalat, una autèntica ganga, que la cosa seria com un animal fresc a una gàbia de lleons mig morts de gana o com plantar-li cara a la senyora que entra primera a les rebaixes del Corte Inglés. Però em pensava que, com a mínim, l'hauria pogut comprar...

El cas és... I ara quan? Quan, eh?

Que jo he de fer alguna cosa, que això d'estar buscant el telèfon cada dos minuts no mola, que això d'estar incomunicada frustra i t'aïlla en una bombolla i et fot sentir més sol que un mussol...

M'avorreixo, senyor Google.. Quan em podré comprar el Nexus?!

Em cago en el canvi d'hora

Ei, sí, és la frase estrella des de fa dos dies i comencen a ratllar els tweets que hi fan referència i els comentaris tontos que acaben sent com parlar del temps en un ascensor o fer allò tan cutre de "ei, què tal, com vas, bé, i tu, bé, anar fent, ja ens veurem, ciao". Però tinc ganes de cagar-m'hi bé, perquè és el segon dia i n'estem fins la polla, i ens queda tot un hivern per davant.

Queda tot un hivern però que sembla que quedi res, perquè sortint del túnel del Clot amb el tren de tornada semblava que fos desembre i quedessin quatre dies per Nadal, i encara no ens hem fotut els panallets ni els bolets i ja tenia ganes de menjar torrons de yema i de praliné i de veure llums de colors per tot arreu i somriure com una gilipolles. Total sensació de Nadal, de sortir de casa mitja horeta i tornar aviat perquè el carrer és tan fosc..

I diuen oh, calla, que al matí és més claret i més maco. I UNA POLLA. La primera sensació del matí (a part de la rasca -que de fet, no he notat gaire en un primer moment-) era la de "oh merda, faig tard", perquè, esclar, era massa clar (haha) per no ser encara dos quarts de vuit del matí.

I et passes el matí treballant, arriba el migdia, i arriba aquell sol que entra per la finestra de l'oficina, aquell solarro de mitja tarda que vol dir que d'aquí res podrem anar cap a casa, doncs NO! Perquè només eren les tres!! Dues hores i mitja de patiment perquè després resulta que el sol anava marxant fins que ha marxat del tot, ens hem quedat en aquell gris estúpid que mai et sap dir si has d'abaixar la persiana o no i hem hagut d'encendre els llums..

I per si això fos poc, tornem al trauma d'entrar a Sants de clar i sortir del Clot a les 11 de la nit :___


No m'agrada l'horari d'hivern, senyors. No m'agrada gens. Que el Nadal arribi de pressa, que és l'única alegria de l'època.. Sort que al súper ja hi ha bombons, torrons i cosetes, i ho podem anar passant millor.. (i engreixant-nos com foques.. FUCK)

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.

Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.

Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

Deixeu-me escriure sobre roba

Deixeu-me dir quatre coses perquè estic més que farta que se'm tracti de superficial, de pija, de materialista, de consumista o de subnormal només perquè m'agrada vestir-me bé i sentir-me guapa. Deixeu-m'ho dir perquè de veritat que no sé si la gent no m'entén o no m'expresso o resulta que tothom viu en un món que no és el que em venen a mi a les botigues, a la televisió, a les revistes o el que veig quan surto al carrer.

Tots aquests que dieu que us la pela directament com aneu vestits, que passeu de combinar colors, que us és absolutament igual quins pantalons o quina samarreta agafeu, que fins i tot us heu arribat a vestir sense ni encendre el llum, perdoneu, eh, però no us crec. Bé, us podria creure en el dia a dia, però no en totes les situacions possibles i per haver. I no com a situació habitual, diguem-ne.

A mi m'agrada anar guapa. M'agrada arreglar-me i, per tant, m'agrada comprar roba que em quedi bé i que em faci sentir bé amb mi mateixa. Em direu que l'important no és el de fora, que l'important és la personalitat i blablabla i no sé quantes polles més. Senyors, senyores, que la gent ens veu abans que obrim la boca. La nostra carta de presentació és la nostra imatge, el que ens ven és com anem vestits. Després pots  parlar i ser un gilipolles, no ho nego, però estaríem parlant d'altres coses.

 Vestir-se bé, sentir-se bé, tirar-se floretes a un mateix, pujar l'autoestima, augmentar seguretat. És tot en un. Per tant, la lògica ens porta a voler anar d'una determinada manera en un determinat moment. Tots aquests, un cop més, que dieu que no us gasteu un duro en roba, que no us hi mireu gens ni mica... no intenteu posar-vos una mica més monos o el jerseiet o els pantalons que us queden millor quan heu de quedar amb un/a xurri? No combineu una mica més bé quan teniu un sopar amb molta gent o amb gent important? No us arregleu una mica més si heu d'anar a lligar a una discoteca? Si heu de causar impressió davant d'algú?

Puc entendre que no us hi obsessioneu cada dia o que us la sudi si el rosa i el vermell no combinen, però no em crec de cap de les maneres que no volgueu estar guapos en moments concrets on la imatge és important. De veritat, no m'ho crec. "No, a mi me la pela, em poso el primer que pillo sempre", i després ja la veus corrents a depilar-se cada cop que queda amb el nòvio. "Què va, jo de roba no hi entenc una merda, passo" i bé que després va a comprar i es deixa aconsellar per la nena de turno. Va, home, va.

Aneu tots ben guapos i ben guapes, que no sabeu qui us pot estar esperant en sortir al carrer. Ni que sigui sortint a baixar l'orgànic. Ningú es fixarà en vosaltres, a la primera, per la personalitat.

Coses que passen quan marxes de barraques a quarts d'una de la matinada

Aquest cap de setmana és festa major al poble. Ahir vaig tornar a casa a quarts de tres, i ja em vaig trobar gent que em renyava per plegar tan aviat. Avui, que són les 00:37 i ja duc el pijama posat i tot, em veig obligada a escriure quatre ratlles per demostrar que la meva visió dels barracons de gots de plàstic al voltant d'un escenari tampoc és gaire equivocada i que no passa res si fem cas al cos i anem a dormir aviat. Aquí sota, els pros i els contres. El que ens perdem i el que ens estalviem. Cadascú que jutgi si la cosa compensa.

Coses que ens perdem:

1. Veure sortir el sol.
2. Alguna cançó molona per desfassar.
3. Trobar-nos amb algun ex-amic que feia temps que no vèiem i abraçar-lo.
4. Els piropos que ens deixa anar tota la gent que veiem en plan "ai que guapa que estàs".
5. La sensació de rebel·lia que provoca el fet d'anar a dormir tard i tenir son l'endemà.
6. La mateixa sensació de rebel·lia que fa el fet de tenir ressaca.
7. El gust de l'aigua de valència/el 43/loquesea.
8. L'hamburguesa amb formatge o les patates fregides de les tres del matí.
9. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà.
10. Alguna foto maca.

Coses que ens estalviem:

1. Son (i el perdre'ns un dia sencer perquè l'endemà no ens aguantem blablá).
2. Cansament.
3. Haver de tenir la resistència d'un corredor de maratons aguantant la bufeta durant la immensa cua que hi ha per anar al vàter.
4. Veure ex-companys de classe davant de qui ens hem de fer els longuis/que ens giren la cara perquè sí.
5. Els comentaris en veu baixa que, sent un poble, duraran mesos, comentant que gorda/lletja que t'has fet.
6. Del mateix estil, aguantar les cares de certa gent.
7. Que algun graciós ens tiri un cubata/ens vomiti a sobre.
8. Trobar-nos gent borratxa que vingui a tocar els ous.
9. Un mal de peus monumental.
10. La borratxera (l'any passat aquest punt hauria anat a coses que ens perdem, en sóc conscient. Deu ser que ens fem grans).
11. Els euros dels cubates.
12. Acabar tirats en algun carrer i ser tan gilipolles de voler-nos-hi quedar a dormir i tot.
13. La quantitat de burrades que fem quan anem borratxos.
14. La sensació de tenir ressaca en si mateixa.
15. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà (a qui no ens acostaríem si no haguéssim begut alcohol, normalment).
16. L'avorriment d'aguantar per aguantar, i anar mirant el rellotge i veure que encara és aviat.
17. Diverses fotos desastroses.

Per posar uns quants exemples ràpids fruit d'una pluja d'idees que m'acompanyava mentre venia cap a casa. No ho sé. Com a mínim avui, a mi, no em compensa. I no tinc cap problema a dir-ho, eh? Que no són la una i sóc aquí. Que la gent estarà liant-la fins passades les cinc. I què. Jo no en tinc cap ganes. 

FUCK YOU!

Dedicat a tots els gilipolles que en aquesta vida m'han volgut només per una cosa, pels que només m'han mirat quan ja no duia pantalons, pels que m'han dit preciosa mil vegades però han parat quan s'ha acabat el polvo. Dedicat a tots aquells desgraciats que em tractaven bé fins que es van cansar que no m'obrís de cames, als que en van trobar una altra de més guarra que els hi xupava de puta mare i van passar d'algú que pensava amb el cap. A tots els que jugaven a la carta de jove romàntic amb futur prometedor i a l'hora de la veritat no eren més que jokers de riallada absurda. A tots els que es pensen que som trossets de carn que algun dia tindran a sobre. A tots els que ho van pensar i es van quedar amb les ganes. A tota la munió d'homes indecents i inútils que m'he trobat i que em trobaré a la vida. Viure és molt més que col·leccionar orgasmes.

FUCK YOU.

Cultura musical

Estic més que farta que se'm digui que sóc inculta musicalment parlant, que se m'ha d'instruir, que com puc anar pel món escoltant un tipus de música que més que música és merda i no sé quantes mil xuminades més. I tot per no seguir una corrent de ser "musicalment cool", de conèixer la bona música de la història i el virtuosisme dels més grans i de gent que s'ho va currar en alguna època i que va marcar un estil i no sé què més.

Senyores, senyors, n'estic una miqueta bastant cansada. Per mi, la música no són acords ben fets, perquè no en tinc ni puta idea. Per mi la música són notes que em transmetin, que em facin moure, que em donguin bon rollet, o que em provoquin sensacions al cos. Per això no m'amago de dir que fa dues hores que gaudeixo com una cabrona escoltant Cadena Dial i que fa uns minuts m'he flipat mil quan han posat Livin' la vida loca del Ricky Martin, i amb el Rutinas de la Chenoa igual, i fa mitja hora he cantat com fa deu anys El alma en pie a duo amb el David Bisbal.

Perquè sí, perquè molt Manel i molts Pets i molts Beatles i algunes de Sonata i Lemon Tree i More than words i Eric Clapton i Queen i blabla, però amb Los40 i Cadena Dial i Cadena 100 i el pop nacional m'ho passo com una puta. Que l'emocionada màxima més gran quan som a Costa Breve és al moment d'Amaral, del Saturday Night, de Barbie Girl, del Wannabe, de Melendi, de Pignoise o del Princesas de Pereza. I no per això gaudeixo menys de la música o sóc més tonta o sóc més mongola. Simplement m'agrada cantar i saltar i moure el cul i liar-la i m'encanten aquests ritmes molons!

QUE VISQUI EL PACHANGUEO, COLLONS!

(Comentari posterior: fa uns dies vaig recuperar el "Sueño su boca" del Raúl.. i la duc al mòbil i m'encanta mil i m'emociono i tot quan al tren em salta un sonor "Hace tanto que sueñoo su boca, que la vida se me ha vuelto loca, cada noche imagino sus besos pero despierto y la vuelvo a perder..." :D :D)

Sant Joan? No, gràcies.

Totalment en contra de nits com la passada i el Cap d'Any, nits en què sembla obligatori sortir al carrer, emborratxar fins l'última cèl·lula del cos i fer el gilipolles fins a altes hores de la nit, perquè una estranya sensació que sura en l'ambient ens diu que tornar a casa abans de les cinc és de capullos, de pringats i de marginats socials. Senyores, senyors, quina GILIPOLLADA.

Farta de la pressió social, farta de les grans depressions creades per unes il·lusions imposades que mai es compleixen, però que tots ens empassem juntament amb litres d'alcohol, sense atrevir-nos a dir que la nit més curta de l'any no va ser ni de bon tros la millor, sinó que ens ho passem molt més bé altres caps de setmana i que potser ens hauria agradat més quedar-nos a casa.

Farta de nits amb res a celebrar, si no és el fet d'aguantar i aguantar i aguantar al carrer només per aguantar, de beure per beure, d'estar desperts com sigui encara que ens fotem de fàstic només perquè volem demostrar que som molt machos, súpercools i súperpopus fent una foto on es vegi sortir el sol.

Farta de nits d'aquestes, multitudinàries i amb tots els súpermercats buits d'alcohol perquè totes les ampolles han fugit camí d'alguna platja on baixaran al costat d'altres substàncies i de gent amb l'únic objectiu de pillar la turca de la seva vida. Gent que és molt probable que acabi la nit plorant perquè algun llest s'ha aprofitat del grau etílic de l'ambient per fer-se d'or i endur-se tots els bolsos i carteres que podia arreplegar.

Senyores, senyors, m'he passat anys de la meva vida plorant per no tenir plan per anar a tajar-me per Sant Joan. Però fa dos anyets ja vaig descobrir que no passava res per quedar-se a casa, que no et sortien plomes ni taques verdes ni et converties en cap monstre ni en cap pària social. És molt millor sortir quan se'n tenen ganes, quan es té alguna cosa a celebrar, quan té alguna mena de sentit sortir de casa més tard de les onze de la nit. Ser al carrer perquè alguna mena de cultura no escrita t'ho imposa, és tonteria.

Un entrecot poc fet, però molt molt poc, però gairebé cru

Però molt poc, molt poc, eh? Gairebé cru, res, saignant, volta i volta, una passada ràpida, només per marcar-lo, allò que quedi ben cruet... Però no el vull ni marró ni rosa, eh? Ben vermell així cru cru cru! D'acord? :)


Potser hauríem de fer tot aquest discurset, quan demanem... I em sembla que ni així ho entendrien, que seguirien portant-lo roseta gairebé marró.. FFFUUUU! Tant costa, senyors, fer un tros de carn com Déu mana?

Avís a la població: el misteri del Trident

Senyores, senyors, escric aquestes línies perquè no caiguin a la trampa dels publicistes de la gran marca de xiclets que ha substituit el grandiós i elàstic Boom Boom Boomer Súperchicle. No cometeu l'error de comprar el nou Trident Senses Mega Mystery.

L'anunci, per si no l'heu vist, és aquest:

Ells saben bé que l'ésser humà és curiós de mena, que sempre volem saber més, i amb un signe d'interrogant fan que es compri un xiclet que no s'hauria venut mai. I és que ells diuen que és "el sabor que no podrás adivinar", però jo us revelaré que ho he descobert (i que vinguin els tios i els estruços que vulguin) i té gust d'una barreja estúpida entre líquid neteja-vidres, el Twister, famós gelat de la nostra infància, una mica de gelat blau de pitufo i quatre coses estranyes més. És molt raro. Però molt. Només olorar-lo ja fa com cosa. Sembla com si haguessin pillat totes les sobres i les haguessin posat en un xiclet que, a més, per acabar-ho d'arreglar, és blanc i dóna la sensació de mossegar un paper. Però és que si fos així una barreja rara però bona, encara, però és que és DOLENT. Dolent majúscul, amb totes les lletres.

Han fet un xiclet dolent i li han hagut de fotre un interrogant perquè almenys siguem uns pringats i el compressim moguts per aquesta curiositat xismosa que ens envolta sempre. Perquè almenys tinguin una primera venta per cada persona. Perquè a més, l'anunci et diu que no revelis de què té gust, perquè clar, si no, la notícia que és dolent dolent s'estendria com la pólvora i només el comprarien per primer cop uns quants. Però com que jo sóc bona persona, us estalvio l'euro i mig que us cobrarien per ser curiosos.

I me'n queden dotze que hauré d'anar repartint a gent i matant-los la curiositat de gratis. O a gent que pensarà que sóc una bona amiga que comparteix les coses. La diferència entre llegir o no llegir aquestes línies.

Llengües, traduccions i gent obstinada

Hi ha un grup de gent que pensa que cada llengua té una paraula equivalent en les altres llengües. Que la traducció es pot fer paraula per paraula. Que això és això, i no allò perquè allò és allò altre. Odio aquest grup de gent. N'hi havia a la carrera, i sincerament, no sé com s'han pogut treure Traducció, amb aquest pensament.

QUE QUEDI CLAR QUE CADA LLENGUA ÉS DIFERENT, SISPLAU. Que no podem buscar equivalents d'aquesta manera, que el que en castellà és una paraula en català potser és amb dues, i en anglès amb cinc. Que les estructures internes de cada llengua són diferents, que tenim mil maneres diferents d'acabar dient la mateixa idea, que podem donar-hi mil voltes, girar-ho, tornar-ho a girar, canviar de punt de vista, però que, al cap i a la fi, traduim i diem el mateix.

Deixeu-me posar un exemple. Dijous passat, un usuari de Twitter que es fa dir @Catala_correcte i que es dedica a corregir els barbarismes més estesos (ei! molt útil bastant sovint, eh! no vull dir aquí que siguin una merda!) deia que no podem dir quejica, que hem de dir gemegós o gemegaire. Algú va proposar rondinaire o ploramiques, però ells van contestar que no, que rondinaire és gruñón i ploramiques és llorica. I aquí hi ha dos errors garrafals. Un, el donar solucions obsoletes per buscar una paraula única quan el Diccionari del català col·loquial de Flaixbac diu "que sempre té la queixa al pap, que no para de queixar-se, que es queixa per queixar-se (o per tot, o per no res), que no li sembla mai res bé" i (SORPRESA!) "ploramiques". Per què no parafrasegem? Tenim solucions molt més normals en català, altres maneres de dir-ho, senyors. Buscar la paraula única és inútil, cada llengua té la seva estructura! Diem el mateix, però de diferent manera, és la gràcia de parlar diferents idiomes i de pertànyer a diferents cultures! I el segon error és la vertadera queixa d'aquest post. Aquest "això no pot ser allò, perquè ja ho és allò altre". Senyors, que seguint aquestes pautes podem dir que vas no és vaso perquè ja ho és got. Quin coi de manera de pensar és això?! No existeixen els sinònims o què? Els diferents contextos? Aquella tonteria que corre que diu que els esquimals saben dir neu de mil maneres potser no és certa del tot, però la idea que hi ha al darrere sí que ho és! Cada llengua té la seva estructura, té la seva manera de fer, els seus conceptes! Ho tenim clar? Sí? És que si no no anem enlloc, eh! El que el català diu amb un adverbi, l'anglès ho diu amb verbs, per posar-ne un exemple ràpid.. i així, mil més! D'acord?

Així que... MORT A LES TRADUCCIONS PER COMPARACIÓ! MORT I QUE CREMIN A L'INFERN!

Quanta incultura!

Estic perdent la fe en la humanitat. Cada vegada més, em sembla que anem cap a una amalgama de paraules absurdes i actes estúpids que no processaria ni un cervell de quatre anys. O de tres, fins i tot. No entenc si és culpa dels pares, de tants Grans Hermanos i Mujeres i Hombres i altres merdes sense contingut de la gran cadena de Berlusconi, o si arriba una generació en què la raça humana surt defectuosa.

No s'entén com es pot fer un programa sencer de Belén Esteban, que es cregui que podria ser la tercera força política, o que hi hagi qui vol anar a la tele a vantar-se precisament de no haver obert un llibre en tot el temps que va ser a escola, per haver-se dedicat durant deu anys a allò que els professors anomenaven "escalfar la cadira". No es pot entendre que una noia de setze anys es quedi embarassada i, quan pregunta a les amigues si avorta o té la criatura, la resposta més important sigui que quina vergonya si el fill li ha de sortir lleig.

Com tampoc és normal que avui, al tren, hi hagués un cani al meu costat amb el xumbaxumba a tope. Amb cascos, però a tope. Després d'un quart d'hora de mal de cap, m'he posat els meus, i s'ha creat per art de màgia una cançó del Kenny G amb el xumbaxumba de fons, un gran pecat que m'ha fet dir-li que abaixés una mica el volum. Cras error (com diria Leo Leike). Les úniques frases que n'he tret han estat "pues no", "lo siento", "tú también llevas los tuyos", "pues es lo que hay". Trist, molt trist. Un deu per la teva educació, xaval. No m'ha quedat més remei que traslladar-me uns quants packs de quatre més enllà, per poder seguir gaudint de la bona música que sortia de l'iPhone, o dels pensaments desordenats que em corrien pel cervell. I mentre marxava, el desgraciat anava rient.

I la vida és dura, avui, perquè m'he quedat amb moltes ganes de fotre-li un moc (o un cop de puny), i perquè si seguim així, en aquesta selva, al final, manaran els burros.