He trobat per Internet un bon escrit meu de principis de tercer de carrera, nerviosa parlant dels problemes que teníem perquè un bé de déu d'homes fes cas a unes quantes hormones disparades que estudiaven traducció i les estratègies que vam (intentar) fer servir.
Hi ha noms, però després de quatre anys i pico suposo que no faran mal. I les històries d'unes quantes adolescents (de vint anys, però adolescents empanades al cap i a la fi) tenen certa gràcia. I demostren un cop més que estic com una cabra, i m'encanta. PERÒ COM UNA PUTA CABRA.
Aquí va:
Guapos
"Aquest any, a la uni, hem descobert que estem envoltades de més guapos del que ens pensàvem. Però no parlo de la mateixa uni, eh, si precisament creiem que aquesta obsessió neuròtica nimfòmana ens ve del poc material que volta pels nostres passadissos pompeians! A la primera incursió d’un guaperes a la nostra vida, doncs, les hormones es revolucionen. I així estem, admirant d’amagat (o no tant) uns quants materials de primera que més d’una voldria quedar-se per ella.
Comencem per explicar la llista dels semidéus que tenim a hores d’ara.
El guapo de periodisme, un bon noi que un dia va creuar la porta del bar i ens va encisar de tal manera que l’hem perseguit des de llavors, fins al punt de baixar cada dia a la biblioteca per si el veiem. I fins al punt de la bogeria extrema, explicada més avall, amb les estratègies.
El guapo dels papers, que és una novetat molt recent que vam descobrir un dijous a la cua del bar. Jo vaig dir: eh, com és que no hi ha papers? a la cambrera i, ell, que venia al darrere, va descobrir que estaven amagats i ens els va donar, molt amable. La vaig liar bastant aquell dia en agafar el menjar, nerviosa com estava per la proximitat d’aquell cos. A l’Anna (una altra, quina merda, això de tenir un nom tan comú!) se li va caure tot només de veure’l.
El guapo de la resi, que alegra la vista a la Laura cuinant amb la porta oberta. Un dia, tornant de Costa Breve, vaig poder corroborar el seu nivell de guapura. Diguem-ne que vam estar temptades de tornar a peu a la residència amb ell, però les sabates de taló no perdonen.
El guapo de Sabadell, conegut en un Walking Tour a Berlín amb dos amics seus. Nosaltres érem cinc i ells tres (el Guapo, el Normal i el Gordo), catalans tots, i no sé si la consciència de la terra o el destí van fer que, després de dir-nos adéu dues o tres vegades, acabéssim dinant junts i xerrant tota la tarda. Ens vam dir l’adéu definitiu al metro, i sort que la Laura va treure forces de noséon i quan ja marxàvem va i diu: ei, teniu facebook? (que queda millor que demanar el msn, més que res que tothom en té). La merda és que ara està treballant de cuiner a Andorra i el Gordo no para de dir que quedem.
El guapo de Leganés, conegut també a Berlín, però aquest cop a l’alberg. Vam estar parlant amb ell i un amic seu fins dos quarts de quatre de la matinada, i el matí següent, a les 10, eren esmorzant amb nosaltres. Era estabilitat (27 anys), però guapo guapo. La merda? Va haver-hi un malentès en el comiat, i ens vam quedar sense dir-los adéu i sense mails ni cap mena de contacte.
En Daino, o Daisu. És un italià que vaig trobar per patatabrava, però els primers dies de xerrar ja el va venir a veure la nòvia, o sigui que res de res. Potser és el que es mereix menys estar en aquesta llista. Però guapo és, sí.
En Pere, caminero amic d’en Jordi. La seva desafortunada trencada de nas potser no ho va ser tant. Diguem-ne que gràcies a això han corregut fotos seves per la uni i ha causat furor entre bastantes traductores.
El guapo de Sant Celoni, Gerard Fernández. Atenció que això és liós. La Laura va venir a Sant Celoni i va conèixer l’Adri. I l’Adri li va dir a la Laura que hi havia un noi molt guapo que es diu Gerard i que en Jordi (Amat) ens el presentés a la festa de camins. Sí, sí, un altre caminero. Algú de la uni va arribar a la conclusió que per fer camins els fan passar un control de qualitat. Però aquella nit en Jordi no ens el va presentar. Dues setmanes després, a Costa Breve, ens el vam trobar, així, de sopetón. Ves quina alegria, tu!
I fins aquí els guaperes comuns. Després, hi ha els guapos de cadascuna, però això ja és més privat i no sé si m’ho deixen explicar. A més, diguem-ne que no és que coincidim gaire en gustos. O sigui, que poden arribar a ser molt diferents. Millor, així no ens barallem, no? Per aquests vuit d’aquí dalt, potser sí.. Però vaja, en tenim vuit, ens els repartim i ja està! El principal problema que tenim és que encara hem d’aconseguir que ens facin cas..
Però tenim estratègies, sísí! Aquí en van unes quantes!
La primera i més sonada és fer-se amiga d’un suc de pinya. Vagis on vagis, el suc de pinya serà la teva salvació. Res, resulta que hi ha un amic del guapo de periodisme al que, a partir d’ara, li direm suc de pinya. De fet, és com li hem dit sempre. Era conegut, i ens hi vam fer amigues al descobrir que era la porta oberta cap al guapo. I un bon dia li vam enviar això, ajuntant dues fotos del guapo que li havíem fet d’amagat:
“Llegeix, llegeix, que serà divertit. Estic boja, I know. Però què és de la vida sense el punt de bogeria?
Com que les coses s'han de fer seriosament i tal, seguirem els processaments burocràtics pertinents i iniciarem aquesta instància.
SOL·LICITUD
Cognoms, Noms: Traducció, estudiants de. DNI: blablabla.
amb domicili: Bar de la Pompeu porta: a dins, i a fora només la Gemma per fumar.
població: Barcelona
i telèfons de contacte: 935422000
correu electrònic: el que t'ho està enviant, capullo!
EXPOSO
Que el noi que apareix en les dues fotos conjuntes és una autèntica monada com n'hi ha poques pel món, i que fa uns quants dies que ens alegra la vista (especialment dilluns) pels passadissos i el bar de la nostra estimada universitat.
DEMANO
Que se li comuniqui la nostra humil opinió i que si no ha trobat l'amor de la seva vida sàpiga que a la Facultat de Traducció hi ha unes quantes personetes que el farien feliç sense cap recança. També, però, demano una mica més d'informació sobre la seva persona, ja que necessitem alguna cosa més que "el guapo de periodisme" per les nostres pregàries. I per demanar que no quedi, la nostra petita gran associació desitjaria trobar-se'l en alguna festeta de dijous, perquè amb una mica d'alegria per la uni sembla que els nostres ulls no queden satisfets. Si està casat, però, que se'ns indiqui immediatament, per deixar d'alimentar la nostra imaginació.
Redactat a Sant Celoni, 3 de novembre de 2008.
Signatura: (sí, clar, i ara com firmo? imagina't un "comissió de xavales de tercer de traducció" amb un guixarot a sobre)
Un petó :)”
I al cap d’una setmana se’ns va informar amb el seu nom i cognom. Ens vam sentir decebudes, però la màgia del facebook i del Google ens van salvar. Teníem el seu facebook i el seu e-mail. Però com que no ens acceptava, al cap d’uns dies vaig decidir enviar-li aquest mateix correu d’aquí dalt a ell mateix, per accelerar les coses. Llàstima que se’ns va espantar, perquè pel messenger fa com si no sabés qui sóc, pel facebook no ens accepta i per la uni se’ns amaga. Jo, però no representa que s’hauria d’alegrar perquè li diuen coses boniques? Com més guapos són, més difícils d’entendre..
Seguint amb Internet i e-mails, tenim la segona estratègia, tot i que aquesta és un pèl forçada i bastant impossible. Va pels dos madrilenys a qui no vam demanar mails. Estúpides. Tot i que crec que de manera inútil, ahir, dos mesos més tard, vaig enviar això a l’alberg (no feu cas de si està mal escrit, va ser a les tantes):
“Hi, this is Anna Amat, from Barcelona, and I was staying with you in September.
Is it possible to have the e-mail of two of the guys we met there? Or simply you aren't allowed to do this kind of stuff? I suppose it is not a normal thing to ask.. but it's been two months and we still think of them and we can't find them anywhere :___
The thing is we just have their names and the place where they live.. so this is more difficult too, isn't it?
If it's possible.. could you help us? They are Ruben and David, from Leganés, or Madrid, in Spain... they were staying with you from 18th September until the 21st, I think.. or maybe more..
If you can't give me their information.. could you send them an e-mail with mine, explaining this is very important? I'm sure they would want us to meet them again, too..
Please please please... if there's anything you could do.. would you do it?
Many thanks in advance. Wishing to come back.
Anna.”
Una altra estratègia és la que vam fer amb l’italià i que es pot aplicar a qualsevol altre guiri: demanar-li que sigui la nostra parella lingüística. Així practiquem idiomes i tal, que per alguna cosa estudiem Traducció. Quan ja estàvem flipades que el noi volia sortir amb nosaltres algun dijous nit i tot, va i ve la nòvia. I no n’hem tornat a saber res. Mira que havia començat bé, la cosa..
L’estratègia número quatre, com comentava, és quedar amb ell i els seus amics per anar de festa una nit. Això seria lo més bàsic, si no fos perquè si la gent amb qui quedes són el guapo de Sabadell i els seus amics et quedaràs amb el moc més d’una vegada. Ja trucarem, ja trucarem. I al final truquen que no poden. Impresentables, vaia. Com per enviar-los a la merda. Però al recordar la carona que feia la tarda que vam passar en aquell restaurant de Berlín.. és que no es pot! El Gordo sí que podem odiar-lo.. Si és que segur que va ser culpa seva que no vinguessin aquelles nits, perquè rabiava que només volíem el Guapo! I ara, que no hi és, no para de dir que vol que quedem! Definitivament, hauríem d’anar a Andorra a Caldea per mirar si el podem recuperar..
Parlant de sortir de festa, amb el guapo de Sant Celoni només cal parlar amb l’Adri i que ens xivi on surten el dijous. I adaptar els plans als seus, si ens resulten favorables, clar. Tot i que hi ha qui creu que només per trobar-nos-el per allà, la nit ja mereix la categoria de perfecta.
I més festa, algú va dir que fem veure que anem a Vilafranca per veure la Cris i la Marta (que són d’allà) i sortir por ahí per veure si ens trobem en Pere (que també és d’allà).. però, aviam.. no cal baixar tant, només cal esperar el següent stage de camineros a Sant Celoni.. diu la Laura que s’ofereix a venir a portar-li tota l’aigua que vulgui.. amb això segur que el faria feliç..
I amb tots els altres no sabem pas com fer-nos-ho! Aconseguir el nom i via facebook sembla que està prou bé, tot i que si se’ns espanten poca cosa podrem fer. Però és que si hi anem directament i els diem guapo a la cara se’ns espantaran encara més, no? Eh, en sèrio, si teniu alguna solució al nostre problema, us pregaríem que ens la comuniqueu, perquè no se pas com ens ho fem, que els guapos passen de nosaltres i els que no volem per res (véase homes grans, friquis o lletjos) només fan que insistir perquè ens veiem aviat. Si és que aquest món és ben injust, eh! Com una altra, també, la Gemma, a qui el guapo de periodisme ni li va ni li ve, no para de trobar-se’l per tot arreu! Ens haurem d’enganxar a ella per poder-lo veure? Aaaix! Res, tu, injustícies! Si algun lector se sent malament i vol ajudar a unes pobres noies en la seva carrera per aconseguir el príncep blau (o el gripau que, pulint-lo, s’hi convertirà), que ens passi algun consell, que la Laura i jo (i segur que més d’una altra) li estarem molt agraïdes. "
