Tots els nervis pre-concert no van ser en va. Senyors, ahir va ser una de les nits més precioses de totes, asseguda en una punta a la primera fila d'una sala del Centre Cultural de Cardedeu, al davant mateix d'un Joan-Pau fent màgia amb les tecles i enviant-nos somriures d'aquests que et maten de tant en tant. Amb La vida és bonica ja van saltar les primeres llàgrimes, només començar. Momentàs Agost, momentàs Aquest cony de temps, momentàs Pantalons curts, depressió amb Draps de cuina i Les coses com són. Súpermomentàs A vegades el món em fa por i súpersúpermomentàs Cercles viciosos i el fet de recuperar una cançó que encara no entenia el primer cop que la vaig sentir. Suma-li uns quants piropos cap al nostre amic Lluís. Suma-li els trossets aquests que s'acosta i et canta. I suma-li, sobretot, un XL saltant com una loca just a tocar de l'escenari i suma-li, també, LO MÁS DE LO MÁS DE LA NIT, un gloriosíssim Bona nit asseguda a dalt de l'escenari, amb el corresponent bloqueig cerebral. Un Bona nit compartit, això sí, però ja puc dir que tinc una part d'un dels grans somnis de la meva vida.
Grandíssim. Enorme. Magnífic i increïblement preciós. No m'havien fet mai mal les mans de tant aplaudir. Emocionalment perfecte.
Si és que... "potser fa molt que fem camí, però us prometo que no se'm fa avorrit!"
Són 12 anys, ja. I els que vindran! Seguirem compartint felicitat! :)
Quina enveja poder disfrutar amb aquesta intensitat d'un concert! Jo no he passat d'aplaudir un parell de cançons en un de Mark Knopfler
ResponElimina