dimarts, 25 de febrer del 2014
no vull escriure
No vull escriure perquè l'ambient i els ànims són grisos, i en aquest blog només hi vull color
dijous, 20 de febrer del 2014
a perder el miedo a quedar como una idiota
(yanosésielmundoestáalrevés. osoyyoelqueestácabezaabajo)
Últimament penso. Penso més que abans, i penso en més paraules que abans. Hi ha una senyora que m'hi fa pensar cada cert temps, i em fa buidar i em fa veure que potser dic que sóc un desastre però potser no ho sóc tant, i l'únic que em falta és saltar.
Saltar. Fotre un pas al buit i ja està. Que potser allò que sembla una merda resulta que és un coixí de color marró, o que és merda però senzillament no fa tanta pudor. Saltar i gairebé matar-me. I què. És gairebé.
Evolucionar. Res més.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Avui parla el Baglioni
per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.
I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.
Etiquetes de comentaris:
filosofades,
pistumusic,
recomano
dimecres, 5 de febrer del 2014
(..)
Passa Nadal.
Passa desembre, passa Nadal, passen Reis, i arriba febrer i fa un fred que pela, però dels que pelen de veritat. Dels que pelen el pèl, pelen la pell, ho pelen tot i et deixen en boles, o en costelles i en cor i un tros de cervell que acaba amb un constipat gros i no sap el que es fa. I això no hi ha Couldina, Frenadol o Fluimucil que ho arregli. Febrer és com una paret de ciment, com una casa sense calefacció, com un bassal que omple el camí de banda a banda. És una puta merda, per dir-ho clar i català.
De tant en tant surt un solet calentó o una antiga llista spotify que obre un somriure, però la grisor i el puré insípid d'aquests dies em diuen que la vaig encertar, el dia que vaig posar nom a això.
Ajudeu-me a buscar/trobar la xuleria de la vida, va. Com un "let me Google that for you" però així a l'1.0. Sispli.
Passa desembre, passa Nadal, passen Reis, i arriba febrer i fa un fred que pela, però dels que pelen de veritat. Dels que pelen el pèl, pelen la pell, ho pelen tot i et deixen en boles, o en costelles i en cor i un tros de cervell que acaba amb un constipat gros i no sap el que es fa. I això no hi ha Couldina, Frenadol o Fluimucil que ho arregli. Febrer és com una paret de ciment, com una casa sense calefacció, com un bassal que omple el camí de banda a banda. És una puta merda, per dir-ho clar i català.
De tant en tant surt un solet calentó o una antiga llista spotify que obre un somriure, però la grisor i el puré insípid d'aquests dies em diuen que la vaig encertar, el dia que vaig posar nom a això.
Ajudeu-me a buscar/trobar la xuleria de la vida, va. Com un "let me Google that for you" però així a l'1.0. Sispli.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)