"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"

Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.

Era abril i ara és juny

Era abril i ara és juny, i el temps passa de pressa i les lletres que escric se m'esborren amb el vent i la calor que ja és forta. Era abril i ara és juny i feia classe i ja no i torno a tenir aquell neguit i aquell estrès de la buidor, tot i que amb la idea al cervell que aviat trobaré el camí que faci pujada amunt amunt però que no cansi. Era abril i ara és juny però encara no he anat a la piscina a sentir aquella llibertat de quan l'aigua ho envolta tot. Era abril i ara és juny i m'agrada que el sol escalfi i que escalfin els vostres records.

Era abril i ara és juny, i que vingui juliol i agost i setembre i octubre que els estarem esperant.

Convé recordar-ho de tant en tant

..perquè amb el dia a dia de vegades se'ns en va del cap..

Adéu, Cornellà. Bye, Webcertain.

Vive siempre con ilusión,

si cada día tiene diferente color.

Porque todo llega a su fin,

después de un día triste nace otro feliz.

I què, senyors, i què si un client no ha pagat, hem tancat l'oficina d'un dia per l'altre i no tornarem a posar els peus a Cornellà i enyorarem els veïns i els guiris companys de keywords. I què si Webcertain Semantics amb la seva flamant seu a Barcelona és només un cuento xino i uns quants records. I què si no ens barallarem més per posar tres keywords a les metatags i que hi càpiga tot en uns quants caràcters, o amb dues línies encara més curtes quan fèiem PPC. I què. Avui ha sortit el sol, com cada dia. I que en vingui un altre, un altre i un altre. Que serem aquí esperant-los, amb un munt de coneixements nous. I ens en sortirem.


Però que si algú llegeix això i busca algú que requereixi de llengües+gent+internet+escriure, o de tres de les quatre, o de dues de les quatre, que ho digui, que el meu compte bancari estarà molt content d'escoltar-lo.

De dir adéu a la joventut i entrar al món adult

Ahir vaig veure una notícia que em va traumatitzar. A mitja tarda, algú, diria molt que el senyor Francesc Grau, va fer un RT que deia que el MSN Messenger tancava. I mira que potser fa un parell o tres d'anys que no hi entro, però era una cosa que era allà, latent, plena de milions i milions de records que impregnaven hores, hores i hores de les nostres vides. Primer sense foto, després amb foto quadrada, més tard amb foto rodona i mil xuminades més. Allà vam conèixer molts dels amics cibernètics (alguns encara hi són!), allà vam confessar amors d'ESO en nicks i posteriorment en subnicks, allà ens vam explicar la vida i hi vam vomitar els sentiments. Allà ens vam enamorar i ens vam enfadar. I vam fer guiños i zumbidos, i ens vam conectar i desconectar mil cops per sortir a la dreta i que tothom ens veiés i algú ens parlés, i vam perdre el temps com capullos però amb estil, perquè ens agradava. Un programa que requeria d'algú a l'altra banda de la pantalla, però que desprenia miticitat per ell sol (qualitat de mític, segur que no existeix; mitiquisme?). I ara ens el tanquen perquè només hi ha quillos i perquè Microsoft ha comprat Skype. Descanseu en pau, lletres roses. Descanseu en pau, lletres de nick que canviaven de font segons qui escrivia gràcies al simbolet que hi posàvem al davant.  Plorem. Recuperem converses guardades i deixem anar un sospir. Glòria al MSN Messenger.

I au, adéu a uns anys de bogeria, de depressió, de gilipollades i de finura màxima, i obrim la porta als adults assenyats (wtf, assenyats, diu). Avui m'han donat el primer contracte de jornada completa de la meva vida. Vuit hores/dia, quaranta/setmana, blablá. Entrem ja a la seriositat del treballador i ho fem amb il·lusió, que, encara que cobrem poquet, sembla que ens volen durant tot un any. Tarda, doncs, d'estrès anar llegint un text escrit en una llengua desconeguda (la de la branca jurídica, per alguna cosa vaig fer itinerari de literatura) i intentant esbrinar si el que hi deia era correcte. I sembla que hauran de tornar a redactar alguna xifra i algun tema relacionat amb les vacances, però demà finalment podrem signar. Cornellà, Google, SEO, PPC, link building, companys guiris, benvinguts així en plan sèrio, ja, i porteu-vos bé, que sembla que ens haurem d'aguantar fins la tardor de l'any que ve. Com a mínim.

:)

De juliol a octubre (y tiro porque me toca)

Tres mesos i mig i aquí ningú diu res. El blog d'una persona que parla fins i tot amb la roba quan va a comprar sola, en silenci durant més d'un trimestre. Però què és això, senyors, què és això? El bloc que hi ha a les meves dades personals al currículum en blanc, saps, un 10 quant a constància i dedicació. Hi podria posar el fotolog (ai, calla, que també és mort) o el twitter, però més val que no, que no m'agafarien mai. I de fet, pel currículum potser no ens hem de preocupar, que ja estem encaminats en una altra aventura laboral. A Cornellà i tocant Google. Distret, si més no. Distret, nou i prou guai.

En fi, tinc molt per dir i poc a callar, poques coses importants i una quantitat immensa de xorrades per treure, així que em sembla que ens proposarem tornar aquest bonic lloc web a la vida. Encara que sigui per xuminades vàries que no caben en un sol tweet, per evitar els malentesos i que els graciosos de torn em saltin al coll cada vegada que no m'acabo d'explicar.

Intentarem recuperar el fotolog.com/pistu, igualment, perquè hi ha massa història, massa màgia, massa tot i fa moltíssima peneta veure com va quedant..

Vinga, va, que comenci la festa! (o que torni l'esperit dels dijous universitaris!)

Ànims des de dalt d'un núvol Kinton

No paris de somriure, estarem junts,

hem arribat fins aquí.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no s'atura.

No paris de somriure, estarem junts,

hem demostrat que som molt forts.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no para de canviar.

Ja ho cantàvem fa sis anys, i ho seguim cantant ara. Més lluny, més forts encara. 

Pa'lante, ¿no? ¿O nos quedamos aquí paraos?

:)

Tabula rasa. Borrón y cuenta nueva. Passem full.

Qualsevol expressió que indiqui quedar-se en blanc i esperar omplir la vida de noves sensacions, deixar-ho tot enrere i aparcar el que havíem fet sempre i començar amb il·lusió una nova manera d'entendre el món i d'actuar, amagar les pors i pujar a l'avió que ens enlairarà cap a un futur que potser no queda tan lluny. Qualsevol expressió d'aquestes aniria bé per fer de títol a aquestes lletres. Per resumir totes aquestes coses que em passen per dins últimament.

Fa dos junys vaig acabar la universitat i vaig caure en un pou d'incertesa profunda. L'any passat, vaig intentar fer camí cap al doblatge, fent-ne un petit tast. No va acabar de resultar i, a més, hi va haver massa hores lliures llançades, regalades a Internet o perdudes en el subconscient. Aquest estiu hem intentat buscar feina, però la realitat seguia sent del sofà al llit i voltant una mica però sense fer gaire res de bo.

Però ja n'hi ha prou. És hora d'agafar la vida, d'agafar el volant (el tema del cotxe el tinc aparcadet, també convindria parlar-ne i tractar-lo algun dia), agafar el volant i portar la nau cap allà on volem. O, si més no, agafar una carretera que ens agradi, per poder admirar un paisatge agradable mentre intentem arribar a bon port.

Ara toca arrencar amb il·lusió. Amb la il·lusió d'esborrar-ho tot i començar nous projectes. En tema idiomes, dimarts començo portuguès. I després del fail d'alemany a l'Institut Alemany, buscarem alguna acadèmia a veure si algun intensiu s'adapta als meus horaris. Dues llengües noves per carregar les piles, dos nous reptes que em recorden que sóc vàlida i que, si vull, ho puc fer tot. Que tinc cervell, que sempre he sigut boníssima en tot. Que OLÉ YO. Collons.

Oléyo. Oléyo. Que demà començo a treballar. Jo. Jo. Jo, Pistu, jo, Anna, jo, a treballar. Jo que sempre em pensava que no treballaria mai, que no hi hauria mai res i que acabaria tirada en algun racó del carrer. Aquest petit però potent cervell per fi es troba immers en el mercat laboral. I tinc por, evidentment, com sempre se'n té quan hi ha alguna cosa nova, però estic segura que en sé. Com deia abans, que sí, que jo puc, que he pogut sempre amb tot, cony. De moment comencem suau, però el cap de setmana que ve l'anglès haurà de ser potent. Suposa un problema? Cap ni un. M'he passat anys de la meva vida parlant anglès. Amb el francès tampoc hauria de passar res, però el tenim una mica atrofiat, així que us demanaria una mica de pregàries a Déu nostre senyor, o una mica de bronques a mi mateixa perquè m'hi posi quan toca.

En fi, que segur que en traurem alguna cosa bona, dels nous fronts que s'obren.
Si volem, si ens hi posem, som imparables, no? :)


Deixeu-me il·lustrar-ho amb unes quantes notes.. Seguirem somiant..

Lo que pudo haber sido..

Per què ens rallem quan pensem en tot el que hem anat perdent? En tot allò que ens hem anat deixant pel camí que ens ha dut on som? Per què no podem pensar que potser no ens calia, que potser només afegia pes inútil a la motxilla enorme de sentiments, sensacions i records que duem a l'esquena? Per què sembla sempre que la realitat paral·lela i alternativa que desgraciadament no vam poder viure resultava ser molt millor que la que ens vam quedar a l'hora d'escollir? Per què collons no podem pensar que aquella realitat que vam deixar estar era una putíssima merda i ja està?

Palante, coño. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix..

Unes quantes crisis i alguna alegria

Nervis. Nervis i nervis. Examen de nivell D de català el dia 21 i no he ni obert el llibre. Examen d'italià d'últim nivell amb examen oral d'un llibre que no he llegit el 28. La regla triga sis dies a baixar-me, però quan arriba em deixa anar del sofà al llit, del llit al sofà, arribar al tren, em fa posar els peus damunt el seient del tren i pujar les escales del metro a escaló cada cinc segons i agafada a la barana. Exposició d'italià d'un grup de música súper cutre perquè no trobo més temes interessants. Esquena feta pols. Però pols. Després va i se'm salta l'embrague del cotxe de l'autoescola al primer carrer que giro i clar, susto. Susto gordo, vaja. A més, deures difícils i complicadots. Afegim-hi una crisi existencial de les grosses, també, i una mica de bronca per veure què faig l'any que ve i a l'estiu i cap a on he de portar la vida. Posa-li unes ganetes de mimos que no acaben de ser del tot. I ahir va i es tira un tio al tren.

Per altra banda, però, uns fideus de l'Udon boníssims en bona companyia, dues hores en una sala de doblatge veient com els grans de segon posen veu als takes que he traduit i ajustat jo i fan màgia, una pràctica de cotxe on l'únic error tenia a veure amb un contenidor i, aquesta nit, Pets a Cardedeu, a primera fila, encara que sigui als seients de la punta.

Així que.. nervis, nervis, nervis, amunt, avall, amunt, avall, i seguim fent, tirando palante, a veure quines merdetes i quantes abraçades més trobarem en aquesta vida :)

I amb ganes de festeta!

Normalitzant petites coses

La samarreta de la foto no és només una samarreta que em queda de muerte i que m'encanta perquè per fi vaig trobar una màniga curta i escot i que em van triar l'Ari i la Laura un bon dia en un Desigual. Aquesta samarreta és molt més. És un símbol, és una porta oberta i una que es tanca. És un pas endavant,  l'última peça del puzzle que enterra tot un passat que fa temps que hauria de ser a vint metres. O a l'infern. És un graó que se suma a l'escala d'anar pujant, d'anar al futur, d'anar escalant els problemes amb les il·lusions intactes.

M'encanta, i fa gairebé un any i mig que era a l'armari. Li vaig carregar un mort, la vaig connotar amb un significat estúpid que implicava tristesa, amargor i malastrugança, gafisme i un somni aixafat. Però ha arribat el moment de treure-la a passejar, a demostrar que ja està tot, que la pluja d'aquell dia ja és ben seca, que tornem a ser al peu del canó preparats per enfrontar-nos a tot el que calgui, que seguim somiant, que tenim ganes de liar-la parda i de fer les bogeries que caracteritzen la sang pistufòlica.

Avui, així de divina amb el meu modelito, veig clar que, per més que diguin els Manel amb el seu nou disc, per més que cantin al sentimentalisme més dur, als remordiments de consciència i a la introspecció i a les reflexions per una vida passada, avui veig clar que no tornaré a mirar enrere. Si més no, si hi miro, no desitjo tornar-hi. Perquè la vida no és a l'esquena, la vida és al davant la carretera. Així que, embrague, primera, embrague, segona, embrague, tercera, embrague, quarta, embrague, cinquena. I a anar pel món així, amb la marxa més alta,  per anar ben follats (en el sentit no-guarro de la paraula, sisplau!) a veure què ens amaguen els dies que ens queden.

I la vida és dura perquè, perquè.. mireu que bé que em queda i un any i mig sense posar-me-la és moltíssim, eh!

Ànims amunt!

No hi ha millor cançó per tornar a estar a dalt de tot. Obligatòria en dies d'examen, de nervis en ocasions importants, o en dies com avui, d'aquests absurds, perquè el cervell no para de donar voltes i, a sobre, el temps gris i plujós no acompanya...

HOY HA CALZADO TACONES PARA HACER SONAR SUS PASOS, 

¡HOY SABE QUE SU VIDA NUNCA MÁS SERÁ UN FRACASO!

(i com m'encanta anar fent cloc-cloc amb els talons!)