Els no-límits del gilipollisme i l'estupidesa humana

Einstein va dir que l’estupidesa humana era infinita. Deixeu-me dir que aquesta tarda n’he viscut un exemple, i ben de prop. Posem que som en un centre comercial. Exemplar femení del gènere humà es passa tota una tarda tancat en un emprovador anar posant i treient pantalons. Exemplar femení del gènere humà es va mirant al mirall i la frustració augmenta a cada moment en veure que les carns de la cintura surten a la superficie, rebels, per sobre del botó de cada texà. S’enrabia quan s’emprova els pantalons perfectes amb el color fosc perfecte però que deixen veure el que seria un també perfecte love handle a Amèrica (cortesia d’una tieta que hi ha viscut molts anys, visualitzeu el concepte i ho tindreu). L’exemplar femení del gènere humà intenta mirar-se una altra vegada, aquest cop en un altre mirall, per veure si aquest cop per art de màgia el greix que envolta el melic ha desaparegut així com qui toca el licuar del photoshop. Però la vida no és una foto en un ordinador i els retocs es paguen a quiròfan, així que totes aquells grams (digue-li grams, digue-li quilos) de més segueixen allà. El nostre exemplar femení no desisteix i ho intenta un cop més. Aquest cop és un jersei moníssim, gris, amb un coll rodó i un llaç negre que li dóna el toc ideal. El típic jersei que saps que et quedaràs sense emprovar-te’l. Però no, el nostre exemplar femení no se l’ha quedat. Resulta que, després d’emprovar-se’n una talla, i una altra de més grossa, ha entès que deixar de respirar no era un preu vàlid per aquell jerseiet. Finalment, el nostre exemplar femení, de tota la pila que havia entrat a l’emprovador, ha sortit amb les quatre peces de roba que semblava que no li evidenciaven tots els gelats, els donuts, i totes les merdes d’aquelles tardes en què no fem bondat.

Tenim, doncs, un exemplar femení del gènere humà que camina per un centre comercial amb una bossa de paper i una autoestima que podrien ser dos o tres nivells més plenes.  Camina i camina, el nostre exemplar, entre botiguetes i restaurants. De cop, veu una M grossa i groga que el crida. I ai, ja l’hem cagada.

Perquè mireu on arriben el gilipollisme i l’estupidesa humana, mireu on arriben, que després de no poder comprar-se mil pantalons i jerseis preciosos per la puta panxeta que sobra, després d’una bona estona sentint-se gorda perquè les putes cinturetes dels texans apreten, aquest exemplar femení del gènere humà no passa de llarg, no. Entra al McDonald’s i acaba fotent-se QUATRE ALETES DE POLLASTRE FREGIDES. Quatre aletes de pollastre fregides que aniran directes a aquelles carns que se sortien per sobre del botonet del texà o que faran que el jersei s'arrapi cada cop més. Gilipolles. Imbècil. Desgraciada. Subnormal. Recorda aquella imbècil que va dient "m'he d'aprimar" entre cullerada i cullerada de gelat de xocolata. Gilipollisme al límit. Com per fotre-li dues hòsties, oi?!

Doncs au, foteu-me-les. Us acabo d’explicar la meva tarda.

FUCK YOU!

Dedicat a tots els gilipolles que en aquesta vida m'han volgut només per una cosa, pels que només m'han mirat quan ja no duia pantalons, pels que m'han dit preciosa mil vegades però han parat quan s'ha acabat el polvo. Dedicat a tots aquells desgraciats que em tractaven bé fins que es van cansar que no m'obrís de cames, als que en van trobar una altra de més guarra que els hi xupava de puta mare i van passar d'algú que pensava amb el cap. A tots els que jugaven a la carta de jove romàntic amb futur prometedor i a l'hora de la veritat no eren més que jokers de riallada absurda. A tots els que es pensen que som trossets de carn que algun dia tindran a sobre. A tots els que ho van pensar i es van quedar amb les ganes. A tota la munió d'homes indecents i inútils que m'he trobat i que em trobaré a la vida. Viure és molt més que col·leccionar orgasmes.

FUCK YOU.

Quanta incultura!

Estic perdent la fe en la humanitat. Cada vegada més, em sembla que anem cap a una amalgama de paraules absurdes i actes estúpids que no processaria ni un cervell de quatre anys. O de tres, fins i tot. No entenc si és culpa dels pares, de tants Grans Hermanos i Mujeres i Hombres i altres merdes sense contingut de la gran cadena de Berlusconi, o si arriba una generació en què la raça humana surt defectuosa.

No s'entén com es pot fer un programa sencer de Belén Esteban, que es cregui que podria ser la tercera força política, o que hi hagi qui vol anar a la tele a vantar-se precisament de no haver obert un llibre en tot el temps que va ser a escola, per haver-se dedicat durant deu anys a allò que els professors anomenaven "escalfar la cadira". No es pot entendre que una noia de setze anys es quedi embarassada i, quan pregunta a les amigues si avorta o té la criatura, la resposta més important sigui que quina vergonya si el fill li ha de sortir lleig.

Com tampoc és normal que avui, al tren, hi hagués un cani al meu costat amb el xumbaxumba a tope. Amb cascos, però a tope. Després d'un quart d'hora de mal de cap, m'he posat els meus, i s'ha creat per art de màgia una cançó del Kenny G amb el xumbaxumba de fons, un gran pecat que m'ha fet dir-li que abaixés una mica el volum. Cras error (com diria Leo Leike). Les úniques frases que n'he tret han estat "pues no", "lo siento", "tú también llevas los tuyos", "pues es lo que hay". Trist, molt trist. Un deu per la teva educació, xaval. No m'ha quedat més remei que traslladar-me uns quants packs de quatre més enllà, per poder seguir gaudint de la bona música que sortia de l'iPhone, o dels pensaments desordenats que em corrien pel cervell. I mentre marxava, el desgraciat anava rient.

I la vida és dura, avui, perquè m'he quedat amb moltes ganes de fotre-li un moc (o un cop de puny), i perquè si seguim així, en aquesta selva, al final, manaran els burros.