dijous, 10 d’agost del 2017

Els nostres objectes perduts

Entre tot aquell munt de coses acumulades, entre el desordre que en record de Diògenes havia apilonat sobre la taula al llarg dels anys, va tombar el cap cap amunt i es va fixar en un objecte que, com era habitual, ni recordava que era allà. Gots de plàstic d’antigues festes majors que van precedir borratxeres que ara quedaven llunyanes, llibres a mig llegir i llibretes plenes d’idees i de textos a mig escriure, algun euro i les joies que es treia en arribar la nit, quan els dits i les orelles ja s’han cansat d’anells i arracades, quan estar bé ja està per sobre de resultar atractiu al mirall i als ulls de la resta. Entre tot això, i una mica més enllà, totes les joies que havien quedat ensota, enrere, tant en l’espai com en el temps. Aquells collarets i arracades que va comprar una mica perquè sí, per l’impuls del moment o pel poder del màrqueting. Tot allò que algú li va regalar sense encertar-la i que ella no va tenir valor per fer tornar a la botiga. Abans li importava una mica més tot, des d’un temps ençà es passava les convencions una mica per on li picava. Coses.

Entre tot això hi havia un objecte que havia cridat la seva atenció. Un objecte que veia per primera vegada en molt de temps, tot i haver-lo vist cada dia, per allò que diu que veiem però no mirem, que mirem però no processem, que el conjunt no ens deixa veure la petitesa i que si no ens hi fixem les coses no existeixen. Allà, al racó d’aquests collarets i arracades i penjolls que sí però no i que feia ben bé vuit anys que no sortien de casa, allà hi mig brillava un braçalet de plata. Un braçalet de plata fet amb una cadena dels ossets que més de mig món fa lligar immediatament amb la casa Tous. Un braçalet de Tous que sempre va voler però que mai va tenir, i que tenia abandonat amb tot el que només li havia aportat il·lusions momentànies, esporàdiques, d’aquestes que se’n van tal com vénen, que t’omplen una mica però que sempre deixen forat per recordar que no, que no n’hi ha prou, que el plaer consumista és efímer i que encara en volem més. Aquell braçalet de Tous li encantava però era allà, deixat de la mà de déu, i li havia decorat el canell deu vegades com a màxim. Incomprensible, potser, si no en sabies l’origen.

Incomprensible i estrany, si no sabies que aquell braçalet formava part de l’exèrcit d’objectes perduts que desapareixen i volten pel món i no tornen mai a la vida del seu propietari. Es va mirar el braçalet, entre tot aquell munt de coses acumulades, i va provar de pensar en la noia que li havia deixat durant una tarda en unes colònies, però només hi havia un record borrós. Ni la cara, ni el nom, res. El que era nítid era el “Però torna-me’l, eh” que havia vingut després. I el seu sí cent per cent afirmatiu, Déu nos en guard. I mira. Ara havien passat més de deu anys i el braçalet encara era a casa seva –la culpa li impedia treure’l a passejar–, i ella, totalment incapaç de complir aquella promesa, pensava en la propietària de la joia. Qui sap si devia preguntar-se on eren, els óssos, qui els tenia, on havien anat a parar, en quin moment havien marxat de la seva vida. Potser ni hi pensava, potser en tenia tants, de braçalets, que l’havia oblidat, o potser n’havia comprat un d’igual. Però alguna cosa li feia pensar que el buscava amb el pensament, i que hi havia un fil invisible que flotava i li unia el cervell amb la peça, i que una llum feta d’intuïcions l’il·luminava com dient “ei, sóc aquí”, però que no servia per res perquè tot era al subconscient i a la part cerebral que encara ens és misteri.

Pensar en ella, i en el braçalet, la va fer pensar en tot allò que ella mateixa s’havia anat deixant al llarg dels dies, en tot el que li havia desaparegut de la vida, que un dia hi era i l’endemà no, i es va preguntar si hi havia tot de fils invisibles que li connectaven el cervell amb l’escampall d’objectes perduts i va pensar que tant de bo tinguessin un so, una llum o una alarma que l’avisessin com el botonet que et troba on és el telèfon quan te l’han robat. Quantes coses devia haver deixat enrere. Anells, bolígrafs, pintallavis, llibretes, llibres, braçalets, samarretes. I els objectes li van recordar que tampoc sabia on havien anat a parar la màgia i les relacions i tot el seguit d’intangibles que, durant trenta anys, desfent-se en l’aire, li van mig desfer el cor. Quantes coses, senyors, quantes. On devien ser.

Però llavors va pensar que la vida potser és això, anar perdent i anar trobant, i anar fent amb el que tenim perquè tot el que ens hem deixat enllà va quedar en un passat que ja no hi és i que no hi serà. Va pensar això, i va pensar que concentrar-nos en el què hem perdut l’únic que fa és que no puguem concentrar-nos en el que podem trobar al camí que s’obre. Que s’ha de voler descobrir els misteris del que ve, i no del que ja no vindrà mai. I que mira que és estúpid, anar mirant enrere, quan la vida és al davant. Tot això, va pensar, mentre mirava el braçalet.no, quen﷽s ja s' era habitual, ordar que encara en volem ml·lusispertarg constant i, d's coses no hi sxies ja s' era habitual,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada