Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cròniques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cròniques. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 d’agost del 2013

Divendres vam anar a Can Fabes

Fa uns dies van anunciar que Can Fabes tanca a finals d'agost, i a mi, com suposo que a mig Sant Celoni, em va agafar aquella peneta de dir "ai, al final no hi hem anat.. passant-hi cada dia per davant i no hi hem anat.. hi havíem de celebrar els divuit.. hi havíem de celebrar quan em casi.. i al final res.. jó". Doncs bé, gràcies al senyor Aleix Solé, el meu súper nòvio, hi vam anar divendres, a celebrar santa Anna i a celebrar que som vius. 

Divendres vam anar-hi al vespre a fer el menú de temporada amb maridatge de vins, i va començar amb el riure tonto de #postureo, de "què hi pinto jo aquí si jo sóc de menjar costelles de xai i patates fregides amb les mans", després d'una setmana de més postureo encara pensant què ens posàvem per anar de rics. Però escoltin, que si anar de ric és menjar com vam menjar, anem de rics per sempre més, tu. Només dir que, només fer una passa fora del restaurant, l'Aleix fa: "Pistu, hem de tornar". A veure si trobem dia.

Aquí va la crònica fotogràfica. Els noms dels plats no me'ls sé ni me'n recordo tot el que hi havia, i mira que hi havia coses que no menjo normalment, però tot era bo, bo, bo. Vam començar amb una copa de cava i un bull i una botifarra blanca, crec que trufada, i una xip amb gust de sàlvia i algo més, que em van pillar desprevinguda i de què no tinc foto. La primera reacció va ser "taaaaan pooooc?" però un cop arribes als postres i veus que estàs ben tip ja ho acabes d'entendre.


Seguim amb un pop que duia un pa sucat en sopa de peix, hiper bo, i una xíndria amb alguna cosa igual de bona però que no recordo. Genial perquè era freda i fresca. I jo no en menjo, de xíndria. Però bo.



Vam seguir amb una crema d'espàrrecs que va deixar totes les altres cremes d'espàrrecs per terra. I un cargol amb alguna altra cosa, també. Entre el riure tonto i la gana no em vaig quedar gaire amb què era què. A part que vaig sentir cargol i el meu cervell va desconectar. Però m'ho vaig fotre, i era bo.




Aquest va ser el primer amb el que vaig dir "uah QUE BO". Sardines amb una crema d'alls o algo així i  algo més però que era bo, bo, bo.



Aquí una gambeta suau i tendra i amb un gust que flipes que barrejada amb el meló quedava de perles. Però de perles, eh.



D'aquest sí que me'n recordo. N'hi diuen pebrot del piquillo a la seva manera, és a dir, del revés, amb el bacallà a fora i el pebrot a sota. Quan va venir vaig cantar interiorment el Shin Chan, allò de "a mi no m'agrada el pebrot".. però l'Aleix em va dir que si no m'agradava allò és que era tonta. Duia com un suc de rostit, em sembla, i vaja, era bo, bo.



I aquí la joia de la corona. Llamàntol amb carbassó i una escuma del suc de llamàntol amb mantega (sempre o algo així, eh). Impressionant. Jo havia menjat llamàntol, però ni punt de comparació. Aquesta textura era.. era.. Buf. Diu l'Aleix que és el que em va agradar més perquè és el que tenia més menjar.. però no és veritat. Ultra bo. A més, el porten així amb tapa, com a les pelis, i la treuen amb una gràcia molt simpàtica. Feia una olor.. Una olor!! 




Aquí em vaig despistar. Va dir que duia salsa de pesto i vaig pensar en la gent d'Igualada i em vaig despistar, i vaig començar a menjar i va fer la foto l'Aleix. És rap, i a la dreta hi ha olivada, però allò rodó no vam descobrir què era. Alguna cosa gelatinosa. Però seguim amb el nivell, eh, bo, bo.




I arribem a la carn. Pularda, amb espinacs i el suquet devia ser el suc del rostit, o vés a saber. També molt molt bo. Però molt. Suau, tendre, bo. Jo menjant espinacs i trobant-los bons. Molt gran.



Tan gran que vaig trencar el postureo i vaig tornar als menús de 10 euros agafant l'ala amb les mans. Escoltin, és que si no no hi havia manera! Escurar-la, torradeta, va ser impressionant. 



Aquí ens van preguntar que com anàvem de gana, i que si fèiem formatge o saltàvem als pre-postres. Saltar-se els formatges?! Ni de conya, amb lo formatgera que sóc jo hauria estat un sacrilegi. Ho sabia ja d'entrada, i ho vaig comprovar en tastar-los. De fet, va ser l'estrella. El millor de tot. Sóc tant de formatges, i van ser tan bons, que tenim el contacte del senyor afinador de formatges que els els porta, un senyor de Granollers, per anar-lo a veure algun dia. Aquí la plata sencera, dels quals en vam triar tres cada un. Jo me'ls hauria menjat tots. Forts, cremosos, impressionants. Hauria repetit de tot. Però començàvem a estar plens.






I aquí passem a les postres. Gerd en tres textures diferents, com mousse, gelat i gerds naturals. 





I una altra estrella. Suflé d'albercoc amb confitura/melmelada d'albercoc a dins, i gelat de te verd amb pa de pessic de te verd. El suflé era tan dolç, tan tan dolç, tan calentó, tan suau.. Buf. 




I va venir el cafè, i jo em pensava que ja estava i m'havia quedat sense macarons. Però no. Quan ja estava tipa tipíssima els van portar. No podia menjar més, però amb una miqueta d'esforç ho vam fer entrar tot. I quina sort, perquè mmmmmh! :)



 I aquí ho vam deixar. Ens van preguntar si volíem res més, i vaig estar temptada de dir que una mica més de formatge.. 

Tota una experiència culinària acompanyada amb uns pans boníssims amb un oli que, com el de casa, fa bona qualsevol cosa on el posis. I regat amb uns vins amb els quals vam fer un viatge per Europa. Jo, que no sóc gens de vins, mirava amb cara de tonta el sommelier mentre ens explicava tota la historieta. Quan va preguntar si li notàvem la semblança amb el Jerez, li vaig dir que no en tenia ni idea, però que el trobava bo. Com tots. Jo, que no sóc de vins. Per sort per mi, i per desgràcia i curiositat de l'Aleix, no ens van servir ni un vi negre. Destacaria un Riesling d'Alemanya transparent com l'aigua que era ambrosia dels déus, però no em vaig quedar amb el nom. 

Tota una experiència. El postureo era important, al principi, amb el silenci, em sentia una miqueta fora de lloc, però cada explosió de sabors deia que no, que ja estàvem bé. I després ja xerrava igual, tu. Per dins és súper maco, súper acollidor, en realitat. Em sobra una mica que estiguin tant per a tu, però suposo que és el que demana la gent, ja que paga. T'hi deixes la pasta, però menges com un rei. Abans que tres pantalons, o abans que un vestit i una jaqueta, abans que unes sabates i un jersei, et regales unes hores de perfecció culinària. Que ja està bé, home. Que també pots anar a l'Elements a fer dos plats i postres per 40 euros, però ja que es fa, es fa bé, no? Vaja, que ja estem pensant si tindrem temps de tornar abans del fatídic dia 31.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Els no-límits del gilipollisme i l'estupidesa humana

Einstein va dir que l’estupidesa humana era infinita. Deixeu-me dir que aquesta tarda n’he viscut un exemple, i ben de prop. Posem que som en un centre comercial. Exemplar femení del gènere humà es passa tota una tarda tancat en un emprovador anar posant i treient pantalons. Exemplar femení del gènere humà es va mirant al mirall i la frustració augmenta a cada moment en veure que les carns de la cintura surten a la superficie, rebels, per sobre del botó de cada texà. S’enrabia quan s’emprova els pantalons perfectes amb el color fosc perfecte però que deixen veure el que seria un també perfecte love handle a Amèrica (cortesia d’una tieta que hi ha viscut molts anys, visualitzeu el concepte i ho tindreu). L’exemplar femení del gènere humà intenta mirar-se una altra vegada, aquest cop en un altre mirall, per veure si aquest cop per art de màgia el greix que envolta el melic ha desaparegut així com qui toca el licuar del photoshop. Però la vida no és una foto en un ordinador i els retocs es paguen a quiròfan, així que totes aquells grams (digue-li grams, digue-li quilos) de més segueixen allà. El nostre exemplar femení no desisteix i ho intenta un cop més. Aquest cop és un jersei moníssim, gris, amb un coll rodó i un llaç negre que li dóna el toc ideal. El típic jersei que saps que et quedaràs sense emprovar-te’l. Però no, el nostre exemplar femení no se l’ha quedat. Resulta que, després d’emprovar-se’n una talla, i una altra de més grossa, ha entès que deixar de respirar no era un preu vàlid per aquell jerseiet. Finalment, el nostre exemplar femení, de tota la pila que havia entrat a l’emprovador, ha sortit amb les quatre peces de roba que semblava que no li evidenciaven tots els gelats, els donuts, i totes les merdes d’aquelles tardes en què no fem bondat.

Tenim, doncs, un exemplar femení del gènere humà que camina per un centre comercial amb una bossa de paper i una autoestima que podrien ser dos o tres nivells més plenes.  Camina i camina, el nostre exemplar, entre botiguetes i restaurants. De cop, veu una M grossa i groga que el crida. I ai, ja l’hem cagada.

Perquè mireu on arriben el gilipollisme i l’estupidesa humana, mireu on arriben, que després de no poder comprar-se mil pantalons i jerseis preciosos per la puta panxeta que sobra, després d’una bona estona sentint-se gorda perquè les putes cinturetes dels texans apreten, aquest exemplar femení del gènere humà no passa de llarg, no. Entra al McDonald’s i acaba fotent-se QUATRE ALETES DE POLLASTRE FREGIDES. Quatre aletes de pollastre fregides que aniran directes a aquelles carns que se sortien per sobre del botonet del texà o que faran que el jersei s'arrapi cada cop més. Gilipolles. Imbècil. Desgraciada. Subnormal. Recorda aquella imbècil que va dient "m'he d'aprimar" entre cullerada i cullerada de gelat de xocolata. Gilipollisme al límit. Com per fotre-li dues hòsties, oi?!

Doncs au, foteu-me-les. Us acabo d’explicar la meva tarda.

diumenge, 31 de juliol del 2011

Felicitat

Suposo que felicitat deu ser posar-te al mig de la pista i cantar com unes boges un Camina y ven del Bisbal agafades de la mà mentre tres tios ens aplaudeixen i van dient "olé tú!". Felicitat deu ser allò que vas súper ben vestida però amb xancletes de platja i una cua mal feta i et veu tothom, però t'és igual perquè estàs ballant el Saturday night o cantant a pleno pulmón que quieres volver a hablar de princesas que buscan tipos que coleccionar a los pies de su cama que es algo que has olvidado ya. O un Tequieromás, o la de las flores, o uns Backstreet Boys i unes Spice Girls i una Barbie Girl encadenats i el nostre amic dj no ens deixi ni respirar.  I cantar com una loca el Me lo tiro del Berto i que em miris com si fos un alienígena perquè no l'has sentit mai. I que de cop se'ns escapin un crit i una riallada perquè ens posen Levantando las manos, i tants i tants somriures estúpids només perquè som qui som i perquè som on som. Un altre cop. Una nit més. Felicitat.



Gràcies, senyoreta integrant i causant del gran Dúo Dinámico. T'he trobat a faltar.

diumenge, 26 de juny del 2011

#tuitsopar

#senyoresque són massa previsores i sempre arriben mitja hora abans als llocs, tuitejava. I va i em perdo. Però no vaig fer tard, eh! Això mai.
Arribem a puesto i la gent es presenta. Com si calgués, saps.
I el senyor més vell i experimentat de la noche, el vozarrón, ens ensenya fotos del seu crio i ens entra més gana encara perquè és tan moníssim que te'l menjaries.
Els borratxos de turno proposen anar entrant a fer el primer vi mentre jo espero a la @jaraec i ells esperen a un munt de gent imaginària que es va apuntar al doodle fa un mes i que, esclar, vindrà, encara que hagin dit tots mil cops que el dia no els vagi bé o s'hagin desentès del tema... en fin! Que sí, que serem dotze..
Comencen encervesats però jo com que sóc bona nena (NO ÉS PERQUÈ NO TINGUI L'EDAT, MAMONS!) em quedo amb Coca-cola, tot i que després passarem al vi, per primer cop a la vida, tot sigui dit. Sí, nens, vau ser partíceps del meu primer àpat amb vi, veus que bé!
Cal dir que el vi era a temperatura ambient, digue-li ambient, digue-li que semblava un puto Cacaolat calent. (MÍSTER ACCÍDIA NO FA QUE REPETIR QUE ELL TAMBÉ VA CALENT)
Només sopant la bateria ja va baixar al 30%. CRISI TOTAL. "Mira el twitter! Mira el twitter!" i esclaaaar.. MISS BOATELLA, COMPRI'S UN SMARTPHONE JA!
Les fumadores anaven tajes perdías i es van morrejar amb un cactus o alguna cosa que no vaig acabar d'entendre.
Tot el restaurant presencia un book de fotos molt molt estrany. (PER CERT: en un iPhone, no sé quin, hi ha fotos meves que vull.)
Descobreixo que a Twitter es diuen mentides. CRISI TOTAL 2. MALES PERSONES!
Trobo a faltar més confessions. Tot i que míster @serranillu ens confessa que en Nil de la Riera és MOLT GUAPO. Com si no ho sabéssim -.-'
CRIDEM, així, majúscul. I el lloc ple de sopars romàntics, saps? Una crítica a Internet deia que era que el lloc era sorollós sobretot si et toca al costat d'un grup... aiii, quanta raó, pobrets.
Hi ha unes profiteroles amb un intent de foto porno, i una calba no calba i unes calces i dues mini #polles però això ja ho vau veure.
Al cap d'una eternitat i de noséquantesmil ampolles de vi, i després que miss @ullsverds ens analitzi psicològicament segons la nostra lletra (HO VA CLAVAR BASTANT, LA TIA.. A QUE ÉS PRECIOSA, PERÒ, LA MEVA LLETRAAAA?), paguem en el que és el pagament de sopar de grup més fàcil de la meva vida.
S'apunta el germà Boatella que és més gran i gros del que semblava i els hermanísimos ens duen a un bar. MERDA, EL CHECK-IN DEL FOURSQUARE!
Corren els gintònics i algun il·luminat (més tard he sabut que fou míster @vahomeva) fa la frase estel·lar de la nit: com es deu dir gintònic en castellà? Gintónico? JUAS. JUAS. JUAS.
Hi ha qui diu que el 43 fa posar calent, jo en vaig beure i vam acabar parlant de vibradors. No sé si hi té alguna relació..
Confessions vàries i variades, i els grans donen al bebito aquí present consells per a la vida, amors, no-amors, filosofia, i tal. Grans consells. O no. (ALGÚ ME'LS RECORDA?)
De fet, aquí comença a barrejar-se la informació, abraçades i abraçades a punta pala (SÓC TELETUBBIE, REMEMBER?) amb la presència d'un ex-@Mierdival de mentida que no és ell però diu que sí, una màquina d'aquelles de unir tres boles que desapareixen i tal i qual com quan era petita, i un tio que em canvia el lavabo, així, perquè sí.
A todo esto, marxen els amfitrions, i marxa don @serranillu. LA JARA QUAN COLLONS VA MARXAR? Abans que tothom, sí, perquè és una rajada, però QUAN?
Pirem cap a un bar que es diu Fama però el foursquare no el troba perquè en realitat es diu Alfa. OLE TU. Gràcies des d'aquí al noi que fumava a fora i em va desfer l'enigma ^^'
MALIBU&PINYA :D :D
Dos es perden per la pista, els altres carreguem el mòbil en un endoll que hi ha por ahí. FEEL LIKE A NINJA. (he dit que sóc la buscadora oficial d'endolls?)
Més besitos i atxutxons. Més.
S'encenen les llums. O els llums. NO EM RENYEU, HÒSTIA.
Diagonal avall, taxi. Casa tiet. DORMIR. Tren. Escriure directius per crònica. PIMPAM.

CONCLUSIONS: MOLEU MASSA. #RISSAPIPI MÀXIMA. ESTEU MOLT MÉS PENJATS A L'1.0. PERÒ MOLA, MOLA MIL :)


[[#FF enorme monumental @dolorsboatella @serranillu @marsanou @vahomeva @accidia @pepboatella @jaraec @ullsverds :P]]

divendres, 24 de juny del 2011

Sant Joan? No, gràcies.

Totalment en contra de nits com la passada i el Cap d'Any, nits en què sembla obligatori sortir al carrer, emborratxar fins l'última cèl·lula del cos i fer el gilipolles fins a altes hores de la nit, perquè una estranya sensació que sura en l'ambient ens diu que tornar a casa abans de les cinc és de capullos, de pringats i de marginats socials. Senyores, senyors, quina GILIPOLLADA.

Farta de la pressió social, farta de les grans depressions creades per unes il·lusions imposades que mai es compleixen, però que tots ens empassem juntament amb litres d'alcohol, sense atrevir-nos a dir que la nit més curta de l'any no va ser ni de bon tros la millor, sinó que ens ho passem molt més bé altres caps de setmana i que potser ens hauria agradat més quedar-nos a casa.

Farta de nits amb res a celebrar, si no és el fet d'aguantar i aguantar i aguantar al carrer només per aguantar, de beure per beure, d'estar desperts com sigui encara que ens fotem de fàstic només perquè volem demostrar que som molt machos, súpercools i súperpopus fent una foto on es vegi sortir el sol.

Farta de nits d'aquestes, multitudinàries i amb tots els súpermercats buits d'alcohol perquè totes les ampolles han fugit camí d'alguna platja on baixaran al costat d'altres substàncies i de gent amb l'únic objectiu de pillar la turca de la seva vida. Gent que és molt probable que acabi la nit plorant perquè algun llest s'ha aprofitat del grau etílic de l'ambient per fer-se d'or i endur-se tots els bolsos i carteres que podia arreplegar.

Senyores, senyors, m'he passat anys de la meva vida plorant per no tenir plan per anar a tajar-me per Sant Joan. Però fa dos anyets ja vaig descobrir que no passava res per quedar-se a casa, que no et sortien plomes ni taques verdes ni et converties en cap monstre ni en cap pària social. És molt millor sortir quan se'n tenen ganes, quan es té alguna cosa a celebrar, quan té alguna mena de sentit sortir de casa més tard de les onze de la nit. Ser al carrer perquè alguna mena de cultura no escrita t'ho imposa, és tonteria.

diumenge, 15 de maig del 2011

I uns Pets enormes a Cardedeu...

Tots els nervis pre-concert no van ser en va. Senyors, ahir va ser una de les nits més precioses de totes, asseguda en una punta a la primera fila d'una sala del Centre Cultural de Cardedeu, al davant mateix d'un Joan-Pau fent màgia amb les tecles i enviant-nos somriures d'aquests que et maten de tant en tant. Amb La vida és bonica ja van saltar les primeres llàgrimes, només començar. Momentàs Agost, momentàs Aquest cony de temps, momentàs Pantalons curts, depressió amb Draps de cuina i Les coses com són. Súpermomentàs A vegades el món em fa por i súpersúpermomentàs Cercles viciosos i el fet de recuperar una cançó que encara no entenia el primer cop que la vaig sentir. Suma-li uns quants piropos cap al nostre amic Lluís. Suma-li els trossets aquests que s'acosta i et canta. I suma-li, sobretot, un XL saltant com una loca just a tocar de l'escenari i suma-li, també, LO MÁS DE LO MÁS DE LA NIT, un gloriosíssim Bona nit asseguda a dalt de l'escenari, amb el corresponent bloqueig cerebral. Un Bona nit compartit, això sí, però ja puc dir que tinc una part d'un dels grans somnis de la meva vida.

Grandíssim. Enorme. Magnífic i increïblement preciós. No m'havien fet mai mal les mans de tant aplaudir. Emocionalment perfecte.
Si és que... "potser fa molt que fem camí, però us prometo que no se'm fa avorrit!"

Són 12 anys, ja. I els que vindran! Seguirem compartint felicitat! :)

diumenge, 24 d’abril del 2011

Crònica d'un Sant Jordi sols però acompanyadíssims

Hi ha qui s'agobia quan hi ha molta gent.
Hi ha qui no li agrada estar al mig de merders.
Hi ha qui és solitari. Hi ha qui no parla gaire.
Hi ha a qui li costa molt establir contacte físic.
Hi ha qui mai es veuria en persona amb gent d'Internet.
Hi ha qui manté una intimitat i no explica res de la seva vida privada.
Hi ha qui prefereix passar desapercebut.
Hi ha qui necessita les seves hores per menjar.
Hi ha qui no té llibre si no li regalen.
Hi ha, també, qui només es compra llibres seriosos.

Jo no sóc cap d'aquestes coses. Tot el contrari, de fet.
Gràcies a tots per haver-me fet passar un Sant Jordi genial, a l'única parada de Rambla Catalunya abans de Gran Via, però amb mil i una visites virtuals (i, per tant, desvirtualitzacions) i reals. Relataires, twitteros, gent de la meva vida, sou maquíssims!

I, per cert, visiteu relatsencatala.cat i escriviu i presenteu coses i l'any que ve veniu i compreu cosetes, que potser hi podria sortir el vostre nom i tot! :)