Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofades. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris filosofades. Mostrar tots els missatges

dijous, 10 d’agost del 2017

Els nostres objectes perduts

Entre tot aquell munt de coses acumulades, entre el desordre que en record de Diògenes havia apilonat sobre la taula al llarg dels anys, va tombar el cap cap amunt i es va fixar en un objecte que, com era habitual, ni recordava que era allà. Gots de plàstic d’antigues festes majors que van precedir borratxeres que ara quedaven llunyanes, llibres a mig llegir i llibretes plenes d’idees i de textos a mig escriure, algun euro i les joies que es treia en arribar la nit, quan els dits i les orelles ja s’han cansat d’anells i arracades, quan estar bé ja està per sobre de resultar atractiu al mirall i als ulls de la resta. Entre tot això, i una mica més enllà, totes les joies que havien quedat ensota, enrere, tant en l’espai com en el temps. Aquells collarets i arracades que va comprar una mica perquè sí, per l’impuls del moment o pel poder del màrqueting. Tot allò que algú li va regalar sense encertar-la i que ella no va tenir valor per fer tornar a la botiga. Abans li importava una mica més tot, des d’un temps ençà es passava les convencions una mica per on li picava. Coses.

Entre tot això hi havia un objecte que havia cridat la seva atenció. Un objecte que veia per primera vegada en molt de temps, tot i haver-lo vist cada dia, per allò que diu que veiem però no mirem, que mirem però no processem, que el conjunt no ens deixa veure la petitesa i que si no ens hi fixem les coses no existeixen. Allà, al racó d’aquests collarets i arracades i penjolls que sí però no i que feia ben bé vuit anys que no sortien de casa, allà hi mig brillava un braçalet de plata. Un braçalet de plata fet amb una cadena dels ossets que més de mig món fa lligar immediatament amb la casa Tous. Un braçalet de Tous que sempre va voler però que mai va tenir, i que tenia abandonat amb tot el que només li havia aportat il·lusions momentànies, esporàdiques, d’aquestes que se’n van tal com vénen, que t’omplen una mica però que sempre deixen forat per recordar que no, que no n’hi ha prou, que el plaer consumista és efímer i que encara en volem més. Aquell braçalet de Tous li encantava però era allà, deixat de la mà de déu, i li havia decorat el canell deu vegades com a màxim. Incomprensible, potser, si no en sabies l’origen.

Incomprensible i estrany, si no sabies que aquell braçalet formava part de l’exèrcit d’objectes perduts que desapareixen i volten pel món i no tornen mai a la vida del seu propietari. Es va mirar el braçalet, entre tot aquell munt de coses acumulades, i va provar de pensar en la noia que li havia deixat durant una tarda en unes colònies, però només hi havia un record borrós. Ni la cara, ni el nom, res. El que era nítid era el “Però torna-me’l, eh” que havia vingut després. I el seu sí cent per cent afirmatiu, Déu nos en guard. I mira. Ara havien passat més de deu anys i el braçalet encara era a casa seva –la culpa li impedia treure’l a passejar–, i ella, totalment incapaç de complir aquella promesa, pensava en la propietària de la joia. Qui sap si devia preguntar-se on eren, els óssos, qui els tenia, on havien anat a parar, en quin moment havien marxat de la seva vida. Potser ni hi pensava, potser en tenia tants, de braçalets, que l’havia oblidat, o potser n’havia comprat un d’igual. Però alguna cosa li feia pensar que el buscava amb el pensament, i que hi havia un fil invisible que flotava i li unia el cervell amb la peça, i que una llum feta d’intuïcions l’il·luminava com dient “ei, sóc aquí”, però que no servia per res perquè tot era al subconscient i a la part cerebral que encara ens és misteri.

Pensar en ella, i en el braçalet, la va fer pensar en tot allò que ella mateixa s’havia anat deixant al llarg dels dies, en tot el que li havia desaparegut de la vida, que un dia hi era i l’endemà no, i es va preguntar si hi havia tot de fils invisibles que li connectaven el cervell amb l’escampall d’objectes perduts i va pensar que tant de bo tinguessin un so, una llum o una alarma que l’avisessin com el botonet que et troba on és el telèfon quan te l’han robat. Quantes coses devia haver deixat enrere. Anells, bolígrafs, pintallavis, llibretes, llibres, braçalets, samarretes. I els objectes li van recordar que tampoc sabia on havien anat a parar la màgia i les relacions i tot el seguit d’intangibles que, durant trenta anys, desfent-se en l’aire, li van mig desfer el cor. Quantes coses, senyors, quantes. On devien ser.

Però llavors va pensar que la vida potser és això, anar perdent i anar trobant, i anar fent amb el que tenim perquè tot el que ens hem deixat enllà va quedar en un passat que ja no hi és i que no hi serà. Va pensar això, i va pensar que concentrar-nos en el què hem perdut l’únic que fa és que no puguem concentrar-nos en el que podem trobar al camí que s’obre. Que s’ha de voler descobrir els misteris del que ve, i no del que ja no vindrà mai. I que mira que és estúpid, anar mirant enrere, quan la vida és al davant. Tot això, va pensar, mentre mirava el braçalet.no, quen﷽s ja s' era habitual, ordar que encara en volem ml·lusispertarg constant i, d's coses no hi sxies ja s' era habitual,

dimecres, 5 d’abril del 2017

"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"


Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.

dimarts, 7 de juny del 2016

Era abril i ara és juny

Era abril i ara és juny, i el temps passa de pressa i les lletres que escric se m'esborren amb el vent i la calor que ja és forta. Era abril i ara és juny i feia classe i ja no i torno a tenir aquell neguit i aquell estrès de la buidor, tot i que amb la idea al cervell que aviat trobaré el camí que faci pujada amunt amunt però que no cansi. Era abril i ara és juny però encara no he anat a la piscina a sentir aquella llibertat de quan l'aigua ho envolta tot. Era abril i ara és juny i m'agrada que el sol escalfi i que escalfin els vostres records.

Era abril i ara és juny, i que vingui juliol i agost i setembre i octubre que els estarem esperant.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Avui parla el Baglioni




per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.

I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Princeseta

Que sí, que potser no queda bé dir-ho, però m'agrada que a la primera cita sigui ell qui pagui el cafè/la coca-cola/el sopar/la birra o el que sigui, perquè no sé què hi ha però fa que quedi bé, alguna cosa que fa que quedi la idea que és un bon home, un bon partit (algú que podrà cuidar-me? instint de supervivència?) a qui m'agradaria convidar en una segona cita.

Algú que es mullarà si s'ha de mullar algú i que passarà fred quan només hi hagi una jaqueta.

Hi ha qui en dirà masclisme. Jo hi veig alguna cosa de l'evolució de l'espècie, o simplement el petit somni de ser princesa que duu a dins (més o menys amagat) qualsevol dona.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

De juliol a octubre (y tiro porque me toca)

Tres mesos i mig i aquí ningú diu res. El blog d'una persona que parla fins i tot amb la roba quan va a comprar sola, en silenci durant més d'un trimestre. Però què és això, senyors, què és això? El bloc que hi ha a les meves dades personals al currículum en blanc, saps, un 10 quant a constància i dedicació. Hi podria posar el fotolog (ai, calla, que també és mort) o el twitter, però més val que no, que no m'agafarien mai. I de fet, pel currículum potser no ens hem de preocupar, que ja estem encaminats en una altra aventura laboral. A Cornellà i tocant Google. Distret, si més no. Distret, nou i prou guai.

En fi, tinc molt per dir i poc a callar, poques coses importants i una quantitat immensa de xorrades per treure, així que em sembla que ens proposarem tornar aquest bonic lloc web a la vida. Encara que sigui per xuminades vàries que no caben en un sol tweet, per evitar els malentesos i que els graciosos de torn em saltin al coll cada vegada que no m'acabo d'explicar.

Intentarem recuperar el fotolog.com/pistu, igualment, perquè hi ha massa història, massa màgia, massa tot i fa moltíssima peneta veure com va quedant..

Vinga, va, que comenci la festa! (o que torni l'esperit dels dijous universitaris!)


dilluns, 19 de desembre del 2011

I, de sobte, tens por..

..de sentir-te tan buit

Quantes vegades hauré tirat d'una cançó escrita fa més de vint-i-cinc anys per resumir els meus moments? Quantes vegades he pronunciat aquesta frase, he cantat aquests pocs acords, per reflexionar una micona i deixar caure quatre llàgrimes que m'ajudessin a comprendre els minutets d'estrès, d'incertesa i de.. de.. d'això, coi, de por?

Perquè sí, és una sensació bastant recurrent, a tots ens passa que, de vegades, ens envolten l'angoixa i aquesta mena de sentiment de forever alone que estrangula i no ens deixa estar.. Podem tenir por d'estar sols, de no saber cap on anar, d'alguna cosa que ens espera.. però, senyors, quina soberana tonteria, no, això de sentir-se buit? Si en el fons viure no és més que omplir-nos de dies, d'anys, omplir la memòria de bonics records i de frases maques que recordarem quan en tinguem vuitanta.. 

dissabte, 10 de setembre del 2011

Coses que passen quan marxes de barraques a quarts d'una de la matinada

Aquest cap de setmana és festa major al poble. Ahir vaig tornar a casa a quarts de tres, i ja em vaig trobar gent que em renyava per plegar tan aviat. Avui, que són les 00:37 i ja duc el pijama posat i tot, em veig obligada a escriure quatre ratlles per demostrar que la meva visió dels barracons de gots de plàstic al voltant d'un escenari tampoc és gaire equivocada i que no passa res si fem cas al cos i anem a dormir aviat. Aquí sota, els pros i els contres. El que ens perdem i el que ens estalviem. Cadascú que jutgi si la cosa compensa.


Coses que ens perdem:

  1. Veure sortir el sol.
  2. Alguna cançó molona per desfassar.
  3. Trobar-nos amb algun ex-amic que feia temps que no vèiem i abraçar-lo.
  4. Els piropos que ens deixa anar tota la gent que veiem en plan "ai que guapa que estàs".
  5. La sensació de rebel·lia que provoca el fet d'anar a dormir tard i tenir son l'endemà.
  6. La mateixa sensació de rebel·lia que fa el fet de tenir ressaca.
  7. El gust de l'aigua de valència/el 43/loquesea.
  8. L'hamburguesa amb formatge o les patates fregides de les tres del matí.
  9. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà.
  10. Alguna foto maca.

Coses que ens estalviem:

  1. Son (i el perdre'ns un dia sencer perquè l'endemà no ens aguantem blablá).
  2. Cansament.
  3. Haver de tenir la resistència d'un corredor de maratons aguantant la bufeta durant la immensa cua que hi ha per anar al vàter.
  4. Veure ex-companys de classe davant de qui ens hem de fer els longuis/que ens giren la cara perquè sí.
  5. Els comentaris en veu baixa que, sent un poble, duraran mesos, comentant que gorda/lletja que t'has fet.
  6. Del mateix estil, aguantar les cares de certa gent.
  7. Que algun graciós ens tiri un cubata/ens vomiti a sobre.
  8. Trobar-nos gent borratxa que vingui a tocar els ous.
  9. Un mal de peus monumental.
  10. La borratxera (l'any passat aquest punt hauria anat a coses que ens perdem, en sóc conscient. Deu ser que ens fem grans).
  11. Els euros dels cubates.
  12. Acabar tirats en algun carrer i ser tan gilipolles de voler-nos-hi quedar a dormir i tot.
  13. La quantitat de burrades que fem quan anem borratxos.
  14. La sensació de tenir ressaca en si mateixa.
  15. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà (a qui no ens acostaríem si no haguéssim begut alcohol, normalment).
  16. L'avorriment d'aguantar per aguantar, i anar mirant el rellotge i veure que encara és aviat.
  17. Diverses fotos desastroses.


Per posar uns quants exemples ràpids fruit d'una pluja d'idees que m'acompanyava mentre venia cap a casa. No ho sé. Com a mínim avui, a mi, no em compensa. I no tinc cap problema a dir-ho, eh? Que no són la una i sóc aquí. Que la gent estarà liant-la fins passades les cinc. I què. Jo no en tinc cap ganes. 

dilluns, 1 d’agost del 2011

Lo que pudo haber sido..

Per què ens rallem quan pensem en tot el que hem anat perdent? En tot allò que ens hem anat deixant pel camí que ens ha dut on som? Per què no podem pensar que potser no ens calia, que potser només afegia pes inútil a la motxilla enorme de sentiments, sensacions i records que duem a l'esquena? Per què sembla sempre que la realitat paral·lela i alternativa que desgraciadament no vam poder viure resultava ser molt millor que la que ens vam quedar a l'hora d'escollir? Per què collons no podem pensar que aquella realitat que vam deixar estar era una putíssima merda i ja està?

Palante, coño. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix..

dimecres, 13 de juliol del 2011

La roda de la vida

T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
.
.
.

No para mai de girar.
I mentre gira, absent, vas omplint els anys de petites coses.

dimarts, 28 de juny del 2011

Obsessienamorada

Noooo, no es amoooooor, lo que tú sieeeenteeeees, se llama obsesióóóón..


L'escric aquí també perquè no se'm perdi entre la muntanya de tweets que escric cada dia (haurien de ser menys, i menys ara que estic en plena època de feina mil però, en fi, no sé callar, és el que hi ha).

He inventat la paraula perfecta: obsessienamorada.
La deixem anar i estalviem tot allò de "aiaiaiaiésqueéstanguapo" "aiperòquesexi" "queidiotaquesócperfavor" "m'encantam'encantaquinagilipollada" "joderahirelvaigveurehòstiacommola" "vulltornar-hiaparlarperfavor" "ésl'homedelamevavidaencaraquedemàmen'hagioblidat".

Aquell pas entremig de gilipollamenta mental que no serveix per res, aquell obsessienamorament momentani que dura fins al proper obsessienamorament, una setmaneta o dues més tard.

Fora les xerreres llargues i llargues i pesadetes amb mirada perduda i somriure imbècil entre amigues. Ara és tot molt més fàcil. Com molo, eh?

dilluns, 27 de juny del 2011

El concepte feina

Fot anys que ens discutim a casa i que m'enduc milions de bronques i que em quedo castigada i que m'amenacen amb no anar a tal concert o a tal festa o que simplement m'emporto uns quants crits d'aquells que et cabregen i et fan emprenyar amb el món sencer. Anys. Des que em van posar deures per fer a casa, vaja.
Jo era de les que no fotien res en tota la tarda i es llevaven a quarts de set del matí (o abans) per acabar quatre exercicis.
De les que sempre ha estudiat l'últim dia, o el mateix dia al matí, a l'hora del pati, o al tren.
Però també he sigut sempre la típica nena de bones notes.

I cada vegada que hi ha feina esclata una guerra amb dos bàndols ben definits:

Per a mons pares hi ha una paraula. ESFORÇ. La llei del mínim esforç, diuen. T'has d'esforçar, digue'm quantes hores has treballat.
Per a mi, n'hi ha una altra. RESULTATS. Bones notes. Amb dues hores he tingut la feina acabada i n'estic súper orgullosa.

Si pateixes molt perquè resulta que tens molta feina, però un cop t'hi poses veus que vas prou ràpida i acabes amb un matí... és un FAIL o és un WIN? Per mi, WIN de totes totes. Per ells, sembla que és una presa de pèl, una feina que no és feina, que no val la pena, que no serveix per res, un timo, una feina mal feta. Senyors, no es pot fer ràpid i bé? Sembla que no.

Tens mil apunts per empollar, dius "uah, hauré d'estar desperta tota la nit", però en tres horetes i poc ja és avall, vas a l'examen i treus un 9. Si haguessis estudiat més tindries més nota. WTF a veure senyores i senyors. No tot es resol amb més temps d'estudi, que jo sàpiga. Hi ha coses que se'ns escapen sempre..
Extrapolable també a allò de "has fet una carrera de merda, has perdut el temps, podries haver fet dues carreres, no t'he vist mai estudiar més de quatre hores seguides, vuit hores al dia, has de fer, amb el teu cervell podries arribar molt més lluny". A veure. Jo crec que és una sort, que tenir facilitat per estudiar és una cosa bona, no dolenta, que si no et cal esforçar-te per arribar lluny millor per tu, que facis l'esforç que facis, importarà el lloc on ets i no des d'on vas sortir... és com allò de donar més valor a un 4,5 a algú que treu 1s que un 7 a algú que treu 9s.. Perdoneu, però el 4.5 segueix estant suspès...

De veritat que no podré entendre mai per què s'han de treballar vuit hores si amb tres ja ho tens fet..

(i escric això quan hauria d'estar treballant.. en fi!)

diumenge, 17 d’abril del 2011

Detallíssims de llengua: Me la su(d)a

Tant si heu fet la gran traducció al català i dieu "Me la sua" com si continueu com jo agafant tota l'expressió prestada, us heu fixat mai en l'aberració sintàctica que esteu dient?

Això me la sua. Això em sua la polla. Des de quan es pot suar una polla? Des de quan es pot suar cap mena de complement directe? (Sí, suar sang, en fi). La solució semi-ideal seria alguna cosa com "quan sento això, em sua la polla", o "em sua la polla en pensar en això", i n'hem anat fent una reducció fins a quedar-nos amb una solució absurda.

Però també podria ser l'altra visió, la de "algú me la sua". Que vindria a ser un "algú me la fa suar", perquè suar-la, suar-la, em sembla que no podríem. Sí que podem trobar un cert sentit, però, en frases com "me la bufa" o "me la pela", ja que sembla que algú podria fer-nos-ho, encara que fos en sentit figurat.

Tenim també un "me la porta fluixa" que podria ser un "em deixa totalment indiferent", que no ens causa cap mena d'emoció diguem-ne... forta.

I és que l'oral ho té, això, que va canviant les formes i va fent evolucionar coses, saltant d'una paraula en l'altra, modificant, creant sinònims del no-res, buidant significats, fins al punt que sentim una dona dient una cosa tan absurda com "me la repampimfla" i no ens passa res.

divendres, 15 d’abril del 2011

Tios, ties i relacions

Un tio és cabró per naturalesa i, de tant en tant, se centra una mica i es porta bé.
Una tia és bona persona per naturalesa i, de vegades, les circumstàncies de la vida l'obliguen a putejar.

En línies generals.
I qui digui que no, menteix.

dilluns, 14 de març del 2011

Crisi existencial o una pregunta a la gent adulta i assenyada

D'on véns? On vas? Qui ets i qui seràs?
aquesta nit m'ho he preguntat..

De la mateixa manera que la cançó diu "No em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por", a mi tampoc no me'n fa cap, de vergonya, i sí, tinc por. Tinc por de moltes coses. Per començar em fot por no saber on vaig, ni d'on vinc, ni on vull anar, ni amb qui, ni totes aquestes hòsties del sentit de la vida que es diuen. D'acord, a vint-i-dos anys què vols saber. Però cony, igual passa als trenta, i als quaranta, i et trobes amb cinquanta anys amb una vida de merda d'anar provant aquí i allà i anar-la cagant i anar tornant a l'encreuament de camins una vegada i una altra, per tot seguit tornar-te a equivocar. 

Com se sap, que ens volem quedar en aquell racó de món? Que volem que aquella vida sigui la nostra, que ja ens va bé malgastar l'única experiència vital que tenim, els únics anys que se'ns permeten viure al món, en aquella realitat? I és que ens anem fent grans i no hi haurà uns altres vint, ni uns altres trenta, ni res.. avancem i tot el que hem fet és el que ens hem quedat. I no serveix de res aquella merdosa sensació de "i si...?" o "per què no vaig fer...?" o "joder, podria haver aprofitat més..." Com sabem que estem a la carretera que toca i que als vuitanta no plorarem per totes les oportunitats que es van quedar a mitges?

Esclar que també podríem esperar que algú inventi una màquina de tornar al passat i ja no cal preocupar-se per res...