Rectificar és de savis, diuen

M'ha costat una mica més d'un any, però avui m'atreveixo a dir-ho. Avui toca, perquè en tenia ganes després de fa temps. Avui, que fa més de dues hores que els escolto, que canto sola per casa, que ric, m'he de retractar d'aquell gran post polèmic amb més de quaranta comentaris que vaig publicar el 20 de febrer de l'any passat. Avui que canto contenta la història del tio que es lliga una grega que es diu Sofia, els miracles de tenir fills, la gran veu d'un escocès i que torno a sentir a parlar de Monsieur Cousteau i no és en els VHS de l'estanteria de darrere la tele.

Sí, senyors, l'Espècies per catalogar no era tan dolent. El disc dels Amics, escoltat amb paciència, és fins i tot tendre, maco, xispós i bonrollista. Tot i que encara flipo i foto cara de "però què heu fet" quan sento "bona nit i pantalons" o Schopenhauer i after-hours. I tot i que encara no entenc L'arquitecte i no que tampoc he pogut escoltar Carnaval sencera de lo cutre que em sembla.

Però hi ha frases mones que, a més, cantades i dites en veu alta sonen millor, per allò de les consonants i la sonoritat i tal. Sí, hi ha trossos guais. En general és guai. Que tornar sempre és la millor part de l'aventura, i tal, i els records dels nervis a la panxa i les llàgrimes de l'aeroport del Prat en baixar les escales mecàniques i la porta negra que s'obre quan ja tens la maleta.

Mira, rectificar és de savis, tu.
Ja està, ja ho he dit, teníeu raó.

En part, eh. Sempre en part.

Ara esperem a veure què ens depara el nou de Manel, que espera a la cantonada. A la primavera, diuen. Març ja és primavera, no? :)

Adéu, Cornellà. Bye, Webcertain.

Vive siempre con ilusión,

si cada día tiene diferente color.

Porque todo llega a su fin,

después de un día triste nace otro feliz.

I què, senyors, i què si un client no ha pagat, hem tancat l'oficina d'un dia per l'altre i no tornarem a posar els peus a Cornellà i enyorarem els veïns i els guiris companys de keywords. I què si Webcertain Semantics amb la seva flamant seu a Barcelona és només un cuento xino i uns quants records. I què si no ens barallarem més per posar tres keywords a les metatags i que hi càpiga tot en uns quants caràcters, o amb dues línies encara més curtes quan fèiem PPC. I què. Avui ha sortit el sol, com cada dia. I que en vingui un altre, un altre i un altre. Que serem aquí esperant-los, amb un munt de coneixements nous. I ens en sortirem.


Però que si algú llegeix això i busca algú que requereixi de llengües+gent+internet+escriure, o de tres de les quatre, o de dues de les quatre, que ho digui, que el meu compte bancari estarà molt content d'escoltar-lo.

Et felicito, Google. O Nexus com xurros.

Fa dies que tenia l'alarma posada al mòbil aquesta matinada a les 12 en punt de la nit. Una alarma que, però, no ha sonat, ja que entre divendres i dissabte vam donar mort a l'iPhone 3GS que m'havia deixat un amor d'home com a salvació per la mort sobtada i desgraciada d'un Galaxy S per Sant Joan. L'alarma era la segona salvació. Dimarts 13 de novembre, 00:00, Nexus 4. Aquest pepinasso.

Feia dues setmanes que me'l mirava cada dia una estoneta, vídeos, reviews, fotos, la pàgina oficial de Google. Anava calmant la meva ànsia (o alimentant-la!) amb petites perles fins que arribés el dia. I des que el pobre iPhone va morir dissabte, deixant-me sola i desemparada, encara més. I va arribar ahir i em vaig posar a dormir a les deu del vespre, amb l'alarma posada en un iPod Touch del papa.

Sona l'alarma i passo, però a les tres em desperto estressada i em foto a la Play Store. Encara no. Alarma a les sis per tornar-ho a mirar. No. Estrès en l'estona de viatge fins la feina, convençuda que seria l'hora, tot i que per hores del món semblava que era a les nou. A tres de nou m'assec davant de les dues pantalles d'ordinador de la feina i hi torno. No.

Però ei, arriba un DM a twitter que informa que ara sí. Que ara sí que sí. I li començo a fotre. I botiga col·lapsada. Tres quarts d'hora de desesperació després, mil missatges d'error diferents, dues targetes entrades i uns deu Nexus afegits al carretó (o al carrito, va!), surt el DISPONIBLE PROPERAMENT. Properament, desgraciat?! Properament?! Properament vol dir que és a prop! I el meu mòbil no és a prop! Que estic incomunicada, collons!

Desesperació i frustració màxima. Model de 16gb esgotat en 15 minuts, model de 8 esgotat en mitja hora. I Google que no diu si s'ha acabat l'stock o si simplement se'ls ha estressat la botiga i han decidit escalonar-ho per properes ocasions.

Properes ocasions que arribaran aviat, espero. QUE NO TINC MÒBIL, CONY! QUE ÉS URGENT!

Et felicito, Google, de veritat.

No ha durat ni una hora en la majoria de països del món.

He arribat a llegir que a Estats Units no s'ha pogut ni comprar.

Estava clar que era un model regalat, una autèntica ganga, que la cosa seria com un animal fresc a una gàbia de lleons mig morts de gana o com plantar-li cara a la senyora que entra primera a les rebaixes del Corte Inglés. Però em pensava que, com a mínim, l'hauria pogut comprar...

El cas és... I ara quan? Quan, eh?

Que jo he de fer alguna cosa, que això d'estar buscant el telèfon cada dos minuts no mola, que això d'estar incomunicada frustra i t'aïlla en una bombolla i et fot sentir més sol que un mussol...

M'avorreixo, senyor Google.. Quan em podré comprar el Nexus?!

De compres per Privalia

Hi he voltat de tant en tant, però suposo que poc, i per això no havia caigut mai res. Perquè diria que les ofertes que fan són prou bones i m'hi podria deixar part del sou.. potser millor que no hi entri gaire, doncs! En fi, que no hi havia comprat mai, però avui una senyora de nom @jordinagc m'ha passat aquesta samarreta i NO PODIA NO COMPRAR-LA. 

Kukuxumusu i cors = samarreta perfecta, perfecta, perfecta. Només quedaven XLs, però és que és igual! Ni que sigui per un bolso! O un quadre, o algo! Com les que vénen a continuació, perquè resulta que no et pots gastar menys de 19 euros, so.. he hagut d'anar mirant i mirant i al final dic Kukuxumusu són dissenys, so... m'he quedat aquests dues monades, encara que siguin de nen i d'home:

Correu, que és fins aquest diumenge, diria! Hi ha models que no calen, però aquests tres m'han semblat preciosos! Tot i que crec que m'hauria d'haver quedat dos unitats de la blava dels cors... És INCREÏBLEMENT perfecta!

(Hi passaré més sovint, però no ho digueu gaire..)

De dir adéu a la joventut i entrar al món adult

Ahir vaig veure una notícia que em va traumatitzar. A mitja tarda, algú, diria molt que el senyor Francesc Grau, va fer un RT que deia que el MSN Messenger tancava. I mira que potser fa un parell o tres d'anys que no hi entro, però era una cosa que era allà, latent, plena de milions i milions de records que impregnaven hores, hores i hores de les nostres vides. Primer sense foto, després amb foto quadrada, més tard amb foto rodona i mil xuminades més. Allà vam conèixer molts dels amics cibernètics (alguns encara hi són!), allà vam confessar amors d'ESO en nicks i posteriorment en subnicks, allà ens vam explicar la vida i hi vam vomitar els sentiments. Allà ens vam enamorar i ens vam enfadar. I vam fer guiños i zumbidos, i ens vam conectar i desconectar mil cops per sortir a la dreta i que tothom ens veiés i algú ens parlés, i vam perdre el temps com capullos però amb estil, perquè ens agradava. Un programa que requeria d'algú a l'altra banda de la pantalla, però que desprenia miticitat per ell sol (qualitat de mític, segur que no existeix; mitiquisme?). I ara ens el tanquen perquè només hi ha quillos i perquè Microsoft ha comprat Skype. Descanseu en pau, lletres roses. Descanseu en pau, lletres de nick que canviaven de font segons qui escrivia gràcies al simbolet que hi posàvem al davant.  Plorem. Recuperem converses guardades i deixem anar un sospir. Glòria al MSN Messenger.

I au, adéu a uns anys de bogeria, de depressió, de gilipollades i de finura màxima, i obrim la porta als adults assenyats (wtf, assenyats, diu). Avui m'han donat el primer contracte de jornada completa de la meva vida. Vuit hores/dia, quaranta/setmana, blablá. Entrem ja a la seriositat del treballador i ho fem amb il·lusió, que, encara que cobrem poquet, sembla que ens volen durant tot un any. Tarda, doncs, d'estrès anar llegint un text escrit en una llengua desconeguda (la de la branca jurídica, per alguna cosa vaig fer itinerari de literatura) i intentant esbrinar si el que hi deia era correcte. I sembla que hauran de tornar a redactar alguna xifra i algun tema relacionat amb les vacances, però demà finalment podrem signar. Cornellà, Google, SEO, PPC, link building, companys guiris, benvinguts així en plan sèrio, ja, i porteu-vos bé, que sembla que ens haurem d'aguantar fins la tardor de l'any que ve. Com a mínim.

:)

Em cago en el canvi d'hora

Ei, sí, és la frase estrella des de fa dos dies i comencen a ratllar els tweets que hi fan referència i els comentaris tontos que acaben sent com parlar del temps en un ascensor o fer allò tan cutre de "ei, què tal, com vas, bé, i tu, bé, anar fent, ja ens veurem, ciao". Però tinc ganes de cagar-m'hi bé, perquè és el segon dia i n'estem fins la polla, i ens queda tot un hivern per davant.

Queda tot un hivern però que sembla que quedi res, perquè sortint del túnel del Clot amb el tren de tornada semblava que fos desembre i quedessin quatre dies per Nadal, i encara no ens hem fotut els panallets ni els bolets i ja tenia ganes de menjar torrons de yema i de praliné i de veure llums de colors per tot arreu i somriure com una gilipolles. Total sensació de Nadal, de sortir de casa mitja horeta i tornar aviat perquè el carrer és tan fosc..

I diuen oh, calla, que al matí és més claret i més maco. I UNA POLLA. La primera sensació del matí (a part de la rasca -que de fet, no he notat gaire en un primer moment-) era la de "oh merda, faig tard", perquè, esclar, era massa clar (haha) per no ser encara dos quarts de vuit del matí.

I et passes el matí treballant, arriba el migdia, i arriba aquell sol que entra per la finestra de l'oficina, aquell solarro de mitja tarda que vol dir que d'aquí res podrem anar cap a casa, doncs NO! Perquè només eren les tres!! Dues hores i mitja de patiment perquè després resulta que el sol anava marxant fins que ha marxat del tot, ens hem quedat en aquell gris estúpid que mai et sap dir si has d'abaixar la persiana o no i hem hagut d'encendre els llums..

I per si això fos poc, tornem al trauma d'entrar a Sants de clar i sortir del Clot a les 11 de la nit :___


No m'agrada l'horari d'hivern, senyors. No m'agrada gens. Que el Nadal arribi de pressa, que és l'única alegria de l'època.. Sort que al súper ja hi ha bombons, torrons i cosetes, i ho podem anar passant millor.. (i engreixant-nos com foques.. FUCK)

23 d'octubre: #pistwentyfour -3 hores

Fa exactament un any vaig escriure això, en una situació idèntica però en un ordinador diferent, amb un desconegut que ara potser conec massa, amo d'un pis totalment desconegut que ara és com casa meva i en una Igualada totalment desconeguda que ara em miro amb més carinyo.

I és que som 23 d'octubre, em queden tres horetes de vint-i-tres anys i el moment convida a tornar a reflexionar. Però avui el text serà diferent. Deia llavors que volia fluorescent verd al calendari i #porqueyolovalgo's a twitter. Perquè era el vintiquatrè any i no podia fallar. I no ha fallat, senyors, no ha fallat gens. Arribem a la porta dels vint-i-quatre sense gaire motius per queixar-me. De fet, un any que va començar amb un tiobueno traient-te una tarta romántica sense espelmes mig desfeta no podia sortir malament de cap manera. Dels primers anys que és mirar enrere i somriure. I fer LALALÁ.

Primer van ser lalalá's polvístics, després lalalá's feliços. Lalalá's, al capdavall, amb un somriure amplíssim.

Any de començar treballant a Sant Pau entre turistes, idiomes, coses maques i gent que em tirava piropos, encara que només fos caps de setmana. I després reenganxar amb els del Canadà i poder omplir una mica el compte corrent, viure l'estiu i acabar fent SEO i investigant Google i cobrant per buscar coses a Internet :)

Any de portuguès i nenes mones a classe.

Any de moltes proves, una espelma i un carnet de cotxe, encara que no serveixi de gaire.

Any de poques traductores (tot i que bastanta Amàlia) però de tenir-les cada dia a sobre via whatsapp (ja era hora que us modernitzéssiu, collons!)

Any de caps de setmana més vius i d'anar amunt i avall cap a l'Anoia amb maletes, autobusos, i trens que duren massa massa i massa (què tal si millorem la R6, Generalitat?)

Any de reafirmar-se amb milers de tweets i milers de followers macos que han passat a ser gairebé família.

Any de més cors encara, si és que era possible.

I any de dimarts preciosos que van deixar de ser dimarts per convertir-se en setmanes completes, de somriures absoluts i cors plens gràcies a un senyor friqui que un bon dia em va enviar un DM i em va convidar a sopar tot i haver rebut una hòstia de les fortes. Em sembla que aquella nit ja va captar que anava amb carinyo.

Gràcies, senyor friqui, per haver convertit el vintiquatrè any de la meva vida en el millor any de tots, tot i l'estrès vital de molts moments. I gràcies a tots els integrants de cada escena, perquè cada engruna compta, entre tots sumem i entre tots anem fent, i cada dia i cada cosa són importants en la recepta que em fa llevar cada dia abans de les set amb un optimisme i unes ganes que feia temps que no tenia.


Fem que els vint-i-quatre pròpiament dits siguin encara millor? :)

Un 24 en faig 24.
Un dels dies més esperats de la meva vida.

(Quan era petita i em preguntaven quan em volia casar o volia tenir un crio, sempre deia que als 24. Ara que hi som, deixeu-me dir que potser que ho deixem per (una mica) més endavant..)

De juliol a octubre (y tiro porque me toca)

Tres mesos i mig i aquí ningú diu res. El blog d'una persona que parla fins i tot amb la roba quan va a comprar sola, en silenci durant més d'un trimestre. Però què és això, senyors, què és això? El bloc que hi ha a les meves dades personals al currículum en blanc, saps, un 10 quant a constància i dedicació. Hi podria posar el fotolog (ai, calla, que també és mort) o el twitter, però més val que no, que no m'agafarien mai. I de fet, pel currículum potser no ens hem de preocupar, que ja estem encaminats en una altra aventura laboral. A Cornellà i tocant Google. Distret, si més no. Distret, nou i prou guai.

En fi, tinc molt per dir i poc a callar, poques coses importants i una quantitat immensa de xorrades per treure, així que em sembla que ens proposarem tornar aquest bonic lloc web a la vida. Encara que sigui per xuminades vàries que no caben en un sol tweet, per evitar els malentesos i que els graciosos de torn em saltin al coll cada vegada que no m'acabo d'explicar.

Intentarem recuperar el fotolog.com/pistu, igualment, perquè hi ha massa història, massa màgia, massa tot i fa moltíssima peneta veure com va quedant..

Vinga, va, que comenci la festa! (o que torni l'esperit dels dijous universitaris!)

El poder d'Internet. Experiment.

Quina vergonya no haver passat per aquí durant tot aquest temps, amb la de coses que tinc per dir!

En fi, avui el senyor @Cornet_9, un usuari de twitter mataroní, m'ha donat una idea per fer una coseta que fa temps que tinc en ment. Mesurar el poder d'Internet, la casualitat, i el meu punt a la xarxa.

Jo quan surto de nit sóc de les de càmera en mano sempre (o ho era, que últimament està bastant deixada, com el bloc). Doncs això, càmera en mano i a fotografiar tothom que es posi per davant de l'objectiu.. Cosa que fa molt temptador disparar quan veus un grupet que s'hi posa bé per a una foto amb una altra càmera.. Veure un grupet i dir va, poseu-vos-hi, adééééu! i anar fent fotos i fotos i fotos..

Però, esclar, té un problema. Tinc l'ordinador plagat de gent que no sé qui coi és (o que no recordo, que també podria ser!) i m'he decidit a veure si algú coneix algú, si aquesta casualitat que sempre m'envolta i que li fa a dir a la gent que perdona, tu ets la Pistu? podria funcionar en aquest moment.

Quaranta fotos per veure si us sona alguna cara.

Pompeufarres, Costabreves, Enfants, Acampades Joves. Una miqueta d'aquí i una miqueta d'allà, sovint (o sempre) envoltats d'alcohol. Feu-hi un cop d'ull a veure què hi ha, sisplau! L'ésser humà és cotilla per naturalesa, i és precisament això el que us demano! :)

(Ja he trobat un twittero en una de les Acampades.. com m'encanta, això!)

Ojos que me dicen tengo miedo..

Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.

M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.

Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.