El poder d'Internet. Experiment.

Quina vergonya no haver passat per aquí durant tot aquest temps, amb la de coses que tinc per dir!

En fi, avui el senyor @Cornet_9, un usuari de twitter mataroní, m'ha donat una idea per fer una coseta que fa temps que tinc en ment. Mesurar el poder d'Internet, la casualitat, i el meu punt a la xarxa.

Jo quan surto de nit sóc de les de càmera en mano sempre (o ho era, que últimament està bastant deixada, com el bloc). Doncs això, càmera en mano i a fotografiar tothom que es posi per davant de l'objectiu.. Cosa que fa molt temptador disparar quan veus un grupet que s'hi posa bé per a una foto amb una altra càmera.. Veure un grupet i dir va, poseu-vos-hi, adééééu! i anar fent fotos i fotos i fotos..

Però, esclar, té un problema. Tinc l'ordinador plagat de gent que no sé qui coi és (o que no recordo, que també podria ser!) i m'he decidit a veure si algú coneix algú, si aquesta casualitat que sempre m'envolta i que li fa a dir a la gent que perdona, tu ets la Pistu? podria funcionar en aquest moment.

Quaranta fotos per veure si us sona alguna cara.

Pompeufarres, Costabreves, Enfants, Acampades Joves. Una miqueta d'aquí i una miqueta d'allà, sovint (o sempre) envoltats d'alcohol. Feu-hi un cop d'ull a veure què hi ha, sisplau! L'ésser humà és cotilla per naturalesa, i és precisament això el que us demano! :)

(Ja he trobat un twittero en una de les Acampades.. com m'encanta, això!)

Ojos que me dicen tengo miedo..

Hi ha decisions difícils que costen de prendre. Com hi ha temps difícils que costen de passar. Però, com m'acaben de dir uns ulls blaus preciosos que fa massa temps que no veig, faci el que faci tot anirà bé. Perquè la vida és això, anar cagant-la i anar redreçant, com fem amb el volant a cada revolt quan pugem muntanya amunt cap a La Costa. I no apretem gaire el peu del gas, perquè ens fot por estimbar-nos cada dos segons. El problema és, carinyo meu, que parats no anem enlloc. Si ens quedem parats, l'únic que fem és esperar que vinguin altres cotxes i se'ns mengin el cul, o anar observant com creixen fulles als arbres per després caure. Que la vida s'ha de viure, no val només anar mirant.

M'he cansat d'esperar el que no arriba.
Me'n vaig a buscar-ho.

Així que gas a fondo, i que sigui el que Déu vulgui.

O dia do senhor Carvalho

(Em fa com il·lu penjar la primera "història" que escric en portuguès.. que segur que hi ha coses malament, són els deures per avui mateix.. però i què)

Ontem, o senhor Carvalho acordou às sete horas e esteve quinze minutos na cama. Depois, levantou-se e foi para a casa de banho. Ele olhou-se ao espelho e viu que necessitava tomar um banho. Tomou-o, vestiu-se e penteou-se para estar um pouco bonito, porque tinha que ir a trabalhar. Às oito e meia, tomou o pequeno almoço: só um café. Depois pegou o carro e foi para trabalhar, tinha que começar às nove. Esteve a trabalhar até à uma. Quando ia para o restaurante para comer, encontrou um amigo e comeu com ele. Fazia muito tempo que não viam-se,  falaram muito do presente e do passado. Depois, combinaram um novo encontro para um outro dia e o senhor Carvalho voltou para trabalhar. Das três às cinco e meia, telefonou aos clientes e combinou alguma reunião para o chefe. Quando acabou, foi para o bar a ler o jornal. Enquanto lia, teve tempo de beber dois cervejas. Depois de um tempo, vieram os seus amigos e todos beberam mais cervejas enquanto falavam de futebol. Mas os amigos tinham que volver a casa às nove, porque as suas mulheres tinham o jantar preparado e tinham que estar com os seus filhos. Ele, como sempre à mesma hora, ficou triste porque ninguém esperava-o em casa. Um pouco bêbedo, voltou para casa e jantou comida congelada enquanto via televisão. À meia-noite, quando a televisão era já horrivelmente chata, foi para a cama. Deitou-se pensando que tinha que encontrar uma mulher urgentemente.

etfelicitofill.cat

Posem-la aquí també! Després del pollo d'aquí baix, anem amb una cosa més simple i més molona i més ohqueguaiquesócperfavor!

Els amics d'etfelicitofill.cat, a part de fer-nos riure amb les xorradetes que van recopilant, fa dies que tenen una #botigaeff i són tan monos que gràcies al meu aprovat de quatre rodes (algun dia n'he de parlar, per favor, que això és molt gran) van i fan una samarreta @annapistu edition amb el logo en forma de cor <3

M'informen que és la més venuda de la botiga, si algú la vol comprar, clic aquí :)

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.

Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.

Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

(Hola. Ei, què tal, com va? Ho sento per no haver-te dit res abans, tio, però és que vaig molt liada.. Em perdones? Sí? Aaaai, com t'estimo :*)

Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.

Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".

Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.

Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.

Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.

En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?


Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.

Ànims des de dalt d'un núvol Kinton

No paris de somriure, estarem junts,

hem arribat fins aquí.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no s'atura.

No paris de somriure, estarem junts,

hem demostrat que som molt forts.

Ara hem de lluitar per tirar endavant

en aquest món que no para de canviar.

Ja ho cantàvem fa sis anys, i ho seguim cantant ara. Més lluny, més forts encara. 

Pa'lante, ¿no? ¿O nos quedamos aquí paraos?

:)

Deixeu-me escriure sobre roba

Deixeu-me dir quatre coses perquè estic més que farta que se'm tracti de superficial, de pija, de materialista, de consumista o de subnormal només perquè m'agrada vestir-me bé i sentir-me guapa. Deixeu-m'ho dir perquè de veritat que no sé si la gent no m'entén o no m'expresso o resulta que tothom viu en un món que no és el que em venen a mi a les botigues, a la televisió, a les revistes o el que veig quan surto al carrer.

Tots aquests que dieu que us la pela directament com aneu vestits, que passeu de combinar colors, que us és absolutament igual quins pantalons o quina samarreta agafeu, que fins i tot us heu arribat a vestir sense ni encendre el llum, perdoneu, eh, però no us crec. Bé, us podria creure en el dia a dia, però no en totes les situacions possibles i per haver. I no com a situació habitual, diguem-ne.

A mi m'agrada anar guapa. M'agrada arreglar-me i, per tant, m'agrada comprar roba que em quedi bé i que em faci sentir bé amb mi mateixa. Em direu que l'important no és el de fora, que l'important és la personalitat i blablabla i no sé quantes polles més. Senyors, senyores, que la gent ens veu abans que obrim la boca. La nostra carta de presentació és la nostra imatge, el que ens ven és com anem vestits. Després pots  parlar i ser un gilipolles, no ho nego, però estaríem parlant d'altres coses.

 Vestir-se bé, sentir-se bé, tirar-se floretes a un mateix, pujar l'autoestima, augmentar seguretat. És tot en un. Per tant, la lògica ens porta a voler anar d'una determinada manera en un determinat moment. Tots aquests, un cop més, que dieu que no us gasteu un duro en roba, que no us hi mireu gens ni mica... no intenteu posar-vos una mica més monos o el jerseiet o els pantalons que us queden millor quan heu de quedar amb un/a xurri? No combineu una mica més bé quan teniu un sopar amb molta gent o amb gent important? No us arregleu una mica més si heu d'anar a lligar a una discoteca? Si heu de causar impressió davant d'algú?

Puc entendre que no us hi obsessioneu cada dia o que us la sudi si el rosa i el vermell no combinen, però no em crec de cap de les maneres que no volgueu estar guapos en moments concrets on la imatge és important. De veritat, no m'ho crec. "No, a mi me la pela, em poso el primer que pillo sempre", i després ja la veus corrents a depilar-se cada cop que queda amb el nòvio. "Què va, jo de roba no hi entenc una merda, passo" i bé que després va a comprar i es deixa aconsellar per la nena de turno. Va, home, va.

Aneu tots ben guapos i ben guapes, que no sabeu qui us pot estar esperant en sortir al carrer. Ni que sigui sortint a baixar l'orgànic. Ningú es fixarà en vosaltres, a la primera, per la personalitat.

I, de sobte, tens por..

..de sentir-te tan buit

Quantes vegades hauré tirat d'una cançó escrita fa més de vint-i-cinc anys per resumir els meus moments? Quantes vegades he pronunciat aquesta frase, he cantat aquests pocs acords, per reflexionar una micona i deixar caure quatre llàgrimes que m'ajudessin a comprendre els minutets d'estrès, d'incertesa i de.. de.. d'això, coi, de por?

Perquè sí, és una sensació bastant recurrent, a tots ens passa que, de vegades, ens envolten l'angoixa i aquesta mena de sentiment de forever alone que estrangula i no ens deixa estar.. Podem tenir por d'estar sols, de no saber cap on anar, d'alguna cosa que ens espera.. però, senyors, quina soberana tonteria, no, això de sentir-se buit? Si en el fons viure no és més que omplir-nos de dies, d'anys, omplir la memòria de bonics records i de frases maques que recordarem quan en tinguem vuitanta.. 

Twitteros: tinc un regalet :)

Com que sou molt preciosos i com que ben aviat fa un any que em cuideu súper súper bé (que sí, que ja vaig dir que vaig fer un any, però en realitat no vaig començar a viciar fins que la @rainfallsdown em va acceptar com a follower, i fins les eleccions, 28 de novembre). Doncs com que cada dia sou aquí aguantant les meves anades d'olla, les ploreres, els RT dolents i tots tots tots els tweets queixant-me de qualsevol parida (que no són pocs), fa dies que tinc pensat de regalar-vos alguna coseta (vull dir alguna coseta més que les fotos de ties bones del tumblr, així més real i més apte per a tots els públics).

I com que fa dues setmanetes que els dijous vaig a cosir a la botiga de la tieta i m'he tornat a aficionar a l'agulla (no l'agafava des de les extraescolars de costura de segon de primària, fíjate tú), doncs fa dies que rumio una idea estrafolària i súmmament friqui però moníssima :)

Aquí aquesta loca ha unit les dues passions i diu calla, va, fem-ho! sí? vols dir? no és com molt friqui? algú ho voldrà? i al final dius sísí, hi ha d'haver més gent friqui com tu! o sigui queee.. 

Aquí el teniu! :D

(mides: 7,5 x 7,5 cm)

Un clauer amb el nostre estimat pajarito twittero, el guardià del vici! :D (la mama i el papa deien que no s'entenia i no es veia clar que fos ell, però per favor, la gent que el veu cada dia... sí, oi? oi?) Sóc conscient que no té el serrellet de sobre el cap però però però... encara sóc principiant, vale? a més.. és GRATIS eeeh! A caballo regalado... que ciento volando, que diria l'Angelines..

Estimats followers meus, si voleu aquesta joia, només cal que em folleuVULLDIR followegeu i que feu un tweet que digui "Jo vull el #clauertwittero que l'@annapistu ha fet gràcies al que ha après a Authen-tic! http://authen-tic.blogspot.com :)" (si no hi ha el blog no us compto, que el que importa aquí també és fer-li publi a aquesta bona dona i a la seva súper botiga de patchwork). Teniu temps fins diumenge! I el mateix diumenge a la nit, a les 9, abans de Salvados, per celebrar i tancar l'any entre tweets i hashtags, farem un sorteig (potser via twitcam i tot, per fer-ho així més sèrio, tot i que no tindrem notari em podreu veure en directe fer de mà innocent) i sabrem qui se l'enduu :)

Que ja sé que no és gran cosa i que podria haver sigut més mono però... ehm... ja en vindran més! :D

Vinga, vinga, vinga, com diu la dona dels cupons... suerte! :)