Normalitzant petites coses

La samarreta de la foto no és només una samarreta que em queda de muerte i que m'encanta perquè per fi vaig trobar una màniga curta i escot i que em van triar l'Ari i la Laura un bon dia en un Desigual. Aquesta samarreta és molt més. És un símbol, és una porta oberta i una que es tanca. És un pas endavant,  l'última peça del puzzle que enterra tot un passat que fa temps que hauria de ser a vint metres. O a l'infern. És un graó que se suma a l'escala d'anar pujant, d'anar al futur, d'anar escalant els problemes amb les il·lusions intactes.

M'encanta, i fa gairebé un any i mig que era a l'armari. Li vaig carregar un mort, la vaig connotar amb un significat estúpid que implicava tristesa, amargor i malastrugança, gafisme i un somni aixafat. Però ha arribat el moment de treure-la a passejar, a demostrar que ja està tot, que la pluja d'aquell dia ja és ben seca, que tornem a ser al peu del canó preparats per enfrontar-nos a tot el que calgui, que seguim somiant, que tenim ganes de liar-la parda i de fer les bogeries que caracteritzen la sang pistufòlica.

Avui, així de divina amb el meu modelito, veig clar que, per més que diguin els Manel amb el seu nou disc, per més que cantin al sentimentalisme més dur, als remordiments de consciència i a la introspecció i a les reflexions per una vida passada, avui veig clar que no tornaré a mirar enrere. Si més no, si hi miro, no desitjo tornar-hi. Perquè la vida no és a l'esquena, la vida és al davant la carretera. Així que, embrague, primera, embrague, segona, embrague, tercera, embrague, quarta, embrague, cinquena. I a anar pel món així, amb la marxa més alta,  per anar ben follats (en el sentit no-guarro de la paraula, sisplau!) a veure què ens amaguen els dies que ens queden.

I la vida és dura perquè, perquè.. mireu que bé que em queda i un any i mig sense posar-me-la és moltíssim, eh!