dilluns, 20 de febrer del 2012

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.



Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.
Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

59 comentaris:

  1. #Oletu! Que escoltar-lo senser cooosta! i es fa etern, les coses com siguin... Cousteau a mi també m'agrada, però sí, esperava més de la resta del disc! Tot i que el Com anar al cel i tornar em sembla fantàstic, tot s'ha de dir... :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. masao cudi ni michi ni o ahaha

      Elimina
    2. La música, com que no la seguim ehhhh...(Anna)

      Visca Catalunya! I Visca de les arts!

      Elimina
  2. No sabia que eres fan dels Pets! També son la meva debilitat, brutal Agost.

    En quant a Els Amics, mai m'han agradat, ni abans ni molt menys ara, que s'han posat (massa) seriosos.

    Per sort sempre ens quedarà Mazoni, Antonia, El petit, etc... ;-)

    ResponElimina
  3. Jo és que amb el Com anar al cel.. al principi.. em vaig quedar com.. per què? Falta xitxa!

    ResponElimina
  4. A mi el que em fan venir ganes de tallar-me les venes i tirar-me des d'un quart pis és aquesta "crítica" (se li pot dir crítica?) que has fet, així de bon rotllo. No pots titllar de "gran merda" un cd només perquè a tu no se t'ha posat bé i perquè t'has dedicat a anar-lo comparant amb el primer cd, i altres (els pets per exemple, wtf? no tenen res a veure). No dic que Els Amics de les Arts siguin els Beatles a la catalana (ni ho són ara ni ho han estat amb el primer cd) però d'aquí a destruir-los com ho has fet...hi ha un abisme! Espero que no arribin a llegir mai aquesta "crítica" perquè la veritat és que no anima a continuar! btw: a mi la cançó de Louisiana i els camps de cotó m'encanta! Sobretot el tros de la nena! Has estudiat tots els idiomes del món per saber que pantalons i bona nit no rimen? Prova el Xinès! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. totalment d'acord. quina vergonya de crítica. Si no t'agraden no els escoltis. Jo en tinc varies de cançons que m'agraden d'aquest disc. L'home que dobla..., monsieur costeau, louissiana, ciencia-ficció, miracles...

      Seran diferents al primer disc, pero això no vol dir que siguin una merda.
      Realment si dius que "els hi perdones" el disc de com anar al cel i tornar a Els Pets no tinc res mes a dir-te perque jo el trobo un disc genial i diferent...

      he notat que no t'agraden gaire els petits canvis... ho portes clar amb lo comercial que es la música actualment

      Elimina
  5. No hi estic gens d'acord. m'agraden i la música, tot i que és cert que tot el disc és una mica menys animat.

    ResponElimina
  6. M'has deixat morta amb la teva crítica. Una mica de constructivisme i respecte per la feina que han fet t'aniria bé.

    Pot ser que no t'agradi, pot ser que t'hagin decebut, pot ser que no hi vegis o sentis tot el que altres si que hi han vist, cadascú tira per on li tira. No he llegit la crítica sencera perquè no tinc ganes de llegir critiques destructives que no serveixen per res.

    A mi m'encanta, m'encanta que hagin crescut, m'encanten els dobles sentits, m'encanten les histories tristes i boniques que expliquen. I no sé de música, però algú ha dit ja no recordo on que una música és bona quan emociona a algú, quan remou alguna cosa. I la seva música a mi, m'ha remogut, i molt. Una mica de respecte també per les coses que emocionen a la gent.

    No diré mai que una música, o el que sigui es una puta merda. Perquè tot i tothom es mereix un respecte (bé, certes coses no, però ja ens entenem).

    ResponElimina
  7. Anna, ets filòloga? Sort que en saps d'ortografia catalana, perquè el que és l'argumentari, és una "puta ronya". Et recomano classes de periodisme per aprendre a opinar a través d'un article.

    Però saps? Sembla ben bé que l'hagis escrit per ferir a qui tu ja saps. No has deixat mai de ser una impertinent i una maleducada.

    ResponElimina
  8. Waaait.. per ferir a qui jo ja sé? A qui? Als Amics? Que jo sàpiga no, no hi tinc cap problema, és més, me'ls estimo..

    i filòloga no en sóc, no, sóc traductora. I l'estructura dels textos l'he feta vuitanta mil vegades. Perdoni vostè si no li ha agradat, senyor anònim.

    ResponElimina
  9. No, si cadascú és lliure d'opinar. A mi tampoc m'agraden els Amics de les Arts, però el que critico és el to destructiu que has emprat, és la impertinència, és la poca educació. No es pot anar així per la vida. En fi...

    ResponElimina
  10. Des de l'anunci de l'Estrella Els Amics fan moooooooooooooooolta ràbia, i com més ressò li donen pels mitjans, més ràbia em fan (fins aquí l'apunt de qualitat).

    ResponElimina
  11. Carai, la gent, com salta al coll, no?

    La veritat és que la música catalana està agafant un to "depriment" tota ella des de fa mesos ... anys, fins i tot. T'ho diu un que porta seguint tota aquesta història des de fa 20 anys. El Rock/Pop català va començar a decaure a finals dels 90 i estem en caiguda lliure ...

    A mi no em fan ràbia, però sí que em fan mandra, molta mandra. Ells i Manel, per exemple, són d'aquells de passar corrents la cançó a veure si hi ha alguna que sigui animadeta. No anem bé.

    Ara bé, respecte a les boniques paraules que et dediquen "impertinent i una maleducada" ... entranyable! Així es fan amics ... ai, no, que és anònim, jejejeje.

    ResponElimina
  12. Jo, que no sóc l'Anònim d'abans, simplement et diria, Pistu, que aquest disc és per persones intel·ligents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu! Ara que ja han passat uns quants mesos des que el disc va sortir a la llum i he escoltat el disc moltíssimes vegades (no sé, potser sóc una tia rara) puc dir que el disc em sembla fantàstic; i amb les lletres i melodies molt treballades. Per cert, jo fa uns anys també escoltava Els Pets, tinc molts discos seus (sobretot de la primera època) i millor que no entrem a debatre sobre profunditat de lletres perquè em sembla que ja sé (per mi) qui sortiria perdent.

      Elimina
    2. Cert, ninguna cançó parla del que pareix que parle, ixe es l'encant del disc.

      Elimina
  13. En concordància amb el que diu l'anterior escrit, jo et diria que pensessis, per exemple, perquè diuen "Bona nit i pantalons" i quan ho sàpigues, podra ser que ja t'agradés més el disc. Una altra pregunta que et pots fer és perquè el disc agrada tant als crítics musicals -que deuen ser els que en saben- i a tu no. Altra cosa seria que a tu només t'agradés la música com la dels "Mojinos escozios" -molt respectable-, que llavors no hi hauria cap contradicció en el teu plantejament, exepte en el de la mala educació.

    ResponElimina
  14. Ep, que jo sàpiga, hi ha bastanta gent que s'ha quedat indiferent, eh? Que esperàvem tots molt més, vull dir.. o sigui que no sóc jo sola..

    ResponElimina
  15. Doncs jo estic d'acord amb el què dius. Personalment, ja els detestava abans que sortís "Espècies per catalogar"... Els trobava els BackStreet Boys a la catalana. La veritat és que encara que moltes de les cançons les ballés mentre feia una cervesa a qualsevol bar, realment em feien ràbia perquè el fet que tinguessin tan èxit sense saber-ne de música (de veritat, ho dic des de l'àmbit crític) em posava nerviós. Grups com Sanjosex, Mishima, El petit de cal eril, Mazoni i, un munt més, sempre quedaven per sota d'ells, i molt més desprestigiats, quan en realitat musicalment eren cent -què dic cent, cent mil- vegades millors.
    Això dels Amics de les Arts, era de preveure, quan realment no ets bo, tires del què saps... en aquest cas han volgut tirar de pseudointel·lectualisme cultural i, això està bé, però sense passar-se. En fi, que està bé això de poder criticar perquè és senyal que la música catalana està guanyant protagonisme, però que en el fons en sabem una mica i no està bé que ens colin aquests noms, que TV3 o Estrella Damm patrocinen tan bé!

    ResponElimina
  16. O sigui, en resum, que ens fa ràbia que un grup català tingui èxit !

    ResponElimina
  17. Eeeeh, al loro!
    A mi no em vinguis a dir que em fan ràbia els grups catalans que jo sóc de rock català des de fa mitja vida! No fotem, amb tonteries no!
    Només em fa ràbia aquest canvi sobtat cap a aquesta mena de "cultura elitista" que està tan de moda!

    ResponElimina
  18. Respostes
    1. Tu defenses que els Amics de les Arts fumen massa porros? Com saps que el titular és veritat? Com es pot fer una afirmació d'aquesta manera? Aquest article podria ser fins i tot poc legítim.

      Elimina
    2. fumen massa porros és una manera de dir que s'han flipat una miqueeeeeta bastant.. saps?

      Elimina
  19. No entenc el motiu per expressar aquest odi. No m'agrada aquest estil de música, però encara menys aquestes formes.

    Sóc l'anònim d'ahir. No et diré qui sóc perquè no vull, però sé que coneixes de sobres la Yas, és amiga teva i saps perfectament que t'ho podies haver estalviat. Sabies que publicant aquest article li faries mal. Si volies manifestar aquest rebuig/odi era tan senzill com dir-li que no t'agraden els Amics de les Arts i que et molesta que en sigui tan admiradora, però no et calia fer-ho d'aquesta manera.

    Hi ha moltes maneres de canalitzar les emocions i els sentiments. Aquest article no és una crítica negativa en absolut a un grup de música, sinó un abocament de pensaments acumulats, sense canalitzar i amb males intencions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juas!

      Boníssim! Has fet mal a la Yas, tiaaaa... Que és amiga tevaaaa... Tiaa com t'has passaaaaat!

      Que Justin Bieber sigui amb vosaltres.

      Elimina
    2. Guau, colega... Ho he fet amb ganes de putejar la Yas, una súperamiga meva que ni la conec en persona que l'únic que sé d'ella és que és ultra fan dels amics... au, va, per favor!

      I és que no ho enteneu, esclar que m'agraden els amics!

      Això està escrit amb odi i ràbia precisament perquè m'han decebut, perquè he viciat MOLTÍSSIM al bed&breakfast i perquè vaig estar pendent d'aquesta sortida de disc durant dies... i joder, no, no, noooooo! :______

      Elimina
    3. Joan Teixidó, el teu comentari diu molt de la teva persona. Es veu que a la Juneda no us han ensenyat respecte davant les converses dels altres.

      Elimina
    4. A Juneda m'han ensenyat que les tonteries infantils del tipus "Buah tia has fet enfadar a la Yas com t'has passaaat tiaaaa" són enpantosament ridícules.

      Senyor/a Anònim.

      "Justin os ama"

      Elimina
  20. Completament d'acord. M'encanta el Bed&Breakfast i aquest disc el trobo un nyap de dalt a baix. Quina decepció... llàstima que ja tinc les entrades comprades per Manresa :-(
    Espero que en el 3r disc tornin a trobar la inspiració musical del primer disc. Ànims! que qualitat en teniu, si voleu.

    ResponElimina
  21. Amics de les Arts, el gran bluf sociomediàtic català, ni el Bed & Breakfast no val res. Ara, que si t'agraden Els Pets, ja ho entenc tot....

    Un gafapasta.

    ResponElimina
  22. Com es posa la gent, tu. Està clar que és una crítica destructiva però que jo sàpiga no ets crítica musical ni escrius en diaris fent reviews de discos com aquests. A mi el que em sap més greu de tot plegat és la YAS. És el gran quid de la qüestió. :'(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calla que m'ha tret del feisbuc i m'ha fet unfollow xD

      Elimina
    2. Doncs m'agrada molt que t'hagi tret de la seva vida. Després d'això que has fet hi té tot el dret, no creus?

      Per cert... Mira que dir que els "llufes" molen. Es pot ser infantil, però hi ha fanatismes que espanten.

      El que fa més gràcia de tot plegat és tota aquesta colla de comentaristes afirmant "mira com s'escalfa la gent", "tela no?", "com li afecta a la gent"; intentant així desacreditar les contra-opinions del teu article. Pobrets, quina pena.

      Elimina
    3. A mi el que em preocupa és aquesta mena d'atac directe a la Yas que hi ha aquí.. quan en sèrio que gairebé no tinc ni puta idea de qui és xDDDDDDDDDDDD

      Elimina
    4. Tia, Pistu, t'has passat un ou amb la Yas, tia.
      O sigui, super.

      Elimina
    5. Et juro que em sembla molt fort tot això.. de veritat.. jo que escrivia per queixar-me del timo que ens han cardat i va i m'acusen a mi xD madre de dios.

      Elimina
    6. Quina pena que el Joan Teixidó surti amb aquesta defensa esperant lligar-se a l'Anna i fent escarni al mateix temps de tots els anònims que troba. Així que també comentaré com a Anònim. Escarneix-me a mi també, segueix en el teu retracte personal.

      Elimina
    7. Juas. Graciós que vingui ara un anònim a tirar-me el piropo i dir-me que el Joan se'm vol lligar. Primera notícia, tu. Joan, tio, haver vingut abans, que estàs buenorro, però ara ja em tenen agafada :__

      Elimina
    8. Ostia! Geo! Posa una mica d'ordre, collons!!!

      Mira quin sidral s'ha armat! Què passarà quan aquesta dona parli d'en Paquirrin???

      Elimina
  23. Hola, sóc la Yas. xD

    Mare meva, com es posen les coses...

    No sé qui aquest anònim que ha vingut a... protegir-me? defensar-me?

    En tot cas. Deixant de banda que les maneres no m'agradessin i que pots opinar el que vulguis, en cap moment vaig pensar que escrivissis això per ofendre'm a mi.

    Això és molt surrealista... xD

    Em sap greu el pollo que t'ha muntat aquest anònim!

    ResponElimina
  24. Algú pot enllaçar el twitter de la YAS, per deu!

    ResponElimina
  25. YAS for presidenta de la SGAE!

    Viure (molt bé) de la música is still possible!

    ResponElimina
  26. Vaia puta caca d'article... Vaia ostia.

    ResponElimina
  27. Llegiu més : http://ducktorrat.blogspot.com/2012/02/folganca-del-folcat.html

    ResponElimina
  28. jo només espero que aquest post el fessis per donar la nota, perquè filla meva...crítiques tant destructives i intolerants només es poden fer públiques o per això o perquè no tens ben apresos alguns valors morals.

    ResponElimina
  29. El que distingeix el bon periodisme del periodisme mediocre és que a l'hora de ser crític, en aquest cas, s'ha de ser constructiu. La teva és una crítica completament destructiva, amb paraules gruixudes i malsonants en un intent francament fallit de resultar graciosa, cosa que no ets ni de bon tros. No sóc un defensor dels Amics, ans al contrari, em sembla un grup d'escàs interès musical. Però d'aquí a dir que el seu nou disc és una puta merda, no sé en què estaves pensant...ànims pel teu proper post!! Escrius molt malament, però tothom en pot aprendre!

    ResponElimina
  30. Jo també vull posar el meu granet de sorra: és una merda, el grup. Dels discos no en puc dir res, només veient com van de sobrats per la vida en tinc prou.
    El dia que un d'ells va sortir a Òpera en texans va estar de sort que el director d'orquestra no li fotés la vara i el faristol pel cul, anar fent el puta allà al davant...

    Per cert, aquí tenim un debat molt bonic i animat.

    ResponElimina
  31. Sí, és que m'encanta perquè em tracten de periodista i que blabla estructura d'article d'opinió i tal.. que jo només volia queixar-me una mica, cony!

    Escrius molt malament diu.. primera notícia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo el que veig és que cada cop que es parla d'aquests aturats és que la gent té la pell molt fina... XD

      Elimina
    2. Ostia! No fotis que això no és la columna de crítica musical del New York Times!!!

      Elimina
  32. Bon dia, he arribat aquí des d'un altre bloc i m'ha fet molta gràcia el rebot que has agafat amb el nou disc dels Amics, però encara al.lucino més amb els comentaris. A mi el disc m'agrada. Fins i tot m'emociona en molts moments. No entenc que diguis que no s'entén la cançó de Louisiana, si és una història que està ben clara i ben explicada (deixant a part lu del bona nit i pantalons, que queda raru). La teva reacció furibunda m'ha fet pensar en la dels fans de Woody Allen quan va començar a posar-se seriós.

    Per acabar, suposo que quan ho vas escriure eres conscient que et podrien caure tant pals com elogis. Ets tan lliure d'escriure que un disc és una "puta merda" com ho són els lectors d'aplicar el mateix qualificatiu a un post teu, no? Encara que ells facin discos com a professionals i tu escriguis per hobby, el fet és que totss plegats oferiu el vostre producte al públic. Ells esperen que les seves cançons comuniquin coses a algú i tu esperes que qui et llegeix rebi el teu missatge.

    I ja paro. I'll be back.

    P.

    ResponElimina
  33. Pistu, Pistu, a bones hores trobo això. Bé, suposo que està clar que si vols que la teva opinió sigui tinguda en compte seriosament, s'han de guardar unes maneres, oi? És que sinó, sembla una rebequeria de nena petita, ja saps.

    ResponElimina
  34. Ahir buscant els acords de Louisiana vaig arribar a aquest blog.
    Vaig llegir atentament tot el teu comentari i comentaris que t'han fet,sobre els Amics de les Arts.
    La veritat es que em dol cada una de les paraules mal sonants que utilitzes per descriure que et sembla aquest últim disc. Tot i que he de reconèixer, que al principi al escoltar el cd no em va despertar massa res... però al cap d un temps d'haver-me parat a escoltar be la lletra m'han arribat a agradar molt...

    Es per això que em costa entendre i acceptar el que dius, però be per sort cadascun pot opinar lliurement. El que més a molestat son les formes.

    Ara m'agradaria puntualitzar un parell de coses,

    - respecte si rima o no rima... potser la gràcia que no sigui la típica rima, de ABAB o ABBA o com li vulguis dir, es el que li dona un toc, aire diferent.

    - el fet que cada cançó sigui una historia diferent amb un inici i final clar, sortint de les típiques tornades fàcils, crec que es de molt valorar.

    ResponElimina
  35. Deu anys després llegeixo aixo. Ha quedat patent que la teva opinió era errònia. Disc antològic que va fer història. Curiosament, Monsieur Costeau ha estat una de les cançons que es van oblidar abans, i Lousiana o els Camps de Cotó va esdevenir un himne. Bona nit i pantalons!

    ResponElimina