divendres, 2 de maig del 2014

Ai, senyor

Les lletres d'un més que cuidat i poètic disc dels Amics fan que es despertin les paraules. Buiden, toquen, enrampen, i fan que flueixin rius que un dia potser van ser de tinta i ara són.. de zeros i uns?

Res, tu, que la vida és dura per més que em miri i m'agradi, que depèn de com tot és lleig malgrat uns llavis vermells que ho peten fort. 

No sé si tot va bé, no sé si tot va malament, no sé pas com cony acabarem, perquè el programa de l'Ariadna Oltra de l'altre dia gairebé em fa anar a acampar a la via del tren.

En fi, seguim per aquí, seguim vius, i vull que es noti d'alguna manera.

Hi som, i això ja és molt.

dimarts, 11 de març del 2014

Passen coses

Passen els dies, passen els mesos, passen els anys. I passen coses. I fa cinc anys estaves guapo i et feies selfies a les Canàries i ara no hi ets, perquè passen coses.

Fa dos anyets que passen coses dolentes i resulta que és el que hagut d'enganxar jo. Em diuen que aquest últim no compta, o que no compten tots dos, però se'm fa estrany perquè llavors jo no compto. Ja em diràs perquè he d'enganxar misèries, amb lo feliciana que sóc. Potser qui mou els fils juga a això mateix, a ajuntar pols oposats perquè puguem viure tots tranquils en un punt mig.

Aquesta última setmana tampoc hauria de comptar. Tres ànimes volcades damunt d'un llit d'hospital veient com una altra encara s'atreveix a fer fora el monstre del seu cos. Com encara s'hi encara, amb dos collons i més ronyons. Un cos massa cansat d'experiències, o massa cansat d'hospitals i de metges, i de no poder estar a casa tranquil gaudint d'una família de pocs integrants però de muntanyes d'amor en silenci.

Però va comptar. Va comptar, i ara no hi ets, i tots els drames que van petar l'església reflecteixen més de cinquanta anys de coses bones. Que ja em perdonaràs per haver aguantat el tipus. Però ja saps que sóc la pallassa número u, i aquesta setmana tocava ser el contrapunt, la rialla, les mil i una burrades per arrencar aquell aire que surt pel nas o el somriure. Imaginar la hipòtesi absurda d'un mòbil que sona dins la caixa en un enterro, aferrar-me a la il·lusió de veure la planta de maternitat de l'hospital, imaginar qualsevol tonteria que pogués distreure ta mare, la teva dona i el teu fill del món dels pensaments que no tornen.

Perquè mai tornen. I ara no hi haurà ningú de cap de taula (confessaré que vaig estar a punt de posar-m'hi el primer dia), ni el mimat de la vedella amb suc quan tothom mengi gambes, ni el vi que no és vi ni l'ampolla d'aigua amb lleixiu. No hi ets, i no hi serà la por ni els viatges amb ambulància, però tampoc hi haurà qui em faci riure amb fotos de quan l'home que avui m'estima era una "niña muy mona" o feia una pinta més aviat ridícula. Ni qui em renyi quan ordeni els canals de la tele de manera lògica i raonable (que ho penso fer la setmana que ve, ja aviso). Ni hi serà el somriure automàtic en entrar per la porta malgrat la burrada de merda que et passava per dins.

Estigues tranquil, però, que ja no n'hi ha, de merda. I estigues tranquil també, perquè penso cuidar-me dels que es queden amb més amor que el que desprenen els Óssos Amorosos i els gatets que mira la teva senyora al YouTube junts.

Em saben greu un munt de coses, ara.
No ho vau fer tan malament, senyor. Ni tu, ni ella.
Només espero fer-ho igual de bé jo.
Estigues tranquil, que al teu fill li passaran coses pistufòliques un bon temps.
I riurem plegats, allà dalt i aquí baix.

Passi-ho bé, senyor.
Passi-ho bé, i moltes gràcies.

dimarts, 25 de febrer del 2014

no vull escriure

No vull escriure perquè l'ambient i els ànims són grisos, i en aquest blog només hi vull color

dijous, 20 de febrer del 2014

a perder el miedo a quedar como una idiota


(yanosésielmundoestáalrevés. osoyyoelqueestácabezaabajo)

Últimament penso. Penso més que abans, i penso en més paraules que abans. Hi ha una senyora que m'hi fa pensar cada cert temps, i em fa buidar i em fa veure que potser dic que sóc un desastre però potser no ho sóc tant, i l'únic que em falta és saltar.

Saltar. Fotre un pas al buit i ja està. Que potser allò que sembla una merda resulta que és un coixí de color marró, o que és merda però senzillament no fa tanta pudor.  Saltar i gairebé matar-me. I què. És gairebé.

Evolucionar. Res més.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Avui parla el Baglioni




per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.

I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.

dimecres, 5 de febrer del 2014

(..)

Passa Nadal.

Passa desembre, passa Nadal, passen Reis, i arriba febrer i fa un fred que pela, però dels que pelen de veritat. Dels que pelen el pèl, pelen la pell, ho pelen tot i et deixen en boles, o en costelles i en cor i un tros de cervell que acaba amb un constipat gros i no sap el que es fa. I això no hi ha Couldina, Frenadol o Fluimucil que ho arregli. Febrer és com una paret de ciment, com una casa sense calefacció, com un bassal que omple el camí de banda a banda. És una puta merda, per dir-ho clar i català.

De tant en tant surt un solet calentó o una antiga llista spotify que obre un somriure, però la grisor i el puré insípid d'aquests dies em diuen que la vaig encertar, el dia que vaig posar nom a això.

Ajudeu-me a buscar/trobar la xuleria de la vida, va. Com un "let me Google that for you" però així a l'1.0. Sispli.

dimarts, 17 de desembre del 2013

Us trobo a faltar.
Em trobo a faltar.

I ve Nadal, i encara és pitjor.

dimecres, 6 de novembre del 2013

La combinació

A estones hi ha una muntanya de coses que em fan il·lusió i corro a obrir pestanyes del Safari per buscar i buscar i a mirar botigues i ric molt i somric més i sóc molt feliç.

A estones m'estiro al sofà i enxufo el Candy Crush i la màxima aspiració a la vida és aconseguir passar el maleït nivell 70.

I a estones deixo la ment en blanc i menjo sis o set mandarines seguides, no perquè tingui gana, només per omplir.

Diria que la vida tracta precisament de trobar la combinació perfecta de cada estona.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Princeseta

Que sí, que potser no queda bé dir-ho, però m'agrada que a la primera cita sigui ell qui pagui el cafè/la coca-cola/el sopar/la birra o el que sigui, perquè no sé què hi ha però fa que quedi bé, alguna cosa que fa que quedi la idea que és un bon home, un bon partit (algú que podrà cuidar-me? instint de supervivència?) a qui m'agradaria convidar en una segona cita.

Algú que es mullarà si s'ha de mullar algú i que passarà fred quan només hi hagi una jaqueta.

Hi ha qui en dirà masclisme. Jo hi veig alguna cosa de l'evolució de l'espècie, o simplement el petit somni de ser princesa que duu a dins (més o menys amagat) qualsevol dona.

dimecres, 23 d’octubre del 2013

#pistwenty-five (-2 hours)

Dues hores per dir adéu al millor número del món, però em fa mandra mirar enrere i repassar. Em fa mandra perquè la pausa i la incertesa han sigut prou llargues com per haver-ho reflexionat tot, ja.

Avui és més sorpresa que res el que m'inunda (que dius, ui sí, quina sorpresa, el temps passa!).

Sorpresa perquè ahir érem gener i ja som octubre. I sorpresa perquè jo no puc fer vint-i-cinc anys. L'any passat en vaig fer vint. I fa dos, divuit. Que vint-i-cinc són molts, hòstia, que són molts..

(esperem que la vida ens comenci a cuidar)

(hi sereu?)