no vull escriure

No vull escriure perquè l'ambient i els ànims són grisos, i en aquest blog només hi vull color

a perder el miedo a quedar como una idiota

(yanosésielmundoestáalrevés. osoyyoelqueestácabezaabajo)

Últimament penso. Penso més que abans, i penso en més paraules que abans. Hi ha una senyora que m'hi fa pensar cada cert temps, i em fa buidar i em fa veure que potser dic que sóc un desastre però potser no ho sóc tant, i l'únic que em falta és saltar.

Saltar. Fotre un pas al buit i ja està. Que potser allò que sembla una merda resulta que és un coixí de color marró, o que és merda però senzillament no fa tanta pudor.  Saltar i gairebé matar-me. I què. És gairebé.

Evolucionar. Res més.

Avui parla el Baglioni

per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.

I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.

(..)

Passa Nadal.

Passa desembre, passa Nadal, passen Reis, i arriba febrer i fa un fred que pela, però dels que pelen de veritat. Dels que pelen el pèl, pelen la pell, ho pelen tot i et deixen en boles, o en costelles i en cor i un tros de cervell que acaba amb un constipat gros i no sap el que es fa. I això no hi ha Couldina, Frenadol o Fluimucil que ho arregli. Febrer és com una paret de ciment, com una casa sense calefacció, com un bassal que omple el camí de banda a banda. És una puta merda, per dir-ho clar i català.

De tant en tant surt un solet calentó o una antiga llista spotify que obre un somriure, però la grisor i el puré insípid d'aquests dies em diuen que la vaig encertar, el dia que vaig posar nom a això.

Ajudeu-me a buscar/trobar la xuleria de la vida, va. Com un "let me Google that for you" però així a l'1.0. Sispli.

Us trobo a faltar.
Em trobo a faltar.

I ve Nadal, i encara és pitjor.

La combinació

A estones hi ha una muntanya de coses que em fan il·lusió i corro a obrir pestanyes del Safari per buscar i buscar i a mirar botigues i ric molt i somric més i sóc molt feliç.

A estones m'estiro al sofà i enxufo el Candy Crush i la màxima aspiració a la vida és aconseguir passar el maleït nivell 70.

I a estones deixo la ment en blanc i menjo sis o set mandarines seguides, no perquè tingui gana, només per omplir.

Diria que la vida tracta precisament de trobar la combinació perfecta de cada estona.

Princeseta

Que sí, que potser no queda bé dir-ho, però m'agrada que a la primera cita sigui ell qui pagui el cafè/la coca-cola/el sopar/la birra o el que sigui, perquè no sé què hi ha però fa que quedi bé, alguna cosa que fa que quedi la idea que és un bon home, un bon partit (algú que podrà cuidar-me? instint de supervivència?) a qui m'agradaria convidar en una segona cita.

Algú que es mullarà si s'ha de mullar algú i que passarà fred quan només hi hagi una jaqueta.

Hi ha qui en dirà masclisme. Jo hi veig alguna cosa de l'evolució de l'espècie, o simplement el petit somni de ser princesa que duu a dins (més o menys amagat) qualsevol dona.

#pistwenty-five (-2 hours)

Dues hores per dir adéu al millor número del món, però em fa mandra mirar enrere i repassar. Em fa mandra perquè la pausa i la incertesa han sigut prou llargues com per haver-ho reflexionat tot, ja.

Avui és més sorpresa que res el que m'inunda (que dius, ui sí, quina sorpresa, el temps passa!).

Sorpresa perquè ahir érem gener i ja som octubre. I sorpresa perquè jo no puc fer vint-i-cinc anys. L'any passat en vaig fer vint. I fa dos, divuit. Que vint-i-cinc són molts, hòstia, que són molts..

(esperem que la vida ens comenci a cuidar)

(hi sereu?)

#microalgo

I quan va despertar, el dinosaure ja no hi era però seguien allà el buit estúpid i absurd i aquelles ganes de baixar al carrer a mirar aparadors buscant a la desesperada una brúixola que assenyalés alguna cosa.

Parlo poc

Últimament reflexiono molt en silenci i poc en veu alta o en lletra escrita.

Avui només vinc a deixar constància que tinc un constipat de cal déu i, aquesta tarda, una entrevista de feina molona. I una energia extrema i una americana negra de puntets blancs per petar-ho màximament.