Res més que un collage

Respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa que et fa moure la samarreta a l’alçada del melic cada vegada. Casa-t’hi, acompanya’l, concentra-t’hi, fes-te’l teu. Aquest moviment ets tu, tu ets això, ara mateix, perquè sense això no hi ha tu ni hi ha món ni hi ha res. De fora endins, explosió i un altre cop enfora. 

Com la vida, com el món, com la captació que fem dels altres a cada moment. Agafem, prenem, inspirem i ens impregnem fins al moll de l’os, fins a l’estómac, fins al dins més dins, i allà hi ha química pura que ho fa explotar tot i tot ho transforma. Ens explota i ens surt una energia brutal que destriem amb més o menys cura per poder quedar-nos el millor del que ha vingut. Cada explosió obté resultats sorprenents o danys col·laterals que intentem copsar i calmar i comprendre abans de deixar-nos exhalar, de treure-ho, de retornar a la realitat allò que li havíem pres. Amb més o menys cura, deia, seleccionem i ens quedem el que importa i el que no, i anem enganxant trossets d’aquests gasos explotats en petites parts del cor i l’ànima, com si fóssim un gran collage com els que fèiem a plàstica els divendres a la tarda. I, precisament com passava amb els collages que fèiem a plàstica els divendres a la tarda, de vegades convertim el que havia de ser una bonica cartolina en un xurro ple de taques de cola. Un xurro que sabíem que era un xurro, però que mira, tu, que no en sabíem més, i que no ens agradava, però que havíem anat fent i fent i enganxant ara això i ara allò i goita, al final era tot el que n’havíem sabut treure. Ben bé com aquelles cartolines, no som més que collages del que hem anat vivint. Som el resultat de totes les explosions detonades, de tot el món que ens hem menjat i de tot el que hi hem vomitat. De cada decisió triada entre què volem i què no, i com encarem el que ens ve i què ens volem treure de sobre. Som explosions d’energia brutal que se’ns queda retinguda al cos i gasos infectes que surten i empastifen tot el que tenim al voltant. Som purpurina que hauria de fer-nos brillar l’ànima i que se’ns escapa cap enfora abans de poder-la enganxar i tot de merda antiestètica que no sabem ben bé com vam enganxar amb superglue. 

Valors. Tria. Decisions. A cada moment i a cada entrada d'aire. Què volem i què no, què interessa retenir i què volem ben lluny, què ens fa bé i què ens fa mal, què som i què no. Què som i què no, al capdavall. Què som i què volem ser, què no som i què no volem ser de cap de les maneres. Aquella pregunta tan grossa tan grossa que és com un elefant deixat anar a sobre el pit o com una xíndria que et cau al peu o com Nova York sencera i que no et deixa fer res més que un crit ofegat i au. Però per això: respira. Respira a poc a poc. Respira de forma conscient, acompassa’t amb el pulmó, amb els alvèols, casa’t amb el moviment de la panxa. Deixa entrar, menja, fes-te teva aquesta realitat que veus, que vius. Capta-la fins que exploti aquí dins, en el dins més dins. I, pausadament, que no hi ha pressa, respon a cada estímul, aprèn-ne cada virtut, beu-ne tot el bé i, després, desfés-te de tota la resta. Tu ets això. Aquest entrar i sortir. Entrar i sortir, que al cap i a la fi vol dir viure. Vida, que al cap i a la fi vol dir tu.

Els nostres objectes perduts

Entre tot aquell munt de coses acumulades, entre el desordre que en record de Diògenes havia apilonat sobre la taula al llarg dels anys, va tombar el cap cap amunt i es va fixar en un objecte que, com era habitual, ni recordava que era allà. Gots de plàstic d’antigues festes majors que van precedir borratxeres que ara quedaven llunyanes, llibres a mig llegir i llibretes plenes d’idees i de textos a mig escriure, algun euro i les joies que es treia en arribar la nit, quan els dits i les orelles ja s’han cansat d’anells i arracades, quan estar bé ja està per sobre de resultar atractiu al mirall i als ulls de la resta. Entre tot això, i una mica més enllà, totes les joies que havien quedat ensota, enrere, tant en l’espai com en el temps. Aquells collarets i arracades que va comprar una mica perquè sí, per l’impuls del moment o pel poder del màrqueting. Tot allò que algú li va regalar sense encertar-la i que ella no va tenir valor per fer tornar a la botiga. Abans li importava una mica més tot, des d’un temps ençà es passava les convencions una mica per on li picava. Coses.

Entre tot això hi havia un objecte que havia cridat la seva atenció. Un objecte que veia per primera vegada en molt de temps, tot i haver-lo vist cada dia, per allò que diu que veiem però no mirem, que mirem però no processem, que el conjunt no ens deixa veure la petitesa i que si no ens hi fixem les coses no existeixen. Allà, al racó d’aquests collarets i arracades i penjolls que sí però no i que feia ben bé vuit anys que no sortien de casa, allà hi mig brillava un braçalet de plata. Un braçalet de plata fet amb una cadena dels ossets que més de mig món fa lligar immediatament amb la casa Tous. Un braçalet de Tous que sempre va voler però que mai va tenir, i que tenia abandonat amb tot el que només li havia aportat il·lusions momentànies, esporàdiques, d’aquestes que se’n van tal com vénen, que t’omplen una mica però que sempre deixen forat per recordar que no, que no n’hi ha prou, que el plaer consumista és efímer i que encara en volem més. Aquell braçalet de Tous li encantava però era allà, deixat de la mà de déu, i li havia decorat el canell deu vegades com a màxim. Incomprensible, potser, si no en sabies l’origen.

Incomprensible i estrany, si no sabies que aquell braçalet formava part de l’exèrcit d’objectes perduts que desapareixen i volten pel món i no tornen mai a la vida del seu propietari. Es va mirar el braçalet, entre tot aquell munt de coses acumulades, i va provar de pensar en la noia que li havia deixat durant una tarda en unes colònies, però només hi havia un record borrós. Ni la cara, ni el nom, res. El que era nítid era el “Però torna-me’l, eh” que havia vingut després. I el seu sí cent per cent afirmatiu, Déu nos en guard. I mira. Ara havien passat més de deu anys i el braçalet encara era a casa seva –la culpa li impedia treure’l a passejar–, i ella, totalment incapaç de complir aquella promesa, pensava en la propietària de la joia. Qui sap si devia preguntar-se on eren, els óssos, qui els tenia, on havien anat a parar, en quin moment havien marxat de la seva vida. Potser ni hi pensava, potser en tenia tants, de braçalets, que l’havia oblidat, o potser n’havia comprat un d’igual. Però alguna cosa li feia pensar que el buscava amb el pensament, i que hi havia un fil invisible que flotava i li unia el cervell amb la peça, i que una llum feta d’intuïcions l’il·luminava com dient “ei, sóc aquí”, però que no servia per res perquè tot era al subconscient i a la part cerebral que encara ens és misteri.

Pensar en ella, i en el braçalet, la va fer pensar en tot allò que ella mateixa s’havia anat deixant al llarg dels dies, en tot el que li havia desaparegut de la vida, que un dia hi era i l’endemà no, i es va preguntar si hi havia tot de fils invisibles que li connectaven el cervell amb l’escampall d’objectes perduts i va pensar que tant de bo tinguessin un so, una llum o una alarma que l’avisessin com el botonet que et troba on és el telèfon quan te l’han robat. Quantes coses devia haver deixat enrere. Anells, bolígrafs, pintallavis, llibretes, llibres, braçalets, samarretes. I els objectes li van recordar que tampoc sabia on havien anat a parar la màgia i les relacions i tot el seguit d’intangibles que, durant trenta anys, desfent-se en l’aire, li van mig desfer el cor. Quantes coses, senyors, quantes. On devien ser.

Però llavors va pensar que la vida potser és això, anar perdent i anar trobant, i anar fent amb el que tenim perquè tot el que ens hem deixat enllà va quedar en un passat que ja no hi és i que no hi serà. Va pensar això, i va pensar que concentrar-nos en el què hem perdut l’únic que fa és que no puguem concentrar-nos en el que podem trobar al camí que s’obre. Que s’ha de voler descobrir els misteris del que ve, i no del que ja no vindrà mai. I que mira que és estúpid, anar mirant enrere, quan la vida és al davant. Tot això, va pensar, mentre mirava el braçalet.no, quen﷽s ja s' era habitual, ordar que encara en volem ml·lusispertarg constant i, d's coses no hi sxies ja s' era habitual,

"i això es diu caiguda lliure..

..fins que t'estampes pots conviure amb el final"

Les cançons ja ho tenen, això. Si estan ben fetes, entremig dels acords hi trobes aquella frase bonica i rodona que se't fica dins i se t'hi queda. Aquelles frases que fa un temps ens hauríem posat de nick al Messenger o, més tard, i si era menys important, de subnick, amb caràcters estranys que la fessin més cool. <pr0m3t0 ll4m4rl3 4m0r m10 4l pr1m3r0 qu3 n0 m3 h4g4 d4ñ0> (cas real) per exemple.

La frase que encapçala aquestes lletres fa dies que se m'ha fotut al cap. Fa dies que em ressona, en veu baixa i que em surt en veu alta quan vaig per la vida. Canto i parlo en veu alta quan estic sola, sí. Cadascú és com és, tothom té lo seu.

La frase, deia, és de l'últim disc dels Amics. La cançó és "No ho entens", i explica dues situacions, una de molt bona i una de molt dolenta, i som a la dolenta. ("Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?", de la part bona, també m'encanta). 

La "caiguda lliure" em remet a aquesta sensació d'estar perdut en un món enorme, de no saber on anem, d'allò que comences a girar voltes sobre tu mateix i acabes ben marejat i no saps què cony fotre. I caus, i caus, i caus. 

Però és que senyors, mirant-ho bé, mirant-ho lluny, viure no és res més que aquesta caiguda lliure. Des que naixem que sí, que anem creixent i ens fem grans, però en realitat som en temps de descompte. Diguem-ho diferent, si ho voleu. Fins a una certa edat tenim una família que ens sosté, que ens fa de corda, d'avió, d'encanteri antigravitatori. Després, però, és avall que fa baixada. 

I potser la clau d'evitar aquesta estampada contra el terra seria tenir els collons d'obrir els braços, fer-los ales, fins i tot. Prendre'ns-ho amb calma, mirar les vistes i gaudir del viatge. Després, també, perquè només som simples mortals i no Supermans per més que fem treballar el cervell, hauríem de tenir prou saviesa per acostar-nos a petits avituallaments, a persones que ens donin aire i ens facin entendre que, malgrat que anem avall, senyors i senyores, estem volant.

#OTConcierto pistufòlic

Després de mesos d'emoció i nervis tontos, d'il·lusió i nostàlgia, ahir va arribar el dia. 31 d'octubre, concert d'OT, quinze anys després.

Aquesta crítica s'assembla bastant a la del Borja Terán, però allà es parla des de l'altra banda de la pantalla, i jo de la sensació del directe.

Només entrar al Sant Jordi vaig plorar. Asseguda al meu seient una hora i mitja abans que comencessin, l'esperança era absoluta.

Però som-hi. No sé si és per haver-hi posat massa il·lusió, però tret de grans moments, el concert va resultar decebedor. Un 6, en general, li posaria. Em va semblar un conjunt de cançons posades allà, au, i ja està. Faltava un fil conductor, faltava el que va fer rodons els tres documentals, les imatges antigues, buscar el punt nostàlgic, entendre el moment on érem.

Per començar, el que deia el Borja, on era la sintonia del programa? On era la sintonia i el txan txan txan i els ballarins a dalt les tarimes darrere l'escenari? Feia falta.

Què és aquesta manera d'anar-se presentant uns als altres en plan "venga que ahora viene mi amigo tal"? S'hauria d'haver buscat una forma de guionitzar-ho, de buscar el lligam. Menció especial a la Vero presentant Alejandro Parreño dient "no es un musicazo pero bueno".

Tema musical, no és que en sigui una gran experta però feia la sensació que masteguéssin les paraules, se sentia com encoixinat. Diu que des de casa també, oi?

Parlem de repertori. Parlem de repertori i caguem-nos en Juan Camus. Em sembla molt bé que siguin setze, i que hagin de cantar tots, però no hi ha d'haver igualtat si a uns els van fer fora aviat i ningú els estima i els altres estan petant-ho per tot el món. Naïm Thomas deia al reportatge que li feia por pujar a l'escenari. A mi em va fer molta peneta amb el Ven a funky street ahir, perquè no cantava NINGÚ. No tenia tant pipí per a tanta "cançó pipí". No, Juan Camus, no tots teniu dret a cantar en solitari. Us deveu al vostre públic. I el públic no volia que cantéssiu. I menys tu, dues cançons seguides. Vaig ser de les que va xiular-te. Se'm va fer llarg i se'm va fer curt. Em sobraven els singles i em van faltar duos de dins. Vaig passar moltes cançons fent-li més cas a Twitter que al que passava a l'escenari, com si es tractés de la nit d'Eurovisió.
També he de dir, però, que Hero, el Vivo por ella, l'Atrévete, el Dos hombres y un destino i l'Escondidos van fer que la nit valgués la pena. Bisbal equivocant-se en la lletra del ¿Y si fuera ella? em va matar, tot i ser top top. "Mi delito es la torpeza de ignorar que hay quién no tiene corazón", joer. Mític Mi música es tu voz, això sí. Mític mític. Tot i passar-me estona intentant reconèixer qui era qui, entre tant canvi de vestuari.

(On era el No dejes de soñar dels profes? La Nina cobrava massa? Volia plorar amb aquesta tant com he plorat durant aquests quinze anys!)

Parlem de la cobra? Des de dins del Palau no la vaig veure. El moment Escondidos va ser un muero de amor. Per fi aquests dos es demostraven carinyo. Per fi hi havia sintonia, química, hi havia algo. Histèria i plorera col·lectiva. Sí que estaven separats a estones, però també van quedar-se molt junts i aiiii. No parava de pensar que ella estava a la glòria, que per fi era seu.
Vist amb perspectiva i analitzat el discurs de Bisbal, em fa rabieta. Rabieta que tingués la nòvia a la llotja i no acceptés ni un piquito. El poble volia, hòstia. Ara la Chenoa tornarà al xandall :( Per cert, que no calia tant de discurs. Amb un "Te quiero, Laura", n'hi havia prou.

En fi, es nota que el concert del Bisbal va ser un concert diferent al dels altres. Ell està en una altra lliga, i a més, ho sap. Per això, Juan Camus, no pots comparar, conye.

Per acabar, la sensació final. La sensació final és que, com vaig llegir ahir en algun lloc, OT ens ha fet la cobra. Vaig sortir d'allà amb la sensació que es trencava el que s'havia aconseguit amb els documentals. Sense cap ganes de comprar-me el DVD. Em vaig fer Premium d'Spotify per poder escoltar-los al cotxe i tornant no tenia gaire ganes de posar-me'l. Ai, que tot prometia molt, i no va ser rodó.

Deu ser que estic acostumada a concerts on totes les cançons em posen la pell de gallina. O on me'n falla una, no deu. Concerts en què gairebé puc tocar els cantants, i no m'he de deixar la vista a veure com van vestits perquè són més petits que una ungla. Però bé. Coses com poder xisclar com una boja amb Bisbal i Chenoa i amb Bustamante i Gisela o tot el Sant Jordi cantant "somos dos hombres con un mismo destino" van fer que no em penedís dels 50€ de l'entrada i tot l'estrès i l'emoció prèvia valguessin la pena.

Des d'aquí, quinze anys després, seguirem estimant el programa. Seguirem estimant aquests nois!

#pistwentyeight -3hores

Ja hi tornem a ser. 23 d'octubre, a punt d'encarar el millor dia del món mundial. Aquests moments tontos de deixar la realitat i mirar cada dia passat i l'emoció bonica tot i que estúpida de començar una cosa nova perquè total, només celebrem que hem fet una volta completa més al sol.

Una volta completa al sol amb un número senar de capçalera, i ja sabeu què vol dir. Torna a ser una mongolada de superstició, però des del fons del cor sempre he estat del dos, del quatre i dels seus múltiples. No sé si té a veure amb la soledat i la necessitat d'acoblament. Potser és una predilecció aleatòria més, com la d'estimar molt més els colors càlids que els freds.

El cas és que el 7 només m'ha portat merda. Ha estat un any de MERDA majúscul, sí. Ho he dit per activa i per passiva, ja ho sap tothom, ja es pot dir. Vam començar amb motivació i tornar a aprendre coses maques amb el màster ha estat de les poques coses que queden al costat bo de la balança. El màster, un estiu amb moments màgics en bona companyia que ja no hi és però que deixa records que dibuixen somriures, i la meravellosa companyia d'un Clio groc d'excursió i de concert cap aquí i cap allà.

Però el problema és que les desgràcies de l'altre costat pesen una burrada i mitja. O dues o tres o quatre. La mort, l'única cosa que no té solució, tenia ganes de fotre'm una bufetada que em recordés el títol d'aquest blog. I no me n'ha fotut una, sinó tres. Dues que tocaven, però que carden mal igual, i una que val com una pallissa sencera. I així he passat els dies, feta caldo i sense entendre res. En algun moment tenia l'esperança d'acabar-ho entenent algun dia. Pero un amic em va dir que no s'entén mai, que només s'aprèn a conviure-hi. Mnyè. Vull que me'ls tornin. Que me la tornin. Collons de déu.

Avui me n'he anat a veure l'última posta de sol dels meus vint-i-set anys al mar. M'he concentrat a fer una bola de tota la ràbia i la merda que duc dins, i l'hi he llançada, per començar el vuit amb el somriure i les il·lusions intactes. Un vuit són dos quatres, i quatre dosos. Si la màgia dels números funciona, aquest l'ha de tenir tota.

De moment sembla que l'octubre fa gala de la seva essència de mes preferit i comença bonic, amb una feina que em fa estar vuit hores ocupada, distreta i contenta, i amb una alegria superficial però que serveix igual provocada per un pot de maquillatge i un de coloret. I amb un viatge amb cotxe perquè sí, amb el sol de cara i Cadena Dial al volum màxim mentre canto Cuídate de La Oreja a ple pulmó. La felicitat ha de ser alguna cosa semblant a això.

Des d'aquí, i per acabar, amic vuit, et demano cinc cosetes: Barcelona, conservar la feina, menys quilos, més abraçades i més polvos. Els somriures hi van implícits.

Tampoc demano tant, oi?


Benvingut, vint-i-vuit, benvingut a la meva vida! :)

Té collons

Té collons que em passi la vida xerrant i això estigui mort. Té collons que faci tropocientos tuits cada dia i això estigui més desactualitzat que jo què sé. Té collons que sigui conscient que el do més gran que tinc és el do de la paraula i m'acontenti escrivint-ne poques, ocupant només cent quaranta caràcters cada vegada.

Es veu que els blogs personals no es porten, ja. Fa temps que me la pela fort el que es porti o no es porti.

Em vull mig obligar a passar per aquí. La merda és que des del mòbil s'escriu malament tot i la grandesa del SwiftKey, i que he començat a treballar i em passo tretze hores fora de casa. Però alguna cosa acabarem fent.

Perquè hi sóc. Viva, xisposa, contenta. Tornem a escalar graons. Em miro i em veig guapa. Sé fer coses, m'encanto i encanto a qui vulgui.

Hola, món! :D

Era abril i ara és juny

Era abril i ara és juny, i el temps passa de pressa i les lletres que escric se m'esborren amb el vent i la calor que ja és forta. Era abril i ara és juny i feia classe i ja no i torno a tenir aquell neguit i aquell estrès de la buidor, tot i que amb la idea al cervell que aviat trobaré el camí que faci pujada amunt amunt però que no cansi. Era abril i ara és juny però encara no he anat a la piscina a sentir aquella llibertat de quan l'aigua ho envolta tot. Era abril i ara és juny i m'agrada que el sol escalfi i que escalfin els vostres records.

Era abril i ara és juny, i que vingui juliol i agost i setembre i octubre que els estarem esperant.

Torna Manel i tornen les frases

Però vés pensant què és el que arrisques, què poses en joc, tu, per estar content. Que cap cervell genial reparteix els dies bons i els dolents, que l'univers no ens deu res.

(clara bufetada a la cara als que encara esperem alguna cosa del karma)

T'enyoro, Laura

És diumenge i estic clavada. Ha estat (són les nou del vespre, ja és fosc) un dia lleig, de pluja i núvols de color gris fosc, de boires i sensació de fred i cap ganes de sortir de casa. Després ha sortit el sol, però jo seguia clavada.

Clavada a terra com si la força de la gravetat fos més forta que les meves ganes de viure. Clavada, obligada a una antinatural posició horitzontal perquè el cos no aguanta el seu pes. Clavada a terra i clavada a un grapat de records que volen tornar i no entenen que no poden fer-ho.

Et sento dins del meu cap i busco fervorosament alguna nota de veu pel whatsapp, com esperant que canviï o digui alguna cosa nova. Et veig i miro i remiro fotos mig esperant que el somriure parli i em doni els ànims que no tinc. Em sembla que serem capaces de construir una muntanya de coses boniques perquè tot acaba de començar però no acabarà mai. Que és el principi de. Que només fa tres mesos però. Que hi haurà festes boges sense morir de fred, i mil cerveses, i casaments, i bebès i. Que farem les tonteries de cada setmana a classe però estudiarem i acabarem muntant l'esdeveniment del segle. El WOW dels WOWs.

Una part del meu cervell sap que ho petarem fort. L'altra és conscient del que va passar la puta nit de divendres. I com tota màquina quan rep dues ordres contradictòries, el conjunt cerebral decideix bloquejar-se, apagar-se, cedir al no-res i al caos.

No sé fins quan et trobaré a faltar, Laura. No sé fins quan tindré la sensació d'haver de venir a trobar-te al primer pis. No sé fins quan, o per sempre més, que cantava el Carles Sabater. El cas és que la vida avança i hem de ser valents, sí, i quan anem fent coses normals sembla que tot és menys difícil. Però de tant en tant el cos se'm rebel·la i diu que prou, que no, que no vol viure en un món on la desgràcia espera darrere la cantonada i surt quan li surt dels collons.

Les persones i l'essència

Les relacions humanes són complicades. Jo, que fa cinc anys em vaig endur la banda de Miss Relacions Públiques al sopar de final de carrera i que per tot arreu em trobo coneguts, dient això, sí. Són complicades i cada cop em fa més ràbia.

Sempre que interactuem amb algú li mostrem una cara, una manera de fer, una part de personalitat del tot que ens fa ser qui som. Aquesta cara i aquesta manera de fer no sempre és la mateixa: amb cadascú som diferents, cada interlocutor veu només una part nostra, veu una capa de la ceba. Hi ha molt poca gent que pugui arribar a veure el nucli, les idees vitals, nosaltres en tota la nostra totalitat. Pocs veuen l'essència, el TU, aquella cosa que hi ha dins el cor i que et connecta amb el món. I no perquè no vulguem mostrar-la.

Hi ha molts impediments que fan que no ens arribem a obrir del tot i no siguem el que volem ser, el que som, allò tan pur i tan bonic que ens fa somriure quan ens mirem al mirall. Pot ser vergonya. Pot ser la pressa. Moltes vegades és l'altre el que no ens deixa. Si trobes una mena de porta blindada és complicat generar connexions. I després el problema és que aquesta gent es fa una idea de tu. Una idea equivocada, parcial, esbiaixada i falsa. Una idea d'una no-essència. Una idea només veient allò que t'han deixat mostrar.

I que et jutgin perquè no la connexió no es genera quan és l'altre qui no deixa obrir la porta.. No ho sé, nois. És difícil trobar amb qui deixar rajar l'aixeta de l'ànima pel broc gros, sense entrebancs, sense impediments. Connectar des de dins per acabar connectant des de fora. En fi.

Ganes de tornar a ser 100% pura Pistu. Bàsicament, perquè sé que sóc encantadora.