divendres, 30 de desembre del 2011

Ànims des de dalt d'un núvol Kinton

No paris de somriure, estarem junts,
hem arribat fins aquí.
Ara hem de lluitar per tirar endavant
en aquest món que no s'atura.
No paris de somriure, estarem junts,
hem demostrat que som molt forts.
Ara hem de lluitar per tirar endavant
en aquest món que no para de canviar.

Ja ho cantàvem fa sis anys, i ho seguim cantant ara. Més lluny, més forts encara. 

Pa'lante, ¿no? ¿O nos quedamos aquí paraos?

:)

dilluns, 19 de desembre del 2011

Deixeu-me escriure sobre roba

Deixeu-me dir quatre coses perquè estic més que farta que se'm tracti de superficial, de pija, de materialista, de consumista o de subnormal només perquè m'agrada vestir-me bé i sentir-me guapa. Deixeu-m'ho dir perquè de veritat que no sé si la gent no m'entén o no m'expresso o resulta que tothom viu en un món que no és el que em venen a mi a les botigues, a la televisió, a les revistes o el que veig quan surto al carrer.

Tots aquests que dieu que us la pela directament com aneu vestits, que passeu de combinar colors, que us és absolutament igual quins pantalons o quina samarreta agafeu, que fins i tot us heu arribat a vestir sense ni encendre el llum, perdoneu, eh, però no us crec. Bé, us podria creure en el dia a dia, però no en totes les situacions possibles i per haver. I no com a situació habitual, diguem-ne.



A mi m'agrada anar guapa. M'agrada arreglar-me i, per tant, m'agrada comprar roba que em quedi bé i que em faci sentir bé amb mi mateixa. Em direu que l'important no és el de fora, que l'important és la personalitat i blablabla i no sé quantes polles més. Senyors, senyores, que la gent ens veu abans que obrim la boca. La nostra carta de presentació és la nostra imatge, el que ens ven és com anem vestits. Després pots  parlar i ser un gilipolles, no ho nego, però estaríem parlant d'altres coses.

 Vestir-se bé, sentir-se bé, tirar-se floretes a un mateix, pujar l'autoestima, augmentar seguretat. És tot en un. Per tant, la lògica ens porta a voler anar d'una determinada manera en un determinat moment. Tots aquests, un cop més, que dieu que no us gasteu un duro en roba, que no us hi mireu gens ni mica... no intenteu posar-vos una mica més monos o el jerseiet o els pantalons que us queden millor quan heu de quedar amb un/a xurri? No combineu una mica més bé quan teniu un sopar amb molta gent o amb gent important? No us arregleu una mica més si heu d'anar a lligar a una discoteca? Si heu de causar impressió davant d'algú?

Puc entendre que no us hi obsessioneu cada dia o que us la sudi si el rosa i el vermell no combinen, però no em crec de cap de les maneres que no volgueu estar guapos en moments concrets on la imatge és important. De veritat, no m'ho crec. "No, a mi me la pela, em poso el primer que pillo sempre", i després ja la veus corrents a depilar-se cada cop que queda amb el nòvio. "Què va, jo de roba no hi entenc una merda, passo" i bé que després va a comprar i es deixa aconsellar per la nena de turno. Va, home, va.

Aneu tots ben guapos i ben guapes, que no sabeu qui us pot estar esperant en sortir al carrer. Ni que sigui sortint a baixar l'orgànic. Ningú es fixarà en vosaltres, a la primera, per la personalitat.

I, de sobte, tens por..

..de sentir-te tan buit

Quantes vegades hauré tirat d'una cançó escrita fa més de vint-i-cinc anys per resumir els meus moments? Quantes vegades he pronunciat aquesta frase, he cantat aquests pocs acords, per reflexionar una micona i deixar caure quatre llàgrimes que m'ajudessin a comprendre els minutets d'estrès, d'incertesa i de.. de.. d'això, coi, de por?

Perquè sí, és una sensació bastant recurrent, a tots ens passa que, de vegades, ens envolten l'angoixa i aquesta mena de sentiment de forever alone que estrangula i no ens deixa estar.. Podem tenir por d'estar sols, de no saber cap on anar, d'alguna cosa que ens espera.. però, senyors, quina soberana tonteria, no, això de sentir-se buit? Si en el fons viure no és més que omplir-nos de dies, d'anys, omplir la memòria de bonics records i de frases maques que recordarem quan en tinguem vuitanta.. 

dimecres, 23 de novembre del 2011

Twitteros: tinc un regalet :)

Com que sou molt preciosos i com que ben aviat fa un any que em cuideu súper súper bé (que sí, que ja vaig dir que vaig fer un any, però en realitat no vaig començar a viciar fins que la @rainfallsdown em va acceptar com a follower, i fins les eleccions, 28 de novembre). Doncs com que cada dia sou aquí aguantant les meves anades d'olla, les ploreres, els RT dolents i tots tots tots els tweets queixant-me de qualsevol parida (que no són pocs), fa dies que tinc pensat de regalar-vos alguna coseta (vull dir alguna coseta més que les fotos de ties bones del tumblr, així més real i més apte per a tots els públics).

I com que fa dues setmanetes que els dijous vaig a cosir a la botiga de la tieta i m'he tornat a aficionar a l'agulla (no l'agafava des de les extraescolars de costura de segon de primària, fíjate tú), doncs fa dies que rumio una idea estrafolària i súmmament friqui però moníssima :)

Aquí aquesta loca ha unit les dues passions i diu calla, va, fem-ho! sí? vols dir? no és com molt friqui? algú ho voldrà? i al final dius sísí, hi ha d'haver més gent friqui com tu! o sigui queee.. 

Aquí el teniu! :D
(mides: 7,5 x 7,5 cm)

Un clauer amb el nostre estimat pajarito twittero, el guardià del vici! :D (la mama i el papa deien que no s'entenia i no es veia clar que fos ell, però per favor, la gent que el veu cada dia... sí, oi? oi?) Sóc conscient que no té el serrellet de sobre el cap però però però... encara sóc principiant, vale? a més.. és GRATIS eeeh! A caballo regalado... que ciento volando, que diria l'Angelines..

Estimats followers meus, si voleu aquesta joia, només cal que em folleuVULLDIR followegeu i que feu un tweet que digui "Jo vull el #clauertwittero que l'@annapistu ha fet gràcies al que ha après a Authen-tic! http://authen-tic.blogspot.com :)" (si no hi ha el blog no us compto, que el que importa aquí també és fer-li publi a aquesta bona dona i a la seva súper botiga de patchwork). Teniu temps fins diumenge! I el mateix diumenge a la nit, a les 9, abans de Salvados, per celebrar i tancar l'any entre tweets i hashtags, farem un sorteig (potser via twitcam i tot, per fer-ho així més sèrio, tot i que no tindrem notari em podreu veure en directe fer de mà innocent) i sabrem qui se l'enduu :)


Que ja sé que no és gran cosa i que podria haver sigut més mono però... ehm... ja en vindran més! :D


Vinga, vinga, vinga, com diu la dona dels cupons... suerte! :)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

#pistwentythree -3 hores

D'aquí a tres hores acaba un any que no quedarà a la memòria. Els vint-i-dos, el segon millor número de la història, em deixen un any indiferent, buit, inútil, sense cap mena de res de què sentir-me orgullosa. Un any esperant sempre l'endemà, vivint sempre amb l'esperança que l'endemà acabaria portant-me el que em faltava. Sempre l'endemà. Un demà que no arriba.

Em deixen un any que ha passat per sobre, en modo avión, sense tenir cobertura ni trepitjar cap terra. Un any d'anar fent, d'anar aguantant, d'anar esperant. Tres-cents seixanta-cinc dies plens de frustracions. Les classes, el cotxe, l'estiu, el poble, els màsters, els homes. Decepció rere decepció, els mesos han anat passant fins arribar un cop més al màgic vint-i-quatre d'octubre.

Només tres punts podrien marcar-se en color verd al calendari o tenir alarma dins d'aquest gran rellotge biològic que duem dins:

*El primer, el més bàsic, l'entrada per fi al món laboral. Ho hem fet poc, però ho hem fet. Per fi sóc útil d'alguna manera, per fi veig que sóc del món, que sí, que serveixo, que tot i ser minúscula també puc ser gran.

*El segon, l'aparició al viciós món dels cent quaranta caràcters, i la descoberta de més de mil dels altres caràcters disposats a canviar-me el dia només escrivint dos punts seguits de signe de tancar parèntesi.

*I el tercer, constant des de dos mil sis. Unes quantes dones que un bon dia van decidir que començarien Traducció a la Pompeu. Unes quantes dones que es deixen abraçar i mossegar, que em renyen quan les modernitzo, que relativitzen els problemes amb riallades i escolten els meus cotis amb una atenció superlativa.

Ara només espero que aquests vint-i-tres, com a vint-i-quatrè any de vida que començo, siguent així el millor número que s'ha inventat mai, només espero que em deixin avançar. Que sigui ara, no demà. Que hi hagi marques. Que el calendari sigui tot amb fluorescent verd. Que la majoria de dies que em miri al mirall sigui acompanyada d'un #porqueyolovalgo amb totes les lletres. Perquè sí, collons. Perquè miro fotos de quan era una criatura i veig que els anys passen. I no vull que sigui massa tard.


Minipistu, saps què? LaVidaÉsBonica :)
SEGUIREM SOMIANT.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Els no-límits del gilipollisme i l'estupidesa humana

Einstein va dir que l’estupidesa humana era infinita. Deixeu-me dir que aquesta tarda n’he viscut un exemple, i ben de prop. Posem que som en un centre comercial. Exemplar femení del gènere humà es passa tota una tarda tancat en un emprovador anar posant i treient pantalons. Exemplar femení del gènere humà es va mirant al mirall i la frustració augmenta a cada moment en veure que les carns de la cintura surten a la superficie, rebels, per sobre del botó de cada texà. S’enrabia quan s’emprova els pantalons perfectes amb el color fosc perfecte però que deixen veure el que seria un també perfecte love handle a Amèrica (cortesia d’una tieta que hi ha viscut molts anys, visualitzeu el concepte i ho tindreu). L’exemplar femení del gènere humà intenta mirar-se una altra vegada, aquest cop en un altre mirall, per veure si aquest cop per art de màgia el greix que envolta el melic ha desaparegut així com qui toca el licuar del photoshop. Però la vida no és una foto en un ordinador i els retocs es paguen a quiròfan, així que totes aquells grams (digue-li grams, digue-li quilos) de més segueixen allà. El nostre exemplar femení no desisteix i ho intenta un cop més. Aquest cop és un jersei moníssim, gris, amb un coll rodó i un llaç negre que li dóna el toc ideal. El típic jersei que saps que et quedaràs sense emprovar-te’l. Però no, el nostre exemplar femení no se l’ha quedat. Resulta que, després d’emprovar-se’n una talla, i una altra de més grossa, ha entès que deixar de respirar no era un preu vàlid per aquell jerseiet. Finalment, el nostre exemplar femení, de tota la pila que havia entrat a l’emprovador, ha sortit amb les quatre peces de roba que semblava que no li evidenciaven tots els gelats, els donuts, i totes les merdes d’aquelles tardes en què no fem bondat.

Tenim, doncs, un exemplar femení del gènere humà que camina per un centre comercial amb una bossa de paper i una autoestima que podrien ser dos o tres nivells més plenes.  Camina i camina, el nostre exemplar, entre botiguetes i restaurants. De cop, veu una M grossa i groga que el crida. I ai, ja l’hem cagada.

Perquè mireu on arriben el gilipollisme i l’estupidesa humana, mireu on arriben, que després de no poder comprar-se mil pantalons i jerseis preciosos per la puta panxeta que sobra, després d’una bona estona sentint-se gorda perquè les putes cinturetes dels texans apreten, aquest exemplar femení del gènere humà no passa de llarg, no. Entra al McDonald’s i acaba fotent-se QUATRE ALETES DE POLLASTRE FREGIDES. Quatre aletes de pollastre fregides que aniran directes a aquelles carns que se sortien per sobre del botonet del texà o que faran que el jersei s'arrapi cada cop més. Gilipolles. Imbècil. Desgraciada. Subnormal. Recorda aquella imbècil que va dient "m'he d'aprimar" entre cullerada i cullerada de gelat de xocolata. Gilipollisme al límit. Com per fotre-li dues hòsties, oi?!

Doncs au, foteu-me-les. Us acabo d’explicar la meva tarda.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Abans, potser calia..



Potser és que, abans de fer una cosa, n’havíem de fer unes altres.
Potser, abans de despullar-nos per fora, ens havíem de despullar per dins.
Potser, abans de callar i  parlar amb les mans, calia dir-nos-ho tot de paraula.
Potser, abans de menjar-nos amb fermesa, havíem de vomitar la merda.
Potser, abans d’unir-nos, ens havíem de separar deu metres.
Potser, abans de fer-nos iguals, calia sentenciar les nostres diferències.
Potser, abans d’asseure’ns sobre l’altre, ens havíem de posar drets i no caure.
Potser, abans de suar com porcs, calia ensumar els matisos.
Potser, abans de cridar, havíem de fer fora les pors en veu baixa.
Potser, abans de desinflar els cossos, calia desinflar el neguit.
Potser, abans d’omplir-nos de demàs, calia buidar-nos d’ahirs.
Potser després, abans de vestir-nos, havíem d’estripar-nos l’ànima.

divendres, 23 de setembre del 2011

Tabula rasa. Borrón y cuenta nueva. Passem full.

Qualsevol expressió que indiqui quedar-se en blanc i esperar omplir la vida de noves sensacions, deixar-ho tot enrere i aparcar el que havíem fet sempre i començar amb il·lusió una nova manera d'entendre el món i d'actuar, amagar les pors i pujar a l'avió que ens enlairarà cap a un futur que potser no queda tan lluny. Qualsevol expressió d'aquestes aniria bé per fer de títol a aquestes lletres. Per resumir totes aquestes coses que em passen per dins últimament.

Fa dos junys vaig acabar la universitat i vaig caure en un pou d'incertesa profunda. L'any passat, vaig intentar fer camí cap al doblatge, fent-ne un petit tast. No va acabar de resultar i, a més, hi va haver massa hores lliures llançades, regalades a Internet o perdudes en el subconscient. Aquest estiu hem intentat buscar feina, però la realitat seguia sent del sofà al llit i voltant una mica però sense fer gaire res de bo.

Però ja n'hi ha prou. És hora d'agafar la vida, d'agafar el volant (el tema del cotxe el tinc aparcadet, també convindria parlar-ne i tractar-lo algun dia), agafar el volant i portar la nau cap allà on volem. O, si més no, agafar una carretera que ens agradi, per poder admirar un paisatge agradable mentre intentem arribar a bon port.

Ara toca arrencar amb il·lusió. Amb la il·lusió d'esborrar-ho tot i començar nous projectes. En tema idiomes, dimarts començo portuguès. I després del fail d'alemany a l'Institut Alemany, buscarem alguna acadèmia a veure si algun intensiu s'adapta als meus horaris. Dues llengües noves per carregar les piles, dos nous reptes que em recorden que sóc vàlida i que, si vull, ho puc fer tot. Que tinc cervell, que sempre he sigut boníssima en tot. Que OLÉ YO. Collons.

Oléyo. Oléyo. Que demà començo a treballar. Jo. Jo. Jo, Pistu, jo, Anna, jo, a treballar. Jo que sempre em pensava que no treballaria mai, que no hi hauria mai res i que acabaria tirada en algun racó del carrer. Aquest petit però potent cervell per fi es troba immers en el mercat laboral. I tinc por, evidentment, com sempre se'n té quan hi ha alguna cosa nova, però estic segura que en sé. Com deia abans, que sí, que jo puc, que he pogut sempre amb tot, cony. De moment comencem suau, però el cap de setmana que ve l'anglès haurà de ser potent. Suposa un problema? Cap ni un. M'he passat anys de la meva vida parlant anglès. Amb el francès tampoc hauria de passar res, però el tenim una mica atrofiat, així que us demanaria una mica de pregàries a Déu nostre senyor, o una mica de bronques a mi mateixa perquè m'hi posi quan toca.

En fi, que segur que en traurem alguna cosa bona, dels nous fronts que s'obren.
Si volem, si ens hi posem, som imparables, no? :)


Deixeu-me il·lustrar-ho amb unes quantes notes.. Seguirem somiant..




dissabte, 17 de setembre del 2011

Menamorao: la realitat

L'altre dia vaig desvirtualitzar la primera entrada de l'etiqueta #menamorao d'aquest blog. És molt molt gros? :D

dissabte, 10 de setembre del 2011

Coses que passen quan marxes de barraques a quarts d'una de la matinada

Aquest cap de setmana és festa major al poble. Ahir vaig tornar a casa a quarts de tres, i ja em vaig trobar gent que em renyava per plegar tan aviat. Avui, que són les 00:37 i ja duc el pijama posat i tot, em veig obligada a escriure quatre ratlles per demostrar que la meva visió dels barracons de gots de plàstic al voltant d'un escenari tampoc és gaire equivocada i que no passa res si fem cas al cos i anem a dormir aviat. Aquí sota, els pros i els contres. El que ens perdem i el que ens estalviem. Cadascú que jutgi si la cosa compensa.


Coses que ens perdem:

  1. Veure sortir el sol.
  2. Alguna cançó molona per desfassar.
  3. Trobar-nos amb algun ex-amic que feia temps que no vèiem i abraçar-lo.
  4. Els piropos que ens deixa anar tota la gent que veiem en plan "ai que guapa que estàs".
  5. La sensació de rebel·lia que provoca el fet d'anar a dormir tard i tenir son l'endemà.
  6. La mateixa sensació de rebel·lia que fa el fet de tenir ressaca.
  7. El gust de l'aigua de valència/el 43/loquesea.
  8. L'hamburguesa amb formatge o les patates fregides de les tres del matí.
  9. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà.
  10. Alguna foto maca.

Coses que ens estalviem:

  1. Son (i el perdre'ns un dia sencer perquè l'endemà no ens aguantem blablá).
  2. Cansament.
  3. Haver de tenir la resistència d'un corredor de maratons aguantant la bufeta durant la immensa cua que hi ha per anar al vàter.
  4. Veure ex-companys de classe davant de qui ens hem de fer els longuis/que ens giren la cara perquè sí.
  5. Els comentaris en veu baixa que, sent un poble, duraran mesos, comentant que gorda/lletja que t'has fet.
  6. Del mateix estil, aguantar les cares de certa gent.
  7. Que algun graciós ens tiri un cubata/ens vomiti a sobre.
  8. Trobar-nos gent borratxa que vingui a tocar els ous.
  9. Un mal de peus monumental.
  10. La borratxera (l'any passat aquest punt hauria anat a coses que ens perdem, en sóc conscient. Deu ser que ens fem grans).
  11. Els euros dels cubates.
  12. Acabar tirats en algun carrer i ser tan gilipolles de voler-nos-hi quedar a dormir i tot.
  13. La quantitat de burrades que fem quan anem borratxos.
  14. La sensació de tenir ressaca en si mateixa.
  15. La possibilitat de liar-nos amb algú de per allà (a qui no ens acostaríem si no haguéssim begut alcohol, normalment).
  16. L'avorriment d'aguantar per aguantar, i anar mirant el rellotge i veure que encara és aviat.
  17. Diverses fotos desastroses.


Per posar uns quants exemples ràpids fruit d'una pluja d'idees que m'acompanyava mentre venia cap a casa. No ho sé. Com a mínim avui, a mi, no em compensa. I no tinc cap problema a dir-ho, eh? Que no són la una i sóc aquí. Que la gent estarà liant-la fins passades les cinc. I què. Jo no en tinc cap ganes. 

diumenge, 28 d’agost del 2011

Tumblr

No sé ni com va, ni què és, ni res, però dic au, posem's-hi, i a veure què trobem..
Intenta ser l'etiqueta de #menamorao d'aquí al blog, però allà.. els petits enamoraments aquests que m'enceguen i m'encanten tant tant tant...

Coses que mi piaciono tantissimo

dilluns, 22 d’agost del 2011

Més cors: un anell recuperat


Mil cors vermells i un I love you a dins.
Fa temps me'n vaig enamorar. El vaig portar i el vaig perdre. Però torna a lluir al meu anul·lar, fent sorollet i goig i color.. M'encanta! :)

Una setmana de platja

Molt fan del soroll que fa el mar en anar i venir.

dilluns, 1 d’agost del 2011

+cors



Vull diners, diners, diners! *.*

Lo que pudo haber sido..

Per què ens rallem quan pensem en tot el que hem anat perdent? En tot allò que ens hem anat deixant pel camí que ens ha dut on som? Per què no podem pensar que potser no ens calia, que potser només afegia pes inútil a la motxilla enorme de sentiments, sensacions i records que duem a l'esquena? Per què sembla sempre que la realitat paral·lela i alternativa que desgraciadament no vam poder viure resultava ser molt millor que la que ens vam quedar a l'hora d'escollir? Per què collons no podem pensar que aquella realitat que vam deixar estar era una putíssima merda i ja està?

Palante, coño. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix..

diumenge, 31 de juliol del 2011

Felicitat

Suposo que felicitat deu ser posar-te al mig de la pista i cantar com unes boges un Camina y ven del Bisbal agafades de la mà mentre tres tios ens aplaudeixen i van dient "olé tú!". Felicitat deu ser allò que vas súper ben vestida però amb xancletes de platja i una cua mal feta i et veu tothom, però t'és igual perquè estàs ballant el Saturday night o cantant a pleno pulmón que quieres volver a hablar de princesas que buscan tipos que coleccionar a los pies de su cama que es algo que has olvidado ya. O un Tequieromás, o la de las flores, o uns Backstreet Boys i unes Spice Girls i una Barbie Girl encadenats i el nostre amic dj no ens deixi ni respirar.  I cantar com una loca el Me lo tiro del Berto i que em miris com si fos un alienígena perquè no l'has sentit mai. I que de cop se'ns escapin un crit i una riallada perquè ens posen Levantando las manos, i tants i tants somriures estúpids només perquè som qui som i perquè som on som. Un altre cop. Una nit més. Felicitat.



Gràcies, senyoreta integrant i causant del gran Dúo Dinámico. T'he trobat a faltar.

dijous, 28 de juliol del 2011

Demà em demano festa, tu!




Ven y deja que esta noche la gobierne yo, pide mañana al jefe baja por diversión!

Però no, no l'hi demano a ningú, tu, me n'hi vaig perquè em toca, perquè m'ho mereixo, perquè fot massa mesos que no movem el cul, perquè necessito una festeta de les bones, perquè l'estiu és per això, per passar-s'ho bé, per liar-la amb la música que et fa liar-la, per estar amb amigues que fa temps i temps que no veus, per riure, per beure, per arreglar-se i mirar-se al mirall i que l'autoestima pugi quatre punts i se surti del regle i peti el termòmetre. I per fer un "oooooooh" cada vegada que soni un temazo, i per fer "hòstia hòstia hòstia com mola per favor" i no deixar de somriure en tota la nit. I per adormir-se al tren quan tornes, i fer contrast amb tots els que s'acaben de llevar.. 

Hi vam ser cada setmana i ara des del disset de febrer que no hi posem un peu, però demà Costa Breve tornarà a ser traductor, tornarà a ser pistufòlic, tornarà a ser habitat per "la rubia y la de las gafas" i aquesta vegada unes quantes més. I tornarem a tenir fans, i a riure'ns dels lletjos que ens vénen a demanar "una oportunidad" o que li presentem l'amiga, o de les tècniques cada vegada més surrealistes que es fan servir per lligar...

Demà la liarem parda. Demà molarem mil. De fet, ja molem sempre.

Som-hi, som-hi, som-hi! :D

(per cert que, encara no sé què posar-me... crisi crisi crisi!)


dimarts, 26 de juliol del 2011

Més cors!

Nova incorporació a la col·lecció decorativa obsessiva. Més cors a l'habitació.
Avui hem anat a Ikea i, a part d'estressar-nos amb la marabunta de gent, hem comprat el marc per poder penjar un pòster que tenia fa dies.

És preciós:


És o no és?! :D

divendres, 22 de juliol del 2011

FUCK YOU!


Dedicat a tots els gilipolles que en aquesta vida m'han volgut només per una cosa, pels que només m'han mirat quan ja no duia pantalons, pels que m'han dit preciosa mil vegades però han parat quan s'ha acabat el polvo. Dedicat a tots aquells desgraciats que em tractaven bé fins que es van cansar que no m'obrís de cames, als que en van trobar una altra de més guarra que els hi xupava de puta mare i van passar d'algú que pensava amb el cap. A tots els que jugaven a la carta de jove romàntic amb futur prometedor i a l'hora de la veritat no eren més que jokers de riallada absurda. A tots els que es pensen que som trossets de carn que algun dia tindran a sobre. A tots els que ho van pensar i es van quedar amb les ganes. A tota la munió d'homes indecents i inútils que m'he trobat i que em trobaré a la vida. Viure és molt més que col·leccionar orgasmes.

FUCK YOU.

dijous, 21 de juliol del 2011

Parlem de Google+, de Twitter i del límit de caràcters

La nova i flamant i recent i abans restrictiva i problemàtica i ara ja pública xarxa social de Google. Una xarxa social que al principi semblava genial, però que tinc abandonada des d'aquesta imminent aparició de tot déu al món dels cercles. (Per cert, com heu llegit el títol? Google plus, a l'espanyola? Plas, a l'anglesa? Google más? Dilemes).

Fa uns dies un bon home, el @cvallribera, em deia que li encantava Twitter, però que el gran impediment que li veia era que no es pogués escriure més de cent quaranta caràcters a cada tuit. I jo contestava que el límit a cada tuit és el que li dóna gràcia a la xarxa de l'ocellet, obtenir informació d'usuaris en petites píndoles, que si volíem llegir parrafons ja tenim blogs. I ara, un mes i algun dia més tard, li diria que per coses llargues ja tenim blogs, o ja tenim Google+.

Senyors, al principi, quan la xarxa del gegant de les cerques era privada m'encantava, pel fet de poder fer cercles i triar qui volies que et llegís, sobretot, i també perquè tot semblava més bonic que Facebook, perquè les fotos es pengen soles, pels gifs i per altres cosetes. Era un lloc nou, un lloc molón, un lloc així diferent. Estava bastant buit, però no passava res. El problema ve, precisament, des que s'ha omplert.

Algú deia per Twitter que això del Google+ és tenir la gent del Twitter posats en cercles. Vaig començar a fer-ho així, anar afegint a tothom en un bonic cercle que es deia Twitter, a part dels de Poble, UPF, blablá. No cal dir que va costar lo seu, perquè si en un lloc tens un nick i a l'altre un nom sense cap foto que ajudi a relacionar-los o alguna cosa així es fa complicat saber qui coi és cadascú. I vaig anar afegint gent. Gent i gent, diguent mira, deu ser algú que coneixes. I ara tinc un Tauler d'activitat tant ple de merda que m'agobia i no el puc seguir.

Perquè una cosa és seguir-los al Twitter, en petites porcions, tranquil·les, que et poden fer gràcia o et poden deixar indiferent, i l'altra és tenir cinc-deu línies de cadascú, amb enllaços, fotos, vídeos i quatre mil merdes més, que si no t'interessen te les has de menjar igualment. Em temo que no em queda més remei que fer fora gent dels meus cercles (que snob i que ruin i que de mala persona que queda, això, eh?).

A Twitter es pot seguir a 800 persones (no diré tranquil·lament perquè de vegades també em supera, però més o menys vaig controlant), al G+ amb 300 ja em marejo.. Veus per què servia, el límit de caràcters, senyor @cvallribera?

Cultura musical

Estic més que farta que se'm digui que sóc inculta musicalment parlant, que se m'ha d'instruir, que com puc anar pel món escoltant un tipus de música que més que música és merda i no sé quantes mil xuminades més. I tot per no seguir una corrent de ser "musicalment cool", de conèixer la bona música de la història i el virtuosisme dels més grans i de gent que s'ho va currar en alguna època i que va marcar un estil i no sé què més.

Senyores, senyors, n'estic una miqueta bastant cansada. Per mi, la música no són acords ben fets, perquè no en tinc ni puta idea. Per mi la música són notes que em transmetin, que em facin moure, que em donguin bon rollet, o que em provoquin sensacions al cos. Per això no m'amago de dir que fa dues hores que gaudeixo com una cabrona escoltant Cadena Dial i que fa uns minuts m'he flipat mil quan han posat Livin' la vida loca del Ricky Martin, i amb el Rutinas de la Chenoa igual, i fa mitja hora he cantat com fa deu anys El alma en pie a duo amb el David Bisbal.

Perquè sí, perquè molt Manel i molts Pets i molts Beatles i algunes de Sonata i Lemon Tree i More than words i Eric Clapton i Queen i blabla, però amb Los40 i Cadena Dial i Cadena 100 i el pop nacional m'ho passo com una puta. Que l'emocionada màxima més gran quan som a Costa Breve és al moment d'Amaral, del Saturday Night, de Barbie Girl, del Wannabe, de Melendi, de Pignoise o del Princesas de Pereza. I no per això gaudeixo menys de la música o sóc més tonta o sóc més mongola. Simplement m'agrada cantar i saltar i moure el cul i liar-la i m'encanten aquests ritmes molons!

QUE VISQUI EL PACHANGUEO, COLLONS!

(Comentari posterior: fa uns dies vaig recuperar el "Sueño su boca" del Raúl.. i la duc al mòbil i m'encanta mil i m'emociono i tot quan al tren em salta un sonor "Hace tanto que sueñoo su boca, que la vida se me ha vuelto loca, cada noche imagino sus besos pero despierto y la vuelvo a perder..." :D :D)

dimecres, 13 de juliol del 2011

La roda de la vida

T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
T'obsessiones, estimes, idealitzes, odies, oblides.
.
.
.

No para mai de girar.
I mentre gira, absent, vas omplint els anys de petites coses.

dilluns, 11 de juliol del 2011

4''


*Ando buscando un amor que me diga que soy verdadera
*Ando buscando la forma de andar siempre a mi manera
*Que hay tantas cosas que quiero saber y no encuentro respuestas
*QUE HAY IMPOSIBLES QUE UN DÍA CONSIGUES SIN DARTE CUENTA


A cada cançó de l'Amaia hi ha una frase per emmarcar.

divendres, 8 de juliol del 2011

REBAIXES

Podem resumir la tarda d'avui en una foto, la campanya de L'illa diagonal.
Fa dies que la buscava per fer-li la foto.
M'ENCANTA.



Necessitava tarda de bosses mil i cremar la targeta! =P

dimecres, 6 de juliol del 2011

100 veritats sobre mi

1.       Vaig néixer un 24 d’octubre.
2.       Suposo que per això el meu número preferit és el 24.
3.       M’agraden el taronja i el verd pistatxo, però totes les altres coloraines també.
4.       No sé anar amb bicicleta.
5.       L’únic esport que havia fet era anar a esquiar, però ara fa cinc o sis anys que em fa mandra anar-hi.
6.       Sovint, baixava les pistes cantant en veu alta, com faig de vegades quan baixo Passeig de Gràcia a peu.
7.       Podria estar-me tot el dia menjant arròs.
8.       De cop, a temporades, em pica per canviar l’aigua per la llet, i en bec a totes hores.
9.       No m’agrada la cervesa normal, però la de frambuesa sí.
10.   De vegades em mossego les ungles, i de vegades me les trenco amb els dits.
11.   Tinc uns Crocs blau cel que m’encanten.
12.   Estic enganxada al mòbil.
13.   Tuitejo massa compulsivament, però és per culpa del número 14.
14.   No em sé estar gaire temps callada.
15.   Faig 151 cm, per això he d’aprendre a anar amb talons.
16.   A Itàlia vaig llogar un Segway i m’aguantava i se’m donava prou bé.
17.   Col·lecciono cors. Just love them.
18.   Em rento les mans amb sabó de xocolata.
19.   Tinc pànic a les agulles i monto pollos immensos cada vegada que m’han de treure sang o posar-me una vacuna.
20.   Sempre havia estat súperprima, però vaig estar tres mesos a Amèrica i vaig tornar amb deu quilos més.
21.   Tinc els dits grossos del peu molt grossos.
22.   I les mans molt petites.
23.   No em sabia fer cues fins fa poc més de mig any.
24.   Tampoc bevia cafè fins fa que va arribar la Nespresso a casa, fa poquet.
25.   M’encanta remenar els troncs quan hi ha la xemeneia encesa, però sóc patosa i de vegades la lio.
26.   Sóc patosa, així, en general.
27.   Bec 43 amb pinya, o vodka negre amb llimona, o tequila amb lima i grosella o malibu amb pinya.
28.   Fa molt que he de tastar el 43 amb Cacaolat.
29.   Sempre em rallo mirant enrere amb allò de “lo que pudo haber sido y no fue”.
30.   M’agrada més parlar amb gent que no conec que amb gent que conec.
31.   Prenc el sol, però sóc blanquíssima i de seguida em cremo.
32.   No menjo amanida, ni fruits secs.
33.   De verdura, només mongetes tendres, albergínies a la planxa i sopes verdes on no es veu què hi ha.
34.   La xocolata em perd.
35.   I el formatge, el formatge fort, també.
36.   Vaig deixar els tangues per l’estiu perquè a l’hivern feia fred, i més tard els vaig desterrar per incòmodes.
37.   Amb dos gots de sangria dic coses que no he de dir, i amb tres ja no sé ni el que dic.
38.   Sóc un teletubbie, abraço molt a tothom, i és que la vida és millor amb contacte físic.
39.   La carn, poc feta. Ultra poc feta, de fet, sisplau.
40.   He estat a Xina i a Cuba.
41.   Sóc molt fan de les cançons de Disney.
42.   I dels llibres de novel·leta romàntica i tal.
43.   Adoro els iogurts activia 0% de frutos rojos, que no els de frutos del bosque.
44.   I els petits nesquiks també, tot i que ara fa molt molt de temps que no en menjo.
45.   A l’estiu, sortir al carrer equival a menjar un gelat.
46.   Em dutxo escoltant l’últim disc de Manel des del dia que va sortir.
47.   Quan he d’anar a algun lloc important, em poso a la dutxa una hora i mitja abans de sortir de casa.
48.   Tinc vestits per estrenar a dins de l’armari.
49.   Fa dos anys que tinc ganes de menjar un suís, però quan arriba l’hivern no trobo el moment, i a l’estiu, evidentment, no entra.
50.   El meu ordinador s’escalfa una barbaritat i l’he d’anar movent de lloc cada x temps per no cremar-me la taula.
51.   Últimament em compro la Cosmo però no la llegeixo, perquè quan no tens nòvio no mola tant.
52.   Colònia dolceta, per exemple, Fantasy de la Britney Spears, Escada Marine Groove o DKNY la poma verda, tot i que ara la porta tot quisqui.
53.   Tinc més de vint llibres començats des de fa la tira d’anys, i no hi ha manera d’acabar-los.
54.   Com a viciosa de la llengua, puc passar-me estones llarguíssimes a la secció de diccionaris de la FNAC.
55.   Sempre duc tres paquets de kleenex al bolso.
56.   Tinc quatre llibres de cuina, però a la que vull posar-m’hi sempre acaba passant alguna cosa que no els faig servir mai.
57.   Però hi ha un pastís que em surt guai: tarta colibrí. Pinya, plàtan i coco amb glaseado de filadèlfia.
58.   Sóc de l’”encara queda temps” i “per què ho he de fer ara, si ho puc fer demà?” cosa que de vegades em complica la vida.
59.   Com moltes dones, supero les estones depres amb matí de pelu i tarda de compres.
60.   Vaig ser molt fan de Desigual, ara ja no tant.
61.   De tant en tant em compro cremetes allò per fer les coses bé, però dos dies i acaben arraconades al lavabo.
62.   M’encanta mirar per la finestra.
63.   Sóc MOLT cotilla.
64.   Tinc un paraigua, una jaqueta i una camisa de la Hello Kitty.
65.   I tots els  bolis de colors de uniball eye fine, però el meu germà me’ls pren.
66.   Jo era de les que pintaven l’agenda, la tenia súper súper decorada.
67.   M’encanta cuidar els petits detalls en ocasions importants.
68.   Parlar per telèfon és una molt bona teràpia antiestrès, antitristor i antitot, llàstima que no tothom sigui Movistar i no sempre sigui cap de setmana.
69.   M’encanta parlar italià i anglès, però el francès el reservem per l’escrit, que quan el parlo em sento idiota.
70.   Tinc unes Munich de colors i no sé mai amb què combinar-les.
71.   Tinc els peus súper prims i anar a comprar sabates és un martiri.
72.   Vaig tenir les colònies petites de 3 euros de l’Yves Rocher, anava pel món fent olor de coco, de vainilla, de pera, de mango o de móra.
73.   No vaig guanyar mai els jocs florals fins a segon de Batxillerat. A l’última oportunitat, em vaig endur el premi de poesia i el de prosa del poble.
74.   Sóc especialista en anar veient nòvios perfectes per la vida, fins que efectivament em demostren que no ho són.
75.   Parteixo sempre de la base que la gent d’entrada és bona persona, una altra premissa que m’ha dut i em durà bastants maldecaps, que sembla que en la realitat la humanitat és més puta.
76.   Puc passar del somriure a la llàgrima en dos minuts. El meu cervell no deixa de donar voltes a tot.
77.   Dono càrrega emocional a massa coses que no n’haurien de tenir.
78.   Sempre he tingut molta por als canvis i a les coses noves. Encara que la situació antiga no acabi de ser perfecta, mai se sap si la novetat serà pitjor.
79.   Dic “metxero”, i “bandeja”. I cap problema, tu.
80.   La millor nit de festa que he tingut va ser una festa remember dels anys 90 a Costa Breve amb la Laura i la Gemma, on tota la nit van sonar hits del pal Toda la noche en la calle, d’Amaral.
81.   Tinc un fotolog des del 22 de gener del 2006, i durant quatre anys va ser actiu cada dia. I tenia fans.
82.   Algun dia aprendré a maquillar-me.
83.   Tenia un anell de cors vermells de la Swatch, i em fa ràbia màxima haver-lo perdut.
84.   Era una crack en llatí i grec, a l’insti, i ara no me’n recordo de res.
85.   Sempre deia que em posaria lentilles perquè (els nois em deien que) estava més guapa, però des de fa tres ulleres que m’agrado molt més amb ulleres que sense.
86.   Acostumo a trobar sempre el sentit pervers de les paraules, i si no tenen doble sentit, els el trobo igualment.
87.   Tinc un condó fluorescent caducat.
88.   Quan vaig mona, em miro a tots els miralls que trobo.
89.   Sóc un 0 en geografia, en economia i en mates. I en història, un -5.
90.   Però a la uni era una crack traduint jocs de paraules.
91.   Em perdo mirant les xorradetes que venen a yoquierounodeesos o quelovendan. I algun dia em compraré alguna cosa a elarmariodelatele.
92.   Abans anava tot el dia amunt i avall amb la càmera de fotos, ara no la duc mai.
93.   Una vegada un tiobueno em va fer un massatge sota la dutxa, a un balneari.
94.   M’agrada ajudar la gent quan els veig perduts a la Renfe o al metro.
95.   I un dia em trencaran la cara per posar bé l’etiqueta de la samarreta a gent que no conec.
96.   M’encanten els ous ferrats.
97.   Vaig aprendre a fer bufandes una nit que no volia estudiar història, i em vaig convertir en bufandera oficial de les meves amigues durant un temps.
98.   Quan estic nerviosa, parlo encara més que de normal.
99.   Al tren, em trobareu al primer vagó (i al costat de l’endoll, des que tinc aquest mòbil que no aguanta ni mig dia).
100.    Sense món 2.0 no podria viure.