Per què ens rallem quan pensem en tot el que hem anat perdent? En tot allò que ens hem anat deixant pel camí que ens ha dut on som? Per què no podem pensar que potser no ens calia, que potser només afegia pes inútil a la motxilla enorme de sentiments, sensacions i records que duem a l'esquena? Per què sembla sempre que la realitat paral·lela i alternativa que desgraciadament no vam poder viure resultava ser molt millor que la que ens vam quedar a l'hora d'escollir? Per què collons no podem pensar que aquella realitat que vam deixar estar era una putíssima merda i ja està?
Palante, coño. Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix..
Doncs encara t'has de trobar el pitjor: una antiga amant (en el teu cas, un antic amant) que apareix anys després i et diu que encara t'estima i que ho passa malament.
ResponEliminaI tu que li dius, amb tota l'amabilitat del Món, que tens parella formal (viviu junts, i tota la pesca). I fas esforços per no dir-li una altra cosa: PERÒ SI VAS SER TU LA QUE VA TALLAR AMB MI!!
A mi em va passar. Per sort ja és història.