D'aquí a tres hores acaba un any que no quedarà a la memòria. Els vint-i-dos, el segon millor número de la història, em deixen un any indiferent, buit, inútil, sense cap mena de res de què sentir-me orgullosa. Un any esperant sempre l'endemà, vivint sempre amb l'esperança que l'endemà acabaria portant-me el que em faltava. Sempre l'endemà. Un demà que no arriba.
Em deixen un any que ha passat per sobre, en modo avión, sense tenir cobertura ni trepitjar cap terra. Un any d'anar fent, d'anar aguantant, d'anar esperant. Tres-cents seixanta-cinc dies plens de frustracions. Les classes, el cotxe, l'estiu, el poble, els màsters, els homes. Decepció rere decepció, els mesos han anat passant fins arribar un cop més al màgic vint-i-quatre d'octubre.
Només tres punts podrien marcar-se en color verd al calendari o tenir alarma dins d'aquest gran rellotge biològic que duem dins:
*El primer, el més bàsic, l'entrada per fi al món laboral. Ho hem fet poc, però ho hem fet. Per fi sóc útil d'alguna manera, per fi veig que sóc del món, que sí, que serveixo, que tot i ser minúscula també puc ser gran.
*El segon, l'aparició al viciós món dels cent quaranta caràcters, i la descoberta de més de mil dels altres caràcters disposats a canviar-me el dia només escrivint dos punts seguits de signe de tancar parèntesi.
*I el tercer, constant des de dos mil sis. Unes quantes dones que un bon dia van decidir que començarien Traducció a la Pompeu. Unes quantes dones que es deixen abraçar i mossegar, que em renyen quan les modernitzo, que relativitzen els problemes amb riallades i escolten els meus cotis amb una atenció superlativa.
Ara només espero que aquests vint-i-tres, com a vint-i-quatrè any de vida que començo, siguent així el millor número que s'ha inventat mai, només espero que em deixin avançar. Que sigui ara, no demà. Que hi hagi marques. Que el calendari sigui tot amb fluorescent verd. Que la majoria de dies que em miri al mirall sigui acompanyada d'un #porqueyolovalgo amb totes les lletres. Perquè sí, collons. Perquè miro fotos de quan era una criatura i veig que els anys passen. I no vull que sigui massa tard.
Minipistu, saps què? LaVidaÉsBonica :)
SEGUIREM SOMIANT.
La vida és bonica, t'ho asseguro. Els anys buits serveixen per comparar-los als plens i veure'ls a rebentar de contingut!
ResponEliminaSuposo que tots passem alguna època en que els mesos passen sense més petjada que la del temps que avança. Però qui dia passa any empeny, i mentre desitgis sempre omplir-te no hi ha temps perdut!
Aquest any potser t'ha passat en blanc, però segur has reflexionat i veig que n'has tret coses positives.
ResponEliminaRecorda que mai t'has d'aturar, encara que vagis molt poc a poc, no t'aturis.
Quan hagi de passar el que ha de passar, passarà. I tu mentre avança, i quan passi que estiguis millor preparada.
Moltes felicitats!! :*
En una peli un deia que "si no hubiese sexo malo no habria sexo bueno".
ResponEliminaDoncs el mateix que et comenta la Yas. De tot s'aprèn i se'n pot treure conclusions per disfrutar els pròxims anys.
Endavant!
Ja et vaig felicitar pel Twitter, però no em puc estar de tornar-ho a fer ara: Per molts anys, i que aquest any buit deixi pas a un altre ben ple de vida, emocions i aventures. No tinguis presa. Pensava com tu amb 23, però he descobert que amb 31 és més divertit :-)
ResponEliminaUna abraçada!
M'ha agradat molt aquest text, m'hi sento ben identificat (canviant les xifres de l'edat :P)
ResponEliminaFelicitats molt endarrerides i que tinguis un gran any!
Salut!