dimarts, 28 de febrer del 2012

O dia do senhor Carvalho

(Em fa com il·lu penjar la primera "història" que escric en portuguès.. que segur que hi ha coses malament, són els deures per avui mateix.. però i què)



Ontem, o senhor Carvalho acordou às sete horas e esteve quinze minutos na cama. Depois, levantou-se e foi para a casa de banho. Ele olhou-se ao espelho e viu que necessitava tomar um banho. Tomou-o, vestiu-se e penteou-se para estar um pouco bonito, porque tinha que ir a trabalhar. Às oito e meia, tomou o pequeno almoço: só um café. Depois pegou o carro e foi para trabalhar, tinha que começar às nove. Esteve a trabalhar até à uma. Quando ia para o restaurante para comer, encontrou um amigo e comeu com ele. Fazia muito tempo que não viam-se,  falaram muito do presente e do passado. Depois, combinaram um novo encontro para um outro dia e o senhor Carvalho voltou para trabalhar. Das três às cinco e meia, telefonou aos clientes e combinou alguma reunião para o chefe. Quando acabou, foi para o bar a ler o jornal. Enquanto lia, teve tempo de beber dois cervejas. Depois de um tempo, vieram os seus amigos e todos beberam mais cervejas enquanto falavam de futebol. Mas os amigos tinham que volver a casa às nove, porque as suas mulheres tinham o jantar preparado e tinham que estar com os seus filhos. Ele, como sempre à mesma hora, ficou triste porque ninguém esperava-o em casa. Um pouco bêbedo, voltou para casa e jantou comida congelada enquanto via televisão. À meia-noite, quando a televisão era já horrivelmente chata, foi para a cama. Deitou-se pensando que tinha que encontrar uma mulher urgentemente.

dijous, 23 de febrer del 2012

etfelicitofill.cat

Posem-la aquí també! Després del pollo d'aquí baix, anem amb una cosa més simple i més molona i més ohqueguaiquesócperfavor!

Els amics d'etfelicitofill.cat, a part de fer-nos riure amb les xorradetes que van recopilant, fa dies que tenen una #botigaeff i són tan monos que gràcies al meu aprovat de quatre rodes (algun dia n'he de parlar, per favor, que això és molt gran) van i fan una samarreta @annapistu edition amb el logo en forma de cor <3

M'informen que és la més venuda de la botiga, si algú la vol comprar, clic aquí :)

dilluns, 20 de febrer del 2012

Els amics de les arts fumen massa porros

Fa dies que en vaig rajant, però dissabte vaig veure clar que això havia de ser una realitat. O sigui que ara m'explico.



Mireu que jo era ultra fan dels Amics, eh? Per això em sap ultra greu escriure aquestes línies, i encara em sap més greu l'opinió que hi ha al darrere, opinió que m'acompanya des del dia que van posar l'Espècies per catalogar a l'Spotify.

Vaig descobrir-los bastant el 9 de juliol de l'any passat al Poble Espanyol, concert amb els Pets que em va fer marxar a Itàlia una setmana més tard (la febre petera és lo que té) i vaig saltar com una perra, i els vaig tornar a veure al setembre quan vaig tornar, i a Sant Celoni a primera fila i tal i qual pasqual. O sigui, que sí, que no sóc d'aquells que sempre han dit que el que fan els Amics no és música i blabla. Que jo me'ls estimo un xic, vaia.

Per això em va agafar por quan a les crítiques, abans que sortís el cd, llegia coses que deien que havien madurat, que era un cd molt més treballat, que havien tingut temps per reposar, que deixaven de ser aquells Amics per passar a ser-ne uns altres així com més adults. Vaig agafar por perquè tenia l'experiència prèvia dels Pets amb el Com anar al cel i tornar. Aquest disc dels Amics és un Com anar al cel, amb la diferència que no hi ha una puta cançó que s'aguanti (al dels Pets n'hi ha unes quantes de boníssimes) i que als meus amors de Constantí se'ls perdona tot.

I les meves pors no eren en va, senyors. Aquest nou disc dels Amics és una puta merda. Bueno, calla, suavitzem-ho una mica, només és una merda consagrada. I em direu que no em passi i que digui senzillament que no m'agrada, però és que no, cony, que no. Que és dolent i punt. Aquests quatre ex-companys de pis s'han flipat d'una manera massa bàrbara i han fet unes cançons estranyes que no entén ni se puta mare i que són una parra del quinze. Que sona tot a palla mental. Que han fumat massa, tu, que la maria no és bona.
Per què ens ho heu fet, això? :___

El Cousteau, mira. Va ser la primera i tot i que va costar una micona, ens va acabar agradant tot i demanar sisplau que la resta del disc fos millor. Van i ens foten Louisiana (o els camps de cotó) i diuen que la pobra criatura quan es posa al llit confon "bona nit" i "pantalons". Una expressió i un substantiu que no s'assemblen ni en anglès, una simple rima absurda. Ui, parlant de rimes, va i ens foten rimar Schopenhauer i after-hours a la següent cançó que presenten, L'affaire Sofia. Amb dos collons. Una cançó força surrealista, també cal dir-ho. Més. La seva cançó estrella, Carnaval. Perdoniiiiiin? Intenten fer el mateix que amb l'Armengol i els animals i ens regalen una cançó completament estúpida que parla de paraules i que com a fan de les gramàtiques em podria haver encantat i van i diuen que diu que "vell" es posa la b alta i tothom està per ell. Guau, col·lega. De veritat, guau.

En fi. Uns quants exemples de la mena de flipades que vaig veient pel que fa a contingut. Després, si ens fotem amb la música, encara m'agafen més cobriments de cor. De veritat, què collons és aquesta estranya mania que té alguna gent de fer cançons que no són cançons, sinó que són un disc sencer elles soles?! Per què vuitanta mil ritmes diferents? Per què no un conjunt així ben format i punt? És que no lliga, és que no es deixa escoltar, és que no, cony, no. Potser és això al que es referien quan deien que era un disc profund, de terceres i quartes escoltes. Potser es referien a que no l'aguanta ni Cristo. Esclar que també pot ser que no hi entengui una puta merda de música, com ja he dit alguna vegada. Però que jo no hi entengui no vol dir que això que han fet aquests personatges no sigui una puta ronya i que hagin decebut a la majoria dels seus fans.

Un ha de ser com és, senyors. Que si proves de fer massa virgueries acabes fent pastitxos, que més val boig conegut que savi per conèixer, i que si una cosa funciona per què collons jugues a ser Superman? Em sap greu, però tantes ganes, tant voler ser, tant d'experiment els ha perdut. I fa peneta, eh? No us penseu que no. Que a mi el Bed&Breakfast m'encanta com molt. Però aquest no, puta, aquest no.

Sí que hi ha trossets que enganxen i algun verset que té lo seu (que ara em veig els flipats que em diran que per què els canto o per què poso tal frase i per què no sé quines polles més), però no, senyors, no. Que anar passant de cançó amb aquest cd és decepció rere decepció i fa venir ganes de tallar-se les venes.


Sort que el mateix dia 14 també ens va arribar a les botigues el disc del Joan Dausà i els Tipus d'Interès i ens podem impregnar de música que també deprimeix, però de la manera guai, de la que se't fot a dins i t'agafa i et pinta i et fot cops de puny i com que la lletra és trista va i et cau una llàgrima i de cop tens ganes d'abraçar a tothom.

I sort que sempre ens quedaran Els Pets :)

dilluns, 13 de febrer del 2012

(Hola. Ei, què tal, com va? Ho sento per no haver-te dit res abans, tio, però és que vaig molt liada.. Em perdones? Sí? Aaaai, com t'estimo :*)

Fa dies que tot em crema, tot i que el termòmetre s'hagi instal·lat allà a sota zero i sembla que no vulgui moure's. Em cremen les galtes i em crema el cervell que sembla que m'hagi d'explotar, de la mateixa manera que em cremen les paraules als dits, buscant paper i bolígraf on caure desplomades o una pantalla blanca i el tun-tun del teclat negre del Mac.

Fa dies que he de traduir moltes coses per un curs de traducció online prou maco, i fa dies que dec un post comentant un llibre impossible, i alguna cosa sobre l'estrany món dels fumadors, i potser parlar de patchwork o parir poesia d'aquella bonica, rimada o sense rimar, però d'aquella que sona bé i que llegeixes i rellegeixes i no pots parar de somriure pensant "oix, mireu, ho he fet jo".

Fa dies que busco paraules, i les tinc, però no volen acabar de sortir. Només sento que cremen a la punta dels dits, de la llengua, a cada plec del cervell, però les molt imbècils sembla que tenen fred i se'm queden a dins, donant pel cul, emprenyant, fent-me reflexionar i pensar i donar voltes i tornar a pensar i observar fins que se'm cansa tot i al final semblo l'Aina i m'acabo cansant de tant tenir bitxets en forma de lletra no escrita passejant-me per dins.

Tanta lletra, tanta paraula, tant de pensament i estrès pel passat, pel futur, pel que volem i pel que no, per això i per allò i tant de nervi per veure cap on hem d'anar que al final acabem no anant enlloc. Parats, asseguts, estirats al llit anar pensant fins que es fa de nit. I ja em diràs.

Necessito un mecanisme per muntar una mena d'estructura rollo abella així en forma de rodona que amb la pressió es fa hexàgon, per veure si tothom segueix la seva fila i podem posar una mica d'ordre i entendre i anar pas a pas i ara tu ara jo i posem el freno i podem avançar. Curiós, si més no, que posant el freno avancem. Això més val que no ho faci divendres a l'examen. Tot i que seria més fotut al revés, frenar amb el gas, que segur que algú ja ho ha fet.

En fi, que tot és identificar i anar fent cap allà, no? Identify our goals, que diuen. Cap allà, a poc a poquet, amb lletra clara, perquè si no el núvol de paraules i tinta se'ns posa al mig del paper i no hi ha manera ni d'escriure en els quadernets de cal·ligrafia. Una per una, cada cosa al seu lloc i al seu torn, que no tenim vuitanta mans ni quaranta-vuit mil cinc-cents cervells per processar tot el follón que tenim a la vida. Oi? I que si ho volem fer tot alhora acabarem estripant-nos la samarreta, estirant-nos els cabells i rebentant portes a cops de peu. O amb un ganivet al canell. I no és el plan que tenim, oi?


Doncs au, va.
Que a hero lies in you. I you know you can survive. I vas a ver que lo has lograo.
Però a poc a poc.
I ja està.