dijous, 21 de juliol de 2011

Parlem de Google+, de Twitter i del límit de caràcters

La nova i flamant i recent i abans restrictiva i problemàtica i ara ja pública xarxa social de Google. Una xarxa social que al principi semblava genial, però que tinc abandonada des d'aquesta imminent aparició de tot déu al món dels cercles. (Per cert, com heu llegit el títol? Google plus, a l'espanyola? Plas, a l'anglesa? Google más? Dilemes).

Fa uns dies un bon home, el @cvallribera, em deia que li encantava Twitter, però que el gran impediment que li veia era que no es pogués escriure més de cent quaranta caràcters a cada tuit. I jo contestava que el límit a cada tuit és el que li dóna gràcia a la xarxa de l'ocellet, obtenir informació d'usuaris en petites píndoles, que si volíem llegir parrafons ja tenim blogs. I ara, un mes i algun dia més tard, li diria que per coses llargues ja tenim blogs, o ja tenim Google+.

Senyors, al principi, quan la xarxa del gegant de les cerques era privada m'encantava, pel fet de poder fer cercles i triar qui volies que et llegís, sobretot, i també perquè tot semblava més bonic que Facebook, perquè les fotos es pengen soles, pels gifs i per altres cosetes. Era un lloc nou, un lloc molón, un lloc així diferent. Estava bastant buit, però no passava res. El problema ve, precisament, des que s'ha omplert.

Algú deia per Twitter que això del Google+ és tenir la gent del Twitter posats en cercles. Vaig començar a fer-ho així, anar afegint a tothom en un bonic cercle que es deia Twitter, a part dels de Poble, UPF, blablá. No cal dir que va costar lo seu, perquè si en un lloc tens un nick i a l'altre un nom sense cap foto que ajudi a relacionar-los o alguna cosa així es fa complicat saber qui coi és cadascú. I vaig anar afegint gent. Gent i gent, diguent mira, deu ser algú que coneixes. I ara tinc un Tauler d'activitat tant ple de merda que m'agobia i no el puc seguir.

Perquè una cosa és seguir-los al Twitter, en petites porcions, tranquil·les, que et poden fer gràcia o et poden deixar indiferent, i l'altra és tenir cinc-deu línies de cadascú, amb enllaços, fotos, vídeos i quatre mil merdes més, que si no t'interessen te les has de menjar igualment. Em temo que no em queda més remei que fer fora gent dels meus cercles (que snob i que ruin i que de mala persona que queda, això, eh?).

A Twitter es pot seguir a 800 persones (no diré tranquil·lament perquè de vegades també em supera, però més o menys vaig controlant), al G+ amb 300 ja em marejo.. Veus per què servia, el límit de caràcters, senyor @cvallribera?

1 comentari:

  1. Jo, que no tinc puto Facebook, vaig intentar muntar el Plus... però em vaig trobar amb una allau de 50-100 contactes en dos dies. Em va anar perfecte per deixar-lo enrere i recordar el nostre ocellet piulador i breu :-)

    ResponElimina