Us trobo a faltar.
Em trobo a faltar.

I ve Nadal, i encara és pitjor.

La combinació

A estones hi ha una muntanya de coses que em fan il·lusió i corro a obrir pestanyes del Safari per buscar i buscar i a mirar botigues i ric molt i somric més i sóc molt feliç.

A estones m'estiro al sofà i enxufo el Candy Crush i la màxima aspiració a la vida és aconseguir passar el maleït nivell 70.

I a estones deixo la ment en blanc i menjo sis o set mandarines seguides, no perquè tingui gana, només per omplir.

Diria que la vida tracta precisament de trobar la combinació perfecta de cada estona.

Princeseta

Que sí, que potser no queda bé dir-ho, però m'agrada que a la primera cita sigui ell qui pagui el cafè/la coca-cola/el sopar/la birra o el que sigui, perquè no sé què hi ha però fa que quedi bé, alguna cosa que fa que quedi la idea que és un bon home, un bon partit (algú que podrà cuidar-me? instint de supervivència?) a qui m'agradaria convidar en una segona cita.

Algú que es mullarà si s'ha de mullar algú i que passarà fred quan només hi hagi una jaqueta.

Hi ha qui en dirà masclisme. Jo hi veig alguna cosa de l'evolució de l'espècie, o simplement el petit somni de ser princesa que duu a dins (més o menys amagat) qualsevol dona.

#pistwenty-five (-2 hours)

Dues hores per dir adéu al millor número del món, però em fa mandra mirar enrere i repassar. Em fa mandra perquè la pausa i la incertesa han sigut prou llargues com per haver-ho reflexionat tot, ja.

Avui és més sorpresa que res el que m'inunda (que dius, ui sí, quina sorpresa, el temps passa!).

Sorpresa perquè ahir érem gener i ja som octubre. I sorpresa perquè jo no puc fer vint-i-cinc anys. L'any passat en vaig fer vint. I fa dos, divuit. Que vint-i-cinc són molts, hòstia, que són molts..

(esperem que la vida ens comenci a cuidar)

(hi sereu?)

#microalgo

I quan va despertar, el dinosaure ja no hi era però seguien allà el buit estúpid i absurd i aquelles ganes de baixar al carrer a mirar aparadors buscant a la desesperada una brúixola que assenyalés alguna cosa.

Parlo poc

Últimament reflexiono molt en silenci i poc en veu alta o en lletra escrita.

Avui només vinc a deixar constància que tinc un constipat de cal déu i, aquesta tarda, una entrevista de feina molona. I una energia extrema i una americana negra de puntets blancs per petar-ho màximament.

..que passarà el temps i estarem junts

Al principi la rutina era posar-los a l'enorme toca-discos del papa i tancar les portes del menjador i seure al sofà amb el llibret a les mans o comprar-los amb la mama a Barcelona i posar-los de seguida al cotxe (al Laguna, que el Twingo anava amb cassette). Més tard va convertir-se en viatges en tren a Barcelona i seure en un autobús o al metro discman en mà per no haver d'esperar a arribar a casa. Avui, les parets del menjador ja no hi són, i no he passat per la FNAC, i la pressa em porta a un disc comprat a iTunes sabent que demà el compraré físic..

Passen els anys, aquest ja en fa quinze, del primer cop; canvia la manera de trobar-vos, de trobar-nos, però, si continueu parint delícies com les que pariu, em temo que ja ho sabeu segur: passarà el temps i estarem junts.

Les màquines de Sants

Avui hi ha un article a La Vanguardia que ve a dir que l'estació de Sants és un caos i tercermundista, que es col·lapsa i que és una estació impossible. Un dels principals problemes és que falten taquilles, i jo crec que hi ha molta gent que no sap que hi ha coses que les poden fer a les màquines. És veritat que les màquines no sempre funcionen a la perfecció, però puc dir que gairebé sempre anem més ràpids comprant nosaltres mateixos que fent la cua. Diu l'article que hi ha tants tipus de màquines que provoquen confusió, així que en aquest post (que em sembla que llegirà poca gent) pretenc explicar una mica què fa què. Fa dues setmanes que tenim les màquines taronges, així que també anirà bé per als usuaris habituals.

Arribem a Sants pel mig, passadís central, sis màquines grises de rodalies. Les velles, les de sempre, són com les vermelles i grises que hi ha per totes les estacions. Venen bitllets de rodalies, bitllets amb descompte de targeta daurada, abonaments de Renfe i d'ATM (T-10, T-Mes, blabla), productes combinats per al dia (anar+tornar+entrada a Port Aventura, Illa Fantasia, Vall de Núria i més) i són les que treuen també el combinat de rodalies gratuït quan arribes amb trens de llarga distància. Quan treus el bitllet, tens dues hores per passar pel torn abans que caduqui. I en el bitllet d'anada i tornada, la tornada dura fins a finalitzar el servei del dia següent de comprar-lo. No es poden comprar bitllets amb altres descomptes, s'haurà d'anar a taquilla. Per als productes combinats amb parcs temàtics i museus variats per altres dies, també a la taquilla. De la R3, només deixa comprar fins a Vic.

A la zona de l'Ars i el Calzedonia hi ha la part dels trens de llarga distància, i les màquines liles que hi ha allà són tant per imprimir bitllets amb el localitzador com per comprar bitllets, pel dia o per altres dies, amb targeta de crèdit. Al davant de les vies 11-12, davant del punt d'informació, n'hi ha una igual.

Enfilem cap a la dreta i davant de les taquilles trobem les taronges. Màquines noves de fa un parell de setmanes, venen tant rodalies com mitja distància. Només treuen bitllet per al dia, amb dues hores per gastar-lo, i no fan descomptes de targeta daurada ni de carnet jove. També venen abonaments d'ATM. No fan el combinat de rodalies. Per comprar, hem de teclejar la destinació al teclat, i prémer fort i fent el cop, perquè el tipus de pantalla reacciona a la pressió. Tries el tren que vols i pagues. Els horaris de trens que tenen els regionals del sud són els de sortida d'estació de França, sumeu-hi deu minutets més. S'ha de dir que aquestes màquines taronges encara s'estan acabant de perfilar.

Seguint cap al fons, al costat de la botiga del Barça, hi ha quatre màquines vermelles i grises que són iguals que les de rodalies del centre de l'estació. La que toca a la botiga a l'esquerra acostuma a agafar totes les targetes.

I entre les dues fileres, al fons, les liles de mitja distància de tota la vida. Venen bitllets per al moment i per altres dies, i abonaments. El bitllet d'anada i tornada funciona com el de rodalies, només fins el final de servei del dia següent a l'anada. El que es pot fer és canviar l'origen i comprar l'anada del nostre destí a Sants. Ofereixen possibilitat de fer descompte de carnet jove i de targeta daurada.

I ja està.

Les taronges agafen bitllets de cinc nous, les altres no.
Cal fixar-se en el canvi que tenen les màquines i no provar vuitanta vegades si entra el bitllet de vint. A sota ens apareix què accepta i què no.
De vegades el targeter falla, proveu una altra màquina. Les noves no solen fallar.

I si no esteu segurs de ser on sou, pregunteu al personal d'informació de l'estació, és a dir, a mi i als meus companys.

Algun dubte? :)

Divendres vam anar a Can Fabes

Fa uns dies van anunciar que Can Fabes tanca a finals d'agost, i a mi, com suposo que a mig Sant Celoni, em va agafar aquella peneta de dir "ai, al final no hi hem anat.. passant-hi cada dia per davant i no hi hem anat.. hi havíem de celebrar els divuit.. hi havíem de celebrar quan em casi.. i al final res.. jó". Doncs bé, gràcies al senyor Aleix Solé, el meu súper nòvio, hi vam anar divendres, a celebrar santa Anna i a celebrar que som vius. 

Divendres vam anar-hi al vespre a fer el menú de temporada amb maridatge de vins, i va començar amb el riure tonto de #postureo, de "què hi pinto jo aquí si jo sóc de menjar costelles de xai i patates fregides amb les mans", després d'una setmana de més postureo encara pensant què ens posàvem per anar de rics. Però escoltin, que si anar de ric és menjar com vam menjar, anem de rics per sempre més, tu. Només dir que, només fer una passa fora del restaurant, l'Aleix fa: "Pistu, hem de tornar". A veure si trobem dia.

Aquí va la crònica fotogràfica. Els noms dels plats no me'ls sé ni me'n recordo tot el que hi havia, i mira que hi havia coses que no menjo normalment, però tot era bo, bo, bo. Vam començar amb una copa de cava i un bull i una botifarra blanca, crec que trufada, i una xip amb gust de sàlvia i algo més, que em van pillar desprevinguda i de què no tinc foto. La primera reacció va ser "taaaaan pooooc?" però un cop arribes als postres i veus que estàs ben tip ja ho acabes d'entendre.

Seguim amb un pop que duia un pa sucat en sopa de peix, hiper bo, i una xíndria amb alguna cosa igual de bona però que no recordo. Genial perquè era freda i fresca. I jo no en menjo, de xíndria. Però bo.

Vam seguir amb una crema d'espàrrecs que va deixar totes les altres cremes d'espàrrecs per terra. I un cargol amb alguna altra cosa, també. Entre el riure tonto i la gana no em vaig quedar gaire amb què era què. A part que vaig sentir cargol i el meu cervell va desconectar. Però m'ho vaig fotre, i era bo.

Aquest va ser el primer amb el que vaig dir "uah QUE BO". Sardines amb una crema d'alls o algo així i  algo més però que era bo, bo, bo.

Aquí una gambeta suau i tendra i amb un gust que flipes que barrejada amb el meló quedava de perles. Però de perles, eh.

D'aquest sí que me'n recordo. N'hi diuen pebrot del piquillo a la seva manera, és a dir, del revés, amb el bacallà a fora i el pebrot a sota. Quan va venir vaig cantar interiorment el Shin Chan, allò de "a mi no m'agrada el pebrot".. però l'Aleix em va dir que si no m'agradava allò és que era tonta. Duia com un suc de rostit, em sembla, i vaja, era bo, bo.

I aquí la joia de la corona. Llamàntol amb carbassó i una escuma del suc de llamàntol amb mantega (sempre o algo així, eh). Impressionant. Jo havia menjat llamàntol, però ni punt de comparació. Aquesta textura era.. era.. Buf. Diu l'Aleix que és el que em va agradar més perquè és el que tenia més menjar.. però no és veritat. Ultra bo. A més, el porten així amb tapa, com a les pelis, i la treuen amb una gràcia molt simpàtica. Feia una olor.. Una olor!! 

Aquí em vaig despistar. Va dir que duia salsa de pesto i vaig pensar en la gent d'Igualada i em vaig despistar, i vaig començar a menjar i va fer la foto l'Aleix. És rap, i a la dreta hi ha olivada, però allò rodó no vam descobrir què era. Alguna cosa gelatinosa. Però seguim amb el nivell, eh, bo, bo.

I arribem a la carn. Pularda, amb espinacs i el suquet devia ser el suc del rostit, o vés a saber. També molt molt bo. Però molt. Suau, tendre, bo. Jo menjant espinacs i trobant-los bons. Molt gran.

Tan gran que vaig trencar el postureo i vaig tornar als menús de 10 euros agafant l'ala amb les mans. Escoltin, és que si no no hi havia manera! Escurar-la, torradeta, va ser impressionant. 

Aquí ens van preguntar que com anàvem de gana, i que si fèiem formatge o saltàvem als pre-postres. Saltar-se els formatges?! Ni de conya, amb lo formatgera que sóc jo hauria estat un sacrilegi. Ho sabia ja d'entrada, i ho vaig comprovar en tastar-los. De fet, va ser l'estrella. El millor de tot. Sóc tant de formatges, i van ser tan bons, que tenim el contacte del senyor afinador de formatges que els els porta, un senyor de Granollers, per anar-lo a veure algun dia. Aquí la plata sencera, dels quals en vam triar tres cada un. Jo me'ls hauria menjat tots. Forts, cremosos, impressionants. Hauria repetit de tot. Però començàvem a estar plens.

I aquí passem a les postres. Gerd en tres textures diferents, com mousse, gelat i gerds naturals. 

I una altra estrella. Suflé d'albercoc amb confitura/melmelada d'albercoc a dins, i gelat de te verd amb pa de pessic de te verd. El suflé era tan dolç, tan tan dolç, tan calentó, tan suau.. Buf. 

I va venir el cafè, i jo em pensava que ja estava i m'havia quedat sense macarons. Però no. Quan ja estava tipa tipíssima els van portar. No podia menjar més, però amb una miqueta d'esforç ho vam fer entrar tot. I quina sort, perquè mmmmmh! :)

 I aquí ho vam deixar. Ens van preguntar si volíem res més, i vaig estar temptada de dir que una mica més de formatge.. 

Tota una experiència culinària acompanyada amb uns pans boníssims amb un oli que, com el de casa, fa bona qualsevol cosa on el posis. I regat amb uns vins amb els quals vam fer un viatge per Europa. Jo, que no sóc gens de vins, mirava amb cara de tonta el sommelier mentre ens explicava tota la historieta. Quan va preguntar si li notàvem la semblança amb el Jerez, li vaig dir que no en tenia ni idea, però que el trobava bo. Com tots. Jo, que no sóc de vins. Per sort per mi, i per desgràcia i curiositat de l'Aleix, no ens van servir ni un vi negre. Destacaria un Riesling d'Alemanya transparent com l'aigua que era ambrosia dels déus, però no em vaig quedar amb el nom. 

Tota una experiència. El postureo era important, al principi, amb el silenci, em sentia una miqueta fora de lloc, però cada explosió de sabors deia que no, que ja estàvem bé. I després ja xerrava igual, tu. Per dins és súper maco, súper acollidor, en realitat. Em sobra una mica que estiguin tant per a tu, però suposo que és el que demana la gent, ja que paga. T'hi deixes la pasta, però menges com un rei. Abans que tres pantalons, o abans que un vestit i una jaqueta, abans que unes sabates i un jersei, et regales unes hores de perfecció culinària. Que ja està bé, home. Que també pots anar a l'Elements a fer dos plats i postres per 40 euros, però ja que es fa, es fa bé, no? Vaja, que ja estem pensant si tindrem temps de tornar abans del fatídic dia 31.

Dos dels millors llibres que he llegit mai

Una entrada que dec al blog des de fa dos anys. Les sensacions i la gran recomanació del millor llibre que he llegit mai, llegit a l'agost del 2011, que materialitzo avui, que fa deu minuts que he acabat una altra novel·la del mateix autor que també m'ha meravellat.

Parlem del senyor Zoran Drvenkar. Parlem de Sorry i de Tú. Dues novel·lasses, dos thrillers com una casa, dues maneres originals d'entendre la lectura, i dos totxos que no fa res endur-se a qualsevol lloc només per tal de seguir llegint. Un escriptor que sap què dir i quan dir-ho per atrapar-te, i un traductor, José Aníbal Campos, que ha trobat les paraules exactes perquè et recorrin el cos en castellà. Boníssima feina per part dels dos.

Sorry em va obrir el món de la novel·la negra. Jo era de les de novel·la romanticona amb portada rosa i ensucrada, de les d'enamorar-se dels tios del llibre i saber que mai en trobaries cap com aquells perquè són només lletres escrites i descripcions imaginades que no existeixen a la realitat. I fugia de llibres i pelis d'assassins i sang perquè em feien por. Però el senyor Drvenkar ho va canviar amb un llibre que va guanyar el premi a millor novel·la negra a Alemanya, Suïssa i Àustria del 2010.

Sorry és la història de dos nois i dues noies berlinesos que creen una empresa (Sorry) que es disculpa per nosaltres a les víctimes de les nostres accions cruels. El problema ve quan reben un encàrrec que els demana disculpar-se davant del cadàver d'una dona brutalment torturat i, a més, desfer-se del cos. Macabre com cap altre, em va fer patir, em va fer estremir, em va fer plorar i em va fer tenir por fins i tot de sortir de casa, però estava escrit tan perfecte, tan captivador, des d'una òptica tan original que no podia parar. Cada punt de vista, cada petit detall, cada història dins de la història general, et fa sentir allà i que en vols més. Com una espècie de masoquisme. M'horroritza i m'encanta a parts iguals. És el millor llibre que he llegit mai, de fet. Brutal. És que no hi ha més paraules. Feu una ullada a www.sorrylanovela.com i ho veureu.

I després tenim Tú, amb un assassí sense compassió, cinc noies que la lien parda i s'escapen amb cinc quilos d'heroïna i una pistola, i un home sense escrúpols que està obsessionat amb atrapar-les. Tot escrit des d'una segona persona que et fa viure la història des de dins, i des de diferents angles. Posar-te al lloc de l'altre, veure les diferents visions d'una mateixa realitat. Petites peces d'un trencaclosques que acaben fent clic al cervell del lector. Sense ser tan macabre, aconsegueix fer-te patir fins al final amb una gran manera de teixir entramats de paraules. Bo, molt bo. 100% recomanable.

Estimats lectors, busqueu-los. Busqueu-los que us agradaran. I després em busqueu a mi, i comentem que per què allò i per què allò altre, i com es pot ser tan cabró com per haver fet que passi això quan podia passar allò altre. I que quin geni l'autor per haver fet que passés tal altra cosa.

Busqueu-los, llegiu-los, i comentem-los, o no. Però no us els perdeu, de veritat.

Agost entre vies i andanes. Tornem a treballar.

O no et truquen de cap lloc o en un dia reps set trucades de feina. Set en un dia. I vas a una, vas a l'altra, vas a la següent, fins que en reps una que és un sí o no. Acceptes la feina o no. Fots el cervell a cent per hora durant cinc minuts i dius que sí, que acceptes, que hi seràs l'endemà amb tota la il·lusió del món. I un cop has fet això, tornen a ploure trucades i empreses guais que et volen entrevistar. I amb un nus a l'estómac, a la gola, al cor o on sigui, els has de dir que et sap greu, però que l'agost ja el tens cobert i que fins l'1 de setembre res.

Sí, senyors, perquè dilluns anava a una entrevista maca en una empresa grossa i bona a Almeda i passant per Sants pensava "veus, aquí sí que hi estaries bé, treballant-hi.." i com per art de màgia mentre dino em truca una noia d'una empresa subcontractada de Renfe que si vull ser informadora a Sants les tardes d'agost. O sóc bruixa o sóc bruixa. En un primer moment dubto perquè fins les 10 de la nit.. Però què coi, m'encanta, de cap a la piscina. De fet, informar al tren és una cosa que faig des del segon dia que vaig agafar un tren. No, segon no, però des del desè. Gent perduda i un vostè vingui amb mi. Estrangers i un yes, yes, this is your train. No, senyora, estació de França no va a França, ha de buscar Cerbère. No para a Granollers, és directe. Sí, sí, al Clot sí. Per anar al Clot pot agafar els de la costa, també. I així cada dia. Doncs ara em pagaran per això.

Per això i molt més, de fet, perquè com que és Sants, que jo encantada que sigui al mig del meollo, eh, hi ha gent que l'han enviat a Tordera i no hi vaig ni loca, doncs com que és Sants, m'he d'estudiar totes les línies, de rodalies i de regionals, totes les zones, de Renfe i d'ATM, a sobre (que ja em diràs quines ganes de liar al personal fent zones diferents!). Tipus de bitllets, què convé més, com funcionen les màquines, i com funciona tot el sistema de Devolució Express. Els regionals em costaran. La R4 m'està costant. I mirar quin bitllet convé també em costarà. Però n'aprendrem :) Ai, Sants, una estació que fa temps no volia ni trepitjar perquè em perdia i des de les obres de Passeig de Gràcia (i de fet, des d'abans, pel McDonald's i els lavabos) s'ha convertit en la meva segona casa. I encara més que ho serà a l'agost.

Agost encaminat. Qui sap si al setembre hi ha manera de continuar. Seguirem enviant el cv a tort i a dret per si de cas. De moment, l'agost està cobert. Ens veiem entre vies i andanes.

Aturats again

L'alegria del penúltim post que m'enviava a treballar va durar poquet, molt poquet, unes dues setmanetes, o el que és el mateix, cinc jornades laborals o, el que és el mateix, vint-i-quatre hores de feina. Resulta que els senyors d'Adecco i els del Barça no es van entendre, van contractar massa gent i de cop van veure que uns quants sobràvem i au, patada al cul amb la mínima excusa.

El que passa que no sé si em va anar bé, ja, perquè encara que la feina era maca maquíssima, i que m'encantin tot aquest tipus de feines i siguin ideals i creats per a mi, no sempre es tracten de la millor manera i es tenen les millors condicions, i de les vint hores setmanals que ens havien promès, amb la retallada de personal, en vaig acabar fent vuit. En fi, que sobrava gent. Doncs adéu, tu. Amb pena, perquè encara no m'havia comprat res del Barça, i perquè ser el Barça i la cara del club i tot això doncs era guai, perquè els turistes eren la bomba, perquè la gent venia simpàtica i alegre, amb pena, sí, però adéu.

I ara seguim al mar de currículums enviats, de mails, d'ofertes de feina trobades i esperades amb il·lusió, de trucades de números estranys i de visitar empreses estonetes curtes, el que dura l'entrevista.

Ja són quatre les entrevistes fetes i una que tinc demà, així que amb alegria, a veure si ens n'acabem de sortir.. :)

Convé recordar-ho de tant en tant

..perquè amb el dia a dia de vegades se'ns en va del cap..

A treballar! :)

Sí, senyor, quatre mesos menys un dia són els que he estat sense feina. S'acaba el drama de l'última entrada, s'acaba el drama de buscar buscar i buscar i no trobar res.

Si un divuit de febrer em deien que el dinou no calia que tornés, demà, disset de juny, començo formació al Camp Nou per fer d'informadora als socis i als turistes que passin per allà (que en deuen ser molts, perquè el Museu del Barça resulta el més visitat de Catalunya!). Després de quatre mesos, aterro en una feina que sembla feta a mida per a mi, que clava a la perfecció la meva personalitat.

En aquest temps he canviat de look, i he canviat per tant tres vegades la foto del currículum, he canviat també l'estructura del currículum gràcies a una bona orientadora laboral, he canviat el LinkedIn, he actualitzat Infojobs, he omplert fulls amb dates, hores i llocs de cites d'entrevistes i, sobretot, he trobat ofertes i ofertes i ofertes que han acabat a Et trobaré feina.

Ofertes que han fet que em motivés, perquè si bé l'última entrada era depriment, avui escric amb la màxima il·lusió, perquè aquell grup de Facebook és màgic, perquè és gent estupenda, perquè cada setmana hi ha cinc persones mínim que fan contractes gràcies al seu creador, el Josep Azemà. Un deu per la iniciativa, un deu per la gent que col·laborem buscant i compartint, un deu per la recepció dels que hi ha i per les experiències que s'hi comenten. Gent maquíssima a qui seguiré ajudant encara que no m'hi dediqui compulsivament com ara, que estic mirant Loquo cada dos per tres i quan vaig pel carrer miro tots els cartellets de les botigues (i al final resulta que hi ha els horaris de la botiga o hi diu "wc solo para clientes").

El cas és que ara les webs de trobar feina estan bastant saturades, però tot és anticipar-se a tot. Veure l'oferta de pressa, contestar de pressa, escriure una carta de presentació súper motivada i no esperar que tinguin cent persones inscrites. I això es fa amb una gran xarxa de contactes. I a Twitter s'hi fan contactes, encara que el meu pare sempre digués que eren xorrades. Doncs aquest cop li toca menjar-se les paraules, perquè si demà no estaré enviant currículums serà per un bon noi twittero que va pensar en mi en el moment adequat. Merci, de debò. Suposo que el karma et torna tot allò que dónes. I jo m'ho he currat bastant aquests dies, perquè la felicitat d'algú que obté un sou gràcies a un cable teu és immensa. Doncs mira, ara em toca a mi.

I au, vaig a triar roba, que per visitar Can Barça s'ha d'anar estupendo. Els que encara busqueu, paciència, calma, i molt de morro, que tot arriba. Rastregeu fins l'últim racó d'internet i dels carrers de Catalunya (et trobaré feina us hi ajudarà) i veureu que vindrà :)

I VISCA EL BARÇA!

Maldecaps de ser a l'atur

Dissabte farà tres mesos que no treballo. Tres mesos de la reunió amb el jefe d'Anglaterra, l'Andy, que va començar amb un "it's hard to say this, guys.. We are closing Barcelona today". Tres mesos d'una plorera desconsolada i desmesurada que deixava entreveure un petit somriure que deia "no et preocupis, que d'aquí res trobes una cosa molt millor".

D'aquí a dues setmanes treballo, deia. Si a finals d'abril no he trobat feina pillo un avió i piro, m'és igual on, deia. I mira'm, mitjans de maig, tres mesos i seguim igual. Aturats. I ni tan sols sóc una de la gran llista d'aturats del país, perquè no el cobro, l'atur, encara. I el compte corrent que va baixant.

I si al principi, l'estiu passat, em limitava a buscar traductors i guies turístics, ara l'únic filtre que tinc és província de Barcelona, i anar passant llista intentant trobar una feina que combini públic amb idiomes. És que amb una botigueta on es parli anglès em conformo. Cambrers no, que el meu equilibri no és gaire bo, però no ho sé, tu.. tan difícil és? Tot és ple de comercials a porta freda i informàtics que sàpiguen de llenguatges i programes estranys, a més d'administradors i gestors d'empreses.

Hi haurà qui em digui que no em puc queixar, que he fet onze entrevistes i que a moltes d'altres he dit que no perquè he volgut. Però tots tenim un llistó, unes línies vermelles, uns topes que no passem, coses que no ens encaixen amb el que busquem. Perquè vulguis que no, una feina són vuit hores al dia, és sobre el que gira una vida. I les entrevistes només són oportunitats, que si no arriben a bon port queden en res..

I així duc tres mesos amb la mateixa rutina, sense saber si serveix de gaire. D'Infojobs molts t'accepten i només et truquen els timos o els becaris, Laboris ja vaig plegar perquè és inútil, Infoempleo encara espero que contestin, Adecco sempre negatiu, de Loquo ningú contesta cap mail, a Yaencontre només hi ha jefazos, igual que a Linkedin, el Feinaactiva del SOC cada dia va més lent, Infofeina no veig que pengin coses noves, igual que Turijobs, a Twitter encara vaig trobant cosetes..

I si jo no tinc sort, potser en pot tenir un altre, així que les ofertes que vaig trobant que no encaixen acaben penjades al Facebook de Et trobaré feina (que acaben a Trobarefeina.com), ofertes directes sense intermediaris per veure si algú dels que som al grup se'n pot beneficiar. Que hi ha qui diu que perdo el temps però és que, de moment, em consten tres casos de gent que té feina gràcies a una oferta que he copiat jo, i això no té preu :)

En fi, tres mesets que esperem que no en siguin quatre.. Teniu la simpatia i xispa personificades amb cinc idiomes, senyors de recursos humans, què més voleu?! Va, que ens ho passarem bé! Contracteu-me! :)

Doncs jo seguiré comprant Granini

Ja fa dies que volta per Twitter el tema del boicot a Granini, que com que els senyors de Granini diuen que les lleis catalanes se les passen pel forro blabla i que no etiquetaran en català, deixem de comprar Graninis per castigar-los i perquè vegin qui som i blablabla.

Però és que no entenc aquesta obsessió amb el pobre Granini, amb lo bons que són els seus sucs. Intenteu fer boicot a tot el que no està etiquetat en català. Intenteu-ho, que només podreu comprar marques blanques de supermercats d'aquí, que a veure, no dic que siguin dolentes, que hi ha qualitat, però a veure qui és el guapo que compra compreses o tampons de marca blanca, per dir un exemple.
Intenteu comprar roba etiquetada en català, a veure com coi us vestiu. O només comprar fruita en una fruiteria amb els noms de la fruita en català. O només electrodomèstics i aparells electrònics amb les instruccions en català.

No es pot, joder. No es pot. No es pot viure plenament en català. ENCARA no. Perquè això només s'arregla amb la puta independència i unes lleis que tothom pugui trobar vàlides i un únic català oficial perquè hagin de tenir els sants collons d'etiquetar en català. Perquè anem volent viure plenament en català i tant de merder per tenir els productes en la nostra llengua i després defensem que el castellà sigui oficial, molt bé, estupendo.

Però mentre això de la independència i la coherència i el català a tot arreu no arriben, senyors, jo seguiré comprant Granini, i Kellogg's, i compreses Evax i Ausonia, i iogurts Activia, i els productes que a mi m'agraden més i amb millor relació qualitat-preu o que m'aportin més, perquè no penso renunciar a qualitat només perquè a l'empresa en qüestió no li surti a compte etiquetar en català.

Ja vindrà el moment de poder exigir, a un i a tots. De moment, si no volem viure un calvari, deixem que facin.

A punt d'una estona de cel a Perpinyà

Mil cops m'han repetit
que no té sentit
seguir aquesta història..
Però aquest temps robat
fa tirar endavant
fins poder arribar
FINS A PERPINYÀ!

I per uns breus moments,
una estona de cel.
Ja no importa el demés,
una estona de cel.
EL QUE DURA UN CONCERT
ÉS UNA ESTONA DE CEL.

Ganes, ganes, ganes de Pets! :D

Pistutest

Un test que vaig fer a 3r de carrera.. Ara algunes respostes han canviat, però el deixo aquí perquè em fa il·lusió :) N'hi ha que estan fetes amb trampa, gairebé tothom en falla alguna o bastantes, però també hi ha qui les ha encertat totes..

1) Què puc menjar a qualsevol hora?

a) Arròs

b) Ou ferrat

c) Xocolata

d) Xiclet

e) Llet

2) M'agrada tota samarreta

a) Que sigui del Desigual

b) Que tingui un cor

c) Que tingui molts colors

d) Que em faci més prima

e) Que tingui escot

3)	El meu color preferit?
a)	Verd pistatxo
b)	Tots els colors
c)	Taronja
d)	Blau cel
e)	Lila

4)	Sempre dic que no em faria res liar-me amb...
a)	el 20% dels tios, costa trobar-ne pero n'hi ha.
b)	el 80% dels tios, molts son monos
c)	el 50% dels tios, meitat i meitat
d)	qualsevol tio que fos simpatic
e)	em costa moltíssim trobar algu

5)	Per superar un baixón, el millor es
a)	tenir una cita
b)	un sopar amb els amics
c)	anar a la disco
d)	mati de pelu i tarda de compres
e)	menjar el teu plat preferit

6)	La vida és...
a)	bonica i chula.
b)	una puta merda.
c)	un cami que fem sols
d)	l'única oportunitat que tenim
e)	una tómbola

7)	Què no falta al meu bolso?
a)	Xiclets
b)	L'iPod
c)	Un boli
d)	Tres paquets de Kleenex
e)	Tampons

8)	Per beure..
a)	43&pinya
b)	43&cola
c)	Martini&llimona
d)	Sangria
e)	Vodka&taronja

9)	Què és pitjor?
a)	Que se't vegi el tanga
b)	Tenir la marca del biquini
c)	No saber combinar colors
d)	Anar amb coll alt i màniga curta
e)	Que se't vegi la tira dels sustens

  

10)	Sempre dic que jo de gran..
a)	em casaré amb un ricachón
b)	viuré a Los Angeles
c)	seré poetessa
d)	traduiré HarryPotter 8
e)	tindré cinc fills

11)	No em fa ràbia la gent que
a)	camina amb talons per la biblio
b)	fa servir estratègies per lligar
c)	porta l'etiqueta de la roba per fora
d)	fa els deures amb temps
e)	forra els llibres que llegeix en llocs públics

12)	Quant peso?
a)	50
b)	40
c)	47
d)	55
e)	42

13)	No m'agrada menjar
a)	pizza
b)	sushi
c)	entrepans
d)	peix
e)	peus de porc

14)	Per viure, el que mes necessito és
a)	la música
b)	menjar
c)	mimos
d)	riure
e)	un llibre

15)	Una peli que no deixaria de mirar mai
a)	Gladiator
b)	Algo para recordar
c)	PS I love you
d)	Chicas Malas
e)	Crepúsculo

16)	Des de quan Pistu?
a)	La mama m'ho ha dit sempre
b)	A 1r de BAT, per distingir-me d'altres Annes
c)	Des de la uni
d)	Era un mote a Primària
e)	des de l'aparició del meu fotolog