Divendres vam anar a Can Fabes

Fa uns dies van anunciar que Can Fabes tanca a finals d'agost, i a mi, com suposo que a mig Sant Celoni, em va agafar aquella peneta de dir "ai, al final no hi hem anat.. passant-hi cada dia per davant i no hi hem anat.. hi havíem de celebrar els divuit.. hi havíem de celebrar quan em casi.. i al final res.. jó". Doncs bé, gràcies al senyor Aleix Solé, el meu súper nòvio, hi vam anar divendres, a celebrar santa Anna i a celebrar que som vius. 

Divendres vam anar-hi al vespre a fer el menú de temporada amb maridatge de vins, i va començar amb el riure tonto de #postureo, de "què hi pinto jo aquí si jo sóc de menjar costelles de xai i patates fregides amb les mans", després d'una setmana de més postureo encara pensant què ens posàvem per anar de rics. Però escoltin, que si anar de ric és menjar com vam menjar, anem de rics per sempre més, tu. Només dir que, només fer una passa fora del restaurant, l'Aleix fa: "Pistu, hem de tornar". A veure si trobem dia.

Aquí va la crònica fotogràfica. Els noms dels plats no me'ls sé ni me'n recordo tot el que hi havia, i mira que hi havia coses que no menjo normalment, però tot era bo, bo, bo. Vam començar amb una copa de cava i un bull i una botifarra blanca, crec que trufada, i una xip amb gust de sàlvia i algo més, que em van pillar desprevinguda i de què no tinc foto. La primera reacció va ser "taaaaan pooooc?" però un cop arribes als postres i veus que estàs ben tip ja ho acabes d'entendre.

Seguim amb un pop que duia un pa sucat en sopa de peix, hiper bo, i una xíndria amb alguna cosa igual de bona però que no recordo. Genial perquè era freda i fresca. I jo no en menjo, de xíndria. Però bo.

Vam seguir amb una crema d'espàrrecs que va deixar totes les altres cremes d'espàrrecs per terra. I un cargol amb alguna altra cosa, també. Entre el riure tonto i la gana no em vaig quedar gaire amb què era què. A part que vaig sentir cargol i el meu cervell va desconectar. Però m'ho vaig fotre, i era bo.

Aquest va ser el primer amb el que vaig dir "uah QUE BO". Sardines amb una crema d'alls o algo així i  algo més però que era bo, bo, bo.

Aquí una gambeta suau i tendra i amb un gust que flipes que barrejada amb el meló quedava de perles. Però de perles, eh.

D'aquest sí que me'n recordo. N'hi diuen pebrot del piquillo a la seva manera, és a dir, del revés, amb el bacallà a fora i el pebrot a sota. Quan va venir vaig cantar interiorment el Shin Chan, allò de "a mi no m'agrada el pebrot".. però l'Aleix em va dir que si no m'agradava allò és que era tonta. Duia com un suc de rostit, em sembla, i vaja, era bo, bo.

I aquí la joia de la corona. Llamàntol amb carbassó i una escuma del suc de llamàntol amb mantega (sempre o algo així, eh). Impressionant. Jo havia menjat llamàntol, però ni punt de comparació. Aquesta textura era.. era.. Buf. Diu l'Aleix que és el que em va agradar més perquè és el que tenia més menjar.. però no és veritat. Ultra bo. A més, el porten així amb tapa, com a les pelis, i la treuen amb una gràcia molt simpàtica. Feia una olor.. Una olor!! 

Aquí em vaig despistar. Va dir que duia salsa de pesto i vaig pensar en la gent d'Igualada i em vaig despistar, i vaig començar a menjar i va fer la foto l'Aleix. És rap, i a la dreta hi ha olivada, però allò rodó no vam descobrir què era. Alguna cosa gelatinosa. Però seguim amb el nivell, eh, bo, bo.

I arribem a la carn. Pularda, amb espinacs i el suquet devia ser el suc del rostit, o vés a saber. També molt molt bo. Però molt. Suau, tendre, bo. Jo menjant espinacs i trobant-los bons. Molt gran.

Tan gran que vaig trencar el postureo i vaig tornar als menús de 10 euros agafant l'ala amb les mans. Escoltin, és que si no no hi havia manera! Escurar-la, torradeta, va ser impressionant. 

Aquí ens van preguntar que com anàvem de gana, i que si fèiem formatge o saltàvem als pre-postres. Saltar-se els formatges?! Ni de conya, amb lo formatgera que sóc jo hauria estat un sacrilegi. Ho sabia ja d'entrada, i ho vaig comprovar en tastar-los. De fet, va ser l'estrella. El millor de tot. Sóc tant de formatges, i van ser tan bons, que tenim el contacte del senyor afinador de formatges que els els porta, un senyor de Granollers, per anar-lo a veure algun dia. Aquí la plata sencera, dels quals en vam triar tres cada un. Jo me'ls hauria menjat tots. Forts, cremosos, impressionants. Hauria repetit de tot. Però començàvem a estar plens.

I aquí passem a les postres. Gerd en tres textures diferents, com mousse, gelat i gerds naturals. 

I una altra estrella. Suflé d'albercoc amb confitura/melmelada d'albercoc a dins, i gelat de te verd amb pa de pessic de te verd. El suflé era tan dolç, tan tan dolç, tan calentó, tan suau.. Buf. 

I va venir el cafè, i jo em pensava que ja estava i m'havia quedat sense macarons. Però no. Quan ja estava tipa tipíssima els van portar. No podia menjar més, però amb una miqueta d'esforç ho vam fer entrar tot. I quina sort, perquè mmmmmh! :)

 I aquí ho vam deixar. Ens van preguntar si volíem res més, i vaig estar temptada de dir que una mica més de formatge.. 

Tota una experiència culinària acompanyada amb uns pans boníssims amb un oli que, com el de casa, fa bona qualsevol cosa on el posis. I regat amb uns vins amb els quals vam fer un viatge per Europa. Jo, que no sóc gens de vins, mirava amb cara de tonta el sommelier mentre ens explicava tota la historieta. Quan va preguntar si li notàvem la semblança amb el Jerez, li vaig dir que no en tenia ni idea, però que el trobava bo. Com tots. Jo, que no sóc de vins. Per sort per mi, i per desgràcia i curiositat de l'Aleix, no ens van servir ni un vi negre. Destacaria un Riesling d'Alemanya transparent com l'aigua que era ambrosia dels déus, però no em vaig quedar amb el nom. 

Tota una experiència. El postureo era important, al principi, amb el silenci, em sentia una miqueta fora de lloc, però cada explosió de sabors deia que no, que ja estàvem bé. I després ja xerrava igual, tu. Per dins és súper maco, súper acollidor, en realitat. Em sobra una mica que estiguin tant per a tu, però suposo que és el que demana la gent, ja que paga. T'hi deixes la pasta, però menges com un rei. Abans que tres pantalons, o abans que un vestit i una jaqueta, abans que unes sabates i un jersei, et regales unes hores de perfecció culinària. Que ja està bé, home. Que també pots anar a l'Elements a fer dos plats i postres per 40 euros, però ja que es fa, es fa bé, no? Vaja, que ja estem pensant si tindrem temps de tornar abans del fatídic dia 31.