Tant si heu fet la gran traducció al català i dieu "Me la sua" com si continueu com jo agafant tota l'expressió prestada, us heu fixat mai en l'aberració sintàctica que esteu dient?
Això me la sua. Això em sua la polla. Des de quan es pot suar una polla? Des de quan es pot suar cap mena de complement directe? (Sí, suar sang, en fi). La solució semi-ideal seria alguna cosa com "quan sento això, em sua la polla", o "em sua la polla en pensar en això", i n'hem anat fent una reducció fins a quedar-nos amb una solució absurda.
Però també podria ser l'altra visió, la de "algú me la sua". Que vindria a ser un "algú me la fa suar", perquè suar-la, suar-la, em sembla que no podríem. Sí que podem trobar un cert sentit, però, en frases com "me la bufa" o "me la pela", ja que sembla que algú podria fer-nos-ho, encara que fos en sentit figurat.
Tenim també un "me la porta fluixa" que podria ser un "em deixa totalment indiferent", que no ens causa cap mena d'emoció diguem-ne... forta.
I és que l'oral ho té, això, que va canviant les formes i va fent evolucionar coses, saltant d'una paraula en l'altra, modificant, creant sinònims del no-res, buidant significats, fins al punt que sentim una dona dient una cosa tan absurda com "me la repampimfla" i no ens passa res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada