Les persones i l'essència

Les relacions humanes són complicades. Jo, que fa cinc anys em vaig endur la banda de Miss Relacions Públiques al sopar de final de carrera i que per tot arreu em trobo coneguts, dient això, sí. Són complicades i cada cop em fa més ràbia.

Sempre que interactuem amb algú li mostrem una cara, una manera de fer, una part de personalitat del tot que ens fa ser qui som. Aquesta cara i aquesta manera de fer no sempre és la mateixa: amb cadascú som diferents, cada interlocutor veu només una part nostra, veu una capa de la ceba. Hi ha molt poca gent que pugui arribar a veure el nucli, les idees vitals, nosaltres en tota la nostra totalitat. Pocs veuen l'essència, el TU, aquella cosa que hi ha dins el cor i que et connecta amb el món. I no perquè no vulguem mostrar-la.

Hi ha molts impediments que fan que no ens arribem a obrir del tot i no siguem el que volem ser, el que som, allò tan pur i tan bonic que ens fa somriure quan ens mirem al mirall. Pot ser vergonya. Pot ser la pressa. Moltes vegades és l'altre el que no ens deixa. Si trobes una mena de porta blindada és complicat generar connexions. I després el problema és que aquesta gent es fa una idea de tu. Una idea equivocada, parcial, esbiaixada i falsa. Una idea d'una no-essència. Una idea només veient allò que t'han deixat mostrar.

I que et jutgin perquè no la connexió no es genera quan és l'altre qui no deixa obrir la porta.. No ho sé, nois. És difícil trobar amb qui deixar rajar l'aixeta de l'ànima pel broc gros, sense entrebancs, sense impediments. Connectar des de dins per acabar connectant des de fora. En fi.

Ganes de tornar a ser 100% pura Pistu. Bàsicament, perquè sé que sóc encantadora.

Parèntesis

Tota la vida he reivindicat els parèntesis. He necessitat, he demanat, he suplicat, he implorat a Nostro Senyor una mena de temps mort que aturés el món, que frenés per moments l'estrès i el batibull de la vida, que fes que tota la resta de persones i coses que ens esperen fessin una pausa per donar-nos un moment per a nosaltres. Un temps que fos per mi i prou, com un any sabàtic però sense perdre el temps. Uns minuts de pausa per copsar tot el que ens ve a sobre, per entendre la realitat i observar-la des de tots els angles, una mena de temps per hivernar i agafar forces per tot allò que ha de venir. Un moment on no existeixi res més que jo i totes les lletres que volten pel meu cervell. I per descansar-ne, també, per deixar-lo en blanc i regalar-me poder plorar, poder no fer res, poder parar.

Sempre he vist molt clar que necessitava aquestes pauses. De fet, fa temps que dic que necessito hivernar uns mesos, recuperar forces i tornar a aquella embranzida vital de quan tens vint anys i el món sembla més maco.

El temps a l'atur podria acostar-s'hi, però no, perquè hi corren les preocupacions de qui tens al costat i la d'haver de fer calés d'alguna manera, bàsicament. Ha de ser un parèntesi, parar-los a tots, frenar-ho absolutament tot, i quedar només tu.

Fa un parell o tres de dies que sopo aviat i, després, surto a la terrassa a mirar com la llum del dia va marxant a poc a poc. Són res, minuts, no arriba a mitja horeta, però una mica sento com el món desapareix i som jo i la llum, la lluna, aquella estrella que brilla fort i algun avió. I res més. És una mica com aquell parèntesi que buscava, la desconnexió i la connexió amb mi, les petites vacances de cada dia.

Em sembla que ho faré cada dia, tot l'estiu.

La iaia

La iaia tenia noranta-dos anys i es va morir. No havia estat mai malalta, només cosetes puntuals. El pas dels anys li havia passat factura i cada cop estava més al llit, i caminava molt a poc a poc i un xic encorbada i s'havia d'ajudar del braç dret si volia aixecar l'esquerre, però això és normal quan tens més de noranta anys. 

També s'havia cansat una mica de tot aquest món, però suposo que també deu ser normal en un moment de vida en què gairebé tothom amb qui vas compartir els primers anys ja és a l'altre barri. Els seus pares, les seves germanes, cunyats, amics, el marit. Veure com van marxant tots ha de ser terrible.

Per això la iaia estava cansada d'aquest món tot i la gran por que tenia de morir-se -perquè l'altre barri ha de ser molt gros per encabir-hi tota la gent que s'ha mort durant tota la història de la humanitat, no hi podem cabre tots, no-, i per això passava els dies mirant la tele i anar esperant el moment de veure'ns. A mi, a en Jordi, al papa, a la mama, al tiet, al Gabi. Ho sento per tots els altres, però feia temps que deia que la seva única il·lusió era veure'ns a nosaltres, tenir-nos allà. Li encantava quan hi anava jo. I a mi m'encantava anar-hi.

Perquè a mi m'agradava la iaia i també perquè m'agradava jo quan era amb ella. Perquè se li veia feliç de tenir al costat a qui estimava més que res al món, i perquè quan estàs amb algú que t'estima més que res al món es nota i automàticament, sense voler-ho, de forma inconscient, passes a ser la millor cara de tu mateix. Allò, aquella Anna feliç, xerraire, riallera, taronja, en el seu nucli, en el seu tot, en la seva essència. Una Anna que amb el filtre d'uns ulls de més de noranta anys sabia que en sabia, que servia, que era bona i que s'agradava. Una Anna que explicava les coses amb una il·lusió grossa i que treia ferro a tot perquè ja era allà, ja era ella, perquè ja era a casa. 

Fa una setmana que la iaia es va morir i se'm fa un buit al pit perquè m'acabo d'adonar que que ella no hi sigui mai més vol dir que aquella Anna tampoc hi serà, i perquè la trobo a faltar moltíssim i també em trobo a faltar a mi.

Aquests dies, més que mai, la URL d'aquest bloc té raó de ser.

Saltant-me la dieta - Natilles (més fàcil impossible)

El 28 de desembre, dia dels Innocents, vaig menjar la primera amanida de la meva vida. De fons sentia mil Pistus passades que deien que elles això no ho farien mai de la vida i mil mames que anaven repetint aquella frase d'algú de la família de por ahí que resa "Me gustaría que te gustase". El cas és que vaig menjar barreja de coses que fan prim perquè representa que estic fent una micona de dieta per veure si deixo de ser una bola i em va bé tota la roba maca que ja no m'entra i perquè si m'aprimo lo suficient podré voltar tota Catalunya amb un Clio groc només apretant pedal del gas i freno.

Amanida cada migdia, doncs. I res de xocolates i de merdetes dolces. Però senyors, aquest dia gris convida a remenar la cuina amb tones de sucre i he decidit que avui m'ho salto tot. És el dia i que tinc catorze litres de llet per beure abans del març i no en bevem gaire. En fi, res, que m'ho salto i faig les natilles de la mama, les que em feia quan era petita, al microones, amb cinc minutets. Una recepta que no podria ser més senzilla.

NATILLES (per a 4 persones)

1/2 litre de llet
3 rovells d'ou
La pell d'un quart de llimona ratllada
Un pal de canyella
150 grams de sucre
1 1/2 culleradetes de maizena

Temps de cocció: 5 minuts.
Material: un bol de Pyrex.

Es dissol en un got la maizena amb una mica de la llet. Després es posa en un bol amb la resta de la llet, el sucre i els rovells. Quan queda ben barrejat, s'hi afegeix la llimona i la canyella. Després es posa el bol al microones de 3 a 4 minuts. Es treu, es remena bé i es torna a posar al microones anar fent períodes de trenta segons, vigilant que no quedi massa cuit, és a dir, massa pres. Després es remena bé i es tapa amb un plàstic film fent que toqui la superfície de les natilles i es guarda a la nevera.


I a menjar cosa bona! :D