diumenge, 12 de juliol de 2015

Les persones i l'essència

Les relacions humanes són complicades. Jo, que fa cinc anys em vaig endur la banda de Miss Relacions Públiques al sopar de final de carrera i que per tot arreu em trobo coneguts, dient això, sí. Són complicades i cada cop em fa més ràbia.

Sempre que interactuem amb algú li mostrem una cara, una manera de fer, una part de personalitat del tot que ens fa ser qui som. Aquesta cara i aquesta manera de fer no sempre és la mateixa: amb cadascú som diferents, cada interlocutor veu només una part nostra, veu una capa de la ceba. Hi ha molt poca gent que pugui arribar a veure el nucli, les idees vitals, nosaltres en tota la nostra totalitat. Pocs veuen l'essència, el TU, aquella cosa que hi ha dins el cor i que et connecta amb el món. I no perquè no vulguem mostrar-la.

Hi ha molts impediments que fan que no ens arribem a obrir del tot i no siguem el que volem ser, el que som, allò tan pur i tan bonic que ens fa somriure quan ens mirem al mirall. Pot ser vergonya. Pot ser la pressa. Moltes vegades és l'altre el que no ens deixa. Si trobes una mena de porta blindada és complicat generar connexions. I després el problema és que aquesta gent es fa una idea de tu. Una idea equivocada, parcial, esbiaixada i falsa. Una idea d'una no-essència. Una idea només veient allò que t'han deixat mostrar.

I que et jutgin perquè no la connexió no es genera quan és l'altre qui no deixa obrir la porta.. No ho sé, nois. És difícil trobar amb qui deixar rajar l'aixeta de l'ànima pel broc gros, sense entrebancs, sense impediments. Connectar des de dins per acabar connectant des de fora. En fi.

Ganes de tornar a ser 100% pura Pistu. Bàsicament, perquè sé que sóc encantadora.

Cap comentari:

Publica un comentari