dimecres, 24 de juny de 2015

Parèntesis

Tota la vida he reivindicat els parèntesis. He necessitat, he demanat, he suplicat, he implorat a Nostro Senyor una mena de temps mort que aturés el món, que frenés per moments l'estrès i el batibull de la vida, que fes que tota la resta de persones i coses que ens esperen fessin una pausa per donar-nos un moment per a nosaltres. Un temps que fos per mi i prou, com un any sabàtic però sense perdre el temps. Uns minuts de pausa per copsar tot el que ens ve a sobre, per entendre la realitat i observar-la des de tots els angles, una mena de temps per hivernar i agafar forces per tot allò que ha de venir. Un moment on no existeixi res més que jo i totes les lletres que volten pel meu cervell. I per descansar-ne, també, per deixar-lo en blanc i regalar-me poder plorar, poder no fer res, poder parar.

Sempre he vist molt clar que necessitava aquestes pauses. De fet, fa temps que dic que necessito hivernar uns mesos, recuperar forces i tornar a aquella embranzida vital de quan tens vint anys i el món sembla més maco.

El temps a l'atur podria acostar-s'hi, però no, perquè hi corren les preocupacions de qui tens al costat i la d'haver de fer calés d'alguna manera, bàsicament. Ha de ser un parèntesi, parar-los a tots, frenar-ho absolutament tot, i quedar només tu.

Fa un parell o tres de dies que sopo aviat i, després, surto a la terrassa a mirar com la llum del dia va marxant a poc a poc. Són res, minuts, no arriba a mitja horeta, però una mica sento com el món desapareix i som jo i la llum, la lluna, aquella estrella que brilla fort i algun avió. I res més. És una mica com aquell parèntesi que buscava, la desconnexió i la connexió amb mi, les petites vacances de cada dia.

Em sembla que ho faré cada dia, tot l'estiu.

5 comentaris: