divendres, 6 de febrer de 2015

La iaia

La iaia tenia noranta-dos anys i es va morir. No havia estat mai malalta, només cosetes puntuals. El pas dels anys li havia passat factura i cada cop estava més al llit, i caminava molt a poc a poc i un xic encorbada i s'havia d'ajudar del braç dret si volia aixecar l'esquerre, però això és normal quan tens més de noranta anys. 

També s'havia cansat una mica de tot aquest món, però suposo que també deu ser normal en un moment de vida en què gairebé tothom amb qui vas compartir els primers anys ja és a l'altre barri. Els seus pares, les seves germanes, cunyats, amics, el marit. Veure com van marxant tots ha de ser terrible.

Per això la iaia estava cansada d'aquest món tot i la gran por que tenia de morir-se -perquè l'altre barri ha de ser molt gros per encabir-hi tota la gent que s'ha mort durant tota la història de la humanitat, no hi podem cabre tots, no-, i per això passava els dies mirant la tele i anar esperant el moment de veure'ns. A mi, a en Jordi, al papa, a la mama, al tiet, al Gabi. Ho sento per tots els altres, però feia temps que deia que la seva única il·lusió era veure'ns a nosaltres, tenir-nos allà. Li encantava quan hi anava jo. I a mi m'encantava anar-hi.

Perquè a mi m'agradava la iaia i també perquè m'agradava jo quan era amb ella. Perquè se li veia feliç de tenir al costat a qui estimava més que res al món, i perquè quan estàs amb algú que t'estima més que res al món es nota i automàticament, sense voler-ho, de forma inconscient, passes a ser la millor cara de tu mateix. Allò, aquella Anna feliç, xerraire, riallera, taronja, en el seu nucli, en el seu tot, en la seva essència. Una Anna que amb el filtre d'uns ulls de més de noranta anys sabia que en sabia, que servia, que era bona i que s'agradava. Una Anna que explicava les coses amb una il·lusió grossa i que treia ferro a tot perquè ja era allà, ja era ella, perquè ja era a casa. 

Fa una setmana que la iaia es va morir i se'm fa un buit al pit perquè m'acabo d'adonar que que ella no hi sigui mai més vol dir que aquella Anna tampoc hi serà, i perquè la trobo a faltar moltíssim i també em trobo a faltar a mi.

Aquests dies, més que mai, la URL d'aquest bloc té raó de ser.

1 comentari:

  1. https://anna-historias.blogspot.com.es te envio mi blog de poesia por si quieres pasar a visitarla gracias

    ResponElimina