I com qui no vol la cosa, 18 de juny

Fa un any començàvem els que serien els últims exàmens de la carrera. Fa un any bramava com una desesperada. Tenia por de dir adéu, i de dir hola a una nova dimensió, a un nou món. I avui, un any més tard, reafirmo aquella por. La de dir adéu s'ha convertit en una mena de "jo ja t'ho vaig dir", a un buit interior que s'apodera de mi de tant en tant, i la de dir hola encara segueix ben viva, perquè el 2010/2011 ja ha passat, però seguim igual que fa un any. Hem fet coses, però segueixo igual: esperant començar alguna cosa, esperant fer una passa que em porti a alguna mena de sensació única de ser útil per alguna cosa.

Ha estat un any de pas, d'aquells que corren i corren i s'esmunyen per sota les portes sense que te n'adonis, que passen mentre esperes. Unes setmanes que s'escapaven amb un coet al cul, mentre anàvem passant del llit al sofà i del sofà al llit, amb unes quantes classes pel mig. Aquesta és la idea que sembla des de fora: sis horetes de guió de doblatge a la setmana, quatre d'italià, una mica de pràctiques de cotxe i ja està, la resta és fer el vago i tuitejar sense parar. El que passa és que des de fora no es veu el que passa per dins. La carn de burro no és transparent, diuen. Les neurones, el cervell, els pensaments, els nervis, tampoc.

Un any de nervis a flor de pell, d'incertesa, de dubtes immensos, de desorientació màxima, de solitud, de desconnexió, de pèrdua de coses que et lligaven al món i de somnis que es perden entre bronques. Un any d'estrès, malgrat la sensació de vagància i de "passo de tot". Un any de passar de tot, d'estar per mi, i de necessitat que els altres ho estiguin. Una necessitat no coberta, tot sigui dit.

Malgrat tot, no ha estat del tot dolent. He après a ajustar guions, he aprofundit en la traducció d'audiovisuals, he vist que em falta molt per aprendre quant a correcció. He conegut gent maca, preciosa. M'he llençat a la piscina amb el cotxe, i he vist que no pot ser sempre tot fàcil. I els simpàtics followers tuiteros m'han ajudat a portar-ho tot d'una manera més o menys digna.

Un altre juny. Un altre estiu en blanc, un altre futur no escrit al davant. Però estic segura que, sigui com sigui, poc o molt, ja ens ho farem. Sempre som a temps de tirar-nos del balcó, no?

Una abraçada enorme.