divendres, 3 de juny de 2011

Al fons a la dreta.

Em fa rabieta allò que es diu del pou, però més o menys, vindria a ser això.

De vegades, no saps per què, però estàs fotut en una muntanya de merda. Miris on miris hi ha brutícia, paret, uns murs altíssims i llisos que no es poden anar pujant pedra a pedra. Un cau de conills, un abocador, un contenidor amb la tapa ben oberta on tothom hi va deixant la bossa (sense respectar horaris, per cert, la merda cau a tota hora del dia). I sí que et pots dutxar, sí que pots sortir a respirar un moment, pots tenir un moment de llum, però és un puto jijijaja que no serveix de res perquè la pudor de merda segueix envaint-te. I el pitjor és que et quedes allà, assegudet, olorant la ferum tranquil·lament, perquè no tens ni idea d'on cony treure un ambientador, sigui de push-push o dels que es disparen sols. Perquè no venen escales per sortir dels forats no-físics, en aquesta vida. Perquè no hi ha manyans que arreglin les desgràcies mentals. Perquè no hi ha brigades de neteja ni mossos capaços de netejar tota aquesta merda.


De veritat, és un fàstic dels grossos.
Últimament, la vida és dura, dura, dura.

D'on véns, on vas, qui ets i qui seràs? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada