#porraescenapiscinalariera

Amics, amigues, miro La Riera.

I fa uns dies míster Jordi Planas (véase el nostre estimadíssim Sergi) penjava aquesta foto al Twitter.

Sembla que no és l'última escena perquè va ser uns dies abans que digués que gravaven l'últim capítol, però veient com estan les coses m'atreveixo a fer una porra per veure què pot passar sota l'aigua d'aquesta piscina tan immensa i preciosa, (i que mai tenen temps de fer servir, tot sigui dit, o tingués una piscina així i hi estaria tot el dia, tot i que, esclar, potser fot una mica de mal rollo banyar-se allà on la va palmar el teu pare... i tal).

En fi. Que quan vaig veure la foto vaig pensar: calla, calla, a veure què passa sota l'aigua, aquest cop. Com que queden uns dies, faré la meva aposta, i la deixarem escrita per aquí baix. No crec que ens fotin un altre mort, primer que no li toca morir a ningú, ara, tal com estan les trames, i segon que seria massa repetitiu i li hauríem de fer un gran #etfelicitofill al guionista que ho hagués ideat.

Doncs va, l'escena guanyadora que m'agradaria veure i que penso que potser veurem, aquí sota l'aigua, abans d'acabar la temporada, i veient com estan les històries i vist el capítol d'avui, perquè la cosa ja cansa i espero que a la tercera temporada quedi ben clareta i feta des de bon principi, és:

EL SERGI I LA MARIBEL FENT-SE MIMOS A LA PISCINA, per fi.

(abans tenia la cua de "i la Maribel vestida de núvia que s'ha escapat a mig casament, però veient que no és l'últim capítol, deixo estar aquesta part).

Així doncs, els dos es lien pre-casament deixant a la pobra noia feta un mar de dubtes i, finalment i per la gran alegria del públic, la senyora Maribel no es casa amb el garrulo de Tudela.

Ale, jo ja he dit el què. HAGAN SUS APUESTAS!

Obsessienamorada

Noooo, no es amoooooor, lo que tú sieeeenteeeees, se llama obsesióóóón..

L'escric aquí també perquè no se'm perdi entre la muntanya de tweets que escric cada dia (haurien de ser menys, i menys ara que estic en plena època de feina mil però, en fi, no sé callar, és el que hi ha).

He inventat la paraula perfecta: obsessienamorada.
La deixem anar i estalviem tot allò de "aiaiaiaiésqueéstanguapo" "aiperòquesexi" "queidiotaquesócperfavor" "m'encantam'encantaquinagilipollada" "joderahirelvaigveurehòstiacommola" "vulltornar-hiaparlarperfavor" "ésl'homedelamevavidaencaraquedemàmen'hagioblidat".

Aquell pas entremig de gilipollamenta mental que no serveix per res, aquell obsessienamorament momentani que dura fins al proper obsessienamorament, una setmaneta o dues més tard.

Fora les xerreres llargues i llargues i pesadetes amb mirada perduda i somriure imbècil entre amigues. Ara és tot molt més fàcil. Com molo, eh?

El concepte feina

Fot anys que ens discutim a casa i que m'enduc milions de bronques i que em quedo castigada i que m'amenacen amb no anar a tal concert o a tal festa o que simplement m'emporto uns quants crits d'aquells que et cabregen i et fan emprenyar amb el món sencer. Anys. Des que em van posar deures per fer a casa, vaja.
Jo era de les que no fotien res en tota la tarda i es llevaven a quarts de set del matí (o abans) per acabar quatre exercicis.
De les que sempre ha estudiat l'últim dia, o el mateix dia al matí, a l'hora del pati, o al tren.
Però també he sigut sempre la típica nena de bones notes.

I cada vegada que hi ha feina esclata una guerra amb dos bàndols ben definits:

Per a mons pares hi ha una paraula. ESFORÇ. La llei del mínim esforç, diuen. T'has d'esforçar, digue'm quantes hores has treballat.
Per a mi, n'hi ha una altra. RESULTATS. Bones notes. Amb dues hores he tingut la feina acabada i n'estic súper orgullosa.

Si pateixes molt perquè resulta que tens molta feina, però un cop t'hi poses veus que vas prou ràpida i acabes amb un matí... és un FAIL o és un WIN? Per mi, WIN de totes totes. Per ells, sembla que és una presa de pèl, una feina que no és feina, que no val la pena, que no serveix per res, un timo, una feina mal feta. Senyors, no es pot fer ràpid i bé? Sembla que no.

Tens mil apunts per empollar, dius "uah, hauré d'estar desperta tota la nit", però en tres horetes i poc ja és avall, vas a l'examen i treus un 9. Si haguessis estudiat més tindries més nota. WTF a veure senyores i senyors. No tot es resol amb més temps d'estudi, que jo sàpiga. Hi ha coses que se'ns escapen sempre..
Extrapolable també a allò de "has fet una carrera de merda, has perdut el temps, podries haver fet dues carreres, no t'he vist mai estudiar més de quatre hores seguides, vuit hores al dia, has de fer, amb el teu cervell podries arribar molt més lluny". A veure. Jo crec que és una sort, que tenir facilitat per estudiar és una cosa bona, no dolenta, que si no et cal esforçar-te per arribar lluny millor per tu, que facis l'esforç que facis, importarà el lloc on ets i no des d'on vas sortir... és com allò de donar més valor a un 4,5 a algú que treu 1s que un 7 a algú que treu 9s.. Perdoneu, però el 4.5 segueix estant suspès...

De veritat que no podré entendre mai per què s'han de treballar vuit hores si amb tres ja ho tens fet..

(i escric això quan hauria d'estar treballant.. en fi!)

#tuitsopar

#senyoresque són massa previsores i sempre arriben mitja hora abans als llocs, tuitejava. I va i em perdo. Però no vaig fer tard, eh! Això mai.
Arribem a puesto i la gent es presenta. Com si calgués, saps.
I el senyor més vell i experimentat de la noche, el vozarrón, ens ensenya fotos del seu crio i ens entra més gana encara perquè és tan moníssim que te'l menjaries.
Els borratxos de turno proposen anar entrant a fer el primer vi mentre jo espero a la @jaraec i ells esperen a un munt de gent imaginària que es va apuntar al doodle fa un mes i que, esclar, vindrà, encara que hagin dit tots mil cops que el dia no els vagi bé o s'hagin desentès del tema... en fin! Que sí, que serem dotze..
Comencen encervesats però jo com que sóc bona nena (NO ÉS PERQUÈ NO TINGUI L'EDAT, MAMONS!) em quedo amb Coca-cola, tot i que després passarem al vi, per primer cop a la vida, tot sigui dit. Sí, nens, vau ser partíceps del meu primer àpat amb vi, veus que bé!
Cal dir que el vi era a temperatura ambient, digue-li ambient, digue-li que semblava un puto Cacaolat calent. (MÍSTER ACCÍDIA NO FA QUE REPETIR QUE ELL TAMBÉ VA CALENT)
Només sopant la bateria ja va baixar al 30%. CRISI TOTAL. "Mira el twitter! Mira el twitter!" i esclaaaar.. MISS BOATELLA, COMPRI'S UN SMARTPHONE JA!
Les fumadores anaven tajes perdías i es van morrejar amb un cactus o alguna cosa que no vaig acabar d'entendre.
Tot el restaurant presencia un book de fotos molt molt estrany. (PER CERT: en un iPhone, no sé quin, hi ha fotos meves que vull.)
Descobreixo que a Twitter es diuen mentides. CRISI TOTAL 2. MALES PERSONES!
Trobo a faltar més confessions. Tot i que míster @serranillu ens confessa que en Nil de la Riera és MOLT GUAPO. Com si no ho sabéssim -.-'
CRIDEM, així, majúscul. I el lloc ple de sopars romàntics, saps? Una crítica a Internet deia que era que el lloc era sorollós sobretot si et toca al costat d'un grup... aiii, quanta raó, pobrets.
Hi ha unes profiteroles amb un intent de foto porno, i una calba no calba i unes calces i dues mini #polles però això ja ho vau veure.
Al cap d'una eternitat i de noséquantesmil ampolles de vi, i després que miss @ullsverds ens analitzi psicològicament segons la nostra lletra (HO VA CLAVAR BASTANT, LA TIA.. A QUE ÉS PRECIOSA, PERÒ, LA MEVA LLETRAAAA?), paguem en el que és el pagament de sopar de grup més fàcil de la meva vida.
S'apunta el germà Boatella que és més gran i gros del que semblava i els hermanísimos ens duen a un bar. MERDA, EL CHECK-IN DEL FOURSQUARE!
Corren els gintònics i algun il·luminat (més tard he sabut que fou míster @vahomeva) fa la frase estel·lar de la nit: com es deu dir gintònic en castellà? Gintónico? JUAS. JUAS. JUAS.
Hi ha qui diu que el 43 fa posar calent, jo en vaig beure i vam acabar parlant de vibradors. No sé si hi té alguna relació..
Confessions vàries i variades, i els grans donen al bebito aquí present consells per a la vida, amors, no-amors, filosofia, i tal. Grans consells. O no. (ALGÚ ME'LS RECORDA?)
De fet, aquí comença a barrejar-se la informació, abraçades i abraçades a punta pala (SÓC TELETUBBIE, REMEMBER?) amb la presència d'un ex-@Mierdival de mentida que no és ell però diu que sí, una màquina d'aquelles de unir tres boles que desapareixen i tal i qual com quan era petita, i un tio que em canvia el lavabo, així, perquè sí.
A todo esto, marxen els amfitrions, i marxa don @serranillu. LA JARA QUAN COLLONS VA MARXAR? Abans que tothom, sí, perquè és una rajada, però QUAN?
Pirem cap a un bar que es diu Fama però el foursquare no el troba perquè en realitat es diu Alfa. OLE TU. Gràcies des d'aquí al noi que fumava a fora i em va desfer l'enigma ^^'
MALIBU&PINYA :D :D
Dos es perden per la pista, els altres carreguem el mòbil en un endoll que hi ha por ahí. FEEL LIKE A NINJA. (he dit que sóc la buscadora oficial d'endolls?)
Més besitos i atxutxons. Més.
S'encenen les llums. O els llums. NO EM RENYEU, HÒSTIA.
Diagonal avall, taxi. Casa tiet. DORMIR. Tren. Escriure directius per crònica. PIMPAM.

CONCLUSIONS: MOLEU MASSA. #RISSAPIPI MÀXIMA. ESTEU MOLT MÉS PENJATS A L'1.0. PERÒ MOLA, MOLA MIL :)

[[#FF enorme monumental @dolorsboatella @serranillu @marsanou @vahomeva @accidia @pepboatella @jaraec @ullsverds :P]]

Qualsevol nit pot sortir el sol

Culpa de l'Aina, que l'envia des de Londres..
El vídeo està súper ben fet, és preciós..

El temps no compta ni l'espai,

qualsevol nit pot sortir el sol.

*.*

Sant Joan? No, gràcies.

Totalment en contra de nits com la passada i el Cap d'Any, nits en què sembla obligatori sortir al carrer, emborratxar fins l'última cèl·lula del cos i fer el gilipolles fins a altes hores de la nit, perquè una estranya sensació que sura en l'ambient ens diu que tornar a casa abans de les cinc és de capullos, de pringats i de marginats socials. Senyores, senyors, quina GILIPOLLADA.

Farta de la pressió social, farta de les grans depressions creades per unes il·lusions imposades que mai es compleixen, però que tots ens empassem juntament amb litres d'alcohol, sense atrevir-nos a dir que la nit més curta de l'any no va ser ni de bon tros la millor, sinó que ens ho passem molt més bé altres caps de setmana i que potser ens hauria agradat més quedar-nos a casa.

Farta de nits amb res a celebrar, si no és el fet d'aguantar i aguantar i aguantar al carrer només per aguantar, de beure per beure, d'estar desperts com sigui encara que ens fotem de fàstic només perquè volem demostrar que som molt machos, súpercools i súperpopus fent una foto on es vegi sortir el sol.

Farta de nits d'aquestes, multitudinàries i amb tots els súpermercats buits d'alcohol perquè totes les ampolles han fugit camí d'alguna platja on baixaran al costat d'altres substàncies i de gent amb l'únic objectiu de pillar la turca de la seva vida. Gent que és molt probable que acabi la nit plorant perquè algun llest s'ha aprofitat del grau etílic de l'ambient per fer-se d'or i endur-se tots els bolsos i carteres que podia arreplegar.

Senyores, senyors, m'he passat anys de la meva vida plorant per no tenir plan per anar a tajar-me per Sant Joan. Però fa dos anyets ja vaig descobrir que no passava res per quedar-se a casa, que no et sortien plomes ni taques verdes ni et converties en cap monstre ni en cap pària social. És molt millor sortir quan se'n tenen ganes, quan es té alguna cosa a celebrar, quan té alguna mena de sentit sortir de casa més tard de les onze de la nit. Ser al carrer perquè alguna mena de cultura no escrita t'ho imposa, és tonteria.

I com qui no vol la cosa, 18 de juny

Fa un any començàvem els que serien els últims exàmens de la carrera. Fa un any bramava com una desesperada. Tenia por de dir adéu, i de dir hola a una nova dimensió, a un nou món. I avui, un any més tard, reafirmo aquella por. La de dir adéu s'ha convertit en una mena de "jo ja t'ho vaig dir", a un buit interior que s'apodera de mi de tant en tant, i la de dir hola encara segueix ben viva, perquè el 2010/2011 ja ha passat, però seguim igual que fa un any. Hem fet coses, però segueixo igual: esperant començar alguna cosa, esperant fer una passa que em porti a alguna mena de sensació única de ser útil per alguna cosa.

Ha estat un any de pas, d'aquells que corren i corren i s'esmunyen per sota les portes sense que te n'adonis, que passen mentre esperes. Unes setmanes que s'escapaven amb un coet al cul, mentre anàvem passant del llit al sofà i del sofà al llit, amb unes quantes classes pel mig. Aquesta és la idea que sembla des de fora: sis horetes de guió de doblatge a la setmana, quatre d'italià, una mica de pràctiques de cotxe i ja està, la resta és fer el vago i tuitejar sense parar. El que passa és que des de fora no es veu el que passa per dins. La carn de burro no és transparent, diuen. Les neurones, el cervell, els pensaments, els nervis, tampoc.

Un any de nervis a flor de pell, d'incertesa, de dubtes immensos, de desorientació màxima, de solitud, de desconnexió, de pèrdua de coses que et lligaven al món i de somnis que es perden entre bronques. Un any d'estrès, malgrat la sensació de vagància i de "passo de tot". Un any de passar de tot, d'estar per mi, i de necessitat que els altres ho estiguin. Una necessitat no coberta, tot sigui dit.

Malgrat tot, no ha estat del tot dolent. He après a ajustar guions, he aprofundit en la traducció d'audiovisuals, he vist que em falta molt per aprendre quant a correcció. He conegut gent maca, preciosa. M'he llençat a la piscina amb el cotxe, i he vist que no pot ser sempre tot fàcil. I els simpàtics followers tuiteros m'han ajudat a portar-ho tot d'una manera més o menys digna.

Un altre juny. Un altre estiu en blanc, un altre futur no escrit al davant. Però estic segura que, sigui com sigui, poc o molt, ja ens ho farem. Sempre som a temps de tirar-nos del balcó, no?

Una abraçada enorme.

EH, TÚ!

TÚ ANTES MOLABAS.

#Cantandoenmcauto

I fruit d'aquest jijijaja del moment somriure (i fins i tot, rialla sonora) de què parlava abans, tenim el vídeo de la setmana, el punt friqui, frikazo, uns ídols que fan una d'aquelles típiques coses de quan estàs avorrit i tens molt temps i tens ganes de liar-la grossa, com quan vas borratxo sense anar-hi. Uns bons nois demanen el menjar al McAuto... cantant.

Quiero un menúú BigMac, con patatas Deluxe.. con Coca-cola light, cola light..

Al fons a la dreta.

Em fa rabieta allò que es diu del pou, però més o menys, vindria a ser això.

De vegades, no saps per què, però estàs fotut en una muntanya de merda. Miris on miris hi ha brutícia, paret, uns murs altíssims i llisos que no es poden anar pujant pedra a pedra. Un cau de conills, un abocador, un contenidor amb la tapa ben oberta on tothom hi va deixant la bossa (sense respectar horaris, per cert, la merda cau a tota hora del dia). I sí que et pots dutxar, sí que pots sortir a respirar un moment, pots tenir un moment de llum, però és un puto jijijaja que no serveix de res perquè la pudor de merda segueix envaint-te. I el pitjor és que et quedes allà, assegudet, olorant la ferum tranquil·lament, perquè no tens ni idea d'on cony treure un ambientador, sigui de push-push o dels que es disparen sols. Perquè no venen escales per sortir dels forats no-físics, en aquesta vida. Perquè no hi ha manyans que arreglin les desgràcies mentals. Perquè no hi ha brigades de neteja ni mossos capaços de netejar tota aquesta merda.

De veritat, és un fàstic dels grossos.

Últimament, la vida és dura, dura, dura.

D'on véns, on vas, qui ets i qui seràs?