Devia ser a primer d'ESO, em sembla, que a l'hora del menjador els meus companys van començar a parlar en un idioma estrany. Deien no-sé-què d'un programa de tele de nois i noies que cantaven i estudiaven en una acadèmia, i que anaven marxant, un per un, cada setmana. I una nit vaig aconseguir sintonitzar TVE i veure com una Verónica carregada de galls trepitjava i feia fora una Gisela simpàtica i catalana que sempre més seria la noia del Peter Pan. I llavors vaig saber què volia dir ser favorito, nominado, què feia el jurat i què era una gala. I vaig entendre el significat de paraules que m'han anat acompanyant, de tant en tant, durant aquests deu anys.
A poc a poc, i cada cert temps, una nit setmanal s'ha convertit en quedar-se enganxada a la tele a mirar com aquests personatgets veien els seus somnis fer-se realitat, cantaven, es posaven nerviosos, s'emocionaven, desafinaven o ens regalaven moments preciosos. I cada cop que he vist el Manu Guix i l'Àngel Llàcer de profes he flipat. I vaig tirar un coixí a la tele quan va guanyar OT2 l'Ainhoa i no la Beth, encara que la de Súria aconseguís anar a Eurovisió. I vaig enviar un missatge per les melenes del Víctor i em vaig desesperar amb el fenomen Idaira. I vaig emprenyar-me quan el Risto insultava l'Ivan i la gent sentia pena per la Virginia, i vaig voler escanyar l'Esther Aranda i vaig fer dos o tres missatges perquè el Ros pogués passar de la gala 1. Algun any, fins i tot, em vaig empassar tots els càstings, i em vaig enganxar al Canal 24 hores del Digital+, i els veia esmorzar, assajar, xerrar. De fet, vaig tenir pòsters d'OT1 penjats a l'habitació durant més de cinc anys. I mitja torre de CDs ha sortit d'OT.
I la vida és dura, perquè després de cinc setmanetes van i ens el maten. Perquè la gent ja no els fa costat, perquè no tenen l'audiència que haurien de tenir, perquè han intentat vendre glamour de totes formes i no ho han aconseguit. I fa ràbia, perquè un programa com aquest, carregat de tants sentiments, de tantes sensacions i emocions, de llàgrimes, de somriures, de pancartes i de desafinades a casa sola o a la dutxa, no es mereix morir d'aquesta manera. OT i tothom que n'ha format part no es mereixen que el descataloguin i el facin fugir per la porta del darrere. Els nois que en formen part ara tenen dret a seguir formant-se i seguir somiant, i fent-nos somiar i nosaltres, que els seguim, tenim dret a hipotitzar sobre el seu futur. Potser els ha perdut aquesta manera ferotge de buscar audiència com sigui, culpa de la caiguda lliure que van patir amb els primers resultats. Potser és culpa de la Pilar Rubio. O del Risto, que va posar el llistó massa alt. Sigui el que sigui, ni ells -professors, alumnes, jurat- s'ho mereixen, ni ens ho mereixem nosaltres, que els mirem.
Demà serà un dia dur. La nit de demà serà una nit dura. I tots els que penseu que OT és una merda, que segurament haureu parat de llegir a la segona ratlla, però si encara sou aquí, deixeu-me dir-vos que no em crec que no hi hagi cap record agradable a la vostra vida relacionat amb el programa. No em crec que no hagueu estat pro-Bisbal, pro-Bustamante, pro-Chenoa, o que no hagueu vist la Rosa a Eurovisión. No m'ho crec. Tots hem viscut OT, d'una manera o d'una altra. I em fa molta pena, però moltíssima, que ara se'ns acabi. Així, perquè sí, perquè no hi hagi prou gent que ho segueix. Com si els que els seguíssim no fóssim ningú. Només per això, perquè tots ho hem seguit en un moment o altre, li hauríem de donar el millor comiat del món. Es mereix acabar amb una gala d'audiència màxima. La millor de totes. OT es mereix un final digne.
Fa deu anys anava a dormir i la meva mare em deia, al matí, qui havien nominat i qui havia anat fora. Però ens hem fet grans. Demà ens empassarem la gala des del minut 1 fins a l'últim, i plorarem, segur, com si fos la final de la primera edició i tinguéssim els professors cantant el "No dejes de soñar". Gaudirem d'uns genis de la música com hem fet cada vegada, però aquesta conscients que serà l'última.
Demà, amb la carrera acabada, disfrutaré com una cabrona, recordant i fent homenatge a deu anys de nervis i somriures. Sobretot de somriures.
OT m'ha marcat la vida. I és que podeu dir el que vulgueu però, per mi, OT no morirà mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada