diumenge, 6 de febrer del 2011

2011

Desordre. A la taula hi ha quilos de merda, al llit hi ha quilos de roba i a dins meu hi ha quilos de... de no sé què, però d'una cosa que no m'agrada perquè només omple però no és res, és cotó fluix o cotó de sucre caducat (el sucre caduca? avui m'ho han preguntat) o un núvol fet de compreses que no fan olor perquè tenen odorcontrol.
Visc envoltada de coses que no són al seu lloc, però és que potser sóc jo mateixa que no sóc on he de ser. De fet, podríem dir que no sóc on he de ser perquè no hi ha un lloc concret on hagi de ser, sinó que, mica en mica, encara anem buscant aquell forat on he de fotre'm, la cadira del teatre d'aquesta vida que se diu felicitat que em tenen reservada.

Tres tardes la setmana de classe, unes quantes hores d'anar pitjant pedals en un cotxe amb una certa lògica, i tota la resta són hores de baixar-se vídeos per fer feina, de vèncer la mandra (o intentar-ho) per traduir, ajustar o corregir una miqueta,  de tren, de sofà i de llit i de reposar, de La Riera, d'OT, de Buenafuente i de perdre el temps una estoneta. Tot regat amb un perfil de Twitter que treu fum, que no para de xerrar, de queixar-se i de preguntar cosetes (això de tenir Internet al mòbil sempre, és lo que té).

I anar vivint, aguantant les bronques de pares que es desesperen i de gilipolles que es creuen déus.

Què hi farem.
Prometo no abandonar-me tant. Prometo escriure. De fet, el meu cos sovint necessita desfer-se de totes aquestes lletres, però no tinc temps per desconnectar del món real i connectar-me a la fantasia literària filosòfica reflexionadora. Sovint el "no tinc temps" és excusa. Temps, podríem dir que me'n sobra. Però suposo que sortir de la banalitat del dia es fa difícil.

Necessito quedar amb gent que em deixi parlar i que em distregui i que em foti riure i que... joquèsé. Teràpia telefònica. Torno a necessitar la teràpia telefònica dels setze anys. Llavors les factures pujaven a 300-400 euros. Esperem que aquesta vegada ho pugui tenir per menys, o els meus pares em foten fora de casa.

La vida és dura, avui, perquè... perquè.. no sé per què. Però no vol dir que no ho sigui, eh.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada