Desvirtualitzacions

Avui tenim, a més del món real, tangible, que descobrim cada matí en sortir del llit, un món abstracte i gens concret que s'amaga rere lletres i codis i imatges que acaben amb jpg. La xarxa, Internet, digueu-n'hi com vulgueu, és tot un nou món virtual, que veiem a través d'una pantalla d'ordinador -o de telèfon mòbil, cada vegada més habitual-. Aquest món amb habitants voladors entre pàgines i fòrums hauria de tenir, en principi, els mateixos habitants que els que trepitgen la nostra Terra, fent possible en tot moment una desvirtualització. És a dir, la unió d'un món amb l'altra, la connexió total de contacte anímic amb contacte físic, la fusió d'una personalitat dins d'un cos amb qui poder riure movent músculs de la cara i no escrivint un "haha" (en català, sisplau) en un teclat. Malauradament, hi ha vegades que aquesta desvirtualització no és possible. I deixeu-me dir, senyors, que és en aquests casos quan tenim un problema.

Si no podem posar cara, veu, gestos i experiències a un nom o un usuari de la xarxa, vol dir que alguna part del contacte amb el món real falla. Desvirtualitzar és essencial per poder creure'ns les paraules que s'escriuen sota una identitat en algun lloc web. Quan algú es nega a aquest contacte, a aquesta trobada carnal, vol dir que alguna cosa amaga. I és quan neixen les pors i els comentaris de tota mare del tipus de "no parlis amb estranys, no quedis amb gent que no coneixes, no saps si és un violador, una dona o un vell de setanta anys".

I aquí, senyores i senyors, rau la raó per la qual estic escrivint aquestes línies. Dijous passat vaig desvirtualitzar, en certa manera, i per casualitat, un bon amic als meus setze anys, fins i tot algú de qui em vaig poder enamorar, que em va ajudar tantíssim en una època molt difícil. Dic en certa manera, i per casualitat, perquè em van fer saber que era mort, feia dos anys, i que ara n'hauria fet més de setanta. Més de setanta quan deia tenir-ne menys de vint-i-cinc. Més de cinquanta anys de diferència entre la persona d'un món i la personalitat creada en l'altre havien impedit per complet tota mena de desvirtualització real. Això és engany, amics. Engany, falta, falses esperances, desil·lusions, xoc, malestar, estrès i deu cops de puny a l'estómac. L'amic deixava de ser-ho, totes les sensacions i els sentiments es convertien en merda pura, el calaix de records guardats demanava a crits ser cremat. No sóc capaç de rellegir els mails. No en sóc capaç, és impossible, cada línia tornada a interpretar amb la nova realitat és una puta punyalada. Encara que potser són punyalades que em clavo jo mateixa, per confiar en una persona totalment desvirtualitzable.

Però això no vol dir que no es pugui confiar en tothom. Hi ha qui respecta aquesta connexió real entre un món i l'altre. Si jo sóc jo mateixa a banda i banda, per què no ho ha de ser la gent? La meva experiència total és positiva. Dijous mateix, a la nit, i per pura casualitat altra vegada, vaig tornar a desvirtualitzar un noi que havia estat important. I dos petons i com va i cap problema. I el mateix m'ha passat moltes altres vegades. M'he passat la vida agafant gent de la xarxa i convertint-la en persona real.  I també hi ha gent bona, amics meus. I moltes vegades funciona. Només s'ha de tenir en compte la predisposició a desvirtualitzar-se. Conèixer petits detalls que lliguin Internet amb el món real, anar teixint aquesta mena de retrat robot, amb arrels vertaderes i tangibles. I ja està.

Però la vida és dura, amics, perquè hem d'anar triant i descobrint, de mica en mica, qui té la connexió sincera i qui enganya, qui és ell mateix a banda i banda i qui juga a crear-se la vida que no ha tingut. Des d'aquí, però, crido a jugar a aquest joc de detectius, perquè l'experiència em diu que a través de la pantalla podem arribar a gent realment interessant, que pot omplir-nos la vida de moments irrepetibles.

Desvirtualitzem-nos, companys!