Estupidesa interna

Sabeu quan esteu així tontos tontos i no us passa res de concret? D'aquella manera en què tots els tios acaben preguntant: "que tens la regla?" reduint el garbuix de sentiments a una mena de fórmula hormonal matemàtica i posant-nos nervioses a totes? D'aquella manera en què sents un buit per dins, però a cap lloc físic, sinó com si una mena de bombolla d'aire estrany i víric us omplís els òrgans vitals? D'aquella manera en què necessites riure així per coses tontes, per comprovar que no t'has tornat gilipolles del tot, sinó que només és una mena de baixón estúpid? D'aquella manera en què, en comptes de posar-te música alegre, et poses les cançons més lentes i tristes de tota la banda sonora de l'Spotify, per donar més corda a la buidor, a la bombolla, al núvol de fum o de cotó fluix que t'omple, per deixar espai interior per inflar-te de música, de notes suaus i calmades, per acompassar el batec sanguini amb una mena de ritme solitari que et fa desitjar una abraçada de les bones...

Doncs fot dies que estic així, nerviosa, alterada, agobiada, despistada, inconscient de tot, amb el cervell pla i en mode vacances, amb els sentiments a flor de pell, volent mimos i sentir-me viva,  i poder deixar anar cada cèl·lula i respirar.. així, de cop, cardar un crit i que se'n vagi tota la merda.. Encara que potser n'hi hauria prou amb una simple abraçada... Una abraçada sincera, d'aquelles que no et fan sentir malament, i en les quals no se sent, de fons, un "va, deixa'm, que m'ofegues, eeh, vaaa, deixa'm anar", sinó un "mmmh" de satisfacció perquè saps que estàs fent una bona obra i transmetent tot un cúmul de sensacions que només poden fer un bé...

Una abraçada com aquesta... (gràcies per la súpermonada de foto, amic @aniol :P)

I la vida és dura perquè, com vaig dir en el primer post, cada vegada abracem menys... He dit ja que sóc una gran fanàtica i reivindicadora del contacte físic?