Després d'un "per què no" en 1a persona, el verb ha d'anar en present. El passat és incorrecte si volem que la frase tingui algun sentit.
dilluns, 28 de febrer del 2011
dilluns, 21 de febrer del 2011
No dejes de soñar
La segona o tercera cançó que m'ha fet plorar més a la vida. I deu anys després, ahir, a la final, la Nina en va tornar a cantar un tros. Jo us la deixo tota. No deixeu MAI de somiar. Perquè si apaguem els somnis, la vida està perduda.
Ojos que me dicen "tengo miedo".. Manos que se unen en un juego..
dissabte, 19 de febrer del 2011
OT: Una operació que ha durat deu anys
Devia ser a primer d'ESO, em sembla, que a l'hora del menjador els meus companys van començar a parlar en un idioma estrany. Deien no-sé-què d'un programa de tele de nois i noies que cantaven i estudiaven en una acadèmia, i que anaven marxant, un per un, cada setmana. I una nit vaig aconseguir sintonitzar TVE i veure com una Verónica carregada de galls trepitjava i feia fora una Gisela simpàtica i catalana que sempre més seria la noia del Peter Pan. I llavors vaig saber què volia dir ser favorito, nominado, què feia el jurat i què era una gala. I vaig entendre el significat de paraules que m'han anat acompanyant, de tant en tant, durant aquests deu anys.
A poc a poc, i cada cert temps, una nit setmanal s'ha convertit en quedar-se enganxada a la tele a mirar com aquests personatgets veien els seus somnis fer-se realitat, cantaven, es posaven nerviosos, s'emocionaven, desafinaven o ens regalaven moments preciosos. I cada cop que he vist el Manu Guix i l'Àngel Llàcer de profes he flipat. I vaig tirar un coixí a la tele quan va guanyar OT2 l'Ainhoa i no la Beth, encara que la de Súria aconseguís anar a Eurovisió. I vaig enviar un missatge per les melenes del Víctor i em vaig desesperar amb el fenomen Idaira. I vaig emprenyar-me quan el Risto insultava l'Ivan i la gent sentia pena per la Virginia, i vaig voler escanyar l'Esther Aranda i vaig fer dos o tres missatges perquè el Ros pogués passar de la gala 1. Algun any, fins i tot, em vaig empassar tots els càstings, i em vaig enganxar al Canal 24 hores del Digital+, i els veia esmorzar, assajar, xerrar. De fet, vaig tenir pòsters d'OT1 penjats a l'habitació durant més de cinc anys. I mitja torre de CDs ha sortit d'OT.
I la vida és dura, perquè després de cinc setmanetes van i ens el maten. Perquè la gent ja no els fa costat, perquè no tenen l'audiència que haurien de tenir, perquè han intentat vendre glamour de totes formes i no ho han aconseguit. I fa ràbia, perquè un programa com aquest, carregat de tants sentiments, de tantes sensacions i emocions, de llàgrimes, de somriures, de pancartes i de desafinades a casa sola o a la dutxa, no es mereix morir d'aquesta manera. OT i tothom que n'ha format part no es mereixen que el descataloguin i el facin fugir per la porta del darrere. Els nois que en formen part ara tenen dret a seguir formant-se i seguir somiant, i fent-nos somiar i nosaltres, que els seguim, tenim dret a hipotitzar sobre el seu futur. Potser els ha perdut aquesta manera ferotge de buscar audiència com sigui, culpa de la caiguda lliure que van patir amb els primers resultats. Potser és culpa de la Pilar Rubio. O del Risto, que va posar el llistó massa alt. Sigui el que sigui, ni ells -professors, alumnes, jurat- s'ho mereixen, ni ens ho mereixem nosaltres, que els mirem.
Demà serà un dia dur. La nit de demà serà una nit dura. I tots els que penseu que OT és una merda, que segurament haureu parat de llegir a la segona ratlla, però si encara sou aquí, deixeu-me dir-vos que no em crec que no hi hagi cap record agradable a la vostra vida relacionat amb el programa. No em crec que no hagueu estat pro-Bisbal, pro-Bustamante, pro-Chenoa, o que no hagueu vist la Rosa a Eurovisión. No m'ho crec. Tots hem viscut OT, d'una manera o d'una altra. I em fa molta pena, però moltíssima, que ara se'ns acabi. Així, perquè sí, perquè no hi hagi prou gent que ho segueix. Com si els que els seguíssim no fóssim ningú. Només per això, perquè tots ho hem seguit en un moment o altre, li hauríem de donar el millor comiat del món. Es mereix acabar amb una gala d'audiència màxima. La millor de totes. OT es mereix un final digne.
Fa deu anys anava a dormir i la meva mare em deia, al matí, qui havien nominat i qui havia anat fora. Però ens hem fet grans. Demà ens empassarem la gala des del minut 1 fins a l'últim, i plorarem, segur, com si fos la final de la primera edició i tinguéssim els professors cantant el "No dejes de soñar". Gaudirem d'uns genis de la música com hem fet cada vegada, però aquesta conscients que serà l'última.
Demà, amb la carrera acabada, disfrutaré com una cabrona, recordant i fent homenatge a deu anys de nervis i somriures. Sobretot de somriures.
OT m'ha marcat la vida. I és que podeu dir el que vulgueu però, per mi, OT no morirà mai.
A poc a poc, i cada cert temps, una nit setmanal s'ha convertit en quedar-se enganxada a la tele a mirar com aquests personatgets veien els seus somnis fer-se realitat, cantaven, es posaven nerviosos, s'emocionaven, desafinaven o ens regalaven moments preciosos. I cada cop que he vist el Manu Guix i l'Àngel Llàcer de profes he flipat. I vaig tirar un coixí a la tele quan va guanyar OT2 l'Ainhoa i no la Beth, encara que la de Súria aconseguís anar a Eurovisió. I vaig enviar un missatge per les melenes del Víctor i em vaig desesperar amb el fenomen Idaira. I vaig emprenyar-me quan el Risto insultava l'Ivan i la gent sentia pena per la Virginia, i vaig voler escanyar l'Esther Aranda i vaig fer dos o tres missatges perquè el Ros pogués passar de la gala 1. Algun any, fins i tot, em vaig empassar tots els càstings, i em vaig enganxar al Canal 24 hores del Digital+, i els veia esmorzar, assajar, xerrar. De fet, vaig tenir pòsters d'OT1 penjats a l'habitació durant més de cinc anys. I mitja torre de CDs ha sortit d'OT.
I la vida és dura, perquè després de cinc setmanetes van i ens el maten. Perquè la gent ja no els fa costat, perquè no tenen l'audiència que haurien de tenir, perquè han intentat vendre glamour de totes formes i no ho han aconseguit. I fa ràbia, perquè un programa com aquest, carregat de tants sentiments, de tantes sensacions i emocions, de llàgrimes, de somriures, de pancartes i de desafinades a casa sola o a la dutxa, no es mereix morir d'aquesta manera. OT i tothom que n'ha format part no es mereixen que el descataloguin i el facin fugir per la porta del darrere. Els nois que en formen part ara tenen dret a seguir formant-se i seguir somiant, i fent-nos somiar i nosaltres, que els seguim, tenim dret a hipotitzar sobre el seu futur. Potser els ha perdut aquesta manera ferotge de buscar audiència com sigui, culpa de la caiguda lliure que van patir amb els primers resultats. Potser és culpa de la Pilar Rubio. O del Risto, que va posar el llistó massa alt. Sigui el que sigui, ni ells -professors, alumnes, jurat- s'ho mereixen, ni ens ho mereixem nosaltres, que els mirem.
Demà serà un dia dur. La nit de demà serà una nit dura. I tots els que penseu que OT és una merda, que segurament haureu parat de llegir a la segona ratlla, però si encara sou aquí, deixeu-me dir-vos que no em crec que no hi hagi cap record agradable a la vostra vida relacionat amb el programa. No em crec que no hagueu estat pro-Bisbal, pro-Bustamante, pro-Chenoa, o que no hagueu vist la Rosa a Eurovisión. No m'ho crec. Tots hem viscut OT, d'una manera o d'una altra. I em fa molta pena, però moltíssima, que ara se'ns acabi. Així, perquè sí, perquè no hi hagi prou gent que ho segueix. Com si els que els seguíssim no fóssim ningú. Només per això, perquè tots ho hem seguit en un moment o altre, li hauríem de donar el millor comiat del món. Es mereix acabar amb una gala d'audiència màxima. La millor de totes. OT es mereix un final digne.
Fa deu anys anava a dormir i la meva mare em deia, al matí, qui havien nominat i qui havia anat fora. Però ens hem fet grans. Demà ens empassarem la gala des del minut 1 fins a l'últim, i plorarem, segur, com si fos la final de la primera edició i tinguéssim els professors cantant el "No dejes de soñar". Gaudirem d'uns genis de la música com hem fet cada vegada, però aquesta conscients que serà l'última.
Demà, amb la carrera acabada, disfrutaré com una cabrona, recordant i fent homenatge a deu anys de nervis i somriures. Sobretot de somriures.
OT m'ha marcat la vida. I és que podeu dir el que vulgueu però, per mi, OT no morirà mai.
Flores raras
¿Qué coño pinto aquí?
¿Qué hago con mi vida?
¿Qué ha sido del amor
en los tiempos del sida?
¿Por qué demonios no
son las cosas más claras?
¡¿Qué culpa tengo yo
de ser una flor rara?!
divendres, 18 de febrer del 2011
Nit de divendres
Un tren que ve tard, un cotxe llogat sense pagar lloguer, però amb permís, uns vidres que s'entelen i un pàrquing que no tanca fins que s'acaben totes les pel·lícules. Dos cigarrets, quatre entrepans, un parell de patates grosses (es veu que ara al Viena pots triar) i alguna dieta que no s'acaba de complir mai. Dos quilos de quètxup i tres de mostassa que tindran una vida ben curta, els minuts justos de ser arreplegats vilment fins a quedar, marginats, sobre la taula, per por de morir esclafats dins d'algun bolso amb massa coses. I en creuar la porta, les mirades assassines d'un parell de davantals blancs. Després, un intent fallit de gegant hamburgueser americà per remordiments, i una terrassa amb estufa -perquè s'hi pot fumar- amb quatre cerveses normals i dues de roses sobre la taula (les primeres cerveses que demano a la vida). Sobre la taula, també, quatre telèfons que no paren de sonar o d'il·luminar-se, connectats a tres comptes de twitter: un que treu fum, un que ho intenta omplint els tweets de tots els hashtags possibles i per haver, i l'altre que sembla que desisteix perquè no acaba d'entendre quin és el seu lloc. De banda sonora, un reguitzell de xafarderies, una llista interminable de comentaris cruels i no tant cruels de vides alienes -això que ens agrada a tots- i quatre o cinc frases lapidàries que deixen a una servidora desconcertada. Alguna cosa com "jo sóc fan meu", "jo si em veig pel carrer, em demano un autògraf", o "és que jo he nascut per ser ric". I una proposta de festa desenfrenada, #aloloco i #dandolotodo alguna nit no gaire llunyana (caldria revisar l'aspecte dels talons de quinze centímetres i el vestit que ensenyi el filet del tampax, però).
En fi, que avui la vida només és dura perquè m'estic morint de son, perquè lo que és lo altre, encara em dura la rialla de les burrades que arriben a dir aquest parell.. Esteu ben tarats! Repetimos? :D
En fi, que avui la vida només és dura perquè m'estic morint de son, perquè lo que és lo altre, encara em dura la rialla de les burrades que arriben a dir aquest parell.. Esteu ben tarats! Repetimos? :D
dijous, 17 de febrer del 2011
Estupidesa interna
Sabeu quan esteu així tontos tontos i no us passa res de concret? D'aquella manera en què tots els tios acaben preguntant: "que tens la regla?" reduint el garbuix de sentiments a una mena de fórmula hormonal matemàtica i posant-nos nervioses a totes? D'aquella manera en què sents un buit per dins, però a cap lloc físic, sinó com si una mena de bombolla d'aire estrany i víric us omplís els òrgans vitals? D'aquella manera en què necessites riure així per coses tontes, per comprovar que no t'has tornat gilipolles del tot, sinó que només és una mena de baixón estúpid? D'aquella manera en què, en comptes de posar-te música alegre, et poses les cançons més lentes i tristes de tota la banda sonora de l'Spotify, per donar més corda a la buidor, a la bombolla, al núvol de fum o de cotó fluix que t'omple, per deixar espai interior per inflar-te de música, de notes suaus i calmades, per acompassar el batec sanguini amb una mena de ritme solitari que et fa desitjar una abraçada de les bones...
Doncs fot dies que estic així, nerviosa, alterada, agobiada, despistada, inconscient de tot, amb el cervell pla i en mode vacances, amb els sentiments a flor de pell, volent mimos i sentir-me viva, i poder deixar anar cada cèl·lula i respirar.. així, de cop, cardar un crit i que se'n vagi tota la merda.. Encara que potser n'hi hauria prou amb una simple abraçada... Una abraçada sincera, d'aquelles que no et fan sentir malament, i en les quals no se sent, de fons, un "va, deixa'm, que m'ofegues, eeh, vaaa, deixa'm anar", sinó un "mmmh" de satisfacció perquè saps que estàs fent una bona obra i transmetent tot un cúmul de sensacions que només poden fer un bé...
Una abraçada com aquesta... (gràcies per la súpermonada de foto, amic @aniol :P)
I la vida és dura perquè, com vaig dir en el primer post, cada vegada abracem menys... He dit ja que sóc una gran fanàtica i reivindicadora del contacte físic?
Doncs fot dies que estic així, nerviosa, alterada, agobiada, despistada, inconscient de tot, amb el cervell pla i en mode vacances, amb els sentiments a flor de pell, volent mimos i sentir-me viva, i poder deixar anar cada cèl·lula i respirar.. així, de cop, cardar un crit i que se'n vagi tota la merda.. Encara que potser n'hi hauria prou amb una simple abraçada... Una abraçada sincera, d'aquelles que no et fan sentir malament, i en les quals no se sent, de fons, un "va, deixa'm, que m'ofegues, eeh, vaaa, deixa'm anar", sinó un "mmmh" de satisfacció perquè saps que estàs fent una bona obra i transmetent tot un cúmul de sensacions que només poden fer un bé...
Una abraçada com aquesta... (gràcies per la súpermonada de foto, amic @aniol :P)
I la vida és dura perquè, com vaig dir en el primer post, cada vegada abracem menys... He dit ja que sóc una gran fanàtica i reivindicadora del contacte físic?
Desvirtualitzacions
Avui tenim, a més del món real, tangible, que descobrim cada matí en sortir del llit, un món abstracte i gens concret que s'amaga rere lletres i codis i imatges que acaben amb jpg. La xarxa, Internet, digueu-n'hi com vulgueu, és tot un nou món virtual, que veiem a través d'una pantalla d'ordinador -o de telèfon mòbil, cada vegada més habitual-. Aquest món amb habitants voladors entre pàgines i fòrums hauria de tenir, en principi, els mateixos habitants que els que trepitgen la nostra Terra, fent possible en tot moment una desvirtualització. És a dir, la unió d'un món amb l'altra, la connexió total de contacte anímic amb contacte físic, la fusió d'una personalitat dins d'un cos amb qui poder riure movent músculs de la cara i no escrivint un "haha" (en català, sisplau) en un teclat. Malauradament, hi ha vegades que aquesta desvirtualització no és possible. I deixeu-me dir, senyors, que és en aquests casos quan tenim un problema.
Si no podem posar cara, veu, gestos i experiències a un nom o un usuari de la xarxa, vol dir que alguna part del contacte amb el món real falla. Desvirtualitzar és essencial per poder creure'ns les paraules que s'escriuen sota una identitat en algun lloc web. Quan algú es nega a aquest contacte, a aquesta trobada carnal, vol dir que alguna cosa amaga. I és quan neixen les pors i els comentaris de tota mare del tipus de "no parlis amb estranys, no quedis amb gent que no coneixes, no saps si és un violador, una dona o un vell de setanta anys".
I aquí, senyores i senyors, rau la raó per la qual estic escrivint aquestes línies. Dijous passat vaig desvirtualitzar, en certa manera, i per casualitat, un bon amic als meus setze anys, fins i tot algú de qui em vaig poder enamorar, que em va ajudar tantíssim en una època molt difícil. Dic en certa manera, i per casualitat, perquè em van fer saber que era mort, feia dos anys, i que ara n'hauria fet més de setanta. Més de setanta quan deia tenir-ne menys de vint-i-cinc. Més de cinquanta anys de diferència entre la persona d'un món i la personalitat creada en l'altre havien impedit per complet tota mena de desvirtualització real. Això és engany, amics. Engany, falta, falses esperances, desil·lusions, xoc, malestar, estrès i deu cops de puny a l'estómac. L'amic deixava de ser-ho, totes les sensacions i els sentiments es convertien en merda pura, el calaix de records guardats demanava a crits ser cremat. No sóc capaç de rellegir els mails. No en sóc capaç, és impossible, cada línia tornada a interpretar amb la nova realitat és una puta punyalada. Encara que potser són punyalades que em clavo jo mateixa, per confiar en una persona totalment desvirtualitzable.
Però això no vol dir que no es pugui confiar en tothom. Hi ha qui respecta aquesta connexió real entre un món i l'altre. Si jo sóc jo mateixa a banda i banda, per què no ho ha de ser la gent? La meva experiència total és positiva. Dijous mateix, a la nit, i per pura casualitat altra vegada, vaig tornar a desvirtualitzar un noi que havia estat important. I dos petons i com va i cap problema. I el mateix m'ha passat moltes altres vegades. M'he passat la vida agafant gent de la xarxa i convertint-la en persona real. I també hi ha gent bona, amics meus. I moltes vegades funciona. Només s'ha de tenir en compte la predisposició a desvirtualitzar-se. Conèixer petits detalls que lliguin Internet amb el món real, anar teixint aquesta mena de retrat robot, amb arrels vertaderes i tangibles. I ja està.
Però la vida és dura, amics, perquè hem d'anar triant i descobrint, de mica en mica, qui té la connexió sincera i qui enganya, qui és ell mateix a banda i banda i qui juga a crear-se la vida que no ha tingut. Des d'aquí, però, crido a jugar a aquest joc de detectius, perquè l'experiència em diu que a través de la pantalla podem arribar a gent realment interessant, que pot omplir-nos la vida de moments irrepetibles.
Desvirtualitzem-nos, companys!
Si no podem posar cara, veu, gestos i experiències a un nom o un usuari de la xarxa, vol dir que alguna part del contacte amb el món real falla. Desvirtualitzar és essencial per poder creure'ns les paraules que s'escriuen sota una identitat en algun lloc web. Quan algú es nega a aquest contacte, a aquesta trobada carnal, vol dir que alguna cosa amaga. I és quan neixen les pors i els comentaris de tota mare del tipus de "no parlis amb estranys, no quedis amb gent que no coneixes, no saps si és un violador, una dona o un vell de setanta anys".
I aquí, senyores i senyors, rau la raó per la qual estic escrivint aquestes línies. Dijous passat vaig desvirtualitzar, en certa manera, i per casualitat, un bon amic als meus setze anys, fins i tot algú de qui em vaig poder enamorar, que em va ajudar tantíssim en una època molt difícil. Dic en certa manera, i per casualitat, perquè em van fer saber que era mort, feia dos anys, i que ara n'hauria fet més de setanta. Més de setanta quan deia tenir-ne menys de vint-i-cinc. Més de cinquanta anys de diferència entre la persona d'un món i la personalitat creada en l'altre havien impedit per complet tota mena de desvirtualització real. Això és engany, amics. Engany, falta, falses esperances, desil·lusions, xoc, malestar, estrès i deu cops de puny a l'estómac. L'amic deixava de ser-ho, totes les sensacions i els sentiments es convertien en merda pura, el calaix de records guardats demanava a crits ser cremat. No sóc capaç de rellegir els mails. No en sóc capaç, és impossible, cada línia tornada a interpretar amb la nova realitat és una puta punyalada. Encara que potser són punyalades que em clavo jo mateixa, per confiar en una persona totalment desvirtualitzable.
Però això no vol dir que no es pugui confiar en tothom. Hi ha qui respecta aquesta connexió real entre un món i l'altre. Si jo sóc jo mateixa a banda i banda, per què no ho ha de ser la gent? La meva experiència total és positiva. Dijous mateix, a la nit, i per pura casualitat altra vegada, vaig tornar a desvirtualitzar un noi que havia estat important. I dos petons i com va i cap problema. I el mateix m'ha passat moltes altres vegades. M'he passat la vida agafant gent de la xarxa i convertint-la en persona real. I també hi ha gent bona, amics meus. I moltes vegades funciona. Només s'ha de tenir en compte la predisposició a desvirtualitzar-se. Conèixer petits detalls que lliguin Internet amb el món real, anar teixint aquesta mena de retrat robot, amb arrels vertaderes i tangibles. I ja està.
Però la vida és dura, amics, perquè hem d'anar triant i descobrint, de mica en mica, qui té la connexió sincera i qui enganya, qui és ell mateix a banda i banda i qui juga a crear-se la vida que no ha tingut. Des d'aquí, però, crido a jugar a aquest joc de detectius, perquè l'experiència em diu que a través de la pantalla podem arribar a gent realment interessant, que pot omplir-nos la vida de moments irrepetibles.
Desvirtualitzem-nos, companys!
diumenge, 6 de febrer del 2011
2011
Desordre. A la taula hi ha quilos de merda, al llit hi ha quilos de roba i a dins meu hi ha quilos de... de no sé què, però d'una cosa que no m'agrada perquè només omple però no és res, és cotó fluix o cotó de sucre caducat (el sucre caduca? avui m'ho han preguntat) o un núvol fet de compreses que no fan olor perquè tenen odorcontrol.
Visc envoltada de coses que no són al seu lloc, però és que potser sóc jo mateixa que no sóc on he de ser. De fet, podríem dir que no sóc on he de ser perquè no hi ha un lloc concret on hagi de ser, sinó que, mica en mica, encara anem buscant aquell forat on he de fotre'm, la cadira del teatre d'aquesta vida que se diu felicitat que em tenen reservada.
Tres tardes la setmana de classe, unes quantes hores d'anar pitjant pedals en un cotxe amb una certa lògica, i tota la resta són hores de baixar-se vídeos per fer feina, de vèncer la mandra (o intentar-ho) per traduir, ajustar o corregir una miqueta, de tren, de sofà i de llit i de reposar, de La Riera, d'OT, de Buenafuente i de perdre el temps una estoneta. Tot regat amb un perfil de Twitter que treu fum, que no para de xerrar, de queixar-se i de preguntar cosetes (això de tenir Internet al mòbil sempre, és lo que té).
I anar vivint, aguantant les bronques de pares que es desesperen i de gilipolles que es creuen déus.
Què hi farem.
Prometo no abandonar-me tant. Prometo escriure. De fet, el meu cos sovint necessita desfer-se de totes aquestes lletres, però no tinc temps per desconnectar del món real i connectar-me a la fantasia literària filosòfica reflexionadora. Sovint el "no tinc temps" és excusa. Temps, podríem dir que me'n sobra. Però suposo que sortir de la banalitat del dia es fa difícil.
Necessito quedar amb gent que em deixi parlar i que em distregui i que em foti riure i que... joquèsé. Teràpia telefònica. Torno a necessitar la teràpia telefònica dels setze anys. Llavors les factures pujaven a 300-400 euros. Esperem que aquesta vegada ho pugui tenir per menys, o els meus pares em foten fora de casa.
La vida és dura, avui, perquè... perquè.. no sé per què. Però no vol dir que no ho sigui, eh.
Visc envoltada de coses que no són al seu lloc, però és que potser sóc jo mateixa que no sóc on he de ser. De fet, podríem dir que no sóc on he de ser perquè no hi ha un lloc concret on hagi de ser, sinó que, mica en mica, encara anem buscant aquell forat on he de fotre'm, la cadira del teatre d'aquesta vida que se diu felicitat que em tenen reservada.
Tres tardes la setmana de classe, unes quantes hores d'anar pitjant pedals en un cotxe amb una certa lògica, i tota la resta són hores de baixar-se vídeos per fer feina, de vèncer la mandra (o intentar-ho) per traduir, ajustar o corregir una miqueta, de tren, de sofà i de llit i de reposar, de La Riera, d'OT, de Buenafuente i de perdre el temps una estoneta. Tot regat amb un perfil de Twitter que treu fum, que no para de xerrar, de queixar-se i de preguntar cosetes (això de tenir Internet al mòbil sempre, és lo que té).
I anar vivint, aguantant les bronques de pares que es desesperen i de gilipolles que es creuen déus.
Què hi farem.
Prometo no abandonar-me tant. Prometo escriure. De fet, el meu cos sovint necessita desfer-se de totes aquestes lletres, però no tinc temps per desconnectar del món real i connectar-me a la fantasia literària filosòfica reflexionadora. Sovint el "no tinc temps" és excusa. Temps, podríem dir que me'n sobra. Però suposo que sortir de la banalitat del dia es fa difícil.
Necessito quedar amb gent que em deixi parlar i que em distregui i que em foti riure i que... joquèsé. Teràpia telefònica. Torno a necessitar la teràpia telefònica dels setze anys. Llavors les factures pujaven a 300-400 euros. Esperem que aquesta vegada ho pugui tenir per menys, o els meus pares em foten fora de casa.
La vida és dura, avui, perquè... perquè.. no sé per què. Però no vol dir que no ho sigui, eh.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)