Quanta incultura!

Estic perdent la fe en la humanitat. Cada vegada més, em sembla que anem cap a una amalgama de paraules absurdes i actes estúpids que no processaria ni un cervell de quatre anys. O de tres, fins i tot. No entenc si és culpa dels pares, de tants Grans Hermanos i Mujeres i Hombres i altres merdes sense contingut de la gran cadena de Berlusconi, o si arriba una generació en què la raça humana surt defectuosa.

No s'entén com es pot fer un programa sencer de Belén Esteban, que es cregui que podria ser la tercera força política, o que hi hagi qui vol anar a la tele a vantar-se precisament de no haver obert un llibre en tot el temps que va ser a escola, per haver-se dedicat durant deu anys a allò que els professors anomenaven "escalfar la cadira". No es pot entendre que una noia de setze anys es quedi embarassada i, quan pregunta a les amigues si avorta o té la criatura, la resposta més important sigui que quina vergonya si el fill li ha de sortir lleig.

Com tampoc és normal que avui, al tren, hi hagués un cani al meu costat amb el xumbaxumba a tope. Amb cascos, però a tope. Després d'un quart d'hora de mal de cap, m'he posat els meus, i s'ha creat per art de màgia una cançó del Kenny G amb el xumbaxumba de fons, un gran pecat que m'ha fet dir-li que abaixés una mica el volum. Cras error (com diria Leo Leike). Les úniques frases que n'he tret han estat "pues no", "lo siento", "tú también llevas los tuyos", "pues es lo que hay". Trist, molt trist. Un deu per la teva educació, xaval. No m'ha quedat més remei que traslladar-me uns quants packs de quatre més enllà, per poder seguir gaudint de la bona música que sortia de l'iPhone, o dels pensaments desordenats que em corrien pel cervell. I mentre marxava, el desgraciat anava rient.

I la vida és dura, avui, perquè m'he quedat amb moltes ganes de fotre-li un moc (o un cop de puny), i perquè si seguim així, en aquesta selva, al final, manaran els burros.