Quan surts de la dutxa

Entrar-hi és un pal, sobretot a l'hivern. I no és que siguem uns guarros, sinó que simplement treure't el pijama calentó o la roba de tot el dia per quedar despullat a dins d'una gèlida peça de ceràmica no és una idea gaire atractiva. De petita, a més, hi havia la idea afegida del meu pare rentant-me la cara amb sabó, en aquell moment la més gran de les tortures (i ara, bastant, també, eh, que a la mínima que el sabó frega l'ull ja corro cap a la tovallola a treure-me'l, i crec que no sóc l'única). Però la gran paradoxa és que, per més pal que faci entrar-hi, encara en fa més sortir-ne.

Has acabat d'ensabonar-te i d'esbandir-te i de tot i no hi ha qui et tregui de l'aigua. Per més que la mama piqui a la paret i et vagi dient "prou aigua!" (o, de fet, millor "PROU AIGUAAA!"), no hi ha manera de trobar la força de voluntat necessària per tancar l'aixeta. A part del pànic a la perspectiva d'estar despullat i, a més, moll, en un lloc fred i d'haver-te de passejar amb aquesta fila fins escollir el modelet de roba del dia i assecar-te els cabells, també hi ha un altre element que ens reté sota el xorro (em permeteu la llicència? ^^). Aquest segon element és més místic, més màgic, més de forces inexplicables. Quan ens posem a la banyera i fem anar l'aigua calenta, es crea com una mena de bombolla ideal, com una introspecció, com si a més d'entrar a la banyera haguéssim entrat dins el nostre propi cervell i poguéssim conversar amb les neurones com qui queda amb algú per fer un tallat. Hi ha una mena de benestar amb un mateix que no es troba estirat al llit ni a la sorra de la platja. És una mena de vincle especial, com si el món s'hagués quedat buit, talment com el petó final i immensament romàntic de tota relació vista a la tele, al cine, o al món dels somnis. Sota l'aigua -dret, assegut o estirat- s'analitzen molt millor els problemes, es veuen les coses més clares, la imaginació es dispara i els recursos es multipliquen. I per això tots hauríem de tenir una llibreta de la dutxa al costadet, perquè les millors idees, sovint, ens enganxen despullats. Qui sap si, amb la banyera plena, algun dia escrivim un nou Quixot...

I la vida és dura, senyores i senyors, perquè per escriure això he hagut de sortir de l'aigua, i perquè he aconseguit mig vestir-me, però vaig sense ulleres i encara duc el cap moll i m'estic quedant glaçada.