I com ens enganya, la literatura

Sóc una noia extremadament sentimental, que dóna massa poder al que l'envolta i que es deixa endur massa per com l'afecten les coses. Potser per això, perquè m'agrada impregnar-me d'amor perfecte, em declaro fan de la novel·la rosa i de les tan típiques comèdies romàntiques en què un noi i una noia "s'odien-s'estimen-descobreixen que s'han traït i s'enfaden-es reconcilien-es fan un SÚPERPETÓ-i són feliços per sempre". La representació d'aquell amor intens, pur, net i clar, escenes que ens fan emocionar i exclamar un "ooooh" sense poder esborrar el somriure. Però tenim un petit problema: què passa quan llegeixes l'última frase i tanques el llibre? Què passa quan surten els crèdits de la pel·lícula?

Ahir va sortir a la venta Cada set onades, de Daniel Glattauer, la segona part de Contra el viento del norte (els cito així perquè me n'he llegit un amb cada idioma ^^').  A la història, l'Emmi Rothner escriu un e-mail per donar-se de baixa de la revista Like, però s'equivoca de mail, i rep resposta d'un tal Leo Leike. I entre e-mail i e-mail i e-mail, al final s'estableix una boniquíssima relació per correu, marejant el dubte de si veure's en persona o no, per por a trencar la màgia que s'ha creat a la xarxa. I no revelo res més, perquè tot i aquesta reflexió, el recomano molt.

El vaig llegir tot de cop, amb vici, amb desfici, amb ganes de saber més i més i més. Però, des que vaig tancar el llibre, a les dues de la matinada, que em sento buida. Em sento buida, tinc el cor encongit, perquè el núvol ideal s'ha tancat i he hagut de tornar a aterrar. Perquè allò que era tan pur s'ha quedat amagat entre unes pàgines. Perquè em veig obligada a buscar un Leo Leike, encara que sé perfectament que no existeix. No pot existir. Cap home real pot competir contra un personatge inventat, ningú de carn i ossos pot tenir més bellesa i intensitat que les paraules que s'amaguen al llibre. Igual que els protagonistes tenen por de trobar-se per por a perdre el que hi ha en un correu, però encara pitjor. Aquesta vegada no és que només siguin paraules, és que tampoc no hi ha ningú que les escrigui. El Leo Leike  no és real, només és un producte inventat, massa preciós, massa perfecte, ideal. Un home que mai ens podrà fer mal, que mai ens fallarà, que mai ens donarà un mal consell ni ens deixarà anar una mala paraula. Un home que mai ens pot decebre, perquè no hi és. Perquè no HO és: no és cap home. És, com es diu al segon llibre, "la il·lusió de la perfecció". Només una il·lusió, un engany.

Sabem que la literatura rosa ens enganya i, tot i així, llegim amb devoció. Per què ens agrada, que ens enganyin de mala manera? Per què volem creure'ns que la vida és un somni? Perquè encara tenim esperança de trobar "la il·lusió del tot"? Qui sap... No hi ha Leos Leikes que escriguin e-mails, ni Edwards Cullens que ens salvin de vampirs malvats, ni Gerrys que ens diguin què hem de fer després de morir... Malgrat tot, sempre que girem l'última pàgina, ens estremim per dins, tanquem els ulls, i imaginem que en algun punt de la nostra existència trobarem el nostre protagonista masculí. Cada vegada. No ens cansem de buscar el nostre Leo Leike. No em canso d'imaginar el meu Leo Leike, d'esperar que arribi la setena onada.

I la vida és dura, perquè no arribarà per més que esperi. El meu Leo Leike només existeix al món de la tinta negra sobre paper blanc.