Com la p**** d'un cura

Si fa un temps la vida era bonica (però complicada) perquè ho cantaven Els Pets, i més tard era chula perquè ho deia el Desigual, avui la vida és dura, perquè els vint-i-dos anys que fa que hi sóc m'han portat a descobrir-ho.

El món que comença sent bonic es converteix, amb el pas de dies, trimestres i anys, en una mena de selva amazònica però sense Baloos ni panteres negres ni Simbas que ens vinguin a salvar, ni Timóns i Pumbas que ens recordin que hakuna matata, que vive y sé feliz i que cap problema ens pot fer patir. No hi ha símbol de Walt Disney quan naixem, ni hi posarà The end, a la nostra tomba. Som una pel·lícula sense càmeres, una novel·la sense pàgines, una obra sense teatre. Som alguna cosa i el no-res, una espècie de cursa infinita sense cap mena de norma, ni parada, ni avituallament. I quan fa vint-i-dos anys que corres, acabes veient que tothom fa el que sigui per poder guanyar.

No hi ha premi, no hi ha copa, però sembla que tot s'hi valgui per fer caure qui tenim davant. Avui, vivim en un món ple de mentides, de faltes, de crítiques perverses, de fracassos multitudinaris i d'èxits en solitud. Malfia't de qui et doni aigua. La cadira que t'ofereixen per seure potser està trencada. Una rialla, una floreta? Fixa-t'hi bé, que hi ha massa gent que ha estudiat art dramàtic. I per això, perquè ja no et pots fiar ni de ton pare, ara es fa difícil deixar-se abraçar. El problema és que hi ha massa gent que, com jo, ha descobert la  realitat a còpia d'hòsties. Decepció rere decepció, traveta rere traveta. Ara ni abracem ni ens deixem abraçar. Hem deixat obsolet un dels verbs més bonics que teníem, hem refredat els termòmetres del cor.



I la vida és dura, perquè un cor fred és un cor que no batega prou fort per fer arribar la sang als més de quaranta músculs que calen per somriure, i perquè trobo que és avorrit, navegar sola.