Quan surts de la dutxa

Entrar-hi és un pal, sobretot a l'hivern. I no és que siguem uns guarros, sinó que simplement treure't el pijama calentó o la roba de tot el dia per quedar despullat a dins d'una gèlida peça de ceràmica no és una idea gaire atractiva. De petita, a més, hi havia la idea afegida del meu pare rentant-me la cara amb sabó, en aquell moment la més gran de les tortures (i ara, bastant, també, eh, que a la mínima que el sabó frega l'ull ja corro cap a la tovallola a treure-me'l, i crec que no sóc l'única). Però la gran paradoxa és que, per més pal que faci entrar-hi, encara en fa més sortir-ne.

Has acabat d'ensabonar-te i d'esbandir-te i de tot i no hi ha qui et tregui de l'aigua. Per més que la mama piqui a la paret i et vagi dient "prou aigua!" (o, de fet, millor "PROU AIGUAAA!"), no hi ha manera de trobar la força de voluntat necessària per tancar l'aixeta. A part del pànic a la perspectiva d'estar despullat i, a més, moll, en un lloc fred i d'haver-te de passejar amb aquesta fila fins escollir el modelet de roba del dia i assecar-te els cabells, també hi ha un altre element que ens reté sota el xorro (em permeteu la llicència? ^^). Aquest segon element és més místic, més màgic, més de forces inexplicables. Quan ens posem a la banyera i fem anar l'aigua calenta, es crea com una mena de bombolla ideal, com una introspecció, com si a més d'entrar a la banyera haguéssim entrat dins el nostre propi cervell i poguéssim conversar amb les neurones com qui queda amb algú per fer un tallat. Hi ha una mena de benestar amb un mateix que no es troba estirat al llit ni a la sorra de la platja. És una mena de vincle especial, com si el món s'hagués quedat buit, talment com el petó final i immensament romàntic de tota relació vista a la tele, al cine, o al món dels somnis. Sota l'aigua -dret, assegut o estirat- s'analitzen molt millor els problemes, es veuen les coses més clares, la imaginació es dispara i els recursos es multipliquen. I per això tots hauríem de tenir una llibreta de la dutxa al costadet, perquè les millors idees, sovint, ens enganxen despullats. Qui sap si, amb la banyera plena, algun dia escrivim un nou Quixot...

I la vida és dura, senyores i senyors, perquè per escriure això he hagut de sortir de l'aigua, i perquè he aconseguit mig vestir-me, però vaig sense ulleres i encara duc el cap moll i m'estic quedant glaçada.

Quanta incultura!

Estic perdent la fe en la humanitat. Cada vegada més, em sembla que anem cap a una amalgama de paraules absurdes i actes estúpids que no processaria ni un cervell de quatre anys. O de tres, fins i tot. No entenc si és culpa dels pares, de tants Grans Hermanos i Mujeres i Hombres i altres merdes sense contingut de la gran cadena de Berlusconi, o si arriba una generació en què la raça humana surt defectuosa.

No s'entén com es pot fer un programa sencer de Belén Esteban, que es cregui que podria ser la tercera força política, o que hi hagi qui vol anar a la tele a vantar-se precisament de no haver obert un llibre en tot el temps que va ser a escola, per haver-se dedicat durant deu anys a allò que els professors anomenaven "escalfar la cadira". No es pot entendre que una noia de setze anys es quedi embarassada i, quan pregunta a les amigues si avorta o té la criatura, la resposta més important sigui que quina vergonya si el fill li ha de sortir lleig.

Com tampoc és normal que avui, al tren, hi hagués un cani al meu costat amb el xumbaxumba a tope. Amb cascos, però a tope. Després d'un quart d'hora de mal de cap, m'he posat els meus, i s'ha creat per art de màgia una cançó del Kenny G amb el xumbaxumba de fons, un gran pecat que m'ha fet dir-li que abaixés una mica el volum. Cras error (com diria Leo Leike). Les úniques frases que n'he tret han estat "pues no", "lo siento", "tú también llevas los tuyos", "pues es lo que hay". Trist, molt trist. Un deu per la teva educació, xaval. No m'ha quedat més remei que traslladar-me uns quants packs de quatre més enllà, per poder seguir gaudint de la bona música que sortia de l'iPhone, o dels pensaments desordenats que em corrien pel cervell. I mentre marxava, el desgraciat anava rient.

I la vida és dura, avui, perquè m'he quedat amb moltes ganes de fotre-li un moc (o un cop de puny), i perquè si seguim així, en aquesta selva, al final, manaran els burros.

I com ens enganya, la literatura

Sóc una noia extremadament sentimental, que dóna massa poder al que l'envolta i que es deixa endur massa per com l'afecten les coses. Potser per això, perquè m'agrada impregnar-me d'amor perfecte, em declaro fan de la novel·la rosa i de les tan típiques comèdies romàntiques en què un noi i una noia "s'odien-s'estimen-descobreixen que s'han traït i s'enfaden-es reconcilien-es fan un SÚPERPETÓ-i són feliços per sempre". La representació d'aquell amor intens, pur, net i clar, escenes que ens fan emocionar i exclamar un "ooooh" sense poder esborrar el somriure. Però tenim un petit problema: què passa quan llegeixes l'última frase i tanques el llibre? Què passa quan surten els crèdits de la pel·lícula?

Ahir va sortir a la venta Cada set onades, de Daniel Glattauer, la segona part de Contra el viento del norte (els cito així perquè me n'he llegit un amb cada idioma ^^').  A la història, l'Emmi Rothner escriu un e-mail per donar-se de baixa de la revista Like, però s'equivoca de mail, i rep resposta d'un tal Leo Leike. I entre e-mail i e-mail i e-mail, al final s'estableix una boniquíssima relació per correu, marejant el dubte de si veure's en persona o no, per por a trencar la màgia que s'ha creat a la xarxa. I no revelo res més, perquè tot i aquesta reflexió, el recomano molt.

El vaig llegir tot de cop, amb vici, amb desfici, amb ganes de saber més i més i més. Però, des que vaig tancar el llibre, a les dues de la matinada, que em sento buida. Em sento buida, tinc el cor encongit, perquè el núvol ideal s'ha tancat i he hagut de tornar a aterrar. Perquè allò que era tan pur s'ha quedat amagat entre unes pàgines. Perquè em veig obligada a buscar un Leo Leike, encara que sé perfectament que no existeix. No pot existir. Cap home real pot competir contra un personatge inventat, ningú de carn i ossos pot tenir més bellesa i intensitat que les paraules que s'amaguen al llibre. Igual que els protagonistes tenen por de trobar-se per por a perdre el que hi ha en un correu, però encara pitjor. Aquesta vegada no és que només siguin paraules, és que tampoc no hi ha ningú que les escrigui. El Leo Leike  no és real, només és un producte inventat, massa preciós, massa perfecte, ideal. Un home que mai ens podrà fer mal, que mai ens fallarà, que mai ens donarà un mal consell ni ens deixarà anar una mala paraula. Un home que mai ens pot decebre, perquè no hi és. Perquè no HO és: no és cap home. És, com es diu al segon llibre, "la il·lusió de la perfecció". Només una il·lusió, un engany.

Sabem que la literatura rosa ens enganya i, tot i així, llegim amb devoció. Per què ens agrada, que ens enganyin de mala manera? Per què volem creure'ns que la vida és un somni? Perquè encara tenim esperança de trobar "la il·lusió del tot"? Qui sap... No hi ha Leos Leikes que escriguin e-mails, ni Edwards Cullens que ens salvin de vampirs malvats, ni Gerrys que ens diguin què hem de fer després de morir... Malgrat tot, sempre que girem l'última pàgina, ens estremim per dins, tanquem els ulls, i imaginem que en algun punt de la nostra existència trobarem el nostre protagonista masculí. Cada vegada. No ens cansem de buscar el nostre Leo Leike. No em canso d'imaginar el meu Leo Leike, d'esperar que arribi la setena onada.

I la vida és dura, perquè no arribarà per més que esperi. El meu Leo Leike només existeix al món de la tinta negra sobre paper blanc.

Com la p**** d'un cura

Si fa un temps la vida era bonica (però complicada) perquè ho cantaven Els Pets, i més tard era chula perquè ho deia el Desigual, avui la vida és dura, perquè els vint-i-dos anys que fa que hi sóc m'han portat a descobrir-ho.

El món que comença sent bonic es converteix, amb el pas de dies, trimestres i anys, en una mena de selva amazònica però sense Baloos ni panteres negres ni Simbas que ens vinguin a salvar, ni Timóns i Pumbas que ens recordin que hakuna matata, que vive y sé feliz i que cap problema ens pot fer patir. No hi ha símbol de Walt Disney quan naixem, ni hi posarà The end, a la nostra tomba. Som una pel·lícula sense càmeres, una novel·la sense pàgines, una obra sense teatre. Som alguna cosa i el no-res, una espècie de cursa infinita sense cap mena de norma, ni parada, ni avituallament. I quan fa vint-i-dos anys que corres, acabes veient que tothom fa el que sigui per poder guanyar.

No hi ha premi, no hi ha copa, però sembla que tot s'hi valgui per fer caure qui tenim davant. Avui, vivim en un món ple de mentides, de faltes, de crítiques perverses, de fracassos multitudinaris i d'èxits en solitud. Malfia't de qui et doni aigua. La cadira que t'ofereixen per seure potser està trencada. Una rialla, una floreta? Fixa-t'hi bé, que hi ha massa gent que ha estudiat art dramàtic. I per això, perquè ja no et pots fiar ni de ton pare, ara es fa difícil deixar-se abraçar. El problema és que hi ha massa gent que, com jo, ha descobert la  realitat a còpia d'hòsties. Decepció rere decepció, traveta rere traveta. Ara ni abracem ni ens deixem abraçar. Hem deixat obsolet un dels verbs més bonics que teníem, hem refredat els termòmetres del cor.



I la vida és dura, perquè un cor fred és un cor que no batega prou fort per fer arribar la sang als més de quaranta músculs que calen per somriure, i perquè trobo que és avorrit, navegar sola.