T'enyoro, Laura

És diumenge i estic clavada. Ha estat (són les nou del vespre, ja és fosc) un dia lleig, de pluja i núvols de color gris fosc, de boires i sensació de fred i cap ganes de sortir de casa. Després ha sortit el sol, però jo seguia clavada.

Clavada a terra com si la força de la gravetat fos més forta que les meves ganes de viure. Clavada, obligada a una antinatural posició horitzontal perquè el cos no aguanta el seu pes. Clavada a terra i clavada a un grapat de records que volen tornar i no entenen que no poden fer-ho.

Et sento dins del meu cap i busco fervorosament alguna nota de veu pel whatsapp, com esperant que canviï o digui alguna cosa nova. Et veig i miro i remiro fotos mig esperant que el somriure parli i em doni els ànims que no tinc. Em sembla que serem capaces de construir una muntanya de coses boniques perquè tot acaba de començar però no acabarà mai. Que és el principi de. Que només fa tres mesos però. Que hi haurà festes boges sense morir de fred, i mil cerveses, i casaments, i bebès i. Que farem les tonteries de cada setmana a classe però estudiarem i acabarem muntant l'esdeveniment del segle. El WOW dels WOWs.

Una part del meu cervell sap que ho petarem fort. L'altra és conscient del que va passar la puta nit de divendres. I com tota màquina quan rep dues ordres contradictòries, el conjunt cerebral decideix bloquejar-se, apagar-se, cedir al no-res i al caos.

No sé fins quan et trobaré a faltar, Laura. No sé fins quan tindré la sensació d'haver de venir a trobar-te al primer pis. No sé fins quan, o per sempre més, que cantava el Carles Sabater. El cas és que la vida avança i hem de ser valents, sí, i quan anem fent coses normals sembla que tot és menys difícil. Però de tant en tant el cos se'm rebel·la i diu que prou, que no, que no vol viure en un món on la desgràcia espera darrere la cantonada i surt quan li surt dels collons.