ESTIMEU-VOS MÉS, CONY

Vivim la vida en riuades de gent que va cap aquí i va cap allà i arriba a casa i fa el que toca, i cares llargues al metro i gent que es mou bàsicament en una escala de grisos i blancs i negres que no té cap mena de xispa. La societat és sosa, és sosaina, és avorrida, és plana, és beh. 

I entremig salto jo, la taca taronja que intenta fotre-li una mica de xispa. Foteu-li xispa a la vida, nens. Xispa, amor, carinyo. El color. El volum. El relleu. La textura bonica.  Res, un petó perquè sí, una foto mona, un atxutxón, dos petons quan no arribes ni marxes, una postal de Nadal, unes galetes, una bossa de xuxes, un xist, una cançó, un alguna cosa. Alguna cosa que faci somriure la gent que us envolta, que ens envolta. Perquè la vida és molt més maca quan som originals, quan som diferents, quan somriem de cor i quan estem contents. I donar carinyo és donar alegria.

Estimeu-vos més.

Cony.

#pistwentysix -4 hores

I ja són quatre versions. Vaig fer els vint-i-tres aquí, els vint-i-quatre aquí i els vint-i-cinc aquí.

El primer any era una crida a la il·lusió d'estar començant una cosa nova, el segon la fermesa i l'alegria d'estar-ho fent tot bé, l'any passat ja sense ganes de gaire res després d'un any de poca feina i encara menys activitat. 

La feina segueix estancada, els moments de crisi existencial són molts, però ara mateix no sóc gris sinó completament taronja, completament brillant, perquè d'aquí a una hora vénen dues nenes maques a sopar, demà ve la mama a dinar, després vénen set preciositats traductores a berenar i a liar-ne una de grossa a la Pistuparty i ho rematarem amb bogeria i els nens macos igualadins sopant al VIP del Munich. 

Deixarem enrere els vint-i-cinc havent marxat de casa una mica (o molt, o molt moltíssim) pel morro, sent neo-igualadina o igualadina consagrada per la faceta de tertuliana a la ràdio, amb els mateixos quilos que sobraven l'any passat o més (no hi ha manera, tu!), havent descobert que puc cuinar coses rostides i que em surten requetebé i també que es pot cuinar al rentaplats (dec un post, I know (de fet, en dec molts, sóc un desastre, tanto tweet)). Entrem als vint-i-sis cuidant els petits detalls més que mai, si és que és possible. Amb la mateixa por (pànic, potser) del pas del temps i de fer-me gran, o amb la sensació que la terra gira més ràpid a fora que a dins, que duc un botó de pausa que algú s'ha deixat activat. Entrem als vint-i-sis sense ell, però amb més pinya i més abraçades (vital, sabent-me fan del contacte humà). I amb ell, l'altre, l'un, enfeinat o adormit o matant-se a exercici, sense parar mai per casa, però l'estimem igual. Hauríem d'entrar als vint-i-sis amb un vestit cosit meu fet de texans perquè resulta que aprenem a cosir però de moment només està embastat. La màquina que li van comprar a la mama quan tenia 18 anys i que ara és meva ens espera a la meva habitació de tot. De tot vol dir de costura i de scrap, que és un altre vici car que també s'ha ficat a la meva vida als vint-i-cinc.

Vint-i-cinc. Vint-i-cinc. 25. Jolín, és que vint-i-cinc ja em semblen molts. Vint-i-sis és com que no pugui ser. Vint-i-sis és més a prop dels trenta, tu! I trenta ja és com per tenir clara la teva vida i jo encara no sé ni què vull ser de gran! 

De moment, aquests nervis, aquesta sensació calenta, dolça i picant que tinc dins, em diuen que sé que vull que sigui després, que vull molt que sigui demà i que vull moltíssim que sigui demà a la tarda i veure les meves nenes de l'ànima fer el capullo i el vespre perquè els senyorets igualadins facin tonteries mentre sopen pizzes (cocorococ!) i beuen Volls.

Per molts anys, SúperPistu.

Per molts i molts anys.

L'àrea petita

Ja s'ha confirmat l'alineació de l'equip que juga a partir d'ara. Hi ha sorpreses i, malgrat lesions, és de gala.

Ja s'ha confirmat l'alineació de l'equip que juga a partir d'ara, sortirà a l'atac i està format, finalment, per tu i jo.

(que t'estimo del dret i el revés)

Terrasseta :)

La móra fa tigeta, el llorer fa fulles noves i verdes, la menta és grossa grossa, el julivert fa goig, l'alfàbrega espera pacient que fem pesto, l'espígol va fent solet, les margarides aguanten com poden, la planta de Nadal encara dura i tenim sis maduixes vermelles i tres a punt de sortir.

L'orquídia, a dins, semblava acabada però he vist que fa una fulla nova.

Fa sol i les plantetes es fan maques i grosses i és guai regar-les, mirar-les, parlar-hi.

Menys les azalees, que sembla que no es fan, a Igualada.

Ai, senyor

Les lletres d'un més que cuidat i poètic disc dels Amics fan que es despertin les paraules. Buiden, toquen, enrampen, i fan que flueixin rius que un dia potser van ser de tinta i ara són.. de zeros i uns?

Res, tu, que la vida és dura per més que em miri i m'agradi, que depèn de com tot és lleig malgrat uns llavis vermells que ho peten fort. 

No sé si tot va bé, no sé si tot va malament, no sé pas com cony acabarem, perquè el programa de l'Ariadna Oltra de l'altre dia gairebé em fa anar a acampar a la via del tren.

En fi, seguim per aquí, seguim vius, i vull que es noti d'alguna manera.

Hi som, i això ja és molt.

Passen coses

Passen els dies, passen els mesos, passen els anys. I passen coses. I fa cinc anys estaves guapo i et feies selfies a les Canàries i ara no hi ets, perquè passen coses.

Fa dos anyets que passen coses dolentes i resulta que és el que hagut d'enganxar jo. Em diuen que aquest últim no compta, o que no compten tots dos, però se'm fa estrany perquè llavors jo no compto. Ja em diràs perquè he d'enganxar misèries, amb lo feliciana que sóc. Potser qui mou els fils juga a això mateix, a ajuntar pols oposats perquè puguem viure tots tranquils en un punt mig.

Aquesta última setmana tampoc hauria de comptar. Tres ànimes volcades damunt d'un llit d'hospital veient com una altra encara s'atreveix a fer fora el monstre del seu cos. Com encara s'hi encara, amb dos collons i més ronyons. Un cos massa cansat d'experiències, o massa cansat d'hospitals i de metges, i de no poder estar a casa tranquil gaudint d'una família de pocs integrants però de muntanyes d'amor en silenci.

Però va comptar. Va comptar, i ara no hi ets, i tots els drames que van petar l'església reflecteixen més de cinquanta anys de coses bones. Que ja em perdonaràs per haver aguantat el tipus. Però ja saps que sóc la pallassa número u, i aquesta setmana tocava ser el contrapunt, la rialla, les mil i una burrades per arrencar aquell aire que surt pel nas o el somriure. Imaginar la hipòtesi absurda d'un mòbil que sona dins la caixa en un enterro, aferrar-me a la il·lusió de veure la planta de maternitat de l'hospital, imaginar qualsevol tonteria que pogués distreure ta mare, la teva dona i el teu fill del món dels pensaments que no tornen.

Perquè mai tornen. I ara no hi haurà ningú de cap de taula (confessaré que vaig estar a punt de posar-m'hi el primer dia), ni el mimat de la vedella amb suc quan tothom mengi gambes, ni el vi que no és vi ni l'ampolla d'aigua amb lleixiu. No hi ets, i no hi serà la por ni els viatges amb ambulància, però tampoc hi haurà qui em faci riure amb fotos de quan l'home que avui m'estima era una "niña muy mona" o feia una pinta més aviat ridícula. Ni qui em renyi quan ordeni els canals de la tele de manera lògica i raonable (que ho penso fer la setmana que ve, ja aviso). Ni hi serà el somriure automàtic en entrar per la porta malgrat la burrada de merda que et passava per dins.

Estigues tranquil, però, que ja no n'hi ha, de merda. I estigues tranquil també, perquè penso cuidar-me dels que es queden amb més amor que el que desprenen els Óssos Amorosos i els gatets que mira la teva senyora al YouTube junts.

Em saben greu un munt de coses, ara.
No ho vau fer tan malament, senyor. Ni tu, ni ella.
Només espero fer-ho igual de bé jo.
Estigues tranquil, que al teu fill li passaran coses pistufòliques un bon temps.
I riurem plegats, allà dalt i aquí baix.

Passi-ho bé, senyor.
Passi-ho bé, i moltes gràcies.

no vull escriure

No vull escriure perquè l'ambient i els ànims són grisos, i en aquest blog només hi vull color

a perder el miedo a quedar como una idiota

(yanosésielmundoestáalrevés. osoyyoelqueestácabezaabajo)

Últimament penso. Penso més que abans, i penso en més paraules que abans. Hi ha una senyora que m'hi fa pensar cada cert temps, i em fa buidar i em fa veure que potser dic que sóc un desastre però potser no ho sóc tant, i l'únic que em falta és saltar.

Saltar. Fotre un pas al buit i ja està. Que potser allò que sembla una merda resulta que és un coixí de color marró, o que és merda però senzillament no fa tanta pudor.  Saltar i gairebé matar-me. I què. És gairebé.

Evolucionar. Res més.

Avui parla el Baglioni

per la dolçor de l'italià, pel sentimentalisme dels dies, per la fragilitat de les veus, per la intensitat de la música, per la paradoxa dels petits grans amors i per les reflexions que comporta.

I perquè necessito anar a Itàlia, em sembla.

(..)

Passa Nadal.

Passa desembre, passa Nadal, passen Reis, i arriba febrer i fa un fred que pela, però dels que pelen de veritat. Dels que pelen el pèl, pelen la pell, ho pelen tot i et deixen en boles, o en costelles i en cor i un tros de cervell que acaba amb un constipat gros i no sap el que es fa. I això no hi ha Couldina, Frenadol o Fluimucil que ho arregli. Febrer és com una paret de ciment, com una casa sense calefacció, com un bassal que omple el camí de banda a banda. És una puta merda, per dir-ho clar i català.

De tant en tant surt un solet calentó o una antiga llista spotify que obre un somriure, però la grisor i el puré insípid d'aquests dies em diuen que la vaig encertar, el dia que vaig posar nom a això.

Ajudeu-me a buscar/trobar la xuleria de la vida, va. Com un "let me Google that for you" però així a l'1.0. Sispli.