Dos dels millors llibres que he llegit mai

Una entrada que dec al blog des de fa dos anys. Les sensacions i la gran recomanació del millor llibre que he llegit mai, llegit a l'agost del 2011, que materialitzo avui, que fa deu minuts que he acabat una altra novel·la del mateix autor que també m'ha meravellat.

Parlem del senyor Zoran Drvenkar. Parlem de Sorry i de Tú. Dues novel·lasses, dos thrillers com una casa, dues maneres originals d'entendre la lectura, i dos totxos que no fa res endur-se a qualsevol lloc només per tal de seguir llegint. Un escriptor que sap què dir i quan dir-ho per atrapar-te, i un traductor, José Aníbal Campos, que ha trobat les paraules exactes perquè et recorrin el cos en castellà. Boníssima feina per part dels dos.

Sorry em va obrir el món de la novel·la negra. Jo era de les de novel·la romanticona amb portada rosa i ensucrada, de les d'enamorar-se dels tios del llibre i saber que mai en trobaries cap com aquells perquè són només lletres escrites i descripcions imaginades que no existeixen a la realitat. I fugia de llibres i pelis d'assassins i sang perquè em feien por. Però el senyor Drvenkar ho va canviar amb un llibre que va guanyar el premi a millor novel·la negra a Alemanya, Suïssa i Àustria del 2010.

Sorry és la història de dos nois i dues noies berlinesos que creen una empresa (Sorry) que es disculpa per nosaltres a les víctimes de les nostres accions cruels. El problema ve quan reben un encàrrec que els demana disculpar-se davant del cadàver d'una dona brutalment torturat i, a més, desfer-se del cos. Macabre com cap altre, em va fer patir, em va fer estremir, em va fer plorar i em va fer tenir por fins i tot de sortir de casa, però estava escrit tan perfecte, tan captivador, des d'una òptica tan original que no podia parar. Cada punt de vista, cada petit detall, cada història dins de la història general, et fa sentir allà i que en vols més. Com una espècie de masoquisme. M'horroritza i m'encanta a parts iguals. És el millor llibre que he llegit mai, de fet. Brutal. És que no hi ha més paraules. Feu una ullada a www.sorrylanovela.com i ho veureu.

I després tenim Tú, amb un assassí sense compassió, cinc noies que la lien parda i s'escapen amb cinc quilos d'heroïna i una pistola, i un home sense escrúpols que està obsessionat amb atrapar-les. Tot escrit des d'una segona persona que et fa viure la història des de dins, i des de diferents angles. Posar-te al lloc de l'altre, veure les diferents visions d'una mateixa realitat. Petites peces d'un trencaclosques que acaben fent clic al cervell del lector. Sense ser tan macabre, aconsegueix fer-te patir fins al final amb una gran manera de teixir entramats de paraules. Bo, molt bo. 100% recomanable.

Estimats lectors, busqueu-los. Busqueu-los que us agradaran. I després em busqueu a mi, i comentem que per què allò i per què allò altre, i com es pot ser tan cabró com per haver fet que passi això quan podia passar allò altre. I que quin geni l'autor per haver fet que passés tal altra cosa.

Busqueu-los, llegiu-los, i comentem-los, o no. Però no us els perdeu, de veritat.

Agost entre vies i andanes. Tornem a treballar.

O no et truquen de cap lloc o en un dia reps set trucades de feina. Set en un dia. I vas a una, vas a l'altra, vas a la següent, fins que en reps una que és un sí o no. Acceptes la feina o no. Fots el cervell a cent per hora durant cinc minuts i dius que sí, que acceptes, que hi seràs l'endemà amb tota la il·lusió del món. I un cop has fet això, tornen a ploure trucades i empreses guais que et volen entrevistar. I amb un nus a l'estómac, a la gola, al cor o on sigui, els has de dir que et sap greu, però que l'agost ja el tens cobert i que fins l'1 de setembre res.

Sí, senyors, perquè dilluns anava a una entrevista maca en una empresa grossa i bona a Almeda i passant per Sants pensava "veus, aquí sí que hi estaries bé, treballant-hi.." i com per art de màgia mentre dino em truca una noia d'una empresa subcontractada de Renfe que si vull ser informadora a Sants les tardes d'agost. O sóc bruixa o sóc bruixa. En un primer moment dubto perquè fins les 10 de la nit.. Però què coi, m'encanta, de cap a la piscina. De fet, informar al tren és una cosa que faig des del segon dia que vaig agafar un tren. No, segon no, però des del desè. Gent perduda i un vostè vingui amb mi. Estrangers i un yes, yes, this is your train. No, senyora, estació de França no va a França, ha de buscar Cerbère. No para a Granollers, és directe. Sí, sí, al Clot sí. Per anar al Clot pot agafar els de la costa, també. I així cada dia. Doncs ara em pagaran per això.

Per això i molt més, de fet, perquè com que és Sants, que jo encantada que sigui al mig del meollo, eh, hi ha gent que l'han enviat a Tordera i no hi vaig ni loca, doncs com que és Sants, m'he d'estudiar totes les línies, de rodalies i de regionals, totes les zones, de Renfe i d'ATM, a sobre (que ja em diràs quines ganes de liar al personal fent zones diferents!). Tipus de bitllets, què convé més, com funcionen les màquines, i com funciona tot el sistema de Devolució Express. Els regionals em costaran. La R4 m'està costant. I mirar quin bitllet convé també em costarà. Però n'aprendrem :) Ai, Sants, una estació que fa temps no volia ni trepitjar perquè em perdia i des de les obres de Passeig de Gràcia (i de fet, des d'abans, pel McDonald's i els lavabos) s'ha convertit en la meva segona casa. I encara més que ho serà a l'agost.

Agost encaminat. Qui sap si al setembre hi ha manera de continuar. Seguirem enviant el cv a tort i a dret per si de cas. De moment, l'agost està cobert. Ens veiem entre vies i andanes.

Aturats again

L'alegria del penúltim post que m'enviava a treballar va durar poquet, molt poquet, unes dues setmanetes, o el que és el mateix, cinc jornades laborals o, el que és el mateix, vint-i-quatre hores de feina. Resulta que els senyors d'Adecco i els del Barça no es van entendre, van contractar massa gent i de cop van veure que uns quants sobràvem i au, patada al cul amb la mínima excusa.

El que passa que no sé si em va anar bé, ja, perquè encara que la feina era maca maquíssima, i que m'encantin tot aquest tipus de feines i siguin ideals i creats per a mi, no sempre es tracten de la millor manera i es tenen les millors condicions, i de les vint hores setmanals que ens havien promès, amb la retallada de personal, en vaig acabar fent vuit. En fi, que sobrava gent. Doncs adéu, tu. Amb pena, perquè encara no m'havia comprat res del Barça, i perquè ser el Barça i la cara del club i tot això doncs era guai, perquè els turistes eren la bomba, perquè la gent venia simpàtica i alegre, amb pena, sí, però adéu.

I ara seguim al mar de currículums enviats, de mails, d'ofertes de feina trobades i esperades amb il·lusió, de trucades de números estranys i de visitar empreses estonetes curtes, el que dura l'entrevista.

Ja són quatre les entrevistes fetes i una que tinc demà, així que amb alegria, a veure si ens n'acabem de sortir.. :)